Quin paper pot tenir la cooperació espanyola en la resposta a la COVID-19 i la prevenció de crisis futures?

Aquest document forma part d'una sèrie de notes de debat que aborden preguntes fonamentals sobre la COVID-19 i les estratègies de resposta. Els treballs han estat elaborats sobre la base de la millor informació científica disponible i poden ser actualitzats a mesura que aquesta evolucioni .

Escrit per tres membres del Departament d'Anàlisi i Desenvolupament d'ISGlobal: Gonzalo Fanjul, director d'Anàlisi de Polítiques; Leire Pajín, directora de Desenvolupament Global; i Virginia Rodríguez, tècnica d'incidència política, la publicació aborda el paper que pot tenir la Cooperació Espanyola en la resposta a la pandèmia actual i en la prevenció de crisis futures.

L’expansió global  del virus SARS-CoV-2 ha desencadenat un impacte sanitari i econòmic que no té precedents recents i que posa a prova les costures del sistema global de protecció, governança i seguretat humana. El balanç final d’aquest procés encara s’ha d’escriure, però algunes de les seves lliçons comencen a mostrar-se amb claredat. La primera d’elles és que, ara més que mai, el benestar i la protecció de cadascú depèn del benestar i la protecció dels altres. La segona és que aquesta dependència mútua reforça la importància de les respostes concertades i l’ajuda internacional, el que fa que la salut global esdevingui un component estratègic de la seguretat nacional de cada país i una inversió abans que una despesa. Aquestes lliçons estan perfectament alineades amb la lògica i el full de ruta establerts a l’Agenda 2030 de les Naciones Unides.

Poques eines seran més útils per a aquest propòsit que la cooperació internacional per al desenvolupament, un mecanisme modest de redistribució global de la riquesa però amb un potencial fabulós per a la innovació, la consolidació de bones practiques i l’alçament d’altres fonts de finançament. En el context de la resposta a la COVID-19 i, molt especialment, de la prevenció de pandèmies futures, les polítiques d’ajut al desenvolupament poden tenir un paper estratègic en la detecció precoç d’amenaces, la generació de respostes ràpides i d’alt impacte, la intervenció concertada d’actors públics i privats, i la dotació pressupostària de tot el procés. Per a això caldrà reconsiderar alguns dels supòsits amb els quals hem treballat fins ara i promoure reformes que adaptin el sistema de cooperació al nou context. Aquesta transformació ja ha començat i de forma accelerada, en el camp de la salut global. Espanya té la capacitat i la responsabilitat de representar un paper rellevant en aquest procés.

Abans de l’inici de la crisi provocada per la pandèmia de la COVID-19, el Govern d’Espanya ja havia expressat algunes de les línies mestres de la seva acció exterior: el reforç del multilateralisme, la centralitat de la política de cooperació i humanitària com a projecció global del compromís amb l’Agenda 2030, i el retorn a un paper de lideratge a l’altura de les seves contribucions científiques i econòmiques en l’àmbit de la salut global. L’emergència d’aquesta crisi –en què el nostre país ha estat un dels més colpejats i de forma més primerenca– no ha fet sinó apuntalar aquesta lògica. No hi ha estratègies individuals de sortida per als Estats, i així ho ha manifestat el president del govern en diferents ocasions recents.

La nova Cooperació Espanyola ha de reforçar els objectius de solidaritat declarats en el passat, però no quedar-se allà. És hora d’imbricar aquesta política en un pla multilateral de benestar i seguretat col·lectives que contraposin la cooperació i els béns públics globals a l’aïllacionisme i la unilateralitat que defineixen algunes potències.

Espanya –com la Unió Europea– dibuixa un model de prosperitat compartida alineat amb l’Agenda 2030, però ni les seves polítiques ni els seus pressupostos són encara a l’altura d’aquesta retòrica. La resposta d’Espanya a la crisi internacional del coronavirus ha de convertir-se en una palanca per reformar la cooperació oficial i adaptar-la a les necessitats i oportunitats del nou context. Aquestes són les recomanacions d’ISGlobal en aquest sentit.

Sobre la resposta immediata a la COVID-19:

1. La Cooperació Espanyola hauria d’estar alineada i contribuir de manera lleial al pla estratègic de l’OMS, la resposta humanitària de l’ONU i d’altres iniciatives multilaterals rellevants. En concret: la participació en les iniciatives multilaterals de resposta humanitària i alleujament del deute extern; l’enfortiment dels sistemes de salut; i el suport als països en les seves estratègies de resposta a la crisi i desescalada; treballant de manera activa perquè no es dugui a terme a costa d’altres prioritats en salut i garanteixi un enfocament de gènere.
2. En l’àmbit bilateral, Espanya hauria de compartir amb els països socis el coneixement adquirit durant la resposta a la pandèmia, així com mobilitzar els recursos sanitaris disponibles. Així s’aniran generant plataformes d’intercanvi de coneixement útils per a tots.
3. Espanya té la responsabilitat de donar suport de manera decidida al desenvolupament de diagnòstics, tractaments i vacunes contra la COVID-19, i assegurar que sigui accessible i assequible per a totes les poblacions. Aquest suport s’ha de fer explícit a les deliberacions de la Unió Europea i els fòrums de refinançament dels diferents organismes, així com a les discussions del G20 des d’avui i fins que es reuneixi el mes de novembre.
4. El nostre país té l’oportunitat d’esdevenir un valedor dels interessos dels països de rendes mitjanes en l’estratègia global de resposta i en el debat sobre l’accés a tractaments i vacunes. Això suposa vigilar de manera particular l’aprovació de mecanismes que garanteixin preus accessibles a aquelles regions, com Amèrica Llatina, excloses en gran mesura dels programes de distribució de vacunes de GAVI.

Sobre les polítiques de salut global:

1. Espanya necessita definir i promoure una Estratègia de Salut Global liderada per l’ajuda al desenvolupament, però en combinació amb d’altres polítiques. Sobre la base del full de ruta establert a l’Agenda 2030, aquesta estratègia ha d’incorporar objectius i estratègies en cadascuna de les sis àrees prioritàries definides a la secció 2 d’aquesta nota.
2. La Cooperació Espanyola hauria de contribuir a sostenir els plans de reforç dels sistemes de salut, així com a enfortir xarxes i instruments de prevenció, detecció precoç i resposta ràpida de nous brots infecciosos a les regions més vulnerables. Aquest esforç ha d’incloure l’impuls a la Cobertura Universal de Salut i als mecanismes de vigilància epidemiològica.
3. Seria convenient adaptar els instruments i programes de la cooperació, amb l’objectiu de fomentar aliances multiactor capaces de generar transformacions innovadores i de gran impacte, i crear així una cultura de col·laboració entre actors científics, acadèmics, privats, públics i ONG.