Anàlisi i Desenvolupament Global

Quins són els obstacles per aconseguir una immunització universal contra la COVID-19?

Sèrie | COVID-19 i estratègia de resposta #12

04/06/2020

Aquest document forma part d'una sèrie de notes de debat que aborden preguntes fonamentals sobre la COVID-19 i les estratègies de resposta. Els treballs han estat elaborats sobre la base de la millor informació científica disponible i poden ser actualitzats a mesura que aquesta evolucioni.

Escrit per Rafael Vilasanjuan, Director d'Anàlisi i Desenvolupament Global d'ISGlobal, i Adelaida Sarukhan, doctora en Inmunologia i redactora científica d'ISGlobal, el text aborda els desafiaments per a garantir que la vacuna del nou coronavirus arribi a tota la població de forma justa i equitativa.

 

Totes les vacunes es basen en el mateix principi: inocular el patogen inactivat, o parts d’aquest, perquè el nostre sistema immune aprengui a reconèixer-lo i generi anticossos que ens protegeixin contra infeccions futures. Tot i això, cada patogen té les seves particularitats, i desenvolupar una vacuna contra un nou virus significa identificar quina part d’aquest  patogen s’ha d’administrar i com fer-ho per generar la major protecció durant el major temps possible. Aquest procés requereix estudis preclínics en el laboratori i en models animals, abans de passar a estudis clínics en humans, en què primer es prova la seva seguretat en un nombre petit de persones voluntàries (fase 1), abans de provar la seva eficàcia i comprovar la seva seguretat a major escala (fases 2 i 3). Normalment, tot aquest procés dura almenys 10 anys i moltes vacunes candidates es queden a mig camí perquè no són segures o no són eficaces.

Per a la vacuna del coronavirus s’està tractant de comprimir aquest termini a menys de 18 mesos. Una manera de fer-ho és partir d’estratègies ja provades amb virus similars, o bé combinant les fases per provar la vacuna en un nombre de persones major. És així com tres de les més de 90 vacunes candidates contra el coronavirus ja han començat assajos de fase 2 després de donar resultats prometedors, però preliminars, en fase 1. Tot i això, cap d’aquestes tres candidates utilitza tecnologies ja aprovades per a ús humà –una d’elles es basa en seqüències gèniques del virus, les altres dues utilitzen un virus incapaç de replicar-se com a vehicle per a introduir proteïnes del coronavirus–, el que implica un repte addicional, ja que no es té experiència prèvia amb aquesta metodologia. D’aquí la importància d’apostar per diverses vacunes, que podrien ser complementàries. Malgrat la urgència, les conseqüències de treure al mercat una vacuna sense les garanties necessàries de seguretat o eficàcia serien catastròfiques per a la COVID-19 i podrien alimentar la manca de confiança en les vacunes d’una part de la població.

Però suposem que tot va bé i que és possible demostrar abans de final d’any la seguretat i eficàcia d’una o fins i tot diverses vacunes. Això no significa que estiguin disponibles per a la població. Per a això cal fer front a tres grans desafiaments que van més enllà dels estrictament científics: la producció a escala, la governança del procés i la propietat de les innovacions que es generin

La paradoxa de la cursa contra la COVID-19 és que els desafiaments científics són, possiblement, els més fàcils de resoldre. Els reptes més complexos venen després: produir prou dosis de la vacuna o les vacunes, distribuir-les prioritzant els col·lectius que més la necessiten i garantir que tots els països poden adquirir-la independentment dels seus recursos.

Per aquests motius, ISGlobal insisteix en tres recomanacions bàsiques durant aquest procés:

  1. Els donants públics i privats han d’assegurar un finançament suficient per al desenvolupament, la producció i la distribució d’una o diverses vacunes eficaces contra la COVID-19. Aquest finançament ha d’usar tots els mecanismes tradicionals i innovadors que puguin ser útils per garantir aquests objectius.
  2. La governança de tot el procés ha de fonamentar-se en la participació plena i transparent de tots els països involucrats, però també aprofitar l’oportunitat que ofereixen noves formes d’organització com l’ACT-Accelerator, que inclou experts, indústria i organitzacions internacionals. Una Organització Mundial de la Salut reformada i reforçada pot contribuir al lideratge imprescindible que necessita el desafiament de la vacuna.
  3. La gestió dels drets de propietat intel·lectual ha de sotmetre el legítim benefici dels propietaris de la patent als objectius de salut pública i el dret de tots els països i poblacions a una vacuna eficaç contra la COVID-19. Els governs hauran d’usar totes les flexibilitat que els ofereixen els acords internacionals per garantir aquest ordre de prioritats.

És probable que, tot i que tinguem una vacuna abans d’un any, no estigui disponible per a la distribució en aquest horitzó. Tot i així, encara que sense vacuna, hi ha esperança, com hem vist en el cas del VIH. Segurament trigarem molt menys a trobar tractaments antivirals ja existents al mercat que ajudin a reduir la gravetat dels símptomes, accelerar la recuperació o disminuir la transmissibilitat del virus. Això, juntament amb bones eines de diagnòstic i identificació de contactes, pot marcar una gran diferència, encara que no hi hagi vacuna.