Entrevista a Antoni Plasència, exdirector d’ISGlobal

En els seus últims dies com a director de ISGlobal, Antoni Plasència ens va concedir una entrevista en la qual va compartir les seves experiències professionals.

La setmana abans de Nadal es veien caixes de mudança al despatx d'Antoni Plasència. Eren els seus últims dies com a director d’ISGlobal, després d'haver anunciat al juny que deixava el càrrec. Tenia l’agenda atapeïda, però va accedir a rebre’ns per a aquesta entrevista. Volíem saber com se sentia en el moment de fer-se efectiu el relleu i d’encarar una nova etapa, i també que fes balanç del seu pas pel que ell anomena “l’ecosistema ISGlobal”. Tot plegat, nou anys molt intensos dirigint ISGlobal, com ens va dir amb els ulls brillants.

-Ara sí que ha arribat l’hora. Com et sents?

-Sobretot, alleujat: l’etapa de posar en marxa aquesta institució i de consolidar-la ha donat uns fruits en conjunt satisfactoris, i a més he pogut contribuir a impulsar el procés de selecció, nou i robust, d’un nou director. Ara començaré una nova etapa, per dedicar el que em queda de vida professional a projectes segurament més focalitzats i científico-tècnics, i a donar suport a alguns actius importants que té ISGlobal.

-Aquests projectes són amb ISGlobal, doncs?

-Sí, en col·laboració amb altres institucions, és clar. ISGlobal és una organització que s’ha guanyat una sòlida reputació, on moltes persones voldrien treballar. Té una orientació, com jo dic, de “ciència amb cor”. Algunes de les coses a les quals espero contribuir passen per potenciar aquestes capacitats d’ISGlobal, a nivell glocal, incloent-hi també els meus vincles actuals amb l’Hospital Clínic i la Universitat de Barcelona.

-Et va costar prendre la decisió de plegar com a director?

-Crec que el que em va costar era decidir que aquell era el millor moment per proposar al Patronat de posar en marxa el meu relleu, millor que d’aquí a uns anys. Tots tenim data de caducitat! Han estat anys molt intensos, equivalents a dos cicles estratègics de qualsevol organització. El primer cicle va ser el de la fusió, amb tota la novetat i la complexitat que això representava. I el segon, el de desenvolupament, enfortiment i consolidació. La decisió suposava completar la meva responsabilitat amb la renovació generacional del seu màxim lideratge. A algunes persones els va sorprendre, perquè fins ara el mandat de director general a ISGlobal no estava limitat en el temps. Però s’ha de saber donar el relleu i sortir de les responsabilitats. I estic segur que, a partir d’on estem ara, el Quique Bassat ho sabrà fer millor que jo!

Més enllà de la bata blanca

-La teva trajectòria comença amb la carrera de Medecina.

-Vaig estudiar Medicina al Clínic, a la Universitat de Barcelona, sense tenir cap antecedent familiar dedicat a l’àmbit de la salut. Era una etapa de massificació universitària, en què la situació política no ajudava. Va ser en els darrers anys de la carrera quan vaig descobrir l’epidemiologia i la salut pública a través d’alguns llibres, sobretot d’epidemiòlegs i salubristes anglosaxons. Vaig entendre aleshores una cosa que no ens ensenyaven a la facultat: que per comprendre les malalties s’ha de tenir una visió poblacional. L’atenció a la salut és quelcom més que la de la bata blanca, hi ha determinants mediambientals, sòcio-econòmics, d’estil de vida... i l’epidemiologia és fonamental per entendre-ho i per posar en marxa accions de prevenció i de salut pública. Aquest va ser una mica el meu bateig més intel·lectual en la salut i el que m’ha portat fins aquí. Poc després vaig aconseguir una beca Fullbright, de les primeres que va concedir “la Caixa”, i vaig fer una màster en Epidemiologia i Salut Pública a la universitat de Yale, als Estats Units. Va ser una experiència vital que em va canviar la vida.

-Per què?

-Primer, perquè aquesta universitat és molt potent i estimulant, i hi vaig tenir professors i companys excel·lents. La docència no tenia res a veure amb el que jo havia experimentat a Barcelona, on l’aprenentatge era més memorístic i molt poc crític. A mitjans dels anys vuitanta, els Estats Units i Espanya estaven a molta més distància que ara, també científicament. Al nostre país, els qui estàvem interessats en l’epidemiologia i la salut pública no teníem referents, perquè els pocs que hi havia gairebé havien desaparegut amb la guerra civil i l’exili. Per tant, va ser un pas formatiu però també una petita gran revolució cultural. Sempre estaré molt agraït d’aquesta oportunitat d’obertura al món, de la qual encara gaudeixo.

-Tanmateix, vas tornar a Catalunya.

-Això donaria per a una altre entrevista! Vaig tornar, sobretot per motius sentimentals, i vaig tenir la sort de connectar amb un grup emergent d’epidemiòlegs i de gent compromesa que havien tingut una formació clínica però que, una mica com jo, havien optat per l’epidemiologia i la salut pública. Aquest grup el liderava el Josep Maria Antó, que s’havia format inicialment com a pneumòleg. Ens vam trobar a l’Institut Municipal de la Salut (ara l’Agència de Salut Pública de Barcelona), que començava a funcionar de manera molt renovada, dependent de l’Ajuntament de Barcelona. Érem professionals molt motivats, en l’època dels primers ordinadors “personals” (o no tant, ja que al principi ens calia compartir-los per torns!) Vam estar treballant en la investigació dels brots d’asma a Barcelona, que després es van vincular a la descàrrega de soja al port. Després, em vaig quedar a l’Institut Municipal de la Salut com a cap del servei d’Epidemiologia, amb diverses responsabilitats posteriors. Una d’elles, durant els Jocs Olímpics del 92, va ser assegurar les condicions d’epidemiologia i de salut pública de la “família olímpica” (atletes, federatius...). Una experiència nova i molt estimulant!

Antoni Plasència els anys 2013, 2016 i 2022. Fotos de Glòria Solsona i Aleix Cabrera (ISGlobal).

-El 2004 vas passar a ser director general de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya.

-Sí, la tot just nomenada consellera Marina Geli em va demanar si volia assumir el càrrec, per posar en marxa el que després seria l’Agència de Salut Pública de Catalunya. M’hi vaig incorporar amb molta il·lusió. No havia militat ni militava en cap partit polític; tenia una visió sobretot tècnica i l’experiència prèvia de la posada en marxa de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Va ser també una època molt estimulant, d’una mica més de vuit anys, incloent haver de gestionar brots i pandèmies, amb un equip de més de 2000 professionals a tot el país i interactuant molt intensament amb el Ministerio i amb les Comunitats Autònomes. Vaig poder contribuir a la redacció de la Llei de Salut Pública de Catalunya, aprovada el 2009 i que és l’instrument que té Catalunya per assegurar les capacitats que necessita en matèria de vigilància, prevenció, protecció i promoció de la salut. Malauradament, malgrat el pas del temps i les diverses crisis de salut pública, els seus recursos segueixen sent clarament insuficients.

Venir a fer de “lampista”

-D’allà passes al CRESIB (Centre de Recerca en Salut Internacional de Barcelona). Què et motivava aleshores?

-Com a director de Salut Pública, havia estat implicat en la creació del CREAL (Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental) a finals del 2005, del CRESIB el 2006 i d’ISGlobal el 2010, en representació del Departament de Salut de la Generalitat, que estava en la governança d’aquests nous centres. Per tant, ja en coneixia una mica les “entranyes”. Sempre m’hi vaig sentir molt identificat perquè era un dels primers esforços del Govern de Catalunya per donar suport a la recerca d’excel·lència en l’àmbit de l’epidemiologia, la salut pública i la salut global. Quan el 2011 vaig plegar a la Generalitat, el Pedro Alonso, aleshores director del CRESIB, em va oferir incorporar-me a aquest centre com a director tècnic (deputy director), en substitució de Núria Casamitjana, que passava a fer de directora de Formació a ISGlobal. Aquest era encara un ISGlobal molt incipient (el CRESIB constituïa la seva branca de recerca),  nascut amb voluntat d’aproximar la recerca a l’impacte, també sota la direcció del Pedro i amb l’impuls decisiu de la Fundació “la Caixa”. En aquell context, el Pedro i el Josep Maria Antó, aleshores director del CREAL, em van encarregar explorar una possible aliança dels tres centres, que podria culminar en una fusió, amb el vistiplau de la Generalitat. En aquell moment -eren els anys de la crisi financera global- hi havia un seguit d’institucions de recerca, sovint centres CERCA petits però altament competitius, que per poder créixer havien de pensar més en fusions que no pas en nous recursos estructurals, perquè el nostre entorn dona per al que dona. Per tant, l’estratègia va ser posar les bases del com, el quan i el per què fusionar aquests dos centres de recerca dintre d’ISGlobal, i fer-ho d’una manera que donés garanties sòlides per al futur. Aquesta és una part central del que vaig venir a fer: en el fons, una mica de “lampista-paleta”, amb els directors del CREAL i el CRESIB.

Antoni Plasència els anys 2012 i 2022. Fotos de Glòria Solsona i Aleix Cabrera (ISGlobal).

-En els primers anys d’aquest procés d’aliances i fusió, accedeixes a la direcció d’ISGlobal.

-El 2014 el Pedro Alonso va acceptar una proposta de l’Organització Mundial de la Salut per ser director del programa de malària i em van proposar substituir-lo. A finals de l’octubre d’aquell any el Patronat em va nomenar nou director d’ISGlobal, amb l’encàrrec de seguir endavant amb el procés ja en curs. Quan les coses van estar prou madures vam portar a terme la fusió a ISGlobal en dos temps, al 2015 amb el CRESIB i al 2016 amb el CREAL. En aquest esforç complex i innovador d’articulació organitzativa i legal hi van tenir un paper clau el Josep M. Antó, en qualitat de director científic, i el nostre gerent, el Gonzalo Vicente, com a part d’un treball d’equip magnífic. Des del 2017 som un nou ISGlobal o un ISGlobal renovat, segons es vulgui veure. Amb la gran sort que els patrons de les institucions preexistents van estar d’acord a afegir-se i sumar compromisos i recursos en el nou patronat d’ISGlobal, que és el nostre patronat actual a grans trets. Aquest és un privilegi que no em canso de destacar, perquè es tracta d’institucions molt diferents, amb missions i visions diverses, però totes elles veuen el valor afegit de la recerca i la translació per a l’impacte. El valor que aquesta recerca estigui al servei de l’equitat en salut a nivell glocal, que vol dir tant local com global. I, recordem-ho, això era abans de la pandèmia, que entre d’altres coses ha servit per que s’entengui millor que la salut no sap de fronteres, ni geogràfiques ni polítiques.

Gestionar les identitats

-La fusió ha estat reeixida?

-Crec que sí, especialment si es té en compte que les fusions en l’àmbit de la recerca es compten amb els dits d’una mà... Els resultats parlen per si mateixos: hem crescut en ciència, en translació, en nombre de persones, en nous projectes, en pressupost i en notorietat. És a dir que, en termes generals, ha estat una operació d’èxit, en què jo he estat sobretot un facilitador. Sempre dic que la meva funció principal ha estat assegurar els canals de comunicació i d’homeòstasi (com es diu en medicina) interns i externs, perquè no hi hagués grans desequilibris entre les expectatives de l’entorn i les nostres respostes com a equip humà i professional. Però qui ha fet possible aquest èxit som el conjunt de persones que treballem a, per i amb ISGlobal.

-Aquesta seria la gran fita del teu mandat?

-Bàsicament aquestes dues: facilitar la fusió i assegurar el seu desenvolupament i consolidació posteriors fins avui. Les fusions d’institucions competitives i que tenen una mida  semblant i unes expectatives focalitzades sempre són complicades, amb el risc inicial i comprensible del “Virgencita, que me quede como estoy”. Crec que ara, i especialment per a les noves generacions, això ja queda superat, però potser el que ha estat més difícil de gestionar són les identitats: la por a perdre-les. Uns deien que el més important que havíem de fer era dedicar-nos a les malalties transmissibles en països en desenvolupament, i uns altres que el més important era que es visualitzés l’impacte del medi ambient i del clima en la salut. Bé, l’operació d’èxit ha estat ajuntar aquestes identitats, no per fer-les desaparèixer sinó, al contrari, per multiplicar-les. El meu missatge sempre ha estat recollir el que diu l’Amartya Sen: les persones no tenim una única identitat, en tenim vàries, i a molts nivells. Que una institució tingui un ventall d’identitats és un valor afegit en un món complex i amb permanents canvis. L’identitarisme monolític porta a la polarització, a la divisió sectària i al conflicte. Per tant, crec que s’ha de seguir insistint en aquest valor diferencial de la unitat en la diversitat, que ens fa més forts i rellevants, i en la importància del diàleg i de l’empatia per fer-ho possible. Així també ho han entès institucions de salut global amb una llarga història, com la London School of Hygiene and Tropical Institute o el Swiss Tropical and Public Health Institute.

Antoni Plasència fa broma amb Quique Bassat escenificant el traspàs de la direcció de ISGlobal durant el brindis de Nadal de 2023 a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

ISGlobal no és un hotel

-Parlaves de les diferents identitats que tenim tots. Quines són les teves?

-Les meves identitats es manifesten sobretot a través dels meus valors, que s’exerceixen en el dia a dia, i jo ho he fet com millor he sabut i pogut. Encara que soni una mica pompós, em considero sobretot un constructor institucional, que és al que he dedicat més energies en la meva vida professional fins avui: construir i transformar institucions, que vol dir persones treballant juntes, en organitzacions que miren de respondre de manera efectiva al mandat que han rebut. Per això sempre he posat molt d’èmfasi en el valor de la intel·ligència col·lectiva i del “nosaltres”, en aquest cas en un entorn acadèmic, científic, on les individualitats són necessàriament molt fortes i singulars, i demanen suport i reconeixement. Des de molt al principi, recollint la filosofia ubuntu, he volgut transmetre aquest missatge que “jo som nosaltres” i que, per tant, qualsevol persona que té alguna aportació a fer, la fa a través de la institució i amb la institució, que vol dir les seves persones. Sempre he dit que ISGlobal no era ni havia de ser un hotel d’investigadors, creadors o innovadors, sinó que havia de ser sobretot una organització d’intel·ligència cooperativa, que és precisament un dels nostres trets diferencials.

-Has tingut moltes persones al teu càrrec. En el futur, et ve de gust tenir-ne menys?

-Clarament. Ara no busco la tranquil·litat, però sí una mica més de focalització, poder estar més centrat i no tan dispers. Menys gestió però intentant capitalitzar el que he anat aprenent durant aquests anys en l’àmbit de la salut pública global, des del coneixement i la seva aplicació fins al desenvolupament organitzatiu, i seguir a disposició en allò que pugui ser útil. Això espero que sigui el que pugui guanyar personalment en la nova etapa.

-Trobaràs a faltar el despatx?

-No. La part més emocional és haver decidit fer el canvi i haver-lo activat des de la responsabilitat, i ara mirar perquè aquesta nova etapa sigui, en l’àmbit personal, igual o més engrescadora. Torno a dir: de les responsabilitats se n’ha de saber sortir. I també se n’ha de saber de començar de noves. Aquí és on està l’expectativa que he decidit generar-me a mi mateix. Mentre els déus de la salut no m’enviïn uns rajos i trons malèfics, espero poder seguir creixent professionalment i contribuir a nous projectes.

-Tens cap lema o frase que t’hagi ajudat en aquests anys?

-Una que m’haureu sentit més d’una vegada és que “la línia més curta entre dos punts no és mai la recta”. Les coses sempre són més complexes i menys evidents. El repte és el de la “simplexitat”, de mirar de fer-les més senzilles i fàcils. També m’agrada molt una de la Rita Levi-Montalcini, premi Nobel de Medicina als anys vuitanta, que diu una cosa així com que “no us preocupeu pels moments vitals més difícils, perquè és d’on surt el millor”. Tot el que és valuós és difícil, i tot el que és difícil és valuós. I potser un tercer element que m’ha guiat és que el que està en el nostre sou és resoldre problemes (jo en dic problemes, però també en podríem dir reptes). Per tant, si a algú li anguniegen els problemes que es troba quan arriba a la feina és que no està fent el que s’espera. Un problema pot ser una pregunta científica, una qüestió de gestió de persones o qualsevol altra cosa. Aquests anys he intentat reforçar una actitud de mirar de trobar solucions als problemes i no problemes a les solucions. Sense perdre la calma ni el respecte mutu.

COVID-19... inesperada?

-Durant els anys a ISGlobal, hi ha hagut alguna cosa grossa que no t’esperessis? La pandèmia de COVID-19 va ser tan inesperada per a tu? O potser no tant?

-Sobre el paper, els qui treballem en epidemiologia i salut pública sabíem que hi havia una certa probabilitat que, tard o d’hora, passés alguna cosa com la que va passar. El que ningú no sabia és que la preparació dels països seria, en general, tan ineficaç i insuficient, sobretot els primers mesos de la pandèmia. Però el que és més preocupant, i és un dels temes que m’interessa treballar en aquesta nova etapa, és que sembla que ja hem passat la pàgina, que la propera pandèmia quedarà per a una futura generació i que ara toquen altres coses. Això si l’emergència climàtica no ha anticipat abans altres crisis col·lectives de salut global. Cal superar aquests cicles de pànic i oblit, i fer tot el que sigui possible per assegurar aquestes capacitats davant les crisis futures de salut global, que si no hi posem remei seran cada vegada més nombroses i disruptives per a la salut, l’economia i la societat en el seu conjunt

-Com vas viure la pandèmia, sent director d’ISGlobal?

-Amb certa perplexitat, tot “retenint la respiració”, però també com una oportunitat, que vam saber aprofitar. Una majoria amplíssima dels investigadors i investigadores van aturar les seves línies de recerca per contribuir a abordar o respondre algunes de les preguntes més rellevants que anaven sorgint. També vam respondre a la pandèmia en l’àmbit de la innovació, la formació, la comunicació... Crec que, en conjunt, l’experiència de la pandèmia ha reforçat la credibilitat i la comprensió social de la missió d’ISGlobal i ens ha posicionat com una institució d’excel·lència científica, amb persones fortament compromeses.

La confiança, un crèdit emocional

-El món de quan vas assumir la direcció d’ISGlobal i el d’ara són força diferents.

-Sí. La pandèmia ha accelerat moltes coses. Tenim un món (i només en tenim un!) molt més complex i molt més interconnectat, que vol dir alhora més fort i més fràgil. I només amb diàleg i col·laboració efectives ens en podrem sortir. O tothom, o ningú -encara que algunes persones no s’ho acabin de creure del tot...

-I tu, has canviat?

-He après a valorar més la confiança. Segurament és el capital més important del lideratge, que cal fer fructificar en qualsevol organització, petita o gran. La confiança és gairebé com un crèdit emocional intangible: es dona sense saber ben bé el que hi ha per endavant. La nostra vida està feta sobretot d’incerteses, i el que fa més necessari el funcionament entre les persones és la confiança, que costa molt de generar i molt poc de malbaratar! Un dels meus personatges de referència és el Tintín, i és algú que va per la vida amb confiança.

-Has arribat a ser el Tintín que volies ser de petit?

-Bé, tampoc no és que fos el meu heroi les 24 hores del dia! Però en el fons, amb el temps m’he adonat que és l’heroi global, amb tots els seus biaixos personals i culturals de l’època. Jo l’he retrobat en el meu pas per ISGlobal. De vegades, com ell, hem suat sols al mig del desert, i de vegades també hem pujat damunt d’un coet intentant arribar a la lluna. Passant algunes penes, però sobretot compartint aventures emocionants i obertes al món. Aquesta ha estat una mica la meva experiència tintinesca. Us convido a saber de la propera, d’aquí a un temps!