Publicador de continguts
javax.portlet.title.customblogportlet_WAR_customblogportlet (Blog Health is Global)

"Promoció de la salut, esperança de vida, qualitat de vida i salut planetària". El discurs de Jordi Sunyer com a doctor honoris causa

26.5.2023
Jordi Sunyer honoris causa group
Foto: UHasselt - Jordi Sunyer rebent el títol de doctor honoris causa per la Universitat de Hasselt (Bèlgica). A la foto, amb Tim Nawrot i Bernard Vanheusden.

Aquest és el discurs que l'investigador Jordi Sunyer va pronunciar durant la seva investidura com a doctor honoris causa per la Universitat de Hasselt (Bèlgica), el 25 de maig de 2023.

 

Els científics afirmen haver identificat que el 55% de les causes de malaltia i mort són evitables. Si controlem la hipertensió, la glucosa i el colesterol, mengem fruites i verdures, tenim una ingesta calòrica equilibrada, no fumem ni bevem alcohol, vivim en llocs amb aire i aigua nets, i fem activitat física regularment tenim una vida més llarga.

Tots aquests determinants són causats majoritàriament per hàbits individuals i pel barri o poble on vivim, més que per la genètica.

Així, molt probablement, si féssim intervencions públiques equitatives dirigides a modificar els nostres hàbits i entorn, podríem continuar allargant l'esperança de vida. Aquest augment va començar a l'inici de la Revolució Industrial, bàsicament degut al sanejament i la millor nutrició, i el control de les malalties infeccioses; i, s'ha mantingut durant els últims 50 anys amb intervencions com el control del tabaquisme o la promoció del transport actiu entre altres polítiques.

Molt probablement, si féssim intervencions públiques equitatives dirigides a modificar els nostres hàbits i entorn, podríem continuar allargant l'esperança de vida

L’augment de l'esperança de vida durant el segle passat només s'ha revertit en alguns casos excepcionals, com el cas de l'augment del consum d'alcohol al final de la Unió Soviètica o la recent epidèmia d'analgèsics opioides als EUA. A més, l'augment de l'esperança de vida s'ha aturat tan sols en circumstàncies rares, com durant la pandèmia de COVID-19 o els períodes de guerra.

És a dir, l'extensió de la vida humana a totes les societats és indiscutible.

Tanmateix, aquest guany en l'esperança de vida, ¿s'ha traduït en allargar els anys viscuts amb bona salut i qualitat de vida? El grup de persones expertes que avaluen la càrrega mundial de malalties diu que no hi cap dubte que és així, malgrat l’augment de malalties com els trastorns osteoarticulars o mentals. Per tant, si fem esforços preventius individuals i col·lectius de promoció de la salut, podríem viure més anys amb bona salut i amb bona qualitat de vida.

Quan millora la qualitat de l'aire

La millora de la qualitat de l'aire urbà n'és un clar exemple.

Hi ha nombrosos estudis que demostren que la contaminació de l'aire durant l'embaràs redueix el creixement prenatal del fetus, que és un predictor d'un pitjor desenvolupament durant la infància i un major risc de malalties més tard a la vida.

Efectivament, el meu grup, per exemple, va trobar que els nivells de contaminació del trànsit a les aules i als patis de l'escola de milers d'escolars a Barcelona podrien afectar el creixement del cervell. Aquelles noies i nois que anaven a escoles amb millor qualitat de l'aire tenien un millor desenvolupament de la seva funció cerebral i de la capacitat cognitiva.

En el mateix sentit, una altra investigació realitzada a Los Angeles pel ‘Children Health Study’ va descobrir una millora en els volums d'aire dels pulmons i una menor incidència d'asma i bronquitis, amb cada nova generació, a partir de les intervencions en el tràfic i la consegüent disminució de la contaminació de l’aire. Aquests mateixos fets és van fer evidents a Suïssa per l’estudi ‘Sapaldia’. Per tant, una millor qualitat de l'aire comporta un millor rendiment respiratori i mental i una millor salut dels joves.

El conjunt d'evidències disponibles estableix clarament que l'esperança de vida i la qualitat de vida serien millors si tinguéssim un aire més net

A l'altre extrem de la vida, la contaminació de l'aire s'ha relacionat amb marcadors biològics lligats a la demència i l'Alzheimer, la qual cosa reforça l'evidència creixent que l'Alzheimer pot ser causat, entre d'altres, pels nivells de partícules a l'aire.

A més de la morbiditat, un estudi clau de Pope i Dockery entre les àrees metropolitanes més grans dels EUA, va descobrir que amb la millora de la qualitat de l'aire (gràcies a les intervencions en el tràfic i la indústria), l'esperança de vida s'havia allargat més de mig any. Un canvi comparable als guanys dels nous fàrmacs contra el càncer durant el mateix període.

Aquest descobriment coincideix amb els del professor Nawrot, que va trobar que la mala qualitat de l'aire estava relacionada amb l'escurçament de la longitud del telòmer, que és un marcador de l'envelliment molecular i, per tant, de la longevitat.

Com a colofó, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar que la contaminació de l'aire era el principal perill per a la salut entre les amenaces ambientals, causant milions de morts cada any i la pèrdua de milions d'anys de vida ajustats a la discapacitat.

Per tant, el conjunt d'evidències disponibles estableix clarament que l'esperança de vida i la qualitat de vida serien millors si tinguéssim un aire més net.

La salut humana només pot seguir millorant en un planeta sa

Hi ha, però, una paradoxa que genera preocupació. La millora accelerada de l'esperança de vida, en les últimes dècades, arreu del món i en tots els estrats socials, ha coincidit en el temps amb el deteriorament accelerat de gairebé tots els paràmetres ecològics: la pèrdua de la biodiversitat, l’acidificació dels mars, l’empobriment del sòl, la desertificació, l’augment global de la temperatura, entre molts altres.

Aquest contrast entre una millora mundial de la salut humana i un deteriorament de la salut de la Terra és el que ha portat a moltes persones expertes en salut pública a concloure que la millora indiscutible de la salut humana, que ha tingut lloc malgrat les desigualtats socials, és conseqüència de l'erosió dels sistemes naturals de la terra. I és una hipoteca per a les properes generacions, que, per exemple, hauran de fer front als nostres residus. Com el cas del CO2, que roman durant més de dos segles a l'atmosfera.

Encara més, aquesta crisi ambiental està posant alguns dels sistemes fisicoquímics del planeta més enllà de les seves capacitats regeneratives de l'aire, l'aigua, el sòl, fins al nivell de creuar el punt de no retorn.

O bé la salut humana va acompassada amb la salut del planeta, o pot ser que els augments de l'esperança de vida i la qualitat de vida ja hagin arribat al màxim i puguin retrocedir

Geofísics i biòlegs ens recorden que travessar aquest punt d'inflexió de no retorn en termes de pèrdua de biodiversitat o canvi climàtic pot desencadenar una cascada de canvis sistèmics que podrien portar les condicions de la vida a escenaris desconeguts, i això passaria en un període, un sentit i unes magnituds difícils de predir.

És per això que la salut humana està profundament interrelacionada amb la salut del planeta. Que només en un planeta sa la salut humana podria seguir millorant. De fet, els beneficis de la restauració de la natura per a la salut ja estan ben establerts (més enllà dels beneficis esperats sobre la salut mental).

Per tant, o bé la salut humana va acompassada amb la salut del planeta, o pot ser que els augments de l'esperança de vida i la qualitat de vida ja hagin arribat al màxim i puguin retrocedir.

Noves maneres de pensar, nous coneixements, nova governança

Com s'ha dit, ja tenim experiències de reducció de l'esperança de vida en el passat. Tanmateix, els reptes que ens crea la crisi ambiental són més complexos i sistèmics que aquests exemples locals, per la magnitud de la perillositat i per la brevetat de temps que tenim per reaccionar. Aquests nous reptes requereixen noves maneres de pensar, nous coneixements i una nova governança.

Així, les accions haurien de conciliar la salut humana i la del planeta, com és el cas de la promoció del transport actiu, no només perquè millora la salut humana augmentant l'activitat física i reduint l'emissió de partícules a l'aire, sinó també per afavorir la salut del planeta mitjançant la reducció de gasos d'efecte hivernacle.

En aquest sentit, una proposta recent d'un conegut think tank afirma que els governs haurien de destinar el 10% de la despesa sanitària a mesures preventives i públiques, com ara augmentar els carrils bici i les estratègies contra l'obesitat, la creació de zones de no emissions al voltant de les escoles, o l’augment del verd a les ciutats, entre moltes altres intervencions amb múltiples beneficis que persegueixen la descarbonització energètica, un sistema alimentari sostenible o la regulació dels comuns ambientals.

Assumir que una minoria estarà protegida per la seva riquesa i es podrà beneficiar de nous descobriments per allargar artificialment la vida sembla ingenu en aquesta perspectiva d'un planeta malalt del qual no hi ha escapatòria

Per tant, negar aquesta vulnerabilitat sistèmica i global i l'emergència ambiental actual a l'hora de fer polítiques és una actitud d'alt risc per a les perspectives de seguir millorant la nostra salut per a tothom.

Assumir que una minoria estarà protegida per la seva riquesa i es podrà beneficiar de nous descobriments per allargar artificialment la vida sembla ingenu en aquesta perspectiva d'un planeta malalt del qual no hi ha escapatòria. Qui podria evitar la degeneració cerebral a causa de la mala qualitat de l'aire malgrat tenir la píndola de la vida eterna?

En aquest context, doncs, la reurbanització i renaturalització de les nostres ciutats per tal de millorar la nostra salut i la del planeta és una de les estratègies més eficients i equitatives de què disposem. Almenys, fins que aparegui el miracle d'un remei per a la vida eterna per a tota la humanitat sense afectar el planeta. Ni més ni menys que un oxímoron.