La vergonya de la COVID-19

[Aquest artícle s'ha publicat originalment a La Vanguardia]

Vergonya. No es pot sentir res més davant de la falta de solidaritat generalitzada i el proteccionisme dels països rics en la gestió internacional de la pandèmia. El 2021 arrencava amb el mantra “fins que tothom no estigui segur, ningú no ho estarà”. Era un bon eslògan, qüestionable científicament, però necessari moralment. I l'acabem amb la sensació de què ningú no està segur si això depèn d'una resposta internacional efectiva. Se n'evidencia una manca d'equitat que ha pronunciat les diferències i les bretxes en salut global.

En lloc de premiar i reconèixer internacionalment els serveis de vigilància molecular i epidemiològica sud-africans, es castiga i s'aïlla una regió sencera de manera unilateral i capritxosa

La mostra més recent la trobem en les mesures discriminatòries que la Unió Europea va adoptar i aplicar vers persones residents o procedents de països de l'Àfrica Austral. Se les va aïllar físicament i comercialment sense tenir cap evidència de la severitat o el grau de contagiositat de l'Òmicron, sense saber si aquesta nova variant ja es trobava a Europa quan es van decretar les mesures —tot apunta que sí—, i amb la lògica més que evident que aquestes mesures no podrien evitar l'expansió d'una variant que esdevenia predominant —com a molt, endarreriria alguns dies la seva arribada.

En lloc de premiar i reconèixer internacionalment els serveis de vigilància molecular i epidemiològica sud-africans, es castiga i s'aïlla una regió sencera de manera unilateral i capritxosa, i es perjudica i s'estigmatitza a poblacions africanes tal com s'ha fet i es fa amb la ciutadania xinesa al llarg d'aquesta pandèmia.

És la darrera mostra de displicència, curtplacisme i hiperventilació europea davant del que passa en poblacions llunyanes, especialment si són pobres

Així que les autoritats sanitàries van alertar-ne, la variant Òmicron es va detectar de seguida a molts altres països fora de l'Àfrica Austral, evidenciant-ne la transmissió local i l'avenç imparable. Europa ha isolat tots aquests països seguint criteris similars? Hauria fet el mateix si la nova variant s'hagués detectat al Regne Unit? O a Suïssa? Permetin-me que ho posi en dubte.

Fins i tot després de Nadal, quan probablement la nova variant ja era majoritària entre els casos diagnosticats a Espanya, s'han mantingut les quarantenes a les persones procedents de l'Àfrica Austral vacunades i amb PCR negativa. És a dir, tenim la supèrbia —anomenin-la ignorància o menyspreu, al seu gust— de no reconèixer els nostres errors i no rectificar en temps i forma. És la darrera mostra de displicència, curtplacisme i hiperventilació europea davant del que passa en poblacions llunyanes, especialment si són pobres. Una actitud que perpetua un món a dues velocitats.

Foto: Maksim Goncharenok / Pexels

Ho continuem veient amb la provisió de vacunes. El director de l'OMS recordava no fa gaire que hi havia prou dosis al món per tenir vacunat el 40% de tota la població el setembre de 2021. Independentment de què la proporció de població vulnerable difereixi segons el país (més gran en països rics), és indubtable que ja s'han fabricat prou vacunes per protegir les poblacions més vulnerables de tot el món.

El 20% de la producció mundial de vacunes es destina a dosis de reforç en països rics, moltes de les quals a persones sense factors de risc o de menys de 50 anys

Ara bé, a l'Àfrica, la proporció de la població vacunada amb una sola dosi no arriba al 10%. Tres de cada quatre professionals de la salut en aquest continent encara no han rebut el vaccí. Tanmateix, aquesta manca d'equitat continua agreujant-se. Actualment, el 20% de la producció mundial de vacunes es destina a dosis de reforç en països rics, moltes de les quals a persones sense factors de risc o de menys de 50 anys.

Foto: Denis Ngai / Pexels

En un context de crisi internacional, es vacuna a nenes i nens de països rics, entre els quals els casos de COVID-19 són molt infreqüents, abans que vacunar la població d'edat avançada de molts països pobres. Seria com si vacunéssim del papil·lomavirus a les persones de més de 70 anys a Europa, i no garantíssim la protecció d'adolescents de països africans amb una alta incidència de càncer de coll uterí. És com gaudir d'un banquet davant del famolenc. I ho fem, sense enrojolar-nos. No em malinterpretin, si els ofereixen la vacuna de la COVID-19 als seus fills, posin-los-la; això reduirà encara més la probabilitat que els seus fills tinguin un episodi de COVID greu. En cas contrari, serà un error doble: no només hi haurà una mala resposta sanitària internacional, sinó que algunes vacunes es perdran o caducaran a les neveres de torn.

Les solucions de debò passen per treballar de forma cohesionada i integralment en períodes prepandèmics, i per establir lideratges, mecanismes i estructures a nivell internacional, regional i local que ens permetin estar més ben preparats

Les iniciatives com COVAX (iniciativa que promou la distribució equitativa de vacunes de la COVID-19), per bé que són útils i vitals, resulten encerts insuficients. La solució a les crisis pandèmiques no ha de cenyir-se a aquesta mena de caritat nord-sud d'enviament de vacunes als països amb menys recursos, on tampoc tenen capacitats per al subministrament local, per mantenir les cadenes del fred; on no hi ha personal ni recursos per poder vacunar qui ho necessita; on hi ha una baixa percepció del risc de la qual, per cert, els països rics en responsables en gran mesura.

Les solucions de debò passen per treballar de forma cohesionada i integralment en períodes prepandèmics, i per establir lideratges, mecanismes i estructures a nivell internacional, regional i local que ens permetin estar més ben preparats. Exercicis formals d'avaluació, com el del Panell Independent de l'OMS, identifiquen una sèrie d'elements clau per a una resposta més equitativa, més justa, menys vergonyosa, davant d'una propera pandèmia.