Entrevista a Rada Akbar: “A l´Afganistan hem perdut el nostre futur"

L'artista i activista afganesa Rada Akbar, refugiada a París des del retorn dels talibans al poder, visita Barcelona per fer una xerrada sobre la força i la resistència de les que anomena superdones afganeses, convidada per la Comissió d'Equitat i Gènere d'ISGlobal amb motiu del Dia Internacional de la Dona, el 8 de març. La seva exposició Invisible captivity (Captiveri invisible) pot veure's a la galeria Imaginart de Barcelona fins al 31 de març.

Es defineix com a artista, activista i feminista, hereva de mil·lennis de dones poderoses, de reines, poetesses, guerreres i llibertadores, el que ella anomena les seves arrels sagrades. Rada Akbar (Kabul, 1988) no és una pusil·lànime. Fins i tot quan, durant l'entrevista, escolta atenta les preguntes, emana un aplom inusual als seus trenta i pocs anys. Ens hem connectat per videoconferència i apareix retallada sobre la paret blanca d'una habitació. La senzillesa de l'escena no fa sinó subratllar la fortalesa i serenitat que la caracteritzen. La BBC la va escollir el 2021 com una de les cent dones més influents del món.

-Com era la teva vida a l'Afganistan el 2021?

-Normal. Hi havia inseguretat i incertesa en l'ambient, sobretot pel procés de pau, però alhora cadascú estava centrat en la seva feina. Jo vivia a Kabul i estava molt ocupada amb la meva segona exposició de Superwomen (o Abarzanan), per commemorar el Dia Internacional de la Dona. També estava treballant en la creació del Museu d'Història de la Dona a l'Afganistan. Acabava de reunir-me amb l'expresident per demanar-li'n una seu.

-Imaginaves que la situació es torçaria tant?

-Sabíem que el procés de pau no acabaria bé perquè no s'havia implicat la població afganesa, ni les dones, ni les víctimes, ni tan sols el mateix Govern al principi, però així i tot no podíem imaginar que els Estats Units renunciarien a l'Afganistan, que ho deixarien tot de la nit al dia. Va ser una traïció extraordinària.

Fotografíes de Rada Akbar per a l'exposició 'Invisible captivity' (Captiveri invisible).

Les dones de l'Afganistan, més enllà del tòpic

-Aquesta continua sent una ferida oberta?

-I tant. Hem perdut tant! Molt més del que la gent pugui imaginar, perquè no són només les nostres cases, les nostres feines... és que també hem perdut el futur. Des de fa gairebé un any i mig, milions de nenes no poden anar a escola. Això és perdre el futur. I les coses empitjoren. Però és que, fins i tot si milloressin, el mal infligit ja és irreversible.

-Quina imatge tenim de l'Afganistan?

-No esteu molt ben informats. Hi ha molts estereotips. Quan els estatunidencs i l'OTAN van envair el país, un dels seus principals objectius va ser salvar les dones afganeses, i això ha fet que durant tots aquests anys s'hagi donat una imatge de nosaltres com a víctimes. Però l'Afganistan té 5.000 anys d'Història. Les dones afganeses van tenir dret al vot un any abans que les estatunidenques, i només un any després que les britàniques.

-No només les dones occidentals sabem i parlem de drets…

-És una cosa universal. He vist dones a zones molt rurals de l'Afganistan amb un esperit increïblement lliure! Sabien el que volien. Tenien grans somnis. Fa uns vint anys, va haver-hi una generació de dones que van perdre els seus drets bàsics, a les quals el règim talibà no va permetre treballar ni estudiar. Van esdevenir víctimes. Però totes aquestes dones volien que les seves filles rebessin educació. I no perquè li ho diguessin els estatunidencs, els occidentals o qualsevol, sinó perquè ho sabien! Sabien que volien que les seves filles tinguessin una vida millor. Volien que fossin independents.

-La teva mare volia que fossis independent? I el teu pare?

-Tots dos! Volien que les seves filles fóssim econòmicament independents, que parléssim per nosaltres mateixes, i també per altres persones que no poden parlar per si mateixes, volien que lluitéssim pels drets humans. Les guerres que vam patir no van ser mai les nostres guerres. Va haver-hi una guerra entre estatunidenques i russos, i una altra guerra entre estatunidenques i saudites, pakistaneses i iranianes. Hem patit i perdut molt.

Fotografíes de Rada Akbar per a l'exposició 'Invisible captivity' (Captiveri invisible).

Ser refugiada: la culpa del supervivent

-Estàs en contacte amb dones que són a l'Afganistan?

-Sí. I em trenca, perquè les refugiades vivim amb la culpa del supervivent. No tenim vides perfectes, hem d'adaptar-nos al més aviat possible, resituar-nos sense haver tingut temps de processar el que ha passat, però així i tot estem vives i lliures. Jo puc alçar la meva veu i crear-me noves oportunitats amb les meves obres d'art. En canvi, les dones i les nenes de l'Afganistan estan privades dels seus drets humans més bàsics, i no podem fer-hi res. És desolador.

-Com t'ha canviat aquest últim any i mig? I com ha canviat el teu art?

-Intento incloure en la meva obra el que estic experimentant com a exiliada. Per exemple, la pèrdua progressiva de la meva llengua, que ja a penes utilitzo. D'altra banda, al meu país treballava com a fotògrafa per guanyar-me la vida i podia ser més independent com a artista. A més, tenia el suport de la meva família i els meus amics. Aquí és diferent. Alguns professionals em diuen que el meu treball està molt bé per als museus però que no és fàcil de vendre, i que haig de pensar a sobreviure com a artista. Ja sé que és el que tot artista ha de fer, però per a mi és nou: haig de fer que el meu art sobre drets humans sigui comercial? Perquè no vull renunciar a la raó del que faig.

-Per què vas triar els drets humans com a eix del teu treball artístic?

-Viure en una societat que et discrimina cada dia només pel fet de ser dona sempre ha estat esgotador, i volia parlar d'això i contribuir a un canvi. Per a mi l'art és una eina que em permet parlar de tots aquests temes i que fa que sigui més fàcil abordar els tabús.

Què podem fer per les dones de l'Afganistan

-Com reaccionem a la teva obra a Occident?

-Veig que a la gent li emociona i li interessa, encara que per a algunes persones també resulta massa fosca i intensa. Diuen que necessiten una cosa més lleugera. Però això és el que puc mostrar i el que haig de mostrar, perquè és el que es viu literalment a l'Afganistan. La vida real és fins i tot pitjor, cada dia pitjor.

-Què podem fer per ajudar les dones afganeses?

-Analitzar la situació i prendre-la molt de debò. Estem parlant de gairebé 40 milions de persones retingudes com a ostatges pels talibans. Hi ha dones presoneres a les seves cases. Hem de preguntar-nos: Què passarà? Com afectarà això a la resta del planeta? Perquè si això passa a l'Afganistan, pot passar arreu. Potser no ara, però sí més endavant. Tenim la responsabilitat de qüestionar els polítics i de demanar-los comptes.