Els llibres que em van canviar la vida

Per què vaig començar a llegir? Per què encara llegeixo tant? Una reflexió sobre els llibres que (crec que) em van canviar la vida—i les històries que s’hi amaguen.

Hi ha llibres que et deixen empremta. T’obren portes a altres mons, et fan veure les coses d’una altra manera i es queden amb tu, de vegades per sempre. Aquí us vull explicar com va començar la meva història amb la lectura i quins són alguns dels llibres que em van canviar.

Però anem a pams. Per què llegeixo?

Com va començar tot

Soc el més petit de quatre germans, és a dir que no em feien gaire cas i gaudia de força llibertat. Tenia accés als llibres dels meus germans grans, així que vaig aprendre a llegir aviat i vaig devorar les col·leccions senceres d'Astèrix i Tintín. Les seves aventures em captivaven.

Durants els meus anys al Liceu francès de Barcelona va ser decisiu que una professora fes un tracte amb nosaltres: per cada quatre llibres que llegíssim, sumaríem un punt extra a la nota final. N’hi va haver prou per motivar-me. Al principi, doncs, no llegia per amor a la literatura, sinó centrat en la quantitat. Gràcies a això, tanmateix, vaig acabar descobrint el plaer de la lectura... i ja no vaig avorrir-me mai més.

Més o menys alhora, el meu pare va establir una norma a casa que va tenir un gran impacte en mi: per cada hora de lectura, podia veure una hora de televisió. Era l'època daurada de la televisió, a finals dels anys 70 i principis dels 80, i com la majoria de nens, volia viure enganxat a la pantalla. De sobte, els llibres van esdevenir la clau per accedir a aquell altre món que tant m'agradava. I em vaig posar a llegir, i llegir, i llegir.

De la quantitat a la qualitat: descobrir el poder de la gran literatura

No va ser fins que vaig estudiar a l'Atlantic College, a Gal·les, amb 16 anys, que vaig descobrir realment la qualitat de la literatura. El mèrit va ser d'un professor excepcional de literatura espanyola que em va fer conèixer dues novel·les que van canviar la meva vida: Cien años de soledad de Gabriel García Márquez i La ciudad y los perros de Mario Vargas Llosa. Curiosament, tots dos autors vivien a Barcelona i eren grans amics (fins que van tenir una famosa baralla, recollida al llibre Los Genios). Aquests dos gegants literaris, tots dos premi Nobel, em van obrir els ulls a la força i profunditat del llenguatge.

Una vegada em vaig trobar amb García Márquez en un restaurant i vaig córrer a casa, vaig agafar tota la meva col·lecció i vaig tornar... amb una maleta plena de llibres perquè me'ls signés. Eren les 3:30 de la matinada quan va acabar de fer-ho!

Com la feina va ampliar les meves lectures

Vaig viure tres anys a Mozambic, del 2004 al 2007. Durant aquell temps, em vaig interessar profundament pels llibres sobre Àfrica, especialment pels de Ryszard Kapuściński, que va capturar la complexitat del continent en obres com Eben.

La meva feina de recerca sobre les causes de mort també em va portar a llegir molt sobre ciència forense, amb llibres com All That Remains. En l'àmbit de la divulgació científica, em va marcar especialment Far from the Tree d'Andrew Solomon, per la manera que capgira les nocions tradicionals sobre identitat i diferència, com ara el fet que alguns pares sords desitgin que els seus fills també ho siguin, perquè no ho veuen com una discapacitat, sinó com un tret valuós i una manera de preservar una "comunitat tancada". Altres llibres sobre medicina que m'han fascinat són The Immortal Life of Henrietta Lacks i The Family That Couldn’t Sleep.

Per a mi també és fonamental llegir llibres que afronten els capítols més foscos de la història de la investigació, com els que tracten de la catàstrofe de la talidomida o els experiments humans nazis. És important entendre que no tot s'hi val en nom del progrés científic.

Obsessions més enllà del que caldria esperar: sectes, escaladors i ficció que toca de prop

Alguns dels meus interessos lectors se surten d’allò esperable. D'adolescent, tenia una por estranya a ser captat per una secta, cosa que va despertar una fascinació per llibres com El poder de las sectas, en què l'autor s'infiltrava en elles i explicava la seva experiència. Aquesta curiositat es va transformar en un interès més ampli per l'engany: no en la síndrome de l'impostor, sinó en impostors reals, persones que fingeixen ser algú que no són. Vaig començar amb L'adversari i continuar amb L'impostor, i The Woman Who Wasn’t there.

Un altre tema recurrent és l'alpinisme, especialment les històries èpiques de l'Himàlaia. Jo mai he escalat (amb Montjuïc en tinc prou!), però m'atrauen aquests relats de resistència, tragèdia i lleialtat a grans altituds.

Després hi ha Patria, una novel·la bellament escrita sobre el terrorisme basc, i Dos irmãos de Milton Hatoum, ambientada a Manaus, Brasil (li agraeixo al professor Marcus Lacerda que em recomanés aquest autor). És una història apassionant sobre bessons, un altre tema que em fascina. Llegir ficció ambientada en un lloc que coneixes fa que l'experiència sigui molt més intensa.

Alguns llibres preferits més

Si hi ha un llibre que he regalat més d'un cop, és Seda d'Alessandro Baricco: una novel·la breu i poètica sobre un home que viatja al Japó per comprar seda. Tot just 120 pàgines, però inoblidables.

Aquest any he afegit La mala costumbre d'Alana S. Portero a la meva llista de lectures imprescindibles. Explica la història crua i poderosa d'una nena transgènere que creix al Madrid dels anys 80. De vegades és dura, però molt necessària en el context polític actual, i està escrita amb una gran bellesa.

I, per acabar, els llibres del meu fotògraf favorit. Jo, de petit, somiava ser fotògraf, però aviat vaig adonar-me que no tenia talent. Soc un admirador apassionat de qualsevol llibre de Sebastião Salgado, inclosa la seva autobiografia. Els temes que fotografia m’interessen: per exemple, els paisatges de l'Àfrica i l'Amazònia, i els retrats poderosos de la seva gent. Quan un periodista va intentar etiquetar-lo com el “fotògraf de la misèria”, Salgado va respondre amb calma: “No soc el fotògraf de la misèria. Soc el fotògraf de la dignitat.” I això ho diu tot.