Anàlisi i Desenvolupament Global

Infodèmia: Com ha afectat l'epidèmia de desinformació a la resposta davant de la COVID-19?

Sèrie |COVID-19 i estratègia de resposta #20

22/09/2020

Aquest document forma part d'una sèrie de notes per al debat que aborden preguntes fonamentals sobre la COVID-19 i les estratègies de resposta. Els treballs han estat elaborats sobre la base de la millor informació científica disponible i poden ser actualitzats a mesura que aquesta evolucioni.

Escrit per Carlos Chaccour (Assistant Research Professor i Director Científic del projecte BOHEMIA a ISGlobal) i Rafael Vilasanjuan (Director d’Anàlisi i Desenvolupament Global d’ISGlobal), aborda com la desinformació ha exercit un paper rellevant en la pandèmia de la COVID-19 i proposa millors pràctiques per al futur.

 

Una societat que anhela desesperadament dades fiables i una indústria de la publicació científica que encara arrossega molts aspectes de l’era Gutenberg han contribuït a una pandèmia paral·lela, una “infodèmia”. El terme s’empra per referir-se a la sobreabundància d’informació (alguna de rigorosa i d’altra de falsa) sobre un tema.

La infodèmia ha suposat un llast en el debat sobre la COVID-19. Entre els exemples en el front terapèutic s’inclouen l’auge i la caiguda del tractament basat en la hidroxicloroquina, la difusió de l’ús de lleixiu diluït com a tractament –ambdós potenciats en gran mesura per l’adhesió personal del president dels EE.UU.− i la inclusió de la ivermectina en les directrius terapèutiques nacionals de Perú i Bolívia en base a experiments in vitro i informació fraudulenta.

Però hi ha d’altres àrees crítiques en les quals la informació falsa o tergiversada ha tingut un paper al llarg d’aquesta pandèmia, inclòs el debat sobre la protecció de la població infantil durant el confinament, l’ús de mascaretes o el nivell i la duració reals de la immunitat al virus. Tot això ve de la precipitació en la publicació científica, que en algunes ocasions va situar els interessos partidistes per sobre de les proves contrastades, i d’un excés general d’opinions quan es disposa de poques dades o la informació és deliberadament enganyosa.

La precipitació d’una pandèmia

  1. La pressió sobre les revistes. La comunitat científica es va llançar a dur a terme la investigació, orientada a salvar vides, sobre el nou coronavirus, i ho va fer a una velocitat sense precedents. La ràpida obtenció de coneixement sobre el virus (SARS-CoV-2) i la malaltia (COVID-19) aviat van sobrepassar la capacitat de la indústria editorial per avaluar els articles i difondre’ls. Destacades revistes com ara JAMA van veure com la recepció d’articles va augmentar gairebé un 300% (11.000 articles presentats en sis mesos).
  2. La pressió sobre la comunitat científica. Amb les revistes aclaparades, i la genuïna intenció de compartir amb rapidesa el coneixement útil, la comunitat científica es va abocar en els pre-prints (repositoris en línia que publiquen manuscrits sense revisió per pars). Així se n’accelera la difusió, però no se’n garanteix la qualitat. Els pre-prints exigeixen un esforç addicional per part de la comunitat acadèmica per distingir els experiments i les interpretacions rigoroses d’aquelles que no ho són tant.
  3. La pressió sobre la societat en general. La societat en general, amb tota la raó, s’ha fet moltes preguntes i exigeix respostes per part dels científics i dels actors polítics. El problema rau en el fet que, moguts pel sentiment d’urgència, els periodistes i el seu públic s’han precipitat a compartir noves troballes o hipòtesis, independentment de la qualitat de les dades en les quals es basaven. Aquesta desinformació pot provocar ràpidament ansietat i confusió en les persones que reben la informació.

Les conseqüències de la precipitació

Les presses per generar resultats han provocat que alguns estudis defectuosos i fins i tot fraudulents hagin aconseguit situar-se en revistes molt prestigioses, cosa que ha tingut conseqüències immediates. Al maig de 2020, es va publicar a The Lancet un gran estudi observacional que demostrava que la hidroxicloroquina no aportava beneficis (i fins i tot perjudicava) els pacients de COVID-19. Al cap de 48 hores, l'assaig clínic Solidarity, finançat per l'OMS, ja havia interromput el seu estudi amb hidroxicloroquina. A més, entitats finançadores i científics de tot el món van prendre decisions basades en l'article. Però les dades utilitzades a l'article mai van ser publicades pel seu propietari, una empresa ara inexistent anomenada Surgisphere. Un article anterior que utilitzava el mateix conjunt de dades, publicat a The New England Journal of Medicine, ja havia influenciat la forma en què el personal mèdic prescriu fàrmacs cardiovasculars als pacients de COVID-19. De tots dos articles es van retractar els seus autors, no les revistes.

Aquesta situació ha comportat profundes conseqüències per a la credibilitat de la ciència, just en el moment en què més necessària resulta.

La base de dades de Surgisphere també va contribuir en gran mesura a la utilització d'un fàrmac antiparasitari per al tractament i la prevenció de la COVID-19 en el continent americà. Com a resultat de la infodèmia relacionada amb la ivermectina a l’Amèrica Llatina, milers de persones van rebre injeccions amb una formulació veterinària d'aquest fàrmac, es va especular amb els preus i fins i tot es van falsificar medicaments.

El paper de les xarxes socials i els mitjans de comunicació

Les xarxes socials són una arma de doble tall, durant aquesta pandèmia i en altres crisis. Han resultat extremadament útils per promoure el debat entre la comunitat científica, per compartir amb celeritat les crítiques a les dades o els articles erronis i per difondre ràpidament resultats útils. D'altra banda, també han contribuït a difondre conclusions d'estudis defectuosos, i a propagar informació falsa deliberadament.

  • Les empreses de xarxes socials no realitzen cap tipus d'edició dels missatges, ni tampoc han de retre comptes, en oposició als mitjans tradicionals.
  • En èpoques d'incertesa, els textos equívocs són molt més populars que els que difonen informació rigorosa sobre salut pública.
  • Les xarxes socials han donat lloc a una revolució en la forma en què les persones es comuniquen. Han facilitat en gran mesura la formació de "tribus d'opinió": grups compenetrats de persones que comparteixen idees, valors i informació selectiva.
  • Alhora, el discurs també es pot radicalitzar més, atès que la majoria d'aquests grups comparteixen preocupacions i valors similars, i estan disposats a adoptar propostes que en algunes ocasions són moralment inacceptables, perquè el sentiment de pertinença a un grup els resulta més tranquil·litzador. El principal problema és que es perd la perspectiva comunitària i l'interès del grup es percep com l'únic interès legítim.

Els mitjans de comunicació han dut a terme una tasca essencial en la transmissió de la informació i de les mesures de prevenció i, alhora, han estat un dels actors fonamentals en la infodèmia.

  • Les fronteres entre les diverses seccions dels mitjans es van tornar més difuses i bona part de la professió periodística, amb independència del seu bagatge o experiència prèvia, es va dedicar a informar sobre la pandèmia.
  • En paral·lel, l’apressant necessitat de respostes i l’escassetat d’evidència científica va portar a enaltir la figura de l’expert, desfermant una autèntica voràgine de mitjans de comunicación a la recerca de veus autoritzades. Tasca complicada.
  • La mateixa dinàmica dels mitjans i l’economia de les seves empreses potencien els espais de debat, més barats que el periodisme d’investigació, generant una confluència d’opinions confusa en la qual no sempre queda clara la divisió entre l’opinió política i l’evidència científica.
  • Aquesta cobertura mediàtica sense precedents es produeix, a més, en temps real i al galop, en una cursa en què es valora el rigor, encara que no tant com la immediatesa, i en la qual no acostuma a haver temps ni recursos per preparar anàlisis en profunditat ni per contrastar les opinions i els fets.

Conclusions i recomanacions

La infodèmia relacionada amb la COVID-19 ha perjudicat la confiança pública en la ciència, però també proporciona una oportunitat per revisar els mètodes utilitzats en la comunicació científica, de forma que es pugui augmentar la transparència i potser transformar el model de negoci perquè, en lloc de beneficiar prioritàriament les editorials científiques, beneficiï la mateixa ciència.

Per aconseguir-ho, cal actuar a quatre nivells diferents:

  1. La comunitat científica ha de revisar la forma en què es relaciona amb el conjunt de la societat. Ara més que mai hi ha una necessitat patent de transparència i d’ús d’un llenguatge accessible a tots. El missatge que el rigor és essencial per a la recerca resulta clau, fins i tot en temps d’urgència.
  2. Les publicacions científiques tenen ara l’oportunitat de revisar el seu model de negoci i analitzar la forma en què es configura la producció acadèmica i la recerca en general. Ha arribat el moment de deixar enrere els vicis adquirits durant les èpoques en què les comunicacions escrites eren la norma.
  3. En paral·lel, les xarxes socials han de desintoxicar els seus algoritmes perquè redueixin la presència de desinformació, els grups de pàgines i els dominis que pertanyen als acceleradors de desinformació, i mantenir el contingut perjudicial allunyat del seu tràfic.
  4. Tots hem de contribuir a generar i difondre informació de qualitat, evitant els rumors i xafarderies que només contribueixen a la infodèmia.