Trump contra el clima: el cost humà de negar el canvi climàtic

Els Estats Units acaben de fer un nou i extraordinari pas enrere en la lluita contra el canvi climàtic. El 14 de setembre, l'Agència de Protecció Ambiental (EPA) va eliminar la major part dels límits establerts durant la presidència de Joe Biden a les emissions de gasos amb efecte hivernacle de les centrals elèctriques de carbó i gas, i va proposar suprimir també les normes federals restants per al sector elèctric. La mateixa EPA ho presenta com la major operació de desregulació del sector elèctric en la història dels Estats Units i estima que estalviarà més de 300.000 milions de dòlars.

La decisió és coherent amb el rebuig frontal de Donald Trump a les polítiques climàtiques. Trump ha arribat a qualificar el canvi climàtic com “l'engany més gran” mai perpetrat contra el món. Però existeix també un context polític més immediat. La guerra amb l'Iran ha alterat greument els mercats internacionals de l'energia i ha provocat un fort augment del preu dels combustibles. En aquest context, l'Administració presenta la regulació ambiental com a part del problema: les polítiques contra el canvi climàtic, argumenta, limiten la producció energètica estatunidenca i encarereixen l'energia. L'EPA promet ara més carbó i gas, i preus més baixos.

Que aquesta desregulació hagi d'abararatir significativament la factura energètica de les famílies és discutible. El que científicament és molt menys discutible és el cost de continuar cremant combustibles fòssils.

Potser el més sorprenent de la nova posició de l'EPA sigui el seu argument que els possibles danys per a la salut derivats de les emissions del sector elèctric estatunidenc són massa “incerts, conjecturals, remots i complexos” per justificar-ne la regulació.

El canvi climàtic ja no és fonamentalment una amenaça per a les generacions futures. S'està produint ara. Ha augmentat la temperatura del planeta i dels oceans, es fonen glaceres i masses de gel i augmenta el nivell del mar. Les onades de calor són més freqüents i intenses, i augmenten els riscos associats a sequeres, incendis forestals, pluges extremes i inundacions. I tots aquests canvis tenen conseqüències per a la salut.

El cost del canvi climàtic ja es mesura en vides

La calor és probablement l'exemple que podem mesurar millor. Un equip investigador d'ISGlobal, a Barcelona, liderats per Joan Ballester, han desenvolupat models epidemiològics que permeten estimar la mortalitat atribuïble a la calor a Europa. En un primer estudi van estimar unes 61.700 morts relacionades amb la calor durant l'estiu de 2022. Espanya, amb unes 11.300, va ser un dels països més afectats.

L'Organització Mundial de la Salut ha estimat que entre 2030 i 2050 el canvi climàtic provocarà aproximadament 250.000 morts addicionals cada any. Però la mateixa OMS defineix la xifra com una estimació conservadora.

El grup ha continuat aquest treball utilitzant una base de dades que cobreix pràcticament tota la població europea. Per al 2024 va estimar 62.775 morts relacionades amb la calor en 32 països. Aquestes estimacions s'utilitzen actualment al Lancet Countdown in Europe, un dels principals sistemes internacionals de seguiment dels efectes del canvi climàtic sobre la salut. L'informe de 2026 mostra que la mortalitat relacionada amb la calor ha augmentat en pràcticament totes les regions europees estudiades i que els increments més grans s'observen al sud i sud-est d'Europa.

Però les morts per calor són només la part més visible i millor quantificada del problema.

Sequeres, incendis i preus: el cas d'Espanya

A Espanya, la calor i la sequera també tenen conseqüències per a la salut a través de la disponibilitat d'aigua, la producció d'aliments i el risc d'incendis. Aquests últims no només causen morts i lesions directes: el fum conté partícules fines que poden desplaçar-se grans distàncies i augmentar l'exposició de poblacions allunyades de l'incendi. A tot plegat cal afegir-hi efectes molt més difícils de quantificar: inseguretat alimentària, problemes de salut mental, pèrdua de mitjans de subsistència, desplaçaments de població i migracions, així com la interrupció de serveis sanitaris després d'inundacions, incendis i altres fenòmens extrems. La sequera i la manca d'aigua, per exemple, poden actuar simultàniament sobre l'aigua potable, l'alimentació, les malalties infeccioses, els incendis i la salut mental.

Les xifres disponibles només capten una part de l'impacte

L'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha estimat que entre 2030 i 2050 el canvi climàtic provocarà aproximadament 250.000 morts addicionals cada any. Però la mateixa OMS defineix la xifra com una estimació conservadora. Inclou bàsicament quatre grans vies, calor, malària, malalties diarreiques i desnutrició infantil, i deixa fora nombrosos efectes que encara no es poden quantificar adequadament. Entre aquests hi ha algunes conseqüències dels grans episodis de calor, les inundacions, la manca d'aigua, els efectes sobre els sistemes alimentaris, les migracions i moltes conseqüències indirectes socials i econòmiques. La mateixa OMS adverteix que les seves 250.000 morts no representen una predicció de l'impacte global del canvi climàtic sobre la salut.

I el futur dependrà en gran mesura de les decisions que prenguem ara. Cada fracció addicional de grau d'escalfament augmenta els riscos per a la salut, els ecosistemes i les societats.

L'efecte dominó de la desregulació

Per això la decisió de l'EPA no és només un assumpte intern estatunidenc. Els Estats Units continuen sent una de les grans economies i un dels grans emissors mundials, a més del major emissor històric acumulat de CO₂. Les seves decisions tenen, per tant, un efecte directe sobre el clima, però també un enorme efecte polític. Les polítiques internacionals contra el canvi climàtic depenen en bona mesura que els països confiïn que els altres també reduiran progressivament la seva dependència dels combustibles fòssils. Quan una de les principals potències econòmiques del món afirma exactament el contrari, que limitar els gasos amb efecte d'hivernacle és un obstacle innecessari per a la prosperitat, debilita els esforços de prevenció a tot el planeta.

La política climàtica és també política sanitària. La pregunta ja no és si el canvi climàtic afectarà la nostra salut. És quantes malalties i quantes morts estem disposats a acceptar.

Potser el més sorprenent de la nova posició de l'EPA sigui el seu argument que els possibles danys per a la salut derivats de les emissions del sector elèctric estatunidenc són massa “incerts, conjecturals, remots i complexos” per justificar-ne la regulació.

L'evidència científica diu una altra cosa. Ja estem comptant les morts.

Reduir els combustibles fòssils no significa únicament evitar danys climàtics d'aquí a unes quantes dècades. Produeix beneficis immediats en reduir la contaminació atmosfèrica i els seus efectes cardiovasculars i respiratoris. La falsa elecció entre prosperitat econòmica i protecció del clima ignora aquests beneficis i, sobretot, ignora que el canvi climàtic ja s'està pagant en termes de malaltia i mort.

La política climàtica és també política sanitària. La pregunta ja no és si el canvi climàtic afectarà la nostra salut. És quantes malalties i quantes morts estem disposats a acceptar.