Punts d’inflexió climàtics i el dret a un planeta habitable

Els punts d’inflexió climàtics no són meres crisis mediambientals: la seva activació podria posar en perill nombrosos drets humans —com el dret a un medi ambient saludable, a la vida, a la salut, a l’alimentació, a l’aigua, a la cultura i a l’autodeterminació—. A més, representen amenaces greus per als drets polítics i civils, la governança democràtica i el dret de les generacions futures a un planeta habitable.

La temperatura mitjana mundial ja ha superat temporalment el llindar d’1,5°C respecte als nivells preindustrials, un límit fonamental de l’Acord de París. Superar aquest nivell de manera permanent augmenta el risc de desencadenar importants punts d’inflexió climàtics. La humanitat sembla haver donat per fetes unes condicions climàtiques estables.

Diverses sentències internacionals recents de gran rellevància, entre les quals destaca el dictamen consultiu de la Cort Internacional de Justícia de 2025 sobre el canvi climàtic, confirmen que els Estats tenen l’obligació jurídica de prevenir els danys previsibles al sistema climàtic mundial. A més, l’objectiu d’1,5 °C de l’Acord de París s’ha consolidat ja com a dret internacional vinculant, tot i que la temperatura mitjana global ja ha superat aquest llindar durant tres anys consecutius.

El dret a l’autodeterminació està ara amenaçat per les emissions de gasos d’efecte hivernacle dels Estats amb més emissions. A mesura que el canvi climàtic submergeix illes, fon l’Àrtic i fa inhabitables algunes regions, està trencant la promesa de l’autodeterminació. El que cal és una iniciativa jurídica decidida que impulsi l’acció climàtica, donant prioritat a la supervivència, la dignitat, la igualtat de drets i un planeta habitable per a totes les persones.

Quan els canvis en el sistema climàtic esdevenen irreversibles

El projecte TipESM, finançat per la UE, està generant dades fonamentals sobre els primers indicis de punts d’inflexió climàtics, com el col·lapse de la Circulació de Retorn Meridional de l’Atlàntic (AMOC) o la mort progressiva de la selva amazònica, i les seves repercussions en els ecosistemes, la salut, la societat i l’habitabilitat.

Fenòmens meteorològics extrems, com les inundacions de València del 2024 (un 12% més intenses a causa del canvi climàtic) i els incendis de Los Angeles del 2025 (un 36% més probables per la mateixa causa), fan que la realitat del canvi climàtic sigui impossible d’ignorar. Mentrestant, s’acosten els punts d’inflexió climàtics, canvis irreversibles en el sistema terrestre. Entre els més preocupants hi ha l’AMOC, les capes de gel de Groenlàndia i de l’Antàrtida Occidental, i la selva amazònica.

Si l’Amazònia col·lapsés podria suposar un augment addicional de fins a 0,5 °C de l’escalfament global. L’AMOC podria aturar-se a finals de segle, amb efectes devastadors per a Europa.

Si l’Amazònia col·lapsés, per exemple, podria suposar un augment addicional de fins a 0,5 °C de l’escalfament global. L’AMOC podria aturar-se a finals de segle, amb efectes devastadors per a Europa. Groenlàndia conté prou gel per provocar una pujada del nivell del mar de 7 metres. Un cop aquests sistemes arribin a un punt d’inflexió, no hi haurà marxa enrere. La reducció dels gasos d’efecte hivernacle encara pot disminuir la probabilitat futura de fenòmens climàtics extrems. Tanmateix, un cop se superin determinats punts d’inflexió, aquests desencadenaran una nova sèrie de fenòmens climàtics extrems que no podrem revertir, fins i tot si posteriorment reduïm les emissions. Per això aquests punts d’inflexió representen una amenaça més gran que el canvi climàtic en si mateix.

El punt d’inflexió de la selva amazònica

El canvi climàtic, juntament amb la degradació de l’Amazònia provocada per l’ésser humà (que ja presenta un 38 % de degradació i un 17 % de desforestació), podria empènyer el bosc cap a un col·lapse parcial o total, convertint la selva tropical exuberant en sabana. Aquest punt d’inflexió podria produir-se amb un escalfament d’entre 2 i 4 °C, fet que convertiria l’objectiu d’1,5-2 °C de l’Acord de París en un límit segur, sempre que la desforestació addicional es mantingui per sota del 20 %. Un col·lapse de l’Amazònia amenaçaria la seguretat hídrica i alimentària, augmentaria l’escalfament, provocaria l’extinció d’espècies, propagaria malalties infeccioses i desencadenaria migracions massives i crisis polítiques. Els models avançats ja suggereixen que la mort parcial de la selva podria començar aquest segle, tot i que la dinàmica regional continua sent incerta.

Ningú hauria de veure’s obligat a viure amb una calor extrema

També sorgeix una pregunta fonamental: «Quin marc jurídic existeix per a la pèrdua d’habitabilitat causada pels punts d’inflexió climàtics o la calor extrema?». Tot i que algunes nacions insulars de baixa altitud disposen de plans de reubicació vinculats a la pujada del nivell del mar, la calor extrema —una de les principals causes de morts relacionades amb el clima— continua sense ser objecte d’un seguiment suficient, especialment al Sud Global. La primavera del 2024, l’Àfrica Occidental i el Sahel van patir onades de calor sense precedents, amb la meitat del continent registrant anomalies de 10 °C per sobre de la mitjana. Tanmateix, en sabem molt poc sobre l’impacte en les persones.

L’adaptació és factible a 1,5 °C, difícil i costosa a 2 °C, i més enllà dels 3 °C arribem a un límit d’adaptació difícil de superar o a un punt d’inflexió. Els compromisos actuals ens situen en una trajectòria d’escalfament de 2,6 a 2,8 °C per a finals de segle.

Per exemple, una regió africana va registrar un mes sencer amb temperatures de bulb humit global (WBGT) superiors als 30 °C (considerat molt perillós), i la meitat dels dies van superar els 33 °C de WBGT (considerat extremadament perillós). En comparació, l’onada de calor de París del 2003, que va causar 1.000 morts addicionals, mai no va superar els 30 °C de WBGT. Les morts per calor als països africans continuen sense comptabilitzar-se en gran mesura.

Amb un escalfament de 3 °C, 1.700 milions de persones, principalment a l’Àfrica Occidental, la península Aràbiga, el nord de l’Índia i el sud-est asiàtic, s’enfrontarien almenys a una setmana a l’any d’estrès tèrmic mortal. Els impactes varien segons l’edat, la salut, el treball, l’aclimatació i l’accés a l’aigua. Tenint això en compte, els científics i els experts jurídics han de treballar conjuntament per definir els llindars de vulnerabilitat i avaluar la capacitat de supervivència. No s’hauria d’esperar que ningú visqui amb una calor mortal. Amb la trajectòria actual d’emissions, certes zones superaran els llindars de supervivència, cosa que provocarà un augment de la mortalitat, les malalties, la pèrdua de bestiar i les males collites. Per tant, calen amb urgència millors sistemes d’alerta sobre la calor i la salut. L’adaptació és factible a 1,5 °C, difícil i costosa a 2 °C, i més enllà dels 3 °C arribem a un límit d’adaptació difícil de superar o a un punt d’inflexió. Els compromisos actuals ens situen en una trajectòria d’escalfament de 2,6 a 2,8 °C per a finals de segle.

El dret a una vida digna i amb condicions de vida acceptables

Com assenyala Elisa Morgera (Relatora Especial de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic), encara que els científics i els professionals del dret es regeixen per criteris de certesa diferents, el dret internacional deixa clar que tots els Estats tenen l’obligació d’actuar amb la màxima ambició per prevenir danys ambientals significatius.

Tots els Estats tenen l’obligació d’actuar amb la màxima ambició per prevenir danys ambientals significatius.

Encara que no sapiguem exactament quan s’assoliran els punts d’inflexió, hi ha proves suficients que ens dirigim cap a un dany irreversible i greu, per la qual cosa cal actuar ara. S’aplica el principi de precaució. A més, els diferents punts d’inflexió climàtics estan íntimament interconnectats, fet que significa que els seus impactes travessen fronteres i posen en qüestió els marcs tradicionals de drets humans que distingeixen entre l’àmbit nacional i l’extraterritorial.

Trencar l’addicció

Una persona racional frena davant del perill, però un addicte continua avançant. Aquesta poderosa metàfora, utilitzada per Benjamin Schachter (de l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans), posa de manifest la nostra addicció als combustibles fòssils. L’AMOC i l’Amazònia són òrgans vitals de la Terra: si els danyem de manera irreversible, ens encaminem cap a un «planeta amb suport vital» o cap a un estat d’existència fonamentalment diferent.

I, tanmateix, no estem reduint les emissions. Els drets humans ofereixen un marc per transformar la ciència en millors polítiques. Encara que alguns punts d’inflexió ja s’hagin activat, encara podem canviar de rumb, sempre que la presa de decisions estigui basada en els drets humans. El principi de precaució estableix que un risc més alt exigeix una major prevenció. Tanmateix, invertim diners en desastres humanitaris mentre descurem una prevenció molt més eficaç i econòmica. Les mesures basades en els drets humans són més sostenibles. Hem de trencar la nostra addicció a l’economia dels combustibles fòssils abans que gran part del planeta deixi de ser habitable de manera segura.

[Aquest article es basa en els debats mantinguts durant un acte paral·lel sobre «Drets humans i punts d’inflexió climàtics» celebrat en el 61è període de sessions del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides (març de 2026), amb la participació de la Relatora Especial de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic i els drets humans, així com científics i experts jurídics del Centre de Canvi Climàtic i Planetari d’ISGlobal, l’IRD de França, l’Oficina Meteorològica del Regne Unit, Just Atonement Inc. i l’Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides.]

L’esdeveniment es va organitzar en el marc del projecte europeu TipESM i la gravació es pot veure aquí: