Preparació davant de pandèmies: la lliçó urgent de l'MV Hondius

La crisi de l'MV Hondius revela per què la preparació davant de pandèmies continua sent fràgil: mecanismes internacionals insuficients, desigualtats sanitàries i retallades que amenacen la resposta global.

[Elizabet Diago és la coordinadora del Hub de Preparació i Resposta de l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).]

Temps de lectura: 6 minutos.

El passat 10 de maig, el creuer MV Hondius va fondejar al port de Granadilla d'Abona, a Tenerife. A bord hi viatjaven 151 persones de 23 nacionalitats i un brot del virus Andes, la soca d’hantavirus capaç de transmetre’s entre humans. El brot ja ha causat tres morts i 10 casos confirmats, i manté sota vigilància desenes de persones.

És una escena que ningú no esperava a les Canàries: personal amb vestits de protecció, autobusos de la Unitat Militar d’Emergències (UME), evacuacions esglaonades i protestes a les portes del port.

La crisi de l'MV Hondius no és només una emergència sanitària. També és una lliçó urgent sobre per què la preparació davant de les pandèmies és important, per què els mecanismes internacionals de resposta són imprescindibles i, sobretot, per què la incapacitat de dotar adequadament aquests sistemes és un error que podríem pagar molt car en un futur proper.

Per què Espanya havia de respondre

Hi ha hagut debat sobre si Espanya estava o no obligada a acollir el creuer. La resposta és clara: Espanya va actuar en compliment de les obligacions jurídiques derivades del Reglament Sanitari Internacional (RSI), creat el 2005 com a resposta a una altra emergència sanitària internacional, el coronavirus SARS de 2002-2004. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) simplement el va invocar en sol·licitar formalment el seu suport per acollir el vaixell. El RSI no és una imposició externa: és un tractat que Espanya (i altres 195 països membres de l’OMS) ha ratificat i que reflecteix un principi bàsic de la salut global: una emergència sanitària en qualsevol lloc és una responsabilitat compartida.

Aquesta crisi no ens hauria de fer dubtar sobre si vam fer bé d’acollir el vaixell —sí que ho vam fer—, sinó preguntar-nos per què el sistema global, que hauria d’haver contingut aquest brot molt abans, continua tenint tantes esquerdes

L’article 13.1 del RSI obliga els Estats a desenvolupar capacitats bàsiques per respondre a emergències de salut pública, com ara laboratoris diagnòstics, unitats d’aïllament adequades, personal amb formació apropiada o logística d’evacuació internacional. L’OMS va considerar que Canàries les té. Cap Verd, el primer port al qual el vaixell va intentar acostar-se, no. Aquesta asimetria de capacitats entre països és exactament el problema que el RSI pretén corregir, i encara no l’hem resolt.

La resposta espanyola segueix un criteri fonamental, expressat pel president Sánchez aquests dies: “demanar ajuda quan es necessita i oferir-la quan es té la capacitat”. En aquest sentit, l’operatiu ha estat exemplar. Aquesta crisi no ens hauria de fer dubtar sobre si vam fer bé d’acollir el vaixell —sí que ho vam fer—, sinó preguntar-nos per què el sistema global, que hauria d’haver contingut aquest brot molt abans, continua tenint tantes esquerdes. Una de les més evidents és la relacionada amb l’Acord sobre Pandèmies.

Un acord històric, embarrancat en les diferències polítiques

El maig de 2025, els Estats membres de l’OMS van adoptar per consens el primer Acord sobre Pandèmies a escala mundial, fruit de més de tres anys de negociacions. L’objectiu era corregir les llacunes i desigualtats detectades en la coordinació internacional durant la resposta a la COVID-19. Va ser un avenç real. Però aquest acord encara no disposa d’una peça crítica: l’article 12, que tracta el sistema d’accés a patògens i repartiment de beneficis (PABS), sense el qual el text no es pot obrir a la signatura ni entrar en vigor. Les negociacions s’han estancat per diferències entre els països rics i els de renda mitjana i baixa pel que fa a l’accés equitatiu a vacunes i les contribucions de la indústria farmacèutica, fet que ha prorrogat les negociacions fins al maig de 2027. Un cop resoltes aquestes diferències, l’acord encara necessitarà la ratificació de 60 països per entrar en vigor.

El camí és llarg i el context no ajuda: l’Argentina va anunciar la seva sortida de l’OMS al març, seguint els passos dels Estats Units. El multilateralisme sanitari no només està incomplet: està sota l'atac directe d’alguns dels actors més rellevants, precisament quan més necessari és

El camí és llarg i el context no ajuda: l’Argentina va anunciar la seva sortida de l’OMS al març, seguint els passos dels Estats Units. El multilateralisme sanitari no només està incomplet: està sota l'atac directe d’alguns dels actors més rellevants, precisament quan més necessari és.

Les retallades de l’ajuda amenacen de convertir el RSI en paper mullat

El RSI i l’Acord sobre Pandèmies són tan forts com els sistemes de salut que els implementen. I aquests sistemes estan perdent finançament a una velocitat alarmant.

Els Estats Units representaven aproximadament el 40% de tota l’ajuda al desenvolupament mundial. El desmantellament de l’USAID està deixant un buit que ningú no ha cobert. Per si no fos prou, la seva sortida de l’OMS ha provocat la pèrdua de prop del 15% del pressupost total d’aquesta organització, obligant-la a retallar gairebé 3.000 llocs de treball (un 22% de la plantilla) a mitjan 2025. Les retallades afecten directament l’enfortiment dels sistemes de salut dels països en desenvolupament: gairebé 24 milions de persones corren el risc de perdre l’accés a serveis sanitaris essencials, i més de 2.600 instal·lacions ja han suspès serveis en zones de crisi. No és només els Estats Units: el Regne Unit, França, Alemanya i els Països Baixos també han retallat els seus recursos de cooperació per a la salut global.

El RSI i l’Acord sobre Pandèmies són tan forts com els sistemes de salut que els implementen. I aquests sistemes estan perdent finançament a una velocitat alarmant

El que es retalla no és ajuda abstracta. Són sistemes de vigilància i laboratoris que detecten brots abans que arribin a un creuer. És el personal sanitari comunitari que identifica casos índex i disposa dels recursos necessaris per gestionar-los amb seguretat i eficàcia. Són els sistemes de dades que permeten coordinar una resposta com la de l'MV Hondius. Sense aquesta infraestructura, el RSI és paper mullat.

La lliçó de Tenerife

La gestió de l'MV Hondius encara no ha acabat i és aviat per extreure’n lliçons definitives. Però el simple fet que Espanya hagi pogut respondre amb laboratoris, protocols, personal especialitzat i coordinació internacional evidencia la diferència que marquen els sistemes preparats. Aquesta diferència és el que el RSI i l’Acord sobre Pandèmies pretenen garantir per a tots els països, no només per als que ja disposen dels recursos necessaris.

Estudis recents estimen una probabilitat propera al 50% que en la pròxima dècada ens enfrontem a una altra crisi sanitària de magnitud comparable a la COVID-19. En aquest cas, l’hantavirus va arribar des de l’Atlàntic Sud en un creuer. La propera amenaça arribarà d’un altre lloc, amb un altre nom. No podem controlar quan apareixerà, però sí la inversió en els sistemes, els acords i la coordinació que ens permetin prevenir-la, preparar-nos-hi i respondre junts. El que va passar fa deu dies demostra que un món més preparat és possible. Però no es construeix buidant-lo de recursos financers i legals.