La millor notícia en el pitjor dels moments

La resolució aprovada el 7 de juliol pel Consell de Drets Humans de l'ONU converteix les malalties desateses en una qüestió de drets humans i marca un abans i un després per a més de mil milions de persones.

Temps de lectura: 5 min

A vegades una resolució de l'ONU passa desapercebuda. La del 7 de juliol no ho hauria de fer. Canvia el terreny de joc per a més de mil milions de persones perquè, des d'ara, les malalties desateses deixen de ser només un problema sanitari per esdevenir també una qüestió de drets humans.

No és el mateix reclamar atenció política, financera i mèdica per una malaltia oblidada, que denunciar la violació d'un dret fonamental. Aquesta és la diferència després del 7 de juliol.

La notícia hauria d'haver arribat per altaveus a cadascuna de les més de mil milions de persones afectades al món per una o diverses de les 21 malalties tropicals desateses (MTD), segons la classificació de l'ONU. És una llista llarga on en ressonen algunes com la leishmaniosi, la lepra, la filariosi limfàtica, el Chagas, etc. La majoria d'aquestes malalties comparteixen trets d'exclusió, estigma i discriminació, a més d'un fort impacte en dones i infants.

Moltes d'aquestes malalties fa temps que van deixar de ser un problema exclusivament rural o tropical. La malaltia de Chagas n'és un bon exemple. Els moviments migratoris i altres canvis globals l'han convertit en un desafiament de salut pública també per a països com Espanya, on s'estima que hi viuen unes 80.000 persones afectades. Als Estats Units en són 300.000. A més, es pot transmetre de mare a fill durant l'embaràs, tot i que aquesta transmissió es pot prevenir mitjançant el diagnòstic i el tractament oportuns.

Una qüestió de drets humans

Des del passat 7 de juliol, les malalties desateses són alguna cosa més: són matèria de drets humans. Això vol dir que no tractar degudament aquestes malalties ja no serà només un problema de negligència sanitària o política, sinó una vulneració de drets humans.

Des del passat 7 de juliol, les malalties desateses són matèria de drets humans. Això vol dir que no tractar degudament aquestes malalties ja no serà només un problema de negligència sanitària o política, sinó una vulneració de drets humans.

La resolució va ser impulsada per un grup de països africans liderat per Malawi i va comptar amb el suport de desenes d'organitzacions, entre les quals hi havia ISGlobal juntament amb la Coalició Global de Chagas.

A falta d'un informe que detalli en què consistirà la inclusió de les malalties desateses en els Drets Humans, podem anticipar un impacte en el enfortiment del treball d'incidència dels grups i associacions de persones afectades. Però fins i tot abans de conèixer l'abast pràctic d'aquesta resolució, hi ha quelcom que ja ha canviat.

21 malalties, mil milions de persones

Per a qui investiga, per a qui fa formació, per a qui desenvolupa eines terapèutiques i logístiques contra les malalties desateses, ens trobem en un temps nou. No només treballen per a un objectiu de justícia i equitat en salut, sinó per un dret humà oficialment reconegut.

Però convé no deixar-se portar per l'entusiasme. Perquè, sincerament, qui creu que els Estats estan ara mateix tremolant per la notícia? Creuen que estan calculant els recursos i compensacions milionàries que haurien d'abonar a cada persona que no hagi estat tractada apropiadament d'una malaltia desatesa?

És ben cert que, en matèria legal, no és el mateix un problema de salut pública que un de drets humans. Aquest tipus de drets són inalienables i pertanyen a cadascuna de les persones.

En part, la resolució de l'ONU canvia el nom a les malalties desateses: ja no són «helminthiasi, filariosi, pian o oncocercosi». Ara es diuen Yusuf, Amelia, Ibrahim, Wole o Chantal.

En part, la resolució de l'ONU els canvia el nom a les malalties desateses: ja no són «helminthiasi, filariosi, pian o oncocercosi». Ara es diuen Yusuf, Amelia, Ibrahim, Wole o Chantal. Atendre-les no és només un deure de salut pública sinó un dret de Yusuf, Amelia, Ibrahim, Wole o Chantal. Un dret de cadascun de nosaltres.

El pitjor moment per als drets humans

No és hora de fer-se gaires il·lusions. La Declaració del 1948 va sorgir just després d'un món en guerra. Un cop més, ens trobem en un món en guerra, amb un finançament creixent cap al sector armamentístic i una retallada fonamental a l'ajuda en salut global.

I sobre els drets humans, només cal veure què està passant a Gaza, davant dels nostres ulls, així com en altres parts del món, al nord, sud, est i oest. I ara les violacions d'aquests drets ni tan sols s'emmascaren ni es dissimulen. Almenys, encara.

Estem en un dels pitjors moments per als drets humans. Així que l'aprovació que les malalties desateses en formin part, sembla més aviat un regal enverinat.

Estem en l'“encara”, en un dels pitjors moments per als drets humans. Així que l'aprovació que les malalties desateses en formin part, sembla més aviat el regal enverinat d'un banc en fallida que tria un director ingenu sense informar-lo de l'estat del compte.

Però el temps passa i els morts pesen. Veurem el retorn al seny, en aquest cicle pendular incessant de l'ésser humà entre la violència i el sentit comú. Tornarem a llegir cada article dels Drets Humans com si fos l'única frontera del món.

L'important serà que quan arribi aquest dia, en els articles de la Declaració, ja hi seran les malalties desateses, on sempre haurien d'haver estat, amb els ulls i la boca de cadascuna de les persones afectades, però per fi ateses. Per un matí, per una tarda, la del 7 de juliol, no se'ns va prohibir somiar. «Va passar aquell matí, va passar aquella tarda. Va ser el dia primer».