Potser hauríem de deixar que la recerca ens transformi primer: lliçons de la recerca participativa amb dones refugiades

Recerca participativa, salut de les dones refugiades i les petites formes de justícia que tenen lloc abans i més enllà de la publicació.

Temps de lectura: 4 min

Aquell estiu al camp de refugiats de Mavrovouni, a Lesbos (Grècia) la temperatura va arribar als 40 °C. Mavrovouni és una de les conflictives portes d'entrada a Europa des del mar Egeu per a les persones que es veuen privades de la possibilitat de viatjar per vies regulars. La calor s'enfilava des de la grava, els nadons ploraven dins les tendes de campanya sufocants, la gent passava hores fent cua per aconseguir menjar, la connexió wifi es perdia i una persona a qui feia dies que intentàvem localitzar per fer-li una entrevista havia estat traslladada de sobte a un altre lloc.

Intentàvem fer una cosa que encara no s'havia fet: dur a terme una anàlisi exhaustiva de la salut sexual i reproductiva femenina en un camp de refugiats europeu. Però no només volíem estudiar les persones que hi vivien, sinó fer-ho amb elles al capdavant. Quan vaig arribar a Lesbos, no tenia ni idea que entraria en una comunitat de dones amb una fe, un sentit de l'humor, una disciplina, una cura mútua i una determinació de no rendir-se que transformarien la meva manera de veure el món.

Encara recordo la meva sorpresa quan, cada vegada que alguna cosa anava malament, Kowthar, una de les dones que representava la comunitat somali i que més endavant esdevindria la meva germana, deia serenament: «No problem, we fix it» («Cap problema, ho arreglarem»).

El coneixement ja hi era

Aquesta actitud positiva va ser la que va impulsar el projecte. I uns anys més tard, ara que s'acaba de publicar el nostre article sobre la part quantitativa del projecte —que forma part d'un estudi participatiu més ampli amb mètodes mixtos dirigit per Jamilah Sherally—, penso en com hauria estat d'impossible aquesta feina sense les nou coinvestigadores refugiades que representaven les llengües i les comunitats que hi vivien.

Penso en com hauria estat d'impossible aquesta feina sense les nou coinvestigadores refugiades que representaven les llengües i les comunitats que hi vivien. No hi eren com a traductores ni com a assistents, sinó com a coproductores de coneixement en una situació en què elles eren les expertes.

No hi eren com a traductores ni com a assistents, sinó com a coproductores de coneixement en una situació en què elles eren les expertes. Després de tres setmanes de debat, formació i desacords, i de set esborranys, l'enquesta de llars va passar de 232 preguntes a 119. Tot i així, continuava sent ambiciosa, ja que abastava l'atenció a la maternitat, l'anticoncepció, la menstruació, l'avortament, la mutilació genital femenina i molt més.

Les llargues discussions no van endarrerir innecessàriament el projecte, sinó que aquest treball col·lectiu va aconseguir que l'estudi fos prou rigorós i honest per reflectir les necessitats reals de salut sexual i reproductiva de les dones de Mavrovouni. Sense aquest procés, hauríem fet preguntes més limitades i també hauríem obtingut respostes més limitades. Per aprofundir en com les coinvestigadores van donar forma a l'estudi des del seu disseny fins a la seva difusió, es pot consultar en anglès Com predicar amb l'exemple: consideracions pràctiques per a la recerca participativa en salut global.

En aquell context de precarietat, incertesa i violència burocràtica, el nostre equip va aconseguir entrevistar 247 dones en edat reproductiva: la primera anàlisi de situació feta en un camp de refugiats europeu.

Quan la salut es tracta com una emergència i la violència com una política

Els resultats es fan ressò del que la literatura humanitària sobre salut sexual i reproductiva fa temps que demostra: es prioritza l'atenció d'emergència, mentre que les necessitats preventives, a llarg termini i basades en els drets queden relegades. Cal destacar que el nostre estudi va revelar que més de la meitat de les dones havien patit almenys una devolució en calent (pushback) abans d'arribar a Lesbos, i que dues dones van declarar haver perdut un fill durant la travessia per mar. Aquests resultats no es poden desvincular del sistema fronterer europeu en què es van produir: les organitzacions de drets humans han documentat reiteradament devolucions en calent violentes a Europa, mentre que els documents de la UE mostren que s'han destinat milers de milions d'euros a Grècia per a la gestió de la migració i de les fronteres.

La justícia no ha d'esperar

No hauríem pogut dur a terme aquesta recerca sense la Kowthar i la resta de coinvestigadores; és un fet metodològic. Però el projecte també va ser important perquè va reconèixer el seu valor en un sistema en què els procediments d'asil creen buits en el currículum de les persones i obliguen a deixar el seu futur en suspens. Contractar dones refugiades significava dir-los: els vostres coneixements i les vostres competències compten des d'ara mateix, i el vostre futur no comença quan un govern decideixi que podeu tenir-ne un.

Audrey Benson i Kowthar Mohamed durant la presentació de l'estudi quantitatiu al congrés ECTMIH d'Hamburg, i el moment en què van recollir el premi al millor pòster.

Com tantes altres persones, la Kowthar va acabar marxant de Grècia i va sol·licitar asil a Alemanya. Més endavant, la Jamilah ens va convidar a presentar dos estudis del projecte global a l'ECTMIH d'Hamburg. Tot just uns dies abans de viatjar, la Kowthar va rebre la denegació de la seva sol·licitud d'asil, però va venir igualment. Va pujar a un escenari acadèmic i va presentar els testimonis de dones les històries de les quals sovint són qüestionades o minimitzades, mentre que la seva pròpia història acabava de ser posada en dubte pel sistema d'asil.

La Recerca-Acció Participativa em va ensenyar que, mentre lluitem per un canvi estructural, continuem sent responsables de formes de justícia més petites que ja tenim a l'abast: a qui remuneren i reconeixen el mèrit, qui parla i a qui s'escolta, a qui es creu i a qui es dona espai perquè pugui construir un futur més enllà de la supervivència.

I quan la nostra presentació en format pòster va guanyar un premi, pujar a l'escenari a recollir-lo va ser una experiència agredolça. Sabíem que un premi no aturava les polítiques frontereres violentes. Però si la justícia només es concep a aquesta escala, pot arribar a ser tan immensa que la gent se senti paralitzada. La Recerca-Acció Participativa em va ensenyar que mentre lluitem per un canvi estructural, continuem sent responsables de formes de justícia més petites que ja tenim a l'abast: a qui es remunera i es reconeix, qui parla i a qui s'escolta, a qui es creu i a qui es dona espai perquè pugui construir un futur que vagi més enllà de la mera supervivència.

La ferida és el lloc per on entra la llum

Fa unes setmanes, la Kowthar em va trucar. Després d'anys de denegacions, lluites i pregàries, li havien concedit l'asil. Vam plorar d'alleujament en veure que, encara que només fos una mica, s'havia fet justícia.

La Kowthar no hauria d'haver hagut de ser valenta de la manera en què s'ha vist obligada a ser-ho. Però si ella és capaç de viure sota el pes del rebuig i, tot i així, continuar estudiant el sistema, assenyalar-ne la violència i exigir alguna cosa millor, aleshores nosaltres també podem fer-ho. Podem negar-nos a esperar que es publiquin els resultats abans de buscar la justícia, tot entenent la participació com un compromís ètic i humà.

Encara que ara tot sembli trencat, podem mirar-nos els uns als altres i dir allò que la Kowthar ens va ensenyar a dir: «Ho arreglarem».