Defensar el dret dels nens a la salut a la frontera d'Europa: el que Ceuta ens ensenya sobre l'abandonament i les cures

Més enllà de les seves cicatrius, els menors no acompanyats de Ceuta busquen dignitat. Un anàlisi sobre el cost humà de l'oblit a la frontera d'Europa.

Temps estimat de lectura: 4 minuts.

“Agafa'm l'altre costat”, em va dir l'Adil, girant-se una mica abans que fes la fotografia. “El costat on no es veuen talls”.

Tenia setze anys, tot i que semblava més jove, un dels nens més petits que vivien al carrer a Ceuta i, com molts dels nois que vam conèixer aquell estiu, havia après a comportar-se amb una mena de duresa. Però en aquell moment, quelcom va canviar. Els talls ja no eren només un senyal de supervivència o de fortalesa. Eren també una cosa que volia amagar, una cosa que volia deixar enrere.

El que se m'ha quedat gravat des que vaig marxar de Ceuta no és només el que va dir, sinó la manera com va moure el cos abans que fes la foto, girant-se gairebé instintivament per amagar les cicatrius. En salut pública tenim un llenguatge per a les forces que provoquen ferides com aquestes: violència estructural, negligència institucional, trauma, reducció de danys, les condicions socials que fan més probables les autolesions i el consum de substàncies. Però en aquell moment hi havia també una cosa més íntima i més difícil d'assimilar: un nen que intentava ser vist més enllà de la ferida, carregant amb la vergonya d'unes cicatrius que ens haurien d'haver avergonyit a la resta de nosaltres per les condicions que les van produir.

1. Un partit de bàsquet organitzat per NNK a Ceuta va oferir als nois l'oportunitat de jugar junts i desconnectar del dia. 2. Un blíster de Lyrica (un medicament del qual s'abusa àmpliament a Ceuta) i un noi sostenint una cigarreta amb la mà embenada. El consum de substàncies i les autolesions sovint coincideixen en els menors no acompanyats que s'enfronten a una precarietat prolongada, al dol i a l'exclusió. 3. Ferides autoinfligides recents i en procés de curació als braços de nois que viuen al carrer a Ceuta. Aquests patrons d'autolesió sorgeixen com a estratègies d'afrontament davant l'estrès crònic, la violència i la negligència sistèmica. No són marques de "rebel·lia adolescent", sinó de supervivència. 4. Audrey Claire Benson a Ceuta. 5. Una protesta a Ceuta el 24 de juny, amb motiu de l'aniversari de la massacre de Melilla de 2022. La pancarta diu en àrab: “No hi ha cap persona il·legal. Llibertat per a tothom”. 6. La tanca fronterera fortificada a Benzú, una de les diverses barreres que separen Ceuta del Marroc. Molts menors no acompanyats intenten escalar aquestes tanques quan no poden creuar nedant per arribar a territori espanyol.

Sobre el terreny en una de les fronteres més invisibles d'Europa

Com a epidemiòloga predoctoral a ISGlobal, no veig les fronteres com a espais polítics abstractes, sinó como a llocs on les desigualtats globals, les històries colonials, les decisions nacionals i les estructures de poder transnacionals es fan dolorosament visibles en els cossos de les persones: en forma d'esgotament, ferides sense tractar, gana, ansietat, por, consum de substàncies i autolesions.

L'estiu passat vaig anar a Ceuta per entendre què passava en una de les fronteres més importants i menys discutides d'Europa, un lloc que és territori espanyol i territori europeu, i que, tanmateix, sovint roman política i emocionalment allunyat de la península.

Vaig treballar amb No Name Kitchen (NNK), un moviment ciutadà que dona suport a les persones en moviment a través de les fronteres europees. A Ceuta, ens vam centrar específicament en els menors no acompanyats, la majoria d'ells nens marroquins que vivien en centres de protecció massificats o al carrer. Vam organitzar activitats senzilles, els vam ajudar a accedir a les dutxes d'una mesquita local, vam distribuir subministraments bàsics i vam passar molt de temps fent el que des de fora pot semblar poca cosa, però que importa enormement en un context d'abandonament: escoltar, recordar noms, fixar-nos en si algú tenia un aspecte diferent i intentar crear moments en què els nens tractats com a problemes poguessin, simplement, ser nens.

Les ferides que ens van fer mirar més de prop

Com a referent de salut, em vaig encarregar dels primers auxilis. Tot i que la majoria de les ferides eren "normals", a poc a poc em va resultar impossible ignorar els talls recents i les velles cicatrius en braços i mans, sovint amagats sota mànigues llargues tot i la calor. També ens vam adonar que aquests nois joves estaven constantment sota els efectes de substàncies com l'haixix, la pregabalina o el clonazepam.

El que més em va entristir va ser l'estat mental que envoltava aquests hàbits: esgotament, ràbia, dol, avorriment, por, vergonya i una profunda sensació de manca d'autonomia. Eren nens que havien creuat fronteres sols, molts d'ells nedant, i havien arribat a Europa només per trobar-se atrapats a Ceuta, sense poder traslladar-se legalment a l'Espanya peninsular. L'Adil n'era un d'ells. Solia estar sota els efectes de substàncies quan el vèiem, però també se sentia orgullós de dir-nos que havia deixat de prendre pastilles, que associava amb els talls, i que ara "només" fumava marihuana.

El consum de substàncies i les autolesions a Ceuta no s'han d'interpretar com a rebel·lia adolescent, patologia individual o desviació cultural. Són estratègies d'afrontament modelades per les condicions en què aquests nois es veuen obligats a viure. Això importa perquè la manera com anomenem un problema determina la manera com hi responem. Si anomenem perillosos aquests nens, en justifiquem la vigilància. Si els anomenem desobedients, en justifiquem el càstig. Si els anomenem trencats, correm el risc de reduir-los a les seves ferides. Però si entenem el consum de substàncies i les autolesions com a respostes al desafiament de l'abandonament, la pregunta canvia. Ja no és "Què els passa a aquests nens?", sinó "Què hem permès que passi al seu voltant i què caldria perquè la supervivència fos no només menys dolorosa, sinó un acte d'alegria i dignitat?"

Per què vam escriure Sobrevivir al limbo

En salut pública solem dir que el que no es compta no compta (inspirat en la famosa frase d'Albert Einstein), i a Ceuta i Melilla l'absència de dades és en si mateixa part de la violència. Gairebé no hi ha un seguiment sistemàtic ni recerca revisada per parells sobre la salut mental, el consum de substàncies o les autolesions entre els menors no acompanyats en aquests enclavaments fronterers; tanmateix, sobre el terreny, el patró era visible cada dia.

Per això vam escriure Sobrevivir al limbo, l'informe de No Name Kitchen sobre el consum de substàncies i les autolesions entre els menors no acompanyats a Ceuta. Basat en l'observació diària sobre el terreny i en espais de confiança, l'informe documenta una realitat que les institucions ja no haurien de poder ignorar. Per a mi, això va ser personal. Vaig endarrerir l'inici del meu doctorat per escriure'l perquè sentia que el que havia presenciat no podia romandre invisible.

La documentació no resol aquests dubtes per si mateixa, però pot fer que la negació sigui més difícil. Pot convertir les observacions disperses en evidència, l'evidència en responsabilitat pública, i la responsabilitat pública en pressió sobre les institucions que estan legalment i moralment obligades a protegir aquests nens.

Defensar una salut pública basada en els drets humans

Aquesta reflexió arriba en un moment en què el discurs sobre la migració a Europa i a tot el Nord Global s'està tornant cada vegada més hostil, no només en el llenguatge del debat polític, sinó en l'arquitectura legal i administrativa que s'estant construint al voltant de les fronteres, les devolucions, la dissuasió i el control. Els nostres estàndards no haurien d'abaixar-se simplement perquè el debat polític s'hagi tornat més deshumanitzador; perquè una vegada que la crueltat es normalitza com a política, la salut pública no pot fingir neutralitat.

La recent mesura de regularització de Pedro Sánchez importa, i cal reconèixer les polítiques que amplien drets en lloc de reduir-los. Però no podem celebrar una victòria política aïllada mentre ignorem el que els passa als nens a la frontera espanyola; una societat pot reconèixer una política positiva i seguir exigint-ne més.

El que ajuda no és cap misteri

Una de les coses doloroses del que passa a Ceuta és que el que ajuda no és cap misteri. Vam veure que quan els nois tenien accés a espais segurs, esports, dutxes, conversa, jocs i adults de confiança que tornaven dia rere dia, les crisis disminuïen visiblement. El vincle i el suport sense jutjar no esborraven el trauma, però l'interrompien.

Espanya ha de tractar el consum de substàncies i les autolesions entre menors no acompanyats com una emergència de salut pública i de protecció de la infància, no com un problema policial. Això significa atenció sanitària urgent i sense demores, reducció de danys adaptada culturalment, detecció primerenca de les autolesions i del consum problemàtic de substàncies, atenció real a la salut mental, personal capacitat, mecanismes segurs de denúncia i activitats estructurades dins i fora del sistema de protecció.

Més enllà de l'atenció sanitària, es requereix una regularització més ràpida abans que els nois compleixin els 18 anys, una supervisió més gran dels centres de gestió privada, la rendició de comptes per les violacions de drets i un seguiment europeu del que les polítiques frontereres estan fent en els cossos i la salut mental dels nens. El missatge és senzill, tot i que la política no ho sigui: aquest tipus de nois necessiten protecció, cures, espais segurs i un futur.

Quan el testimoni comença a donar fruits

Agraeixo que aquest testimoni comenci a donar fruits. Aquesta història ha estat seleccionada recentment com una de les guanyadores del gran premi del certamen 2026 Untold Global Health Stories Contest, organitzat per Global Health NOW i el Consortium of Universities for Global Health. Això significa que ara els periodistes investigaran més a fons i, espero, ajudaran a atreure més atenció sobre una realitat massa sovint absent del debat públic.

La meva esperança és que aquesta atenció no es quedi en un mer reconeixement, sinó que esdevingui pressió, i que aquesta pressió es tradueixi en protecció. Els nois com l'Adil a Ceuta no necessiten que els converteixin en símbols de patiment; necessiten adults, institucions i societats disposades a veure'ls plenament, més enllà de les ferides i més enllà dels comportaments que s'han utilitzat para titllar-los de difícils, perillosos o indignes. El que els devem és protecció, cures, espais segurs, un futur i la valentia d'insistir que fins i tot a les fronteres d'Europa, especialment a les fronteres d'Europa, els drets humans continuen vigents.