Del Sudan a Barcelona: la història de Hassan Edries, investigador d'ISGlobal

Amb motiu del Dia Mundial del Refugiat (20 de juny), conversem amb l'investigador sudanès sobre la seva fugida de la guerra, la seva arribada a Europa i la seva trajectòria en salut global.

Temps estimat de lectura: 4 minuts

Un somriure alleujat irradia el rostre de Hassan Edries: “És la primera vegada que ho explico així, amb el cor”. Es refereix a la seva fugida del Sudan, que ha anat desgranant amb la mirada perduda. Ens estem acomiadant després d'una hora de conversa a l'oficina d'ISGlobal de Barcelona on treballa i em dona les gràcies per haver-se pogut expressar: “Ningú havia parlat amb mi d'aquest afer”.

Al llarg de la xerrada ha esmentat en diferents ocasions les dues nits en què va dormir al ras a Port Sudan, esperant poder pujar a un dels pocs autobusos que sortien en direcció a Egipte. Dues nits a la intempèrie, estirat a terra en una ciutat on arribaven milers de sudanesos fugint de la violència tot just esclatada al país. Sense aigua, sense menjar, sense endolls on carregar el mòbil.

Després va arribar el llarg viatge en bus i el caos a la frontera egípcia, seguits per dos anys durs al Caire, amb por de ser deportat, i un altre llarg any més a Barcelona, acollit per la Creu Roja, fins a obtenir l'asil polític. Res no li ha estat fàcil. No obstant això, són els dies posteriors a l'esclat de la guerra els que tornen una vegada i una altra a la seva memòria. Havia deixat enrere la ciutat de Wad Madani, les terres verdes de l'estat de Gezira on els seus pares cultivaven tomàquets i altres hortalisses. I al davant se li obria un pur interrogant, la lluita per la supervivència immediata.

La fugida del Sudan

Aquell mes d'abril de 2023, quan es va desencadenar al Sudan una de les pitjors crisis humanitàries de les últimes dècades, en Hassan tot just acabava de començar el seu doctorat en el marc del projecte MENA-Migrant Health, liderat per ISGlobal i coordinat per la investigadora Ana Requena. Li interessava la salut pública, per a la qual s'havia format a Khartum, la capital, i a Wad Madani, amb un màster en control de malalties infeccioses de la Universitat de Gezira. La també sudanesa Eman Elafef es trobava en la mateixa situació com a doctoranda del projecte i era al seu costat a Port Sudan en aquella fugida a Egipte que havia coordinat l'Ana des de Barcelona.

El mes d'abril de 2023, quan es va desencadenar al Sudan una de les pitjors crisis humanitàries de les últimes dècades, en Hassan tot just acabava de començar el seu doctorat en el marc del projecte MENA-Migrant Health, liderat per ISGlobal

Després d'un llarg viatge en bus arriben a la frontera amb Egipte, protegits per la missió de recollir dades sanitàries de població migrant per al projecte. Aconsegueixen entrar al país i reben llavors una targeta de telèfon, amb la qual per fi poden trucar a l'Ana, molt inquieta des de fa dies. En Hassan és conscient de la seva bona estrella: “He perdut la pista de molts dels meus col·legues de Darfur, segueixo sense saber-ne res”.

No pot deixar d'agrair l'interès sol·licit que l'Ana ha demostrat durant aquests anys. “Ens ha ajudat en els nostres estudis, en la nostra cerca de pis, si hem tingut problemes de salut, amb la burocràcia… Com agrair un suport així?”.

La llarga espera

La situació d'en Hassan ha anat millorant des dels primers anys tensos, tristos, a Egipte, lluny de la seva família i perdut en llimbs burocràtics durant llargs mesos. Va poder viatjar a Espanya després de la concessió, al febrer de 2025, del visat per al qual l'Ana havia preparat els papers.

Però el visat va expirar al cap de poc i el va portar a una nova espera, primer per al permís de residència i, finalment, per a l'asil polític, que li va arribar fa un mes. Diu que en territori espanyol s'ha sentit per fi segur, amb accés a serveis bàsics.

En pocs mesos defensarà a la Universitat de Barcelona la seva tesi doctoral, que ha dedicat al VIH i l'hepatitis B i C en les poblacions migrants. Ell, que procedeix d'un país de trànsit travessat durant dècades per milers d'eritreus, etíops i sudanesos del sud en el seu camí cap a Líbia i Egipte, ha esdevingut ara també una persona migrant. Envia cada dia sol·licituds de beques a països europeus, “sobretot a Alemanya i als Països Baixos”.

Un futur en suspens

Tot i que la situació ha millorat en algunes regions del país, amb el conflicte centrat a Darfur, en Hassan no té previst tornar al Sudan en els pròxims anys. No només no pot, sinó que no ho desitja. Els amics que té allà li expliquen, quan la connexió a Internet és possible, que la situació és difícil: continuen els problemes d'abastiment i és difícil cobrir les necessitats bàsiques. No obstant això, Gezira torna a ser segura, diu, ha entrat en fase de reconstrucció, i la seva família comença a tornar a casa després d'un temps a l'Aràbia Saudita.

Però no tots els seus germans fan el camí de tornada. El seu bessó, amb qui manté una relació molt estreta, segueix a l'Aràbia Saudita, exercint d'enginyer agrònom. En mostra la foto al mòbil. Sembla molt diferent, però m'assegura que a l'institut ningú era capaç de distingir-los, només la seva mare. S'havien arribat a suplantar! “Ho compartíem absolutament tot fins que vam anar a la universitat: jocs, habitació, secrets. Ho sap tot de mi, i jo d'ell.”

En Hassan encara no sap com serà la propera etapa de la seva vida, però si ha de resumir el que li han ensenyat aquests anys és que aconseguir els teus objectius requereix paciència, saber esperar. “Al final els aconsegueixes, però has d'esperar. La major part de les persones t'ajudaran si les respectes.”