«La terra on van néixer els nostres pares»: salut i territori entre els Punan-Tubu

Com el canvi climàtic, el desenvolupament i la transformació de les formes de vida estan redefinint la salut i el sentit de pertinença al territori entre els Punan-Tubu d’Indonèsia.

Arribar a Long Ranau, una aldea Punan-Tubu situada a Kalimantan del Nord (Indonèsia), no és gens fàcil. Després d’un dia en jeep per carreteres de muntanya sense asfaltar fins a Long Pada, el primer poblat del nostre estudi, encara ens esperaven gairebé quatre hores en barca. Dues embarcacions i quatre barquers ens van portar riu amunt a les quatre persones integrants del projecte INDILEAD. Vam travessar ràpids i cascades, avançant per la riba amb les barques i la càrrega impulsades la major part del temps per la força humana o mitjançant un hàbil maneig del motor. Aquella nit, durant la reunió en què ens van presentar a la comunitat, el cap Muliono ens va donar la benvinguda i ens va agrair la visita, dient: «Sabem que accedir aquí és difícil, però ens mantenim en aquest lloc perquè és la terra on van néixer els nostres pares».

Dhole i Jefry arrossegant una embarcació riu amunt pel riu Punan cap a Long Ranau.

Moure’s i romandre amb els Punan-Tubu

Els Punan-Tubu són un poble indígena —o Masyarakat Adat— que històricament ha habitat la vall del Tubu i els seus afluents. Tot i que el terme Punan fa referència, en un sentit ampli, a comunitats caçadores-recol·lectores de tot Borneo, els Punan-Tubu tenen la seva pròpia llengua i identitat cultural. Fins a les dècades de 1960 i 1970, la seva forma de vida era seminòmada, profundament arrelada en el coneixement del bosc i la recol·lecció d’aliments silvestres, amb assentaments temporals que canviaven en funció de factors interns i externs dins d’un territori definit.

La sedentarització d’aquestes comunitats va començar a la dècada de 1960 amb l’arribada de missioners cristians i posteriorment es va consolidar amb el projecte de construcció de l’Estat-nació indonesi. El 1970, el Govern va obligar les poblacions d’aquesta regió a traslladar-se a assentaments semiurbans prop de Malinau, lluny de l’aïllament de les muntanyes i els boscos, perquè poguessin integrar-se plenament com a ciutadans. Mentre que les formes de mobilitat escollides per la comunitat per habitar i gestionar el bosc eren considerades una condició primitiva que calia superar, el desplaçament imposat per l’Estat es presentava com un camí necessari cap al progrés.

La sedentarització d’aquestes comunitats va començar a la dècada de 1960 amb l’arribada de missioners cristians i posteriorment es va consolidar amb el projecte de construcció de l’Estat-nació indonesi.

Un any després d’aquesta experiència radical, diverses persones van rebutjar el model de civilització que se’ls havia imposat i van tornar a les muntanyes, formant les cinc aldees que es coneixen avui: Long Pada, Long Ranau, Long Nyau, Long Tepu i Long Titi. Encara avui, la majoria de les famílies passen bona part del seu temps en petites explotacions agrícoles temporals disperses pel territori. Des de 1996, aquestes comunitats també participen en la gestió col·laborativa comunitària del Parc Nacional de Kayan Mentarang.

Una sala d’estar a Long Titi.

De les cinc aldees, Long Pada és la més «accessible». Les altres requereixen dies de caminada pel bosc, desplaçaments per camins enfangats o trajectes per rius plens de ràpids. Però, malgrat aquest aïllament, la vida quotidiana a les aldees no sembla tan allunyada de la vida a la ciutat: les cases tenen una construcció similar, hi ha connexió a internet, un cert accés a l’electricitat i fins i tot alguns llocs disposen de grans electrodomèstics, com ara rentadores. Al mateix temps, hi ha una relativa independència dels sistemes monetaris, i la vida vinculada al bosc continua sent una part integral de la vida quotidiana. Com van descriure Levang et al., «volen anar a caçar senglars al matí i mirar la televisió al vespre», o avui, TikTok. Els Punan-Tubu es mouen activament entre aquestes aparentes contradiccions i construeixen el seu propi present autodeterminat.

El projecte INDILEAD: pràctiques canviants, riscos emergents

Vam visitar aquestes comunitats entre febrer i març de 2026 com a part de l’equip de camp de INDILEAD, format per mi, Shannon O’Brien, Vissia Ardiyani i Ratnawati (infermera Punan-Tubu), així com per la traductora Abbie i el guarda del parc Okto durant les visites a les dues darreres aldees. A Indonèsia, el projecte es duu a terme mitjançant una col·laboració entre la UB/ISGlobal/UOC a Barcelona i Poltekkes Kemenkes a Palangka Raya. Aquest treball es basa en treballs de camp previs i en les relacions desenvolupades pels investigadors principals del projecte, Martí Orta-Martinez i Cristina O’Callaghan-Gordo.

Long Nyau.

Aquesta tensió entre sedentarització i nomadisme és central per al concepte de transició epidemiològica. Fa vint anys, Dounias et al. van descriure com la dieta dels Punan-Tubu que vivien a les muntanyes era generalment més diversa i nutritiva que la dels seus familiars reubicats als afores de Malinau, que també presentaven pitjors indicadors de salut. Avui, la transició ha arribat clarament a les muntanyes. En general, les persones de les comunitats semblaven gaudir de bona salut, sense signes evidents ni de malnutrició ni d’obesitat. Tanmateix, en les avaluacions de salut realitzades en paral·lel al nostre estudi per Ratna, ocasionalment es van observar anèmia, pressió arterial elevada i hiperglucèmia.

La cria de pollastres i porcs és cada vegada més habitual, alhora que el sagú recol·lectat al bosc està sent substituït per mandioca o arròs cultivats, i ocasionalment es consumeixen sucre refinat, condiments i aliments processats. Al mateix temps, segons informacions locals, les epidèmies animals i el canvi climàtic estaven afectant la caça, reduint dràsticament, per exemple, la població de senglars, que anteriorment constituïa la principal font de carn de les comunitats. Tot i que diversificar les fonts de carn pot ajudar a reduir la pressió de la caça sobre l’ecosistema, i diversificar els cultius pot reduir les fluctuacions estacionals i la vulnerabilitat davant els esdeveniments climàtics, també és important que aquestes comunitats tinguin accés a la informació i als recursos necessaris per afrontar aquestes transicions de la manera més saludable possible.

El projecte INDILEAD estudia com la transició cap a mètodes de caça moderns, concretament l’ús de munició amb plom, pot estar provocant nivells elevats de plom en comunitats indígenes que depenen de la carn de caça com a font de proteïnes.

Reconeixent aquestes friccions entre la vida al bosc i les noves tecnologies, el projecte INDILEAD estudia com la transició cap a mètodes de caça moderns, concretament l’ús de munició amb plom, pot estar provocant nivells elevats de plom en comunitats indígenes que depenen de la carn de caça com a font de proteïnes. Atès que l’exposició al plom pot afectar el desenvolupament dels infants i comprometre la salut de les futures generacions, reduir aquest risc és també una manera de protegir la seva continuïtat. A través d’aquesta recerca, el projecte busca explorar, juntament amb les comunitats, maneres de reduir o prevenir aquesta exposició sense soscavar les seves formes de vida col·lectiva —formes que protegeixen els valuosos ecosistemes que habiten però que també posen en pràctica altres maneres de viure plegats.

Horitzons inundats

Mentrestant, durant el trajecte en barca cap a Long Tepu, vam poder veure com, enmig del bosc, un enorme mur travessava el paisatge, anunciant la futura megapresa hidroelèctrica que subministrarà energia al Parc Industrial de Kalimantan Indonèsia (KIPI), situat a uns dos-cents quilòmetres. Forma part d’una xarxa de cinc preses i és el projecte hidroelèctric d’aquest tipus més gran del sud-est asiàtic; aviat inundarà una part significativa de la selva tropical encara preservada de l’interior de Borneo, incloses 244 hectàrees d’àrea protegida. Tot i això, el Govern continua promovent-lo com a part d’una estratègia de «transició verda», amb la qual es pretén crear la «zona industrial verda més gran del món».

Obres de construcció de la presa al llarg del riu Tubu.

D’aquí a un any, s’espera que les aigües inundin part del territori Punan-Tubu, especialment Long Tepu i Long Titi, que quedaran totalment o parcialment submergides. Segons ens van explicar membres de la comunitat, part de la població afectada serà reubicada en un nou assentament que es crearà entre les dues aldees, així com a Long Pada, on ja s’està construint un nou emplaçament davant la previsió d’un augment de la població. Fa cinquanta anys, l’Estat va obligar els Punan-Tubu a apropar-se al progrés, però molts van tornar als seus llocs d’origen. Avui, el progrés arriba fins a la seva porta, reduint el seu aïllament gestionat i voluntari i, obligant de nou a reubicar les aldees, com en l’època del nomadisme. El problema mai no va ser el moviment en si, sinó qui tenia el poder de decidir quan, com i per què s’havien de desplaçar les persones, i on pertanyien.

El problema mai no va ser el moviment en si, sinó qui tenia el poder de decidir quan, com i per què s’havien de desplaçar les persones, i on pertanyien.

Un dia, mentre travessàvem un bosc més jove, Silang, un dels membres del nostre equip, ens va explicar que aquell havia estat l’emplaçament de Long Titi i que, en el passat, durant el període seminòmada, les comunitats es desplaçaven cada vegada que es produïa una tragèdia. En un ecosistema on res és permanent, on la matèria sucumbeix a la calor i la humitat i el curs dels rius canvia d’un dia per l’altre, aquesta manera d’afrontar el canvi rebutja el fatalisme o la resignació i revela, en canvi, una saviesa sobre com trobar un lloc propi enmig de la impermanència. Però, a quin lloc es pertany quan la coberta forestal s’enfonsa sota una única superfície immòbil?

Un territori al qual pertànyer

En qüestionar la idea desenvolupista que les comunitats indígenes i remotes són poblacions que esperen ser absorbides per un únic model de societat, els Punan-Tubu mostren una realitat diferent: un poble que negocia activament l’equilibri que li ha permès mantenir-se durant tant de temps. Des d’una perspectiva de salut global, l’impacte sobtat de les grans infraestructures, els canvis graduals en la dieta i l’exposició a metalls pesants derivada dels canvis tecnològics van més enllà del que poden captar per si soles l’avaluació de les exposicions o els indicadors de salut. En conjunt, això reafirma que la salut forma part d’una relació complexa entre les decisions individuals, les decisions de l’Estat i les transformacions globals.

Maret, Silang, Muly i Santo arribant a Long Tepu.

I, tanmateix, res d’això no es pot entendre plenament sense el territori, cosa que ens porta de nou a les paraules de Muliono, a aquella declaració de pertinença a una terra vasta, viva i mutable. La dificultat d’accés, el domini dels desplaçaments riu amunt i riu avall i l’adaptació de nous cultius als camps antics formen part d’aquest lloc on van néixer els seus pares i on encara té sentit romandre. Defensar aquests territoris significa protegir àrees d’una biodiversitat i un valor ecològic immensos, però també horitzons socials significatius que difereixen de les formes dominants i extractives d’habitar el planeta. Com tants altres pobles indígenes arreu del món, els Punan-Tubu ens recorden que un altre món possible ja existeix, sostingut contínuament per aquells que mai no han deixat de viure’l.

Perquè la salut és planetària, és inseparable dels territoris, els ecosistemes i les formes col·lectives de vida que la fan possible. En aquest sentit, situar aquestes formes de vida al centre de les agendes de salut global significa reconèixer-les com a mons dels quals podem aprendre i unir-nos a aquestes comunitats en la seva defensa.

Infants a la casa d’hostes, Long Ranau.