Tractar cada brot com si el tinguéssim a tocar de casa

El que revelen el cas del creuer MV Hondius i el brot d’ebola de 2026 a la RDC sobre l’equitat en salut global.

[Aquest article ha estat escrit conjuntament per Denise Naniche i Elizabeth Diago, respectivament codirectora i coordinadora de l’Hub de Preparació i Resposta de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).]

A data d’avui, 21 de maig, s’han registrat aproximadament 600 casos sospitosos i 139 morts sospitoses pel virus mortal de l’ebola Bundibugyo a la província nord-oriental d’Ituri, a la República Democràtica del Congo (RDC). El primer cas notificat va ser el d’un treballador sanitari que va morir el 24 d’abril; posteriorment, el 5 de maig, es va informar l’Organització Mundial de la Salut (OMS) d’un brot d’una malaltia desconeguda amb una elevada mortalitat entre el personal sanitari, motiu pel qual hi va enviar un equip de resposta ràpida. L’epidèmia va ser declarada emergència de salut pública d’importància internacional (PHEIC, per les seves sigles en anglès) el 15 de maig. Des de llavors, l’OMS i altres organitzacions internacionals han posat en marxa activitats de control d’emergència.

Les setmanes perdudes entre la primera mort i la declaració de la PHEIC van permetre que el virus es propagués a una àmplia xarxa de contactes i travessés fronteres. Tot i que la RDC té experiència en la gestió de brots anteriors d’ebola, la crisi actual planteja desafiaments únics. A diferència del virus de l’ebola Zaire, més comú, no existeixen proves diagnòstiques d’ús habitual, fet que va retardar significativament la identificació de la malaltia. Tampoc no hi ha vacunes aprovades ni tractaments terapèutics específics per a la soca Bundibugyo. En conseqüència, la gestió es limita a mesures de salut pública: detecció activa de casos basada en símptomes i vincles epidemiològics, aïllament, rastreig de contactes i pràctiques d’enterrament segures.

La tempesta perfecta

Si fem una mica de marxa enrere, podem veure els elements d’una tempesta perfecta. En primer lloc, la capacitat per respondre a un brot i contenir-lo depèn en gran mesura de la infraestructura preexistent. La província d’Ituri ha patit dècades de conflicte armat, fet que ha generat una prolongada crisi humanitària que dificulta la prestació de serveis sanitaris.

En segon lloc, aquest fràgil sistema de salut es va veure encara més tensionat el juliol de 2025 per la eliminació, per part de l’administració nord-americana, d’aproximadament 9.000 milions de dòlars en ajuda destinats a la RDC. Aquests fons eren essencials per als serveis sanitaris bàsics, els programes de VIH i la vigilància epidemiològica. Els sistemes sanitaris locals es van veure obligats a reduir operacions bàsiques, cosa que probablement va incloure retallades en control d’infeccions i xarxes de vigilància: precisament les eines necessàries per detectar els primers casos a Ituri.

Finalment, mentre els professionals de salut pública intentaven contenir la propagació del virus Bundibugyo a la RDC, un altre esdeveniment sanitari tenia lloc en una altra part del món. El 2 de maig, l’OMS va rebre informes d’un brot d’hantavirus Andes entre passatgers del creuer MV Hondius. La resposta internacional va ser ràpida: el 10 de maig, les persones afectades, principalment d’Europa i Nord-amèrica, van ser evacuades i posades en quarantena als seus respectius països d’origen. A data d’avui, el brot d’hantavirus ha causat 11 casos i 3 morts, i l’OMS ha classificat el risc global per a la població general com a “baix”.

Hantavirus i ebola: dues crisis, doble vara de mesurar

Mentre que els casos d’hantavirus van rebre una atenció mediàtica ràpida i extensa als mitjans de comunicació de tot el món, la cobertura del brot d’ebola a la RDC ha estat menys visible i s’ha retardat fins que la xifra de morts ha assolit nivells dramàtics i l’OMS ha declarat l’emergència internacional. Això ens porta al tema central de l’equitat.

Mentre que els casos d’hantavirus van rebre una atenció mediàtica ràpida i extensa als mitjans de comunicació de tot el món, la cobertura del brot d’ebola a la RDC ha estat menys visible i s’ha retardat fins que la xifra de morts ha assolit nivells dramàtics i l’OMS ha declarat l’emergència internacional

La diferència aparent en l’atenció mediàtica no és nova. Les prioritats informatives a escala mundial poden veure’s influïdes per la proximitat geogràfica o per l’origen de les poblacions afectades, més que no pas pel nivell de risc per a la salut pública. Quan aquesta tendència es reprodueix en l’accés a recursos com les vacunes, els països d’ingressos baixos i mitjans queden directament en desavantatge, tal com vam veure durant la pandèmia de la COVID-19. Hem d’assegurar-nos que la tendència en la cobertura mediàtica no es reflecteixi també en la voluntat política internacional i en la mobilització de recursos per a l’actual brot del virus de l’ebola Bundibugyo.

Posant a prova la “Missió dels 100 dies”

La declaració d’una PHEIC el 15 de maig activa marcs internacionals i, concretament, la Missió dels 100 dies, una iniciativa global impulsada per la Coalició per a les Innovacions en Preparació davant Epidèmies (CEPI) i recolzada per organitzacions internacionals, líders polítics i el sector privat des de 2021. L’objectiu d’aquesta missió és desenvolupar diagnòstics, tractaments inicials i vacunes candidates en un termini de 100 dies des de la declaració d’un brot.

Tenim la responsabilitat de tractar cada brot com si estigués passant al nostre pati del darrere

Aquest marc es va utilitzar per primera vegada durant el brot del virus de Marburg a Ruanda el 2024, cosa que va facilitar els assaigs clínics de vacunes experimentals per a una epidèmia que va romandre localitzada i va ser continguda ràpidament. L’actual brot a la RDC pot representar una prova encara més exigent per a la Missió dels 100 dies a causa de la magnitud de la seva propagació i l’absència d’una prova diagnòstica ràpida específica. Mentre l’Assemblea de l’OMS es reuneix aquest mes i debat qüestions d’equitat en l’Acord sobre Pandèmies i el repartiment de beneficis entre el nord i el sud globals, tenim la responsabilitat de tractar cada brot com si el tinguéssim a tocar de casa, perquè en un món interconnectat, de fet, és així.