De la curiositat a la lluita contra virus letals: el meu camí amb l'Ebola i el Nipah

Tot va començar quan era petita, amb un llibre oblidat al costat del sofà. Avui investigo els virus de Nipah i d’Ebola en laboratoris de màxima bioseguretat.

No hauria pensat mai que una grip infantil acabaria marcant la meva carrera científica. Tenia deu anys, era a casa, al sofà, amb febre i avorrida, i l’únic llibre a l’abast era Zona caliente. El títol no prometia res de bo, però no hi havia alternativa. Vaig començar a llegir sense saber gairebé què era un virus, què significava “Ebola” ni per què un perill invisible era capaç de posar en escac països sencers. No vaig entendre tots els detalls, però sí que vaig comprendre alguna cosa fonamental: aquell virus era real, era letal i profundament inquietant.

Durant setmanes vaig tenir malsons. Però també curiositat. Molta. Com podia una cosa tan petita causar tant de mal? Per què el cos humà no podia defensar-se'n? Sense saber-ho, aquest llibre va sembrar una obsessió que mai m’ha abandonat.

Avui continuo creient que la curiositat, fins i tot la que neix de la por, pot ser una de les millors defenses contra els virus. Perquè entendre’ls és, en si mateix, una manera de protegir-nos.

Anys més tard vaig estudiar Biologia de la Salut i, quan va arribar el moment d’escollir un Erasmus, tenia clar que volia acostar-me a aquell virus que m’havia fascinat i aterrit a parts iguals. Vaig marxar a Lyon per sis mesos, però em vaig quedar vuit anys a França i set més a Alemanya. El pla inicial es va diluir ràpidament: primer doctorat, després postdoctorat i, finalment, cap d’equip en laboratoris d’alta seguretat. Tot per culpa -o gràcies- a virus com el de l’Ebola… i el de Nipah.

El dia que vaig conèixer Nipah

El virus Nipah no és tan famós com el de l’Ebola, però això no el fa menys perillós. El meu primer contacte amb ell va ser gairebé per casualitat, en començar a treballar amb virus altament patògens. Em va atraure immediatament per diverses raons: la seva elevada letalitat, la seva capacitat d’infectar diferents animals i humans, i sobretot, perquè continua sent un gran desconegut per al públic en general.

Partícules del virus de Nipah. Foto: NIAID.

El Nipah és un virus zoonòtic: el seu hoste natural són els ratpenats frugívors, i els humans en som hostes accidentals. No és un virus nou, es va identificar per primera vegada el 1998, però gairebé cada any reapareix en forma de brots, sobretot al sud i sud-est asiàtic. En alguns d’ells, la letalitat del Nipah ha arribat a ser fins i tot superior a la de l’Ebola.

I, tanmateix, fins fa poc, gairebé ningú n’havia sentit a parlar.

Vestits inflables i pressió negativa

Treballar amb el virus de Nipah (i amb el de l’Ebola) no és exactament com apareix a les pel·lícules, però tampoc és rutinari. Aquests virus només poden manipular-se en laboratoris de nivell de bioseguretat 4, els més alts que existeixen. Són instal·lacions amb cascades de pressió negativa per evitar qualsevol fuga, on el personal científic treballa amb vestits pressuritzats que s’inflen com el ninot Michelin. No, no són gens atractius, però, tot i no guanyar concursos de moda, compleixen la seva funció essencial: millorar la seguretat i reduir al màxim els riscos quan es treballa amb aquests virus.

Aquests virus només poden manipular-se en laboratoris de nivell de bioseguretat 4, els més alts que existeixen. Són instal·lacions amb cascades de pressió negativa per evitar qualsevol fuga, on el personal científic treballa amb vestits pressuritzats que s’inflen com el ninot Michelin.

Però la seguretat no depèn només de la tecnologia. He treballat moltes vegades a l’Àfrica, on no existeixen aquestes infraestructures, i allà vaig aprendre una lliçó clau: treballar de manera segura és, sobretot, treballar amb rigor i entendre què tens entre mans. La bioseguretat comença al cap.

Què té d’especial el virus de Nipah?

Com a científica, el que em va enganxar del virus de Nipah va ser una combinació inquietant de factors. La seva letalitat és molt elevada i té una capacitat notable per infectar diferents mamífers, inclosos els humans. A més, és especialment eficaç a l’hora de desactivar les defenses del sistema immunitari, cosa que li permet propagar-se ràpidament per l’organisme. Pot causar símptomes respiratoris greus, però també afectar el sistema nerviós central i provocar encefalitis potencialment mortal. Avui dia, no existeixen vacunes ni tractaments àmpliament aprovats, cosa que, unida a la seva elevada letalitat i capacitat de salt entre espècies, el converteix en una amenaça que la ciència no es pot permetre ignorar.

Seguirem sentint a parlar del Nipah?

Probablement sí. No perquè sigui un virus emergent nou, sinó perquè cada vegada augmenta més el contacte estret entre animals, humans i medi ambient, cosa que facilita que aquest virus salti entre espècies i reaparegui de manera recurrent.

La bona notícia és que, fins ara, els brots de Nipah s’han gestionat raonablement bé: la transmissió entre humans és limitada i els sistemes de vigilància han millorat molt. A més, hi ha motius per a l’optimisme: ja existeixen diverses vacunes en assaig clínic, dues en fase I i una en fase II, un pas clau per estar millor preparats davant de futurs brots.

Com ens podem preparar?

Invertir en investigació, enfortir la vigilància epidemiològica (inclosa la vigilància en reservoris animals com els ratpenats) i fomentar la cooperació internacional contribueix a millorar la preparació davant brots i pandèmies, i promou la salut global. Entendre que els virus no coneixen fronteres i que la prevenció comença molt abans del primer cas. I, sobretot, no esperar que un virus tingui nom de pel·lícula per prestar-li atenció.

Tot va començar amb un llibre oblidat al costat del sofà. Avui continuo creient que la curiositat, fins i tot la que neix de la por, pot ser una de les millors defenses contra els virus. Perquè entendre’ls és, en si mateix, una manera de protegir-nos.