Esperança i incertesa a l'Assemblea Mundial de la Salut: cap a on va la salut global?

Després de la 78a Assemblea Mundial de la Salut (2025), reflexions sobre la salut global, les reformes a l’OMS i l’impacte real de les retallades actuals.

El mes passat es va celebrar a Ginebra la 78a Assemblea Mundial de la Salut (WHA78), que va reunir més de 3.000 delegats de tot el món. Com que vaig assistir a un dels esdeveniments paral·lels, vaig tenir l’oportunitat de viure la ciutat mentre acollia una de les plataformes més destacades de cooperació multilateral i diàleg en salut global.

Era la primera vegada que visitava Ginebra i ser-hi em va semblar surrealista després d’haver passat gran part de la meva vida acadèmica llegint sobre el món de la postguerra i institucions com l’ONU i l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Els delegats es movien amb pressa per arribar a les moltes sessions programades en diferents edificis i es feien fotos davant de les banderes del Palau de les Nacions, sentint la importància del moment, però també, per descomptat, pensant en LinkedIn. Som molts els qui, en passar de l’acadèmia a la feina sobre el terreny, ens hem adonat de com de complexes i fràgils són aquestes institucions. I això últim ho estem comprovant ara més que mai.

El director general de l’OMS, Dr. Tedros Adhanom Ghebreyesus, fent-se una foto amb una assistent a la 78a Assemblea Mundial de la Salut a Ginebra (Suïssa). Foto: OMS/Pierre Albouy.

Tot i que el tema oficial de l’Assemblea d’enguany era «Un món per a la salut», a totes les converses formals i informals se’n parlava d’un altre: les retallades dràstiques en finançament iniciades pel president dels Estats Units i secundades per diversos governs europeus. Va ser alhora revelador i molt descoratjador comprovar com la direcció d’una de les reunions més influents en l’àmbit de la salut global pot estar tan profundament condicionada per les decisions i la ideologia d’un sol home.

Oscil·lava entre un caut optimisme i una callada desil·lusió. Vaig marxar de Ginebra amb una barreja de reflexions i preguntes

No hi ha dubte que la 78a Assemblea Mundial de la Salut es va tancar amb algunes fites importants: entre altres coses, es va adoptar un Acord Pandèmic històric; es va aprovar un augment del 20% en les contribucions; es van comprometre més de 210 milions de dòlars en la ronda d’inversions de l’OMS; i la ministra de Sanitat d’Espanya va ser nomenada membre del Comitè Executiu de l’OMS, un pas notable en el creixent compromís d’Espanya amb la diplomàcia en salut global. Aquestes decisions no són poca cosa. I, tanmateix, la pregunta que va quedar flotant és: ¿són suficients per fer front a la magnitud i urgència dels reptes que es presenten sobre el terreny?

Enmig d’aquestes converses, em vaig trobar oscil·lant entre un caut optimisme i una callada desil·lusió. Vaig marxar de Ginebra amb una barreja de reflexions i preguntes (i una mica de crisi existencial), que ara comparteixo amb vosaltres perquè reflexionem plegats.

La reforma està en marxa, però què passa amb el present?

Mentre les discussions se centraven en fulls de ruta per a la reforma i en oportunitats a mitjà i llarg termini per reestructurar els sistemes d’ajuda, jo em preguntava: com estem abordant el que els està passant ara mateix a les persones reals a causa de les retallades en ajuda?

La retallada sobtada de fons no és només una qüestió pressupostària: es tracta d’interrupcions en temps real en la vida de persones que són molt més que estadístiques. Els nostres propis equips a ISGlobal estimen que a causa d’aquestes retallades es podrien perdre fins a 14 milions de vides

La retallada sobtada de fons no és només una qüestió pressupostària: es tracta d’interrupcions immediates en la vida de persones que són molt més que estadístiques. Els nostres propis equips a ISGlobal estimen que a causa d’aquestes retallades es podrien perdre fins a 14 milions de vides. Han tancat centres de salut que atenen centenars de persones cada dia. Molts treballadors de l’àmbit de la salut i el desenvolupament han perdut la feina d’un dia per l’altre. Les organitzacions comunitàries estan tancant. S’ha interromput l’accés a diagnòstics i medicaments que salven vides. Tot i així, poques sessions es van ocupar d’aquesta crisi en temps present.

És cert que un canvi sistèmic sostenible porta temps, però els més afectats per les conseqüències no disposen d’aquest temps. Com hem arribat fins aquí sense un pla de contingència? Com estem responent ara? Aquestes realitats exigeixen molt més que marcs: exigeixen urgència, empatia i voluntat d’actuar.

El finançament de la salut global encara se sosté sobre bases colonials, per què no en parlem?

Tot i que les converses sobre la reestructuració del sistema de finançament de la salut global van ser centrals a l’Assemblea d’enguany, no hi va haver un reconeixement real dels fonaments colonials de la infraestructura. Es va posar cada cop més èmfasi en la mobilització de recursos nacionals i en abandonar la dinàmica tradicional entre donants i receptors en favor de la cocreació. Tot i això, es va parlar poc de les condicions estructurals —passades i presents— que han limitat la capacitat dels països de rendes baixes i mitjanes (la majoria postcolonials) per mobilitzar recursos. Càrregues de deute, relacions comercials extractives, inestabilitat política i conflictes —que debiliten els sistemes de salut locals— així com un llegat colonial, continuen condicionant les possibilitats de molts països avui dia. Si realment volem apropiació nacional i associacions equitatives, hem d’afrontar aquestes jerarquies de poder profundament arrelades. Altrament, la cocreació corre el risc d'esdevenir poc més que una nova forma de dependència, una nova etiqueta per a un vell desequilibri.

L’Assemblea Mundial de la Salut al Palau de les Nacions a Ginebra (Suïssa). Foto: OMS/Pierre Albouy.

Tota participació és realment significativa?

A més de les sessions centrals de l’Assemblea, es van celebrar més de 100 esdeveniments paral·lels, una mostra impressionant d’atenció mundial. No obstant això, el volum no sempre es tradueix en participació significativa. Les sessions d’una hora, sovint superposades, es van quedar en la superfície, saturades de paraules de moda com “finançament innovador” sense abordar les preguntes difícils sobre com s’implementen aquestes propostes sobre el terreny, en diferents sistemes de salut i contextos sociopolítics, i en quins terminis. A mesura que el sector de la salut global creix en escala i complexitat, potser és hora de repensar els formats en què ens reunim, no només per gestionar multituds, sinó per fomentar un diàleg més profund i inclusiu. Perquè si la participació continua sent una casella per marcar en lloc d’una pràctica per millorar, correm el risc de reproduir les mateixes exclusions que diem voler canviar.

A mesura que el sector de la salut global creix en escala i complexitat, potser és hora de repensar els formats en què ens reunim, no només per gestionar multituds, sinó per fomentar un diàleg més profund i inclusiu

Les converses sobre sostenibilitat financera, diversificació i resiliència no són noves. Fa més d’una dècada que són sobre la taula. El que és diferent ara és que estem en un punt on aquestes idees han de passar de la retòrica a la pràctica. Aquests problemes no són lineals, i per tant, les solucions tampoc ho són. Plataformes com la 78a Assemblea Mundial de la Salut continuen sent vitals, però per garantir-ne el valor, hem d’exigir alts estàndards de responsabilitat i inclusió, i també usar-les com a espais per reflexionar sobre els nostres propis rols dins del sistema. Ens hem de comprometre mentalment amb la complexitat, la desil·lusió i la contradicció que ens presenta el sistema, i tot i així lluitar pel canvi. Un canvi que sigui significatiu a llarg termini i també que respongui a la urgència del present, perquè la gent no pot esperar que els sistemes evolucionin, i nosaltres tampoc hauríem de fer-ho.