Entrevista a Silvia de Sanjosé: “Hem aconseguit que Espanya sigui capdavantera en l’eliminació del càncer de coll uterí”

Silvia de Sanjosé Llongueras, investigadora associada a ISGlobal, rebrà el premi Jaume I a la Investigació Clínica i la Salut Pública aquesta tardor.

Silvia de Sanjosé va créixer entre les màquines de cosir de la indústria tèxtil dels seus pares, però aviat va comprendre que no li interessaven les cadenes de producció, sinó acostar-se a les persones i entendre'n les necessitats. Això la va portar a estudiar Medicina, elecció que avui celebra: encara que amb el temps ha orientat la seva carrera a l’estudi de poblacions, continua guiant-se per la mateixa voluntat de valorar cada persona.

Reconeguda com una de les principals expertes internacionals en el virus del papil·loma humà (VPH), la seva trajectòria està marcada per la recerca, la promoció de la vacuna i l’impuls de programes de cribratge. Ha treballat per a l’Agència Internacional per a la Recerca sobre el Càncer (IARC), l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i l’organització internacional PATH, i va presidir la Societat Internacional del Virus del Papil.loma (IPVS). Actualment assessora l’Institut Nacional del Càncer dels Estats Units (NCI/NIH), l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i Metges Sense Fronteres, a més de ser investigadora associada a ISGlobal, professora afiliada a la Universitat de Washington i presidenta del Grup Col·laboratiu Multidisciplinari per al Seguiment Científic de la COVID-19. A la tardor rebrà el Premi Rei Jaume I d’Investigació Clínica i Salut Pública.

-A Espanya les dones avui dia estem molt més protegides del càncer de coll uterí.

-Hem lluitat molt, hem trigat molts anys a arribar on som, però m’agrada reconèixer que, en aquest càncer, som a primera línia. Estem fent les coses bé i només ens cal no abaixar la guàrdia.

-Et sents part d’aquest èxit?

-Moltíssim. Amb el Xavier Bosch i en Xavi Castellsagué vam ser pioners. Jo em vaig dedicar molt a la comunitat catalana, i és un orgull que ara continuïn la feina investigadores que van fer el doctorat amb mi. Catalunya està molt a l’avantguarda en el cribratge de càncer de coll uterí. A nivell científic, és un gran salt passar de publicar el primer treball que diu que el VPH és la causa del càncer de coll uterí a estar preocupats per si posem una dosi única de vacuna o per veure com farem el cribratge amb l’automostra. Després, també em satisfà molt haver estat en equips en què, a més de ser col·legues, som amics. La bona relació professional que hi ha a la comunitat del papil·loma és molt reconfortant.

-Què queda per fer?

-La gran conquesta han estat les vacunes. Suècia, Noruega, Dinamarca, Anglaterra i Escòcia ja han publicat com, en menys de vint anys, la incidència del càncer de coll uterí està baixant en la població vacunada. És espectacular. Aquest càncer és el quart més freqüent en dones a tot el món i el que en mata més abans dels 50 anys d’edat. A Espanya s’ha observat un descens molt notable de les berrugues genitals quan s’ha fet servir la vacuna quadrivalent. Però la reducció total del càncer de coll uterí atribuïble a les vacunes la veurem cap el 2070. Mentrestant, a les consultes ginecològiques encara arriben dones no vacunades a qui no és estrany detectar una lesió del coll uterí relacionada amb una infecció pel VPH, i aquesta lesió pot portar a un càncer.

-A l’Àfrica passa sovint això.

-Allà passa amb el 90% de les dones. La incidència de càncer de coll uterí és un gran indicador social. On hi ha taxes molt altes, hi ha molta pobresa o falta d’infraestructura.

35 anys dedicada al VPH i el seu impacte en la salut

-Sempre has estat vinculada al càncer de coll uterí?

-El 1989 vaig entrar a treballar a l’IARC, a Lió. Allà vaig participar en els primers estudis que demostraven la relació entre el VPH i el càncer de coll uterí. Des d’aleshores que estic estudiant com prevenir aquest càncer!

-I no te n’has cansat?

-No! En absolut! Jo era metgessa de família. Però, en un congrés, el doctor Armando Martín Zurro ens va dir que el que vèiem a la consulta era la punta de l’iceberg, que la gent que no hi anava potser tenia més problemes que la que hi anava. Va ser com veure la llum! El 1984 vaig entrar a l’Institut Municipal de Salut Pública de Barcelona, a treballar amb el Josep Maria Antó. Després me’n vaig anar a l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres a fer el màster d’Epidemiologia, i ja m’hi vaig quedar a fer el doctorat.

-Vas arribar a exercir de metgessa de família, doncs.

-Dos anys a l’Hospital General d’Alacant (1981-82) i el tercer a un d’atenció primària de Cornellà (1983). Sempre més he enyorat la pràctica clínica, perquè m’agradava molt el contacte amb la gent. A Urgències de l’hospital Clínic de Barcelona, durant la residència, també vaig fer moltes hores de guàrdia, i era molt feliç, però trobava que el tracte amb els pacients era cru, poc respectuós. Jo pensava que cadascun d’ells podia ser el meu pare o la meva mare. Per això em vaig moure cap a la medicina de família, per poder relacionar-me amb les persones com a mi m’agradava. Quan fas salut comunitària, ja tens una altra visió, de vegades una mica massa llunyana de la població. Però, bé, a poc a poc he anat transformant la manera de treballar i cada cop ho faig més a prop dels equips i de les necessitats reals de les persones.

No perdre de vista les persones

-Com ho fas per acostar-t’hi? Fa poc vas estar a l’Amazònia, per exemple.

-Sí. En el projecte que estem duent a terme a nou països col·laborem molt amb els grups que fan el cribratge de càncer de coll d’úter. Intento viatjar sempre que puc, tot i que ja em cansa, per visitar els llocs i tenir molt contacte amb infermeria, coordinadors de camp, ginecòlegs... Sovint costa comunicar-se amb la població, per la llengua, però seure allà i passar una estona observant com parlen a les visites t’apropa una mica a ells. Hi aprenc molt.

-Has arribat molt lluny professionalment però mantenint els peus a terra.

-Mira, jo vaig ser una temporada presidenta de la Societat Internacional del Virus del Papil·loma. L’experiència em va ajudar a entendre que m’havia d’apropar més al problema de la desigualtat en salut. Necessitava un canvi personal. Durant dos anys em vaig endinsar en un projecte de cribratge del càncer de coll uterí de la ONG PATH, centrat a Honduras, El Salvador, Nicaragua i Guatemala. I arran d´aquesta feina, em van contactar de l’Institut Nacional de Càncer dels Estats Units (NCI), per coliderar el projecte multinacional PaVE, que vol validar mètodes innovadors i de baix cost per a la prevenció del càncer cervical allà on hi ha poca infraestructura o en llocs de difícil accés per als serveis mèdics. Des d’aleshores estic treballant en aquest projecte que no ha parat ni amb la pandèmia de COVID-19.

La cirera al pastís

-Què et sembla que et donin el premi Jaume I?

-L’entenc com un reconeixement a una línia de treball, amb un important component internacional i alhora nacional. N’estic orgullosa perquè he estat treballant durant molts anys en un problema de salut important. I fer-ho en un marc de salut pública, estudiant la comunitat, aporta un coneixement molt més profund que si només tinguéssim la visió clínica de la demanda simptomatològica, és a dir individual. Preveure qui pot desenvolupar la malaltia i actuar abans que això passi, amb una alta efectivitat, és molt necessari i engrescador. He tingut sort de trobar en el meu camí persones que creien en aquesta manera d’entendre la medicina. M´han ajudat molt, ens hem ajudat entre nosaltres i això ha donat fruits molt destacables. Aquest premi és una celebració a tot aquest esforç. I m´agrada recordar que també el va rebre el meu mentor Xavier Bosch fa molts anys i que és la segona vegada que va cap a ISGlobal, perquè el premi de l’any passat va ser per al Jordi Sunyer.

-Cal destacar que, a més, premia una dona?

-La visibilitat de les dones en la recerca ha millorat, tot i que la paritat no és el millor objectiu. No tinc cap dubte que els Premis Jaume I han prioritzat la ciència i no el sexe de l’investigador, però estic contenta que hagin premiat quatre dones! En medicina i en recerca hi ha més dones que homes, i per tant és d’esperar que hi hagi una visibilitat corresponent.

-Sents que has hagut de deixar de banda una mica la família per dedicar-te a la recerca?

-El Manolis Kogevinas i jo tenim dos fills, i hem fet el possible perquè la feina fos compatible amb la vida familiar. Per exemple, teníem una agenda molt detallada per tal que els nostres viatges de feina no es sobreposessin. La primera nit que els vam deixar sols crec que el meu fill gran ja tenia 16 anys. Ells es queixen que hem treballat massa! És cert que hem viscut amb passió la nostra feina i pot ser que part del temps de lleure també el dediquéssim a la feina més del que els hauria agradat a ells.