Entrevista a María Elena Bottazzi: “Vam regalar la nostra vacuna per salvar el màxim nombre de vides possible”

La microbiòloga María Elena Bottazzi explica com el seu equip, codirigit amb Peter Hotez, va desenvolupar i compartir la tecnologia per crear les vacunes Corbevax i Indovac sense ànim de lucre.

Per definir-se, la microbiòloga María Elena Bottazzi comença per la seva multiculturalitat: va néixer a Itàlia i va créixer a Hondures, el país del seu pare. D’aquells dies recorda amb nostàlgia els rius on es banyava i els cavalls de la finca ramadera de la seva àvia. Calia protegir-se dels cucs intestinals i de les malalties tropicals oblidades que afectaven tantes persones al seu voltant. Així va començar a forjar-se la seva sensibilitat envers la pobresa i les desigualtats.

Li agradava estudiar. Es va llicenciar en Microbiologia i Química Clínica a la Universitat Nacional Autònoma d’Hondures, d’on va sortir, diu, “tan preparada com qualsevol que hagués estudiat en una universitat del primer món”. Després va ampliar la seva formació a Florida i Pensilvània: un doctorat en Immunologia Molecular, dos postdoctorats en Biologia Cel·lular i Molecular i fins i tot l’inici d’un màster en Gerència.

La trobada amb Peter Hotez va marcar un punt d’inflexió en la seva carrera. Van començar a col·laborar el 2001 i, deu anys més tard, es van traslladar a Houston, la quarta ciutat més poblada dels Estats Units, per fundar el Centre de Desenvolupament de Vacunes de l’Hospital Infantil de Texas. Des d’aleshores dirigeixen un petit equip de científics interessat en tot allò que altres grups de recerca descarten: malalties desateses, emergents o reemergents. El seu propòsit és dissenyar, sense ànim de lucre, vacunes accessibles i assequibles per a qui més les necessita.

Quan va esclatar la pandèmia de la COVID-19, el seu laboratori ja feia una dècada que estudiava els coronavirus, perquè el SARS i el MERS havien deixat de rebre atenció i esdevingut malalties desateses. En tres mesos van tenir a punt una tecnologia basada en proteïnes recombinants que va donar lloc a Corbevax, una vacuna contra la COVID-19 lliure de patents i de baix cost, desenvolupada en col·laboració amb la companyia Biological E a l’Índia. “Una vacuna per al món”, resumeix Bottazzi. Posteriorment, també van col·laborar amb BioFarma a Indonèsia per codesenvolupar Indovac.

Degana associada de l’Escola Nacional de Medicina Tropical del Baylor College of Medicine i professora de Pediatria, Bottazzi va ser recentment a Barcelona convidada pel Programa de Malària i Malalties Paràsites Oblidades d’ISGlobal.

La Divisió de Medicina Tropical Pediàtrica de l’Hospital Infantil de Texas impulsa la recerca i el desenvolupament de vacunes contra malalties oblidades. Foto: Baylor College of Medicine.

Nominació al Nobel

-L’any 2020 et van nominar al Premi Nobel de la Pau juntament amb Peter Hotez, i aquell mateix any Forbes et va incloure entre les dones més poderoses d’Amèrica Central. Com et va canviar tot això?

-La nominació va suposar un reconeixement al nostre treball de buscar solucions per a malalties tropicals desateses o emergents (aleshores la COVID-19). Però la visibilitat aconseguida també ens va portar una responsabilitat, perquè ara teníem els nostres “quinze minuts de fama” i la societat veia què feiem. Hem hagut de millorar com a comunicadors, cosa que no és fàcil.

-Què creus que heu fet bé?

-Ancorar-nos en el concepte de “sense ànim de lucre”, mantenir-nos fidels a l’objectiu que el nostre treball sigui accessible i assequible, beneficiós per a qualsevol persona independentment de la seva capacitat econòmica. De vegades et pots desviar una mica del centre amb oportunitats atractives, però de seguida tornes al teu propòsit.

-Imagino que hi ha moments de desànim. Què fas llavors?

-A la ciència, el desànim és constant: un experiment no funciona, una hipòtesi no es confirma, no hi ha fons suficients, passa alguna cosa inesperada... Però cal recordar que de vegades aquests moments difícils obren portes a oportunitats. Durant la pandèmia de COVID-19, per exemple, quan tot es va aturar de cop i no podíem acostar-nos al laboratori sense posar-nos en risc, dins l’equip ens vam tornar més empàtics amb els companys.

Tecnologia lliure de patents per a les vacunes Corbevax i Indovac

-Per a vosaltres va ser una oportunitat, la COVID-19 va canviar una mica la vostra trajectòria.

-Vam treballar molt dur, gairebé 24/7, però Corbevax i Indovac ens van donar visibilitat: érem un laboratori relativament petit, a Texas, treballant per poder beneficiar el món. A la tecnologia que vam desenvolupar se l’ha anomenada “la vacuna del món”. La vam regalar. Ens vam centrar en com salvar la vida al màxim nombre de persones possible. La oportunitat de fer-ho, i fer-ho amb col·laboradors i grups amb els quals compartíem la mateixa mentalitat, amb els productors de vacunes a l’Índia i Indonèsia, va ser… ni sé com expressar el que sentíem. Es van distribuir cent milions de dosis de la nostra vacuna a infants de 12 a 14 anys, és a dir, al nostre futur. Això és alguna cosa que crec que mai oblidarem.

-Vàreu poder veure sobre el terreny com s’administrava la vacuna?

-Al principi ens manteníem en contacte amb els nostres col·laboradors via Zoom, però després vam poder anar a veure’ls, sí. Va ser molt bonic. Quan vam visitar a l’Índia Biological E, el primer laboratori que va adoptar la nostra tecnologia, ens van fer plantar un petit arbre. Tinc un arbre a l’Índia amb el meu nom, que creixerà i que ells continuaran cuidant com a reconeixement a tots els nens i nenes que vam aconseguir salvar. Va ser una experiència molt bonica.

-Competint amb les grans farmacèutiques, us sentíeu una mica David davant Goliat?

-Desenvolupar qualsevol medicament biològic, especialment vacunes, és un procés ardu. Ho veiem ara que tornem a treballar en vacunes contra malalties desateses: després de 25 anys de feina, encara estem començant, no hem aconseguit arribar al nivell que vam assolir amb la vacuna de la COVID-19. Però ja tenim un precedent: sabem que sí que es pot! Evidentment, sí que es pot quan hi ha grups que s’uneixen amb un mateix objectiu, amb el suport de governs i líders, amb els fons necessaris… i amb l’acceptació de les poblacions. Aquí és on hem de treballar una mica més: en com explicar a la població el benefici de la vacunació. S’oblida molt ràpid quan desapareixen malalties infeccioses terribles contra les quals han funcionat vacunes molt eficaces.

-Això ho ha de fer una científica? A més d’investigar, has de buscar fons, explicar a la població que les vacunes són beneficioses, etc.?

-Perquè la ciència arribi realment a les poblacions cal tenir en compte molts factors: socials, econòmics, legals, ètics… És molt important saber comunicar aquesta ciència, explicar el seu valor. Les universitats haurien de posar èmfasi en què la ciència ha de conversar amb altres disciplines.

A la recerca de noves vacunes

-Esteu treballant en noves vacunes?

-Treballem en un grup de vacunes contra els paràsits intestinals, que causen moltes malalties, sobretot en nenes i nens. Tenim força avançada una vacuna contra la uncinària. També treballem en una altra contra l’esquistosomiasi, dels resultats de la qual estem esperant un estudi a Uganda. I avancem en una vacuna per a la malaltia de Chagas, per a pacients infectats però encara sense símptomes clínics. Estem esperant les aprovacions per veure si podem començar un estudi a Mèxic. A més, treballem amb altres paràsits i bacteris. Per exemple, tenim un projecte de vacuna contra la malaltia de Lyme, una infecció bacteriana que es transmet per les paparres.

El factor humà

-Als vostres equips heu incorporat psicòlegs del comportament.

-Sí, amb la idea de millorar les interaccions dins l’equip, afrontar l’estrès de la vida quotidiana i fer que la feina sigui agradable i productiva sense que la persona descuidi la seva vida familiar.

-Tu cuides aquest equilibri entre la vida laboral i la personal?

-Sí. És molta feina. Com afegir temps per reflexionar i fins i tot entendre’s a un mateix? Jo, que sóc dona, llatina, visc als Estats Units i no tinc l’anglès com a primera llengua, he de tractar amb persones bastant importants i, de vegades, tinc una mica la síndrome de l’impostora. He de pensar quines són les meves fortaleses, i no centrar-me tant en les meves debilitats, que el meu equip pot complementar. M’agrada molt practicar rem al gimnàs. És un esport interessant perquè poses el teu propi esforç, però és per millorar l’esforç col·lectiu. Hi ha molta ciència darrere de com l’exercici ajuda a forjar aquestes aliances dins l’equip. Això pel que fa al pla físic. I després no cal oblidar les arrels, la família, no perdre aquesta connexió humana.

Tàndem amb Peter Hotez

-Fa 25 anys que fas tàndem amb Peter Hotez. Com és la vostra relació?

-Tenim la mateixa passió i la mateixa visió, però si ens fessin un estudi de personalitat crec que estaríem gairebé als extrems de l’espectre: jo faig més el trouble shooting, resolc problemes, i ell és més visionari i se li dóna molt bé la part social i de comunicació. Jo implemento, organitzo, sóc la detallista. Les nostres converses són constructives, encara que no estiguem d’acord. Aprenem l’un de l’altre. I ens recolzem; en moments difícils ens recordem que la feina que estem fent val la pena, i transmetem això als nostres equips. En Peter sempre m’ha vist com una igual, tot i que fos dona i més jove. Sempre m’ha posat al davant i jo també he aprofitat l’oportunitat per destacar. Així que avancem junts. No crec que haguéssim pogut fer el que hem fet per separat. Em considero molt afortunada, i crec que ell també.