El fum dels incendis forestals no només afecta les persones que viuen a prop de les flames. Les seves partícules poden recórrer centenars de quilòmetres i exposar la població a nivells elevats de contaminació atmosfèrica, fins i tot en ciutats i regions allunyades de l'incendi. Tot i que el fum dels incendis forestals i la contaminació atmosfèrica urbana comparteixen alguns contaminants, es diferencien en la seva composició química. Cada vegada hi ha més evidència científica que aquestes diferències també poden influir en els seus efectes sobre la salut.

Per què el fum dels incendis forestals mereix una atenció especial?

El fum dels incendis forestals no és simplement "pols" o sutge. És una barreja complexa i canviant de gasos i partícules fines (PM₂.₅), monòxid de carboni, òxids de nitrogen i compostos orgànics volàtils. La seva composició exacta depèn del tipus de vegetació que crema i de les condicions de combustió.

El fum dels incendis forestals no és simplement "pols" o sutge. És una barreja complexa i canviant de gasos i partícules fines (PM₂.₅), monòxid de carboni, òxids de nitrogen i compostos orgànics volàtils.

Aquesta composició química complexa fa que la toxicitat del fum variï d'un incendi a un altre. A més de la seva composició específica, el fum dels incendis forestals sol provocar concentracions molt elevades de contaminants atmosfèrics durant períodes curts de temps. En els episodis més greus, els nivells de PM₂.₅ poden superar les recomanacions de qualitat de l'aire, exposant grans grups de població a nivells perillosos de contaminació.

Què passa a Espanya?

Espanya es troba entre els països europeus més exposats als incendis forestals. A mesura que augmenten les temperatures globals i el canvi climàtic afavoreix condicions més seques, el risc d'incendis forestals augmenta a Espanya i a gran part del sud d'Europa, fet que converteix l'exposició al fum en un repte creixent per a la salut pública.

L'exposició mitjana anual a partícules PM₂.₅ procedents d'incendis forestals assoleix els nivells més elevats en comunitats com Galícia, Extremadura, la Comunitat Valenciana, la Regió de Múrcia i Andalusia. Tot i que els incendis es poden produir en diferents èpoques de l'any, la contaminació atmosfèrica associada al fum arriba al seu màxim durant els mesos de juliol i agost, coincidint amb les onades de calor.

Què diu l'evidència científica?

Un estudi dut a terme en el marc del projecte europeu CATALYSE, liderat per ISGlobal i publicat a The Lancet Planetary Health, va analitzar l'impacte del fum dels incendis forestals a Europa entre 2004 i 2022.

L'estudi estima que l'exposició a curt termini al fum dels incendis forestals va causar una mitjana de 535 morts l'any a Europa. També demostra que considerar les partícules PM₂.₅ procedents del fum com a equivalents a les d'altres fonts, com el trànsit, conduiria a infravalorar significativament el seu impacte sobre la mortalitat.

Considerar les partícules PM₂.₅ procedents del fum com a equivalents a les d'altres fonts, com el trànsit, conduiria a infravalorar significativament el seu impacte sobre la mortalitat.

Els efectes més immediats s'observen en els sistemes respiratori i cardiovascular. Els infants, les persones grans, les dones embarassades i les persones amb malalties prèvies constitueixen els grups més vulnerables, i es registra un augment de les visites als serveis d'urgències durant els episodis de fum.

Com protegir la salut durant un episodi de fum

Entre les recomanacions del Ministeri de Sanitat per protegir-se dels incendis forestals i del seu fum s'inclouen:

• Romandre en espais interiors, mantenint portes i finestres tancades per evitar l'entrada d'aire contaminat.
• Utilitzar una mascareta FFP2 o N95 si cal sortir a l'exterior. Les mascaretes quirúrgiques o de tela no filtren eficaçment les partícules fines PM₂.₅.
• Mantenir una bona hidratació, bevent aigua amb freqüència i evitant el consum d'alcohol o begudes amb cafeïna.
• Seguir els avisos oficials sobre la qualitat de l'aire i les recomanacions de les autoritats de salut pública.

Consulta la monografia completa del Volum 138 de l'IARC publicada recentement, amb l'avaluació completa duta a terme pel Grup de Treball: https://publications.iarc.who.int/652

Hacía 37 años que la Agencia Internacional para la Investigación sobre el Cáncer (IARC) no evaluaba si la gasolina de los automóviles provoca cáncer. Fue en 1988 y desde entonces se han generado numerosos nuevos estudios científicos sobre el tema. El pasado mes de febrero y marzo la IARC convocó a 20 personas expertas de 16 países para que llevaran a cabo una revisión crítica de todas las pruebas científicas actualizadas. Yo tuve el privilegio y el placer de presidir la reunión del grupo de trabajo, en la que evaluamos los estudios de acuerdo con criterios estrictos y establecidos.

Pruebas suficientes de que la gasolina causa cáncer de vejiga y leucemia

En 1988 la gasolina de los automóviles se clasificó (volumen 45) como “posiblemente cancerígena para los seres humanos” (también conocida como Grupo 2B). Este año hemos concluido que, en general, hay pruebas suficientes para afirmar que sí causa cáncer en humanos. Por lo tanto, la respuesta a la pregunta del título es, efectivamente, sí, existen pruebas convincentes de que la gasolina de los automóviles provoca cáncer. En concreto, se ha hallado que la exposición a la gasolina provoca cáncer de vejiga urinaria y leucemia mieloide aguda en adultos. La clasificación oficial es la conocida como del Grupo 1, según la cual la gasolina de los automóviles es cancerígena para el ser humano. Se trata del nivel utilizado por la IARC al evaluar si un agente es cancerígeno para los seres humanos.

Fuente: IARC.

Los estudios en personas expuestas a la gasolina incluían sobre todo a las que, por su trabajo, están expuestas a la gasolina y a sus vapores, ya sea en el proceso de producción del combustible, que es una mezcla compleja, o durante su transporte y el repostaje de vehículos. Los empleados de las estaciones de servicio, por ejemplo, están expuestos a niveles más altos de gasolina que el público en general.

Uno de los principales estudios epidemiológicos para evaluar la exposición a la gasolina, que contribuyó a esta evaluación, fue realizado por investigadores que ahora trabajan en ISGlobal (antes en el IMIM durante el estudio)
 

Pruebas limitadas de que la gasolina causa otros tipos de cáncer

También se han revisado los estudios sobre otros tipos de cáncer y se ha determinado que las pruebas son limitadas. Esto significa que había algunos estudios que mostraban que la gasolina de los automóviles se asociaba a un mayor riesgo de otros tipos de cáncer, pero las pruebas no eran lo suficientemente sólidas como para llegar a una conclusión clara en este momento. Las pruebas en humanos eran limitadas para el linfoma no Hodgkin (incluida la leucemia linfocítica crónica), el mieloma múltiple, los síndromes mielodisplásicos y los cánceres de estómago y riñón. También hubo pruebas limitadas para la leucemia linfoblástica aguda en niños, incluidos los estudios de niños que viven cerca de estaciones de servicio.

La gasolina causa daños genéticos e induce estrés oxidativo e inflamación crónica

Además de evaluar los estudios de cáncer en humanos expuestos a la gasolina de los automóviles, encontramos pruebas suficientes de cáncer en animales de laboratorio (estudios con ratones y ratas) y pruebas mecanicistas sólidas en humanos expuestos. Hallamos pruebas sólidas de que la gasolina es genotóxica (causa daños genéticos), y pruebas mecanicistas convincentes en sistemas experimentales para los criterios de valoración asociados con el estrés oxidativo y la inflamación crónica.

Falta más investigación

Aunque la gasolina de los automóviles está ahora clasificada como agente del Grupo 1, se necesita mucha más investigación para conocer mejor el riesgo de cáncer que supone para los seres humanos. ¿Provoca otros cánceres, además del cáncer de vejiga urinaria y la leucemia mieloide aguda en adultos? ¿Se pueden hacer nuevos estudios a gran escala en humanos? Por descontado, es importante que toda esta investigación se realice de forma independiente, imparcial y libre de posibles conflictos de intereses.

¿Y los aditivos de la gasolina?

Además de la gasolina de los automóviles, también evaluamos si provocan cáncer los aditivos oxigenados de la gasolina, que se utilizan para mejorar el octanaje, aumentar la eficiencia de la combustión y minimizar la contaminación atmosférica. Los aditivos evaluados incluían el éter metil-terbutílico  (MTBE), el etil-tert butil éter), el alcohol tert-butílico (TBA), el  éter diisopropílico (DIPE) y el terc-amil metil éter (TAME). Las pruebas relativas a los distintos aditivos de la gasolina oxigenada eran más débiles que en el caso de la gasolina y las clasificaciones oscilaban entre el Grupo 2B (“posiblemente carcinógeno para el ser humano”) y el Grupo 3 (“no clasificable en cuanto a su carcinogenicidad para el ser humano”).

Para más información, consulta la monografía de la IARC.

La IARC es el organismo especializado de la Organización Mundial de la Salud (OMS) dedicado a la investigación y prevención del cáncer. Ha coordinado hasta la fecha 138 reuniones de evaluación de monografías sobre el cáncer en sus más de 50 años de historia. Estas evaluaciones se utilizan a menudo en políticas, directrices y recomendaciones nacionales e internacionales para minimizar los riesgos de cáncer.

Temps de lectura: 3 min

[Aquest post l'han estat escrit Aina Nicolàs, Camila Picchio i Anthony Armenta, del Grup de salut pública i malalties hepàtiques d'ISGlobal.]

Existeix una vacuna, proves de diagnòstic ràpid i opcions de tractament eficaces. Es podria pensar que l'hepatitis viral està a punt d'erradicar-se, però encara queda molt per fer.

L'últim Informe Mundial sobre l'Hepatitis de l'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha posat de manifest que les infeccions per hepatitis viral, inclosos els virus de l'hepatitis B (VHB) i de l'hepatitis C (VHC), continuen causant més d'un milió de morts a l'any. Alhora, la majoria de les persones que viuen amb hepatitis viral crònica continuen sense ser diagnosticades ni tractades, la qual cosa revela una desconnexió entre les eines ja disponibles i la consecució de millors resultats sanitaris. Si ens fixem més detingudament a Europa, el panorama és igualment impactant: els objectius d'eliminació continuen sent molt lluny d'assolir-se, amb una gran bretxa tant en les taxes de diagnòstic com en les de tractament.

El repte, per tant, no és simplement si existeixen eines mèdiques eficaces. És si les persones realment poden accedir als serveis que les proporcionen, comprendre'ls i orientar-s'hi.

El repte, per tant, no és simplement si existeixen eines mèdiques eficaces. És si les persones realment poden accedir als serveis que les proporcionen, comprendre'ls i orientar-s'hi.

Això és especialment important per a les comunitats migrants a Europa, que poden enfrontar-se a barreres que els enfocaments tradicionals basats en la clínica no aborden adequadament. Aquestes comunitats es veuen afectades de manera desproporcionada i representen, segons les estimacions, el 25% de les infeccions per VHB i el 14% de les infeccions per VHC. Això es deu a una complexa interacció de factors, entre els quals s'inclouen la disponibilitat limitada d'estratègies preventives als seus països d'origen i les importants barreres per accedir als sistemes de salut d'acollida i orientar-s'hi, a la qual cosa s'afegeixen les barreres culturals i lingüístiques.

Per a algú que intenta accedir a l'atenció sanitària en un nou país, aquestes barreres poden ser tant estructurals com personals: no saber on anar per fer-se una prova, tenir dificultats per entendre la informació de salut en un idioma desconegut, gestionar cites i derivacions, o enfrontar-se a l'estigma i a idees errònies sobre l'hepatitis viral.

El diagnòstic precoç i l'atenció a temps són essencials per prevenir problemes de salut greus i reduir la transmissió.

Les conseqüències de quedar fora del sistema sanitari poden ser greus. Un diagnòstic tardà sovint fa que la infecció només es detecti quan ja s'ha desenvolupat una malaltia hepàtica avançada. Això suposa un major risc de cirrosi, càncer de fetge i, en darrera instància, la mort. En para·lel, quan les persones no saben que tenen la infecció, és possible que no prenguin les precaucions necessàries per protegir els altres, la qual cosa fa que es propagui a la comunitat sense que se'n tingui coneixement. Per tant, el diagnòstic precoç i l'atenció a temps són essencials per prevenir problemes de salut greus i reduir la transmissió.

Apropar l'atenció sanitària a on viu la gent

Per arribar a les persones que no accedeixen als serveis de salut tradicionals, hem de replantejar-nos on i com s'ofereix l'atenció.

Segons l'OMS, simplificar i descentralitzar la manera com oferim els serveis de detecció i atenció és fonamental per als esforços d'eliminació de l'hepatitis viral. Això significa portar alguns serveis més enllà dels entorns clínics especialitzats i apropar-los a les comunitats que els necessiten, alhora que es facilita a les persones el pas de les proves a l'atenció adequada.

Els treballadors i les treballadores comunitaris de salut i altres facilitadors comunitaris poden fer-ho possible.

En la pràctica, el seu paper és molt concret. Aquests professionals de la salut pública de primera línia poden explicar per què és important fer-se les proves en un idioma i un context que la gent entengui, respondre a preguntes i abordar l'estigma i els conceptes erronis, ajudar algú a trobar o accedir a un servei de diagnòstic, guiar-lo a través de cites o derivacions i connectar-lo amb el sistema de salut formal quan calgui atenció addicional. Atès que sovint provenen de les comunitats que atenen, treballen en estreta col·laboració amb elles o se n'han guanyat la confiança, poden superar les barreres culturals, lingüístiques i estructurals que els serveis de salut poden tenir dificultats per superar per si mateixes.

Els professionals de la salut pública de primera línia poden explicar per què és important fer-se les proves en un idioma i un context que la gent entengui, respondre a preguntes i abordar l'estigma i els conceptes erronis, ajudar algú a trobar o accedir a un servei de diagnòstic, guiar-lo a través de cites o derivacions i connectar-lo amb el sistema de salut formal quan calgui atenció addicional.

Això no és una idea nova.

En diferents sistemes de salut, el personal de salut comunitaria ha ajudat a estendre l'atenció a comunitats que d'altra manera podrien quedar desateses. A Ruanda, per exemple, el personal de salut comunitaria ha estat fonamental per enfortir l'atenció primària de salut, i han ampliat les seves responsabilitats des de la promoció bàsica de la salut fins a la gestió integrada de casos a la comunitat. La seva experiència demostra el que pot passar quan es reconeix els treballadors comunitaris com una part fonamental del procés pel qual les persones accedeixen i utilitzen els serveis sanitaris.

Malgrat la important contribució del personal de salut comunitària en els sistemes de salut de països d'ingressos baixos i mitjans, el seu potencial per donar suport als sistemes sanitaris en països d'ingressos alts és immens.

A Europa, un paper més sòlid i integrat dels agents comunitaris de salut podria ajudar a abordar reptes persistents en matèria de salut de la població migrant, com l'accés desigual als serveis i la creixent diversitat cultural i lingüística. Així i tot, les seves funcions no estan integrades de manera sistemàtica en els sistemes sanitaris formals. Alguns països i regions —com Bèlgica i el Regne Unit— han pres mesures per vincular més estretament el personal de salut comunitària amb l'atenció primària, mentre que en altres llocs la seva participació continua sent fragmentada o depèn de programes pilot o projectes de recerca concrets.

Aprofitar tot el seu potencial requereix, per tant, alguna cosa més que simplement reconèixer que els enfocaments comunitaris funcionen. Les persones que presten aquests serveis també necessiten els coneixements, les eines pràctiques i el suport necessaris per acomplir les seves funcions de manera eficaç i vincular les comunitats amb el sistema sanitari en general.

Posar en pràctica aquest enfocament a través d'HEP-HOP

Aquest és un dels reptes que pretén abordar el projecte Health Equity Programme: Hepatitis Outreach for Migrant Populations (HEP-HOP) (Programa d'Equitat Sanitària: Atenció a l'Hepatitis per a les Poblacions Migrants).

No deixar ningú enrere és l'essència d'HEP-HOP, un projecte finançat per la UE centrat a millorar l'accés a l'atenció de l'hepatitis viral entre les persones migrants a tot Europa.

Atès que apropar els serveis a les comunitats ha d'implicar les mateixes comunitats, un component central del projecte són les proves descentralitzades de detecció de l'hepatitis viral en el punt d'atenció, duta a terme amb la participació d'agents comunitaris de salut i altres facilitadors comunitaris, inclosos educadors entre iguals, mediadors socials i formadors en integració cívica.

ISGlobal i la Universitat d'Anvers estan desenvolupant un programa formatiu estructurat per capacitar el personal comunitari de primera línia amb habilitats pràctiques.

Es tracta de persones que ja es troben en una posició idònia per generar confiança, comunicar-se de manera culturalment adequada i ajudar les persones a orientar-se en els serveis sanitaris. Però perquè aquest model sigui eficaç i escalable, també necessiten una preparació estructurada per a les responsabilitats que se'ls demana assumir.

És per això que ISGlobal i la Universitat d'Anvers estan desenvolupant un programa formatiu estructurat per dotar el personal comunitari de primera línia de les habilitats pràctiques necessàries per a:

• realitzar cribratges descentralitzats,
• combatre l'estigma i les idees errònies,
• interactuar amb les comunitats migrants de manera culturalment adequada, i
• augmentar la conscienciació sobre l'hepatitis viral entre la població migrant a Europa.

Dissenyat pensant en la sostenibilitat i l'escalabilitat, el programa ha passat per un procés de revisió liderat per persones expertes en el qual han participat representants comunitaris, així com organitzacions globals de defensa, incloses la World Hepatitis Alliance i la Hepatitis B Foundation, conjuntament amb altres investigadors i especialistes.

L'objectiu és reforçar les connexions entre les comunitats i els serveis de salut ja disponibles, de manera que les persones puguin accedir al diagnòstic, l'atenció i el tractament de forma més ràpida i senzilla.

Eliminar l'hepatitis viral dependrà de fer que les eines existents funcionin per a tothom. Un suport comunitari de confiança, serveis accessibles i vincles més sòlids amb l'atenció sanitària poden ajudar a garantir que ningú no es quedi enrere.

Temps de lectura: 3 min

[Aquest article ha estat escrit conjuntament per Manolis Kogevinas, professor emèrit d'ISGlobal, i Neil Pearce, professor de Bioestadística i Epidemiologia a la London School of Hygiene and Tropical Medicine. El text és una adaptació del seu article científic «Football, fossil fuels, and public health in the era of climate crisis», publicat a la revista Environmental Epidemiology.]

El desembre de 2022, milions de persones van veure Lionel Messi aixecar la Copa del Món embolicat en un bisht (vestimenta tradicional) que li va col·locar l'emir de Qatar. La imatge va esdevenir un símbol global, no només pel seu valor esportiu, sinó perquè revelava una cosa més profunda: la creixent fusió entre l'esport més popular del planeta i els interessos econòmics dels grans productors de combustibles fòssils.

Al Mundial 2026, un dels patrocinadors era Aramco, l'empresa estatal de petroli d'Aràbia Saudita i, a més, el 2034 el Mundial se celebrarà precisament a Aràbia Saudita.

Però aquest article no va sobre futbol. Va sobre com els combustibles fòssils modelen la nostra vida quotidiana, les nostres ciutats, el nostre clima i, en darrera instància, la nostra salut. El futbol és simplement el mirall més visible d'un fenomen molt més ampli: la capacitat de determinades indústries per influir en la cultura i en la percepció pública a través de plataformes d'enorme abast.

Un vincle que va molt més enllà de l'esport

Durant dècades, les grans petrolieres i els estats la riquesa dels quals depèn del petroli i el gas han invertit milers de milions en projectes de visibilitat global. Algunes estimacions situen aquesta inversió anual al voltant dels 6.000 milions de dòlars. L'esport, i especialment el futbol, és un dels vehicles més eficaços per a això. No és casualitat que alguns dels clubs amb més èxit de totes les èpoques d'Europa estiguin controlats per fons sobirans de països productors de petroli, ni que línies aèries estatals o empreses energètiques apareguin en samarretes, estadis i retransmissions. El resultat és una presència constant, gairebé invisible per la seva normalitat, d'indústries responsables d'una part substancial de les emissions globals.

No és casualitat que alguns dels clubs amb més èxit de totes les èpoques d'Europa estiguin controlats per fons sobirans de països productors de petroli, ni que línies aèries estatals o empreses energètiques apareguin en samarretes, estadis i retransmissions. El resultat és una presència constant, gairebé invisible per la seva normalitat, d'indústries responsables d'una part substancial de les emissions globals.

Fins i tot els entrenadors més admirats del futbol contemporani, Pep Guardiola, fins fa poc al Manchester City, i Luis Enrique al Paris Saint Germain, treballen en projectes esportius l'excel·lència dels quals està sostinguda per capital procedent d'economies basades en combustibles fòssils, a través dels fons sobirans dels Emirats Àrabs Units i Qatar, respectivament. No és una crítica cap a ells, sinó una constatació: el talent esportiu conviu avui amb estructures financeres que tenen profundes implicacions per al clima i la salut pública.

Però reduir aquesta estratègia a una qüestió d'imatge seria ingenu. El que està en joc és la capacitat d'aquestes indústries per mantenir la seva legitimitat social en un moment en què la ciència és inequívoca: la crema de combustibles fòssils és el principal motor del canvi climàtic, i el canvi climàtic és ja l'amenaça més gran per a la salut pública del segle XXI.

La salut pública en l'era del clima extrem

El canvi climàtic no és un fenomen abstracte. Els seus efectes sobre la salut estan documentats i s'intensifiquen cada any:

• Onades de calor més freqüents i mortals.
• Contaminació atmosfèrica que causa milions de morts prematures.
• Esdeveniments extrems, inundacions, incendis, sequeres, que alteren ecosistemes i desplacen poblacions.
• Malalties infeccioses que s'expandeixen a noves regions.

Aquests riscos estan recollits en múltiples informes, com el del Lancet Countdown, una de les avaluacions més completes sobre clima i salut, en la qual investigadors d'ISGlobal participen activament.

Mentre els impactes del canvi climàtic augmenten, les indústries responsables de la major part de les emissions continuen trobant espais privilegiats per projectar una imatge de modernitat, dinamisme i progrés.

I, així i tot, mentre els impactes augmenten, les indústries responsables de la major part de les emissions continuen trobant espais privilegiats per projectar una imatge de modernitat, dinamisme i progrés.

El poder de la normalització

Aquí és on el vincle amb l'esport, i amb altres esferes culturals, es torna rellevant. La publicitat i el patrocini no només venen productes: construeixen imaginaris. Associar combustibles fòssils amb èxit, emoció o excel·lència esportiva contribueix a mantenir la idea que aquestes indústries formen part natural i inevitable de la nostra vida.

El sportswashing no és només un problema ètic. És un determinant comercial de la salut, perquè influeix indirectament en els riscos sanitaris en retardar o febleïr polítiques de protecció ambiental

Aquest fenomen té un nom: sportswashing, una forma de rentat reputacional que utilitza l'esport per suavitzar la percepció pública d'activitats amb impactes ambientals negatius. Però el sportswashing no és només un problema ètic. És un determinant comercial de la salut, perquè influyeix indirectament en els riscos sanitaris en retardar o afeblir polítiques de protecció ambiental.

Un paral·lelisme incòmode: el tabac

La història ofereix un precedent clar. Durant dècades, la indústria del tabac va utilitzar l'esport per associar els seus productes amb vitalitat i èxit. El resultat va ser un retard significatiu en l'adopció de polítiques de control del tabaquisme.

Avui ningú no acceptaria que una marca de cigarretes patrocinés la samarreta d'un gran club. Això no obstant, continuem acceptant, i fins i tot celebrant, que indústries responsables d'una crisi climàtica amb conseqüències sanitàries massives ocupin aquest espai.

És inevitable aquesta dependència?

Una idea molt estesa és que l'esport, i per extensió altres activitats culturals, necessita aquest tipus de finançament per sobreviure. Però aquesta narrativa ignora una cosa fonamental: el sistema econòmic de l'esport s'ha construït sobre una espiral de despesa creixent, on els ingressos addicionals no estabilitzen el model, sinó que alimenten una inflació permanent de salaris, fitxatges i costos operatius.

En altres paraules: no és que l'esport necessiti combustibles fòssils; és que el model actual de l'esport necessita un flux constant de capital, vingui d'on vingui.

Un moment per a la responsabilitat col·lectiva

El debat sobre el paper dels combustibles fòssils en l'esport no és un debat sobre aficions. No es tracta de deixar de veure partits ni de renunciar a l'emoció que genera el joc. Es tracta de reconèixer que la cultura també forma part del sistema que determina la nostra salut.

No es tracta de deixar de veure partits ni de renunciar a l'emoció que genera el joc. Es tracta de reconèixer que la cultura també forma part del sistema que determina la nostra salut.

Les societats científiques ja han demostrat que poden liderar canvis ètics profunds, com va passar amb el tabac. Avui, el desafiament és més gran i més urgent. La pregunta no és si l'esport s'ha de desvincular dels combustibles fòssils, sinó quan i com.

Perquè, igual que al segle XX va resultar inacceptable que l'esport servís per promocionar productes que mataven, al segle XXI ens hauria de resultar inacceptable que contribueixi a normalitzar la indústria que està desestabilitzant el clima del planeta.

Temps de lectura: 5 min

Quan la majoria de la gent pensa en els virus, ho fa en malalties. Tanmateix, els virus són a tot arreu: als oceans, els sòls, els boscos, les aigües residuals i fins i tot a les superfícies que toquem cada dia. De fet, s'estima que existeixen 10³¹ virus al planeta, dels quals només s'ha identificat una diminuta fracció.

Aquesta enorme diversitat viral desconeguda ha estat batejada com la "matèria fosca viral". Gràcies als avenços recents en les tecnologies de seqüenciació, els científics estan començant a desvelar l'extraordinària diversitat de virus presents en sòls, oceans, fauna silvestre i altres entorns. Un estudi especialment fascinant va utilitzar mostres de formigues legionàries africanes per caracteritzar les poblacions virals d'un bosc tropical remot al Gabon.

Un altre estudi especialment interessant, aquest cop centrat no en els boscos sinó en les ciutats de tot el món, va comptar amb la participació de Xavier Rodó, investigador ICREA a ISGlobal. El seu objectiu era cartografiar la diversitat dels virus d'ARN presents en entorns urbans a escala global.

El món ocult dels virus urbans

Els virus d'ARN desperten un interès especial a causa de la seva elevada taxa de mutació, que els permet adaptar-se ràpidament a nous ambients i hostes. A més, representen aproximadament dos terços dels patògens humans coneguts (com el VIH, els virus de la grip, el dengue, l'Ebola o el SARS-CoV-2). Tanmateix, existeixen pocs estudis sobre la seva diversitat, especialment en entorns urbans, on viu actualment el 56 % de la població mundial.

Per abordar aquesta qüestió, el consorci internacional MetaSUB va analitzar la diversitat de virus d'ARN en 102 ciutats i els seus voltants, distribuïdes en 31 països. Per fer-ho, va examinar 2.922 mostres genètiques recollides entre març i juliol de 2020 en una àmplia varietat d'entorns urbans i periurbans: des de baranes, bancs o màquines expenedores de bitllets en hospitals, bancs i estacions de transport públic, fins a sòls propers, zones verdes i aigües residuals.

Principals troballes

Entre els resultats més destacats figuren els següents:

Milers de virus d'ARN desconeguts fins ara

L'anàlisi va identificar 54.945 virus d'ARN, dels quals el 77 % mai no havia estat descrit. A la majoria dels països predominaven dues grans classes de virus d'ARN, especialment en els entorns més estretament vinculats a l'activitat humana. El SARS-CoV-2 també va aparèixer amb freqüència, probablement perquè les mostres es van recollir durant la pandèmia.

Menor diversitat viral en els entorns urbans

Un altre resultat clar va ser que la diversitat viral era menor en les mostres procedents d'entorns urbans (carrers, bancs o estacions de metro) que en les recollides en zones periurbanes o naturals, com sediments, sòls o prats. Això suggereix que la urbanització i l'activitat humana, mentre deixen una petjada característica, poden homogeneïtzar les comunitats virals. Les aigües residuals també van destacar com un important reservori de virus, la qual cosa confirma el seu valor per a la vigilància epidemiològica. Així i tot, fins i tot a les ciutats la diversitat continuava sent enorme: l'anàlisi no va assolir un punt de saturació, la qual cosa indica que probablement queden molts més virus per descobrir.

Noves branques a l'arbre evolutiu dels virus

L'estudi va revelar, a més, evidències de dos possibles nous fílums virals (o grans branques evolutives), una nova classe i diversos grups que fins ara no havien pogut classificar-se. Així mateix, va trobar indicis que l'aparició de genomes d'ARN de doble cadena al fílum Duplornaviricota podria no haver estat un esdeveniment evolutiu únic, com es pensava fins ara. En analitzar amb més detall un enzim clau d'aquests virus, l'ARN polimerasa dependent d'ARN (RdRp), l'equip investigador va trobar senyals de selecció direccional, és a dir, mutacions que podrien conferir avantatges evolutius als virus. Identificar aquestes signatures moleculars pot ajudar a comprendre millor l'evolució i capacitat d'adaptació dels virus, detectar variants amb potencial pandèmic i orientar futures estratègies de vacunació.

La majoria dels virus urbans infecten bacteris

Contràriament a la idea predominant que els virus d'ARN infecten principalment organismes eucariotes, l'estudi va mostrar que la majoria dels virus identificats tenen com a hostes bacteris, fongs i plantes. De fet, més de la meitat dels virus l'hoste dels quals es va poder identificar eren bacteriòfags, és a dir, virus que infecten bacteris. Aquesta troballa posa de manifest l'important paper ecològic que juguen aquests microorganismes en la configuració de les comunitats virals urbanes i les complexes dinàmiques ecoevolutives que han donat forma a aquestes relacions. Així i tot, els investigadors van identificar més d'un centenar de virus capaços d'infectar vertebrats, inclosos membres de famílies que contenen coneguts patògens humans, com els rinovirus, poliovirus i enterovirus. També van detectar 166 virus d'ARN associats a quatre importants bacteris resistents als antibiòtics, coneguts com a patògens ESKAPE: Staphylococcus aureus, Klebsiella pneumoniae, Pseudomonas aeruginosa i Acinetobacter baumannii. Aquests virus podrien obrir la porta, en el futur, al desenvolupament de teràpies basades en virus per combatre les infeccions resistents als antibiòtics. A més, l'equip va identificar virus capaços d'infectar bacteris intestinals humans com Clostridia i Bacteroidia, dos components fonamentals de la nostra microbiota.

Els factors socioeconòmics també podrien influir

En relacionar la diversitat viral amb els indicadors del Banc Mundial, els investigadors van observar que les àrees urbanes de països amb menor nivell de desenvolupament tendien a presentar una major càrrega de virus associats a vertebrats que les de països més desenvolupats. Per exemple, les mostres hospitalàries d'Islamabad i São Paulo mostraven una major abundància viral que les de Baltimore i Seül.

Una crida a continuar explorant i vigilant el món viral

Com assenyalen els mateixos autors, l'estudi presenta algunes limitacions importants. Per exemple, el mostreig va ser desigual entre països i tipus d'entorn, la qual cosa dificulta determinar si les diferències observades responen realment a factors geogràfics o simplement a les característiques dels llocs mostrejats (per exemple, estacions de transport públic a Polònia enfront d'hivernacles a França). A més, queda molta feina al davant per comprendre plenament les relacions entre virus i hostes, així com el paper que juga aquesta "matèria fosca viral" en els ecosistemes i en la salut humana.

Estudis com aquest contribuiran a comprendre millor l'evolució dels virus i els seus hostes, reforçar la vigilància ambiental i millorar la nostra preparació davant de futures epidèmies.

Així i tot, aquest treball constitueix un dels esforços més ambiciosos realitzats fins a la data per cartografiar el món ocult dels virus d'ARN presents en entorns associats a l'ésser humà. També estableix un nou estàndard metodològic per al descobriment de virus, la predicció d'hostes i l'anàlisi filogenètica. A més, ofereix un dels catàlegs més complets de virus d'ARN ambientals elaborats fins ara: l'UPVAtlas, un recurs valuós per a futures investigacions.

Estudis com aquest contribuiran a comprendre millor l'evolució dels virus i els seus hostes, reforçar la vigilància ambiental i millorar la nostra preparació davant de futures epidèmies.

Temps de lectura: 5 min

A vegades una resolució de l'ONU passa desapercebuda. La del 7 de juliol no ho hauria de fer. Canvia el terreny de joc per a més de mil milions de persones perquè, des d'ara, les malalties desateses deixen de ser només un problema sanitari per esdevenir també una qüestió de drets humans.

No és el mateix reclamar atenció política, financera i mèdica per una malaltia oblidada, que denunciar la violació d'un dret fonamental. Aquesta és la diferència després del 7 de juliol.

La notícia hauria d'haver arribat per altaveus a cadascuna de les més de mil milions de persones afectades al món per una o diverses de les 21 malalties tropicals desateses (MTD), segons la classificació de l'ONU. És una llista llarga on en ressonen algunes com la leishmaniosi, la lepra, la filariosi limfàtica, el Chagas, etc. La majoria d'aquestes malalties comparteixen trets d'exclusió, estigma i discriminació, a més d'un fort impacte en dones i infants.

Moltes d'aquestes malalties fa temps que van deixar de ser un problema exclusivament rural o tropical. La malaltia de Chagas n'és un bon exemple. Els moviments migratoris i altres canvis globals l'han convertit en un desafiament de salut pública també per a països com Espanya, on s'estima que hi viuen unes 80.000 persones afectades. Als Estats Units en són 300.000. A més, es pot transmetre de mare a fill durant l'embaràs, tot i que aquesta transmissió es pot prevenir mitjançant el diagnòstic i el tractament oportuns.

Una qüestió de drets humans

Des del passat 7 de juliol, les malalties desateses són alguna cosa més: són matèria de drets humans. Això vol dir que no tractar degudament aquestes malalties ja no serà només un problema de negligència sanitària o política, sinó una vulneració de drets humans.

Des del passat 7 de juliol, les malalties desateses són matèria de drets humans. Això vol dir que no tractar degudament aquestes malalties ja no serà només un problema de negligència sanitària o política, sinó una vulneració de drets humans.

La resolució va ser impulsada per un grup de països africans liderat per Malawi i va comptar amb el suport de desenes d'organitzacions, entre les quals hi havia ISGlobal juntament amb la Coalició Global de Chagas.

A falta d'un informe que detalli en què consistirà la inclusió de les malalties desateses en els Drets Humans, podem anticipar un impacte en el enfortiment del treball d'incidència dels grups i associacions de persones afectades. Però fins i tot abans de conèixer l'abast pràctic d'aquesta resolució, hi ha quelcom que ja ha canviat.

21 malalties, mil milions de persones

Per a qui investiga, per a qui fa formació, per a qui desenvolupa eines terapèutiques i logístiques contra les malalties desateses, ens trobem en un temps nou. No només treballen per a un objectiu de justícia i equitat en salut, sinó per un dret humà oficialment reconegut.

Però convé no deixar-se portar per l'entusiasme. Perquè, sincerament, qui creu que els Estats estan ara mateix tremolant per la notícia? Creuen que estan calculant els recursos i compensacions milionàries que haurien d'abonar a cada persona que no hagi estat tractada apropiadament d'una malaltia desatesa?

És ben cert que, en matèria legal, no és el mateix un problema de salut pública que un de drets humans. Aquest tipus de drets són inalienables i pertanyen a cadascuna de les persones.

En part, la resolució de l'ONU canvia el nom a les malalties desateses: ja no són «helminthiasi, filariosi, pian o oncocercosi». Ara es diuen Yusuf, Amelia, Ibrahim, Wole o Chantal.

En part, la resolució de l'ONU els canvia el nom a les malalties desateses: ja no són «helminthiasi, filariosi, pian o oncocercosi». Ara es diuen Yusuf, Amelia, Ibrahim, Wole o Chantal. Atendre-les no és només un deure de salut pública sinó un dret de Yusuf, Amelia, Ibrahim, Wole o Chantal. Un dret de cadascun de nosaltres.

El pitjor moment per als drets humans

No és hora de fer-se gaires il·lusions. La Declaració del 1948 va sorgir just després d'un món en guerra. Un cop més, ens trobem en un món en guerra, amb un finançament creixent cap al sector armamentístic i una retallada fonamental a l'ajuda en salut global.

I sobre els drets humans, només cal veure què està passant a Gaza, davant dels nostres ulls, així com en altres parts del món, al nord, sud, est i oest. I ara les violacions d'aquests drets ni tan sols s'emmascaren ni es dissimulen. Almenys, encara.

Estem en un dels pitjors moments per als drets humans. Així que l'aprovació que les malalties desateses en formin part, sembla més aviat un regal enverinat.

Estem en l'“encara”, en un dels pitjors moments per als drets humans. Així que l'aprovació que les malalties desateses en formin part, sembla més aviat el regal enverinat d'un banc en fallida que tria un director ingenu sense informar-lo de l'estat del compte.

Però el temps passa i els morts pesen. Veurem el retorn al seny, en aquest cicle pendular incessant de l'ésser humà entre la violència i el sentit comú. Tornarem a llegir cada article dels Drets Humans com si fos l'única frontera del món.

L'important serà que quan arribi aquest dia, en els articles de la Declaració, ja hi seran les malalties desateses, on sempre haurien d'haver estat, amb els ulls i la boca de cadascuna de les persones afectades, però per fi ateses. Per un matí, per una tarda, la del 7 de juliol, no se'ns va prohibir somiar. «Va passar aquell matí, va passar aquella tarda. Va ser el dia primer».

[Aquest text l'han escrit conjuntament l'Elsa Carbonell, tècnica de camp, i l'Albert Bach, investigador postdoctoral.]

Temps de lectura: 3 min

Quan entres a un parc després d’un dia estressant, què et fa sentir millor? L’ombra dels arbres? El cant dels ocells? La sensació d’estar envoltat de natura? O la combinació de frescor, natura i calma que fa que aquell parc funcioni com alguna cosa més que un espai de pas?

En un context de canvi climàtic, escassetat d’aigua i creixement urbà, els espais verds ja no es poden entendre només com a llocs d’esbarjo ni com a elements amb una única funció. Són infraestructures urbanes que poden contribuir, alhora, a retenir aigua al sòl, acollir biodiversitat, millorar el confort ambiental i afavorir el benestar mental i emocional de la ciutadania.

Els parcs urbans del futur hauran de respondre a molts reptes alhora. BioWater aporta una primera base per pensar-los no com a peces separades de verd, sinó com a espais vius on sòl, aigua, biodiversitat i benestar estan entrellaçats.

Amb aquesta mirada va sorgir el projecte BioWater, una prova pilot desenvolupada en deu espais verds urbans de Barcelona. L’objectiu ha estat explorar com les característiques de la vegetació es relacionen amb tres dimensions clau: el contingut d’aigua al sòl, la biodiversitat i la restauració mental i emocional de les persones que fan servir aquests espais.

Com es relacionen les característiques de la vegetació i humitat del sòl?

El projecte ha estudiat parcs amb diferents configuracions vegetals: espais amb predomini d’herbàcies, arbustos, arbres i combinacions mixtes de vegetació. També ha incorporat diferents indicadors de biodiversitat, com els ocells, els líquens i els sírfids. Els sírfids són insectes pol·linitzadors, sovint semblants a petites abelles o vespes, que poden aportar informació sobre la qualitat de l’hàbitat. A més, el projecte ha recollit la percepció de les persones usuàries mitjançant enquestes i sessions participatives.

Els resultats de BioWater suggereixen que, per generar espais verds més resilients, cal entendre millor les característiques del sòl, restaurar-lo i millorar-ne la capacitat de retenir aigua.

Un dels resultats principals és que la relació entre vegetació i humitat del sòl no és tan simple com podria semblar. En els parcs estudiats, la humitat del sòl s’ha associat sobretot amb les característiques del sòl (textura i temperatura del sòl), les condicions ambientals, com la humitat relativa, i la vegetació.

Això és especialment important en una ciutat com Barcelona, on la gestió del verd urbà s’ha vist condicionada per la sequera. Els resultats de BioWater suggereixen que, per generar espais verds més resilients, cal entendre millor les característiques del sòl, restaurar-lo i millorar-ne la capacitat de retenir aigua.

Com es relacionen les característiques de la vegetació amb la biodiversitat?

En el cas de la biodiversitat, els resultats també apunten a una lectura matisada. Els espais amb més riquesa d’arbustos i arbres tendeixen a presentar més riquesa d’ocells. Però la biodiversitat percebuda per la ciutadania no depèn només del nombre total d’espècies vegetals. En els parcs analitzats, la biodiversitat percebuda per la ciutadania sembla associar-se amb espais on la vegetació es distribueix en més diversitat de capes i alçades, i on aquestes capes tenen una cobertura ben representada (complexitat estructural de la vegetació). La biodiversitat percebuda també s'ha associat amb una major sensació de naturalitat.

Com es relacionen les característiques de la vegetació amb el nostre benestar?

Aquest punt és important: la manera com les persones perceben un espai verd també forma part de la seva funció urbana. Un parc pot tenir valor ecològic, però perquè també sigui viscut com un espai restaurador cal considerar com s’hi mou la gent, com s’hi està i quins elements afavoreixen la sensació de natura.

Els resultats sobre benestar mental van en aquesta mateixa direcció:

• La restauració mental s’associa amb la complexitat estructural de la vegetació, la naturalitat percebuda i la connexió amb la natura.
• La regulació emocional a través de la natura, és a dir, l’ús dels espais verds per calmar-se, reduïr tensions o sentir-se amb més energia, mostra una relació més consistent amb la riquesa total d’espècies.
• El temps d’estada al parc sembla especialment rellevant per a la calma.

La conclusió principal és que els parcs no s’haurien de planificar mirant una sola variable. No es tracta només d’augmentar la vegetació, ni només de maximitzar la biodiversitat, ni només de crear espais agradables. El repte és integrar aquestes dimensions.

Com s’haurien de planificar els parcs, doncs?

La conclusió principal és que els parcs no s’haurien de planificar mirant una sola variable. No es tracta només d’augmentar la vegetació, ni només de maximitzar la biodiversitat, ni només de crear espais agradables. El repte és integrar aquestes dimensions.

1. Cal considerar conjuntament vegetació, sòl i aigua. Això implica incorporar la diagnosi del sòl en el disseny i manteniment dels espais verds, reduir el sòl nu, afavorir cobertes orgàniques protectores i explorar solucions naturalitzades de captació i emmagatzematge d’aigua.
2. Cal promoure espais més diversos, heterogenis i naturalitzats, evitant configuracions massa homogènies i combinant estrats herbacis, arbustius i arboris segons les condicions i usos de cada espai.
3. Cal dissenyar parcs pensats per a l’ús quotidià i el benestar: amb ombra, camins que no siguin només zones de pas, punts d’estada, espais de calma, zones de trobada i infraestructures de cura i confort, com bancs, lavabos públics, punts de lactància o espais adaptats a infants, persones grans i persones cuidadores.

Finalment, com que BioWater és una prova pilot, aquestes orientacions s’haurien d’aplicar inicialment en espais sentinella o actuacions pilot, amb seguiment posterior. Això permetria comprovar quines mesures funcionen millor abans d’estendre-les a altres espais de la ciutat.

Els parcs urbans del futur hauran de respondre a molts reptes alhora. BioWater aporta una primera base per pensar-los no com a peces separades de verd, sinó com a espais vius on sòl, aigua, biodiversitat i benestar estan entrellaçats.

Aquest estudi s’ha realizat en el marc del projecte 24S05864-001, finançat per l’Ajuntament de Barcelona per la Subvenció de Recerca Jove i Emergent 2024.

Temps de lectura: 4 min

Aquell estiu al camp de refugiats de Mavrovouni, a Lesbos (Grècia) la temperatura va arribar als 40 °C. Mavrovouni és una de les conflictives portes d'entrada a Europa des del mar Egeu per a les persones que es veuen privades de la possibilitat de viatjar per vies regulars. La calor s'enfilava des de la grava, els nadons ploraven dins les tendes de campanya sufocants, la gent passava hores fent cua per aconseguir menjar, la connexió wifi es perdia i una persona a qui feia dies que intentàvem localitzar per fer-li una entrevista havia estat traslladada de sobte a un altre lloc.

Intentàvem fer una cosa que encara no s'havia fet: dur a terme una anàlisi exhaustiva de la salut sexual i reproductiva femenina en un camp de refugiats europeu. Però no només volíem estudiar les persones que hi vivien, sinó fer-ho amb elles al capdavant. Quan vaig arribar a Lesbos, no tenia ni idea que entraria en una comunitat de dones amb una fe, un sentit de l'humor, una disciplina, una cura mútua i una determinació de no rendir-se que transformarien la meva manera de veure el món.

Encara recordo la meva sorpresa quan, cada vegada que alguna cosa anava malament, Kowthar, una de les dones que representava la comunitat somali i que més endavant esdevindria la meva germana, deia serenament: «No problem, we fix it» («Cap problema, ho arreglarem»).

El coneixement ja hi era

Aquesta actitud positiva va ser la que va impulsar el projecte. I uns anys més tard, ara que s'acaba de publicar el nostre article sobre la part quantitativa del projecte —que forma part d'un estudi participatiu més ampli amb mètodes mixtos dirigit per Jamilah Sherally—, penso en com hauria estat d'impossible aquesta feina sense les nou coinvestigadores refugiades que representaven les llengües i les comunitats que hi vivien.

Penso en com hauria estat d'impossible aquesta feina sense les nou coinvestigadores refugiades que representaven les llengües i les comunitats que hi vivien. No hi eren com a traductores ni com a assistents, sinó com a coproductores de coneixement en una situació en què elles eren les expertes.

No hi eren com a traductores ni com a assistents, sinó com a coproductores de coneixement en una situació en què elles eren les expertes. Després de tres setmanes de debat, formació i desacords, i de set esborranys, l'enquesta de llars va passar de 232 preguntes a 119. Tot i així, continuava sent ambiciosa, ja que abastava l'atenció a la maternitat, l'anticoncepció, la menstruació, l'avortament, la mutilació genital femenina i molt més.

Les llargues discussions no van endarrerir innecessàriament el projecte, sinó que aquest treball col·lectiu va aconseguir que l'estudi fos prou rigorós i honest per reflectir les necessitats reals de salut sexual i reproductiva de les dones de Mavrovouni. Sense aquest procés, hauríem fet preguntes més limitades i també hauríem obtingut respostes més limitades. Per aprofundir en com les coinvestigadores van donar forma a l'estudi des del seu disseny fins a la seva difusió, es pot consultar en anglès Com predicar amb l'exemple: consideracions pràctiques per a la recerca participativa en salut global.

En aquell context de precarietat, incertesa i violència burocràtica, el nostre equip va aconseguir entrevistar 247 dones en edat reproductiva: la primera anàlisi de situació feta en un camp de refugiats europeu.

Quan la salut es tracta com una emergència i la violència com una política

Els resultats es fan ressò del que la literatura humanitària sobre salut sexual i reproductiva fa temps que demostra: es prioritza l'atenció d'emergència, mentre que les necessitats preventives, a llarg termini i basades en els drets queden relegades. Cal destacar que el nostre estudi va revelar que més de la meitat de les dones havien patit almenys una devolució en calent (pushback) abans d'arribar a Lesbos, i que dues dones van declarar haver perdut un fill durant la travessia per mar. Aquests resultats no es poden desvincular del sistema fronterer europeu en què es van produir: les organitzacions de drets humans han documentat reiteradament devolucions en calent violentes a Europa, mentre que els documents de la UE mostren que s'han destinat milers de milions d'euros a Grècia per a la gestió de la migració i de les fronteres.

La justícia no ha d'esperar

No hauríem pogut dur a terme aquesta recerca sense la Kowthar i la resta de coinvestigadores; és un fet metodològic. Però el projecte també va ser important perquè va reconèixer el seu valor en un sistema en què els procediments d'asil creen buits en el currículum de les persones i obliguen a deixar el seu futur en suspens. Contractar dones refugiades significava dir-los: els vostres coneixements i les vostres competències compten des d'ara mateix, i el vostre futur no comença quan un govern decideixi que podeu tenir-ne un.

Audrey Benson i Kowthar Mohamed durant la presentació de l'estudi quantitatiu al congrés ECTMIH d'Hamburg, i el moment en què van recollir el premi al millor pòster.

Com tantes altres persones, la Kowthar va acabar marxant de Grècia i va sol·licitar asil a Alemanya. Més endavant, la Jamilah ens va convidar a presentar dos estudis del projecte global a l'ECTMIH d'Hamburg. Tot just uns dies abans de viatjar, la Kowthar va rebre la denegació de la seva sol·licitud d'asil, però va venir igualment. Va pujar a un escenari acadèmic i va presentar els testimonis de dones les històries de les quals sovint són qüestionades o minimitzades, mentre que la seva pròpia història acabava de ser posada en dubte pel sistema d'asil.

La Recerca-Acció Participativa em va ensenyar que, mentre lluitem per un canvi estructural, continuem sent responsables de formes de justícia més petites que ja tenim a l'abast: a qui remuneren i reconeixen el mèrit, qui parla i a qui s'escolta, a qui es creu i a qui es dona espai perquè pugui construir un futur més enllà de la supervivència.

I quan la nostra presentació en format pòster va guanyar un premi, pujar a l'escenari a recollir-lo va ser una experiència agredolça. Sabíem que un premi no aturava les polítiques frontereres violentes. Però si la justícia només es concep a aquesta escala, pot arribar a ser tan immensa que la gent se senti paralitzada. La Recerca-Acció Participativa em va ensenyar que mentre lluitem per un canvi estructural, continuem sent responsables de formes de justícia més petites que ja tenim a l'abast: a qui es remunera i es reconeix, qui parla i a qui s'escolta, a qui es creu i a qui es dona espai perquè pugui construir un futur que vagi més enllà de la mera supervivència.

La ferida és el lloc per on entra la llum

Fa unes setmanes, la Kowthar em va trucar. Després d'anys de denegacions, lluites i pregàries, li havien concedit l'asil. Vam plorar d'alleujament en veure que, encara que només fos una mica, s'havia fet justícia.

La Kowthar no hauria d'haver hagut de ser valenta de la manera en què s'ha vist obligada a ser-ho. Però si ella és capaç de viure sota el pes del rebuig i, tot i així, continuar estudiant el sistema, assenyalar-ne la violència i exigir alguna cosa millor, aleshores nosaltres també podem fer-ho. Podem negar-nos a esperar que es publiquin els resultats abans de buscar la justícia, tot entenent la participació com un compromís ètic i humà.

Encara que ara tot sembli trencat, podem mirar-nos els uns als altres i dir allò que la Kowthar ens va ensenyar a dir: «Ho arreglarem».

Temps de lectura: 6 minuts

El 25 de juny em vaig despertar amb desenes de missatges de WhatsApp. Vaig pensar que eren amics que em felicitaven pel meu aniversari. No va ser el cas. Els missatges eren de persones que volien saber si la meva família i els meus éssers estimats estaven bé. Com vaig saber ràpidament, la nit abans, a les 18:04 hora local, i amb 38 segons de diferència, dos dels terratrèmols més potents registrats en els últims cent anys a Veneçuela havien sacsejat el país.

La meva família estava bé. Mérida, la ciutat d'on vinc, es va salvar dels danys. No obstant això, gran part de la costa nord-occidental del país es va veure afectada, i la major part de la destrucció es va concentrar a la capital, Caracas, i a la propera ciutat portuària de La Guaira.

En el moment d'escriure aquestes línies, almenys 1.450 persones han mort, entre les quals 17 ciutadans espanyols, mentre que més de 3.000 han resultat ferides. Més de 46.000 persones continuen desaparegudes i s'espera que la xifra de morts augmenti a mesura que continuen les operacions de rescat. L'ajuda internacional i les donacions estan essent essencials per donar suport a la resposta sobre el terreny.

Tràgicament poc preparats

Després de més de dues dècades de crisi política, social i econòmica, Veneçuela no estava preparada per respondre a un desastre d'aquesta magnitud. Les raons d'aquesta situació són complexes i van molt més enllà de l'abast d'aquest article. Això no obstant, la poca preparació del país ha quedat al descobert per la lenta i insuficient resposta de les autoritats veneçolanes. Immediatament després dels terratrèmols, les persones supervivents van dependre en gran mesura de grups de voluntaris, cossos de bombers locals i veïns, molts dels quals van buscar entre la runa amb les seves pròpies mans i amb poc o gens d'equipament especialitzat.

Les operacions de rescat a gran escala no van començar fins que van arribar els equips internacionals, unes 48 hores després dels sismes. Des d'aleshores, aquest suport ha estat substancial, amb més de 2.200 rescatistes de 27 països desplegats a les zones afectades. La seva tasca està essent indispensable per localitzar els supervivents i, amb tota seguretat, haurà de continuar durant els propers dies i setmanes si es vol continuar avançant.

Com ajudar

S'han establert centres de recollida a tot el món, inclosos uns quants a Barcelona. Tanmateix, les contribucions financeres continuen essent la forma més directa i eficaç d'ajudar, ja que els enviaments de subministraments sovint s'enfronten a colls d'ampolla logístics i a importants reptes de distribució.

Campus Clínic Solidari, una iniciativa conjunta en la qual participen diverses institucions, entre elles l'Hospital Clínic Barcelona i ISGlobal, està coordinant una campanya d'aquest tipus, en contacte directe amb els equips desplegats a Veneçuela per identificar les necessitats prioritàries i garantir que els recursos s'assignin de manera eficaç. A més, a Caracas Chronicles, un mitjà de comunicació independent especialitzat en la cobertura de Veneçuela des de 2002, es pot trobar una llista d'altres campanyes de recollida de fons verificades.

Dona suport a Veneçuela. Campus Clínic Solidari

Més enllà de l'ajuda d'emergència

Més enllà de les donacions d'emergència, la comunitat científica internacional també té un paper important que exercir en el suport a la recuperació de Veneçuela. Fins i tot abans dels terratrèmols, el país s'enfrontava a profunds reptes en la prestació de serveis públics essencials, com ara l'electricitat, l'accés a aigua neta, l'atenció sanitària i el control de malalties transmissibles.

Des d'almenys 2016, les Nacions Unides han classificat Veneçuela en situació d'Emergència Humanitària Complexa (EHC): una crisi sostinguda que ha desbordat la capacitat de l'Estat per exercir les seves funcions essencials. Al mateix temps, anys de col·lapse econòmic, repressió política i persecució han provocat un èxode mantingut de professionals científics, tècnics i sanitaris, fet que ha debilitat greument la capacitat institucional del país.

Aquests reptes estructurals faran que la reconstrucció sigui considerablement més difícil en els propers anys. També posaran a prova la voluntat i la capacitat de les agències de finançament, les organitzacions multilaterals i la comunitat científica internacional per donar suport a solucions a llarg termini als molts problemes que Veneçuela ja afrontava abans del desastre, i que els terratrèmols ara han empitjorat dràsticament.

En un moment en què els pressupostos mundials destinats a l'ajuda humanitària s'enfronten a pressions financeres i a incertesa sense precedents, Veneçuela posa de manifest tot el que hi ha en joc.

Aquest repte requerirà una inversió sostinguda tant en infraestructures com en recerca científica dins de Veneçuela. Això hauria d'incloure la formació de professionals metges i científics locals, la modernització dels sistemes de vigilància epidemiològica i l'enfortiment de les xarxes d'atenció primària. Igualment important és mantenir el suport als programes que ja operen al país, inclosos els liderats pel Fons Mundial de Lluita contra la Sida, la Tuberculosi i la Malària, i Metges Sense Fronteres. El finançament continuat serà essencial per preservar els avenços recents en el control de malalties infeccioses com la malària, alhora que es minimitzen les pertorbacions que els terratrèmols puguin causar a les ONG locals i a les institucions públiques.

En última instància, però, la recuperació a llarg termini també dependrà de la consolidació d'institucions públiques transparents, responsables i eficaces, capaces d'aplicar aquestes reformes. Per aquest motiu, donar suport a les condicions per a una transició democràtica pacífica i ordenada és indestriable de donar suport a la salut i el desenvolupament a llarg termini del país. Les institucions de salut global no poden romandre indiferents davant d'aquest context més ampli.

Un advertiment contundent

Els terratrèmols són un advertiment contundent no només de les conseqüències devastadores de la fragilitat institucional i d'anys de falta d'inversió, sinó també del valor indispensable de la solidaritat internacional. En un moment en què els pressupostos mundials destinats a l'ajuda humanitària s'enfronten a pressions financeres i a incertesa sense precedents, Veneçuela posa de manifest tot el que hi ha en joc.

La cooperació internacional està salvant vides a Veneçuela avui dia. Com a membres de la comunitat científica i de la salut global, tenim la responsabilitat de contribuir a garantir que continuï essent així, tant en la resposta immediata com a través del llarg procés de recuperació que vindrà després.

Juan Carlos Gabaldon és un metge i parasitòleg veneçolà establert a Barcelona. La seva feina es centra principalment en la comprensió de la patogènesi de la malaltia de Chagas. Anteriorment ha estudiat l'epidemiologia de la malària al sud de Veneçuela.

[Aquest article ha estat coescrit per Marta Pinto da Costa i Augusto Anguita-Ruiz, Junior Research Leader a ISGlobal.]

Temps de lectura: 4 minuts

En les darreres dècades s’ha observat una tendència mundial a la disminució de l’edat de la menarquia (aparició de la primera menstruació) i de l’inici de la pubertat. Tot i que els factors genètics s’han descrit com els principals determinants del moment puberal, un cos creixent d’evidència suggereix que les exposicions ambientals i l’estil de vida en la primera infància també poden influir en aquest procés biològic. Comprendre aquests factors de risc potencialment modificables és important, ja que un inici més precoç de la pubertat s’ha associat amb diversos efectes adversos per a la salut, incloent-hi un major risc de trastorns metabòlics, malalties cardiovasculars i càncer de mama i altres càncers reproductius. Per tant, la pubertat precoç representa un important problema de salut pública.

Investigadors d’ISGlobal i de l’Institut de Salut Pública de la Universitat de Porto (Portugal) estan explorant actualment com els entorns de vida en la primera infància i la nutrició primerenca poden influir en el moment de la pubertat, utilitzant dades de dues cohorts de naixement europees: la cohort poblacional portuguesa Generation XXI i el projecte espanyol INMA. Ambdues cohorts han seguit milers de nens des de l’embaràs fins a l’adolescència, recollint dades detallades sobre l’estat de salut, característiques sociodemogràfiques, entorns de vida i factors d’estil de vida.

Com es va dur a terme l’estudi?

En aquest estudi, els investigadors es van centrar en les exposicions ambientals urbanes en la primera infància, incloent-hi la contaminació de l’aire, el trànsit, l’entorn construït i els espais naturals, mesurades des de l’embaràs fins a la primera infància. En lloc de centrar-se en una única exposició de forma aïllada, es va adoptar un enfocament exposòmic, que permet considerar com coexisteixen múltiples exposicions i la seva possible influència combinada en el moment de la pubertat. També es van incloure la durada de la lactància materna exclusiva i la qualitat de la dieta infantil. El moment puberal es va avaluar als 9–10 anys mitjançant estadificació clínica de Tanner i/o informe parental del desenvolupament puberal del nen basat en l’escala de desenvolupament puberal (PDS). Les nenes també van informar de la seva edat de la menarquia en seguiments posteriors.

Lactància materna i desenvolupament puberal

La nutrició en etapes primerenques sembla tenir un paper en el moment de la pubertat. Una durada més llarga de la lactància materna exclusiva es va associar amb un desenvolupament puberal menys avançat en les nenes. Aquesta troballa coincideix amb evidència prèvia que suggereix que la lactància materna pot tenir un possible paper protector davant un inici puberal més precoç. En canvi, la qualitat de la dieta infantil no es va associar amb el desenvolupament puberal en aquest estudi.

Trànsit i contaminació de l’aire: les associacions més fortes

Els resultats preliminars també suggereixen que les exposicions ambientals urbanes en la primera infància poden tenir un paper en la configuració del moment de la pubertat. Els nens que vivien en entorns urbans menys favorables, caracteritzats principalment per una major densitat d’edificis i població, més trànsit i nivells més alts de contaminació de l’aire, juntament amb un menor accés a espais naturals, tendien a mostrar signes d’un desenvolupament puberal més avançat i una edat de menarquia més primerenca.

Els patrons d’exposició relacionats amb el trànsit i la contaminació de l’aire van emergir com els més consistentment associats amb resultats de pubertat més precoç

En particular, els patrons d’exposició relacionats amb el trànsit i la contaminació de l’aire van ser els més consistentment associats amb resultats de pubertat més precoç. La contaminació de l’aire urbà és una barreja complexa de partícules i substàncies químiques, algunes de les quals són conegudes per interferir en vies endocrines implicades en el creixement i el desenvolupament reproductiu.

Per exemple, estudis epidemiològics suggereixen que el material particulat (PM) pot influir en les vies de senyalització relacionades amb els estrògens, cosa que podria tenir un paper clau en l’alliberament de la kisspeptina i, posteriorment, en la secreció de l’hormona alliberadora de gonadotropines, un regulador central de l’inici de la pubertat.

El possible paper protector dels espais verds i blaus

A més, l’accés a espais naturals també va semblar rellevant. Els nens que creixien en zones amb menys espais verds i blaus tendien a mostrar un desenvolupament puberal més avançat en algunes anàlisis. Els entorns naturals poden ajudar a reduir l’estrès i promoure l’activitat física, dos factors relacionats amb la regulació hormonal i el desenvolupament infantil.

L’accés a espais naturals també va semblar rellevant. Els nens que creixien en zones amb menys espais verds i blaus tendien a mostrar un desenvolupament puberal més avançat en algunes anàlisis

La primera infància sembla ser un període sensible per al desenvolupament puberal, ja que les exposicions durant l’embaràs i la primera infància poden tenir conseqüències posteriors per al desenvolupament biològic. Des d’una perspectiva de salut pública, aquests resultats representen un pas important cap a la comprensió de com les combinacions de factors ambientals i d’estil de vida en etapes primerenques poden influir en el moment de la pubertat, i suggereixen que millorar la qualitat de l’aire, reduir la contaminació relacionada amb el trànsit, augmentar l’accés a espais naturals i promoure una durada més llarga de la lactància materna exclusiva podria contribuir a trajectòries de desenvolupament més favorables per a les generacions futures.

Temps estimat de lectura: 4 minuts

Un somriure alleujat irradia el rostre de Hassan Edries: “És la primera vegada que ho explico així, amb el cor”. Es refereix a la seva fugida del Sudan, que ha anat desgranant amb la mirada perduda. Ens estem acomiadant després d'una hora de conversa a l'oficina d'ISGlobal de Barcelona on treballa i em dona les gràcies per haver-se pogut expressar: “Ningú havia parlat amb mi d'aquest afer”.

Al llarg de la xerrada ha esmentat en diferents ocasions les dues nits en què va dormir al ras a Port Sudan, esperant poder pujar a un dels pocs autobusos que sortien en direcció a Egipte. Dues nits a la intempèrie, estirat a terra en una ciutat on arribaven milers de sudanesos fugint de la violència tot just esclatada al país. Sense aigua, sense menjar, sense endolls on carregar el mòbil.

Després va arribar el llarg viatge en bus i el caos a la frontera egípcia, seguits per dos anys durs al Caire, amb por de ser deportat, i un altre llarg any més a Barcelona, acollit per la Creu Roja, fins a obtenir l'asil polític. Res no li ha estat fàcil. No obstant això, són els dies posteriors a l'esclat de la guerra els que tornen una vegada i una altra a la seva memòria. Havia deixat enrere la ciutat de Wad Madani, les terres verdes de l'estat de Gezira on els seus pares cultivaven tomàquets i altres hortalisses. I al davant se li obria un pur interrogant, la lluita per la supervivència immediata.

La fugida del Sudan

Aquell mes d'abril de 2023, quan es va desencadenar al Sudan una de les pitjors crisis humanitàries de les últimes dècades, en Hassan tot just acabava de començar el seu doctorat en el marc del projecte MENA-Migrant Health, liderat per ISGlobal i coordinat per la investigadora Ana Requena. Li interessava la salut pública, per a la qual s'havia format a Khartum, la capital, i a Wad Madani, amb un màster en control de malalties infeccioses de la Universitat de Gezira. La també sudanesa Eman Elafef es trobava en la mateixa situació com a doctoranda del projecte i era al seu costat a Port Sudan en aquella fugida a Egipte que havia coordinat l'Ana des de Barcelona.

El mes d'abril de 2023, quan es va desencadenar al Sudan una de les pitjors crisis humanitàries de les últimes dècades, en Hassan tot just acabava de començar el seu doctorat en el marc del projecte MENA-Migrant Health, liderat per ISGlobal

Després d'un llarg viatge en bus arriben a la frontera amb Egipte, protegits per la missió de recollir dades sanitàries de població migrant per al projecte. Aconsegueixen entrar al país i reben llavors una targeta de telèfon, amb la qual per fi poden trucar a l'Ana, molt inquieta des de fa dies. En Hassan és conscient de la seva bona estrella: “He perdut la pista de molts dels meus col·legues de Darfur, segueixo sense saber-ne res”.

No pot deixar d'agrair l'interès sol·lícit que l'Ana ha demostrat durant aquests anys. “Ens ha ajudat en els nostres estudis, en la nostra cerca de pis, si hem tingut problemes de salut, amb la burocràcia… Com agrair un suport així?”.

La llarga espera

La situació d'en Hassan ha anat millorant des dels primers anys tensos, tristos, a Egipte, lluny de la seva família i perdut en llimbs burocràtics durant llargs mesos. Va poder viatjar a Espanya després de la concessió, al febrer de 2025, del visat per al qual l'Ana havia preparat els papers.

Però el visat va expirar al cap de poc i el va portar a una nova espera, primer per al permís de residència i, finalment, per a l'asil polític, que li va arribar fa un mes. Diu que en territori espanyol s'ha sentit per fi segur, amb accés a serveis bàsics.

En pocs mesos defensarà a la Universitat de Barcelona la seva tesi doctoral, que ha dedicat al VIH i l'hepatitis B i C en les poblacions migrants. Ell, que procedeix d'un país de trànsit travessat durant dècades per milers d'eritreus, etíops i sudanesos del sud en el seu camí cap a Líbia i Egipte, ha esdevingut ara també una persona migrant. Envia cada dia sol·licituds de beques a països europeus, “sobretot a Alemanya i als Països Baixos”.

Un futur en suspens

Tot i que la situació ha millorat en algunes regions del país, amb el conflicte centrat a Darfur, en Hassan no té previst tornar al Sudan en els pròxims anys. No només no pot, sinó que no ho desitja. Els amics que té allà li expliquen, quan la connexió a Internet és possible, que la situació és difícil: continuen els problemes d'abastiment i és difícil cobrir les necessitats bàsiques. No obstant això, Gezira torna a ser segura, diu, ha entrat en fase de reconstrucció, i la seva família comença a tornar a casa després d'un temps a l'Aràbia Saudita.

Però no tots els seus germans fan el camí de tornada. El seu bessó, amb qui manté una relació molt estreta, segueix a l'Aràbia Saudita, exercint d'enginyer agrònom. En mostra la foto al mòbil. Sembla molt diferent, però m'assegura que a l'institut ningú era capaç de distingir-los, només la seva mare. S'havien arribat a suplantar! “Ho compartíem absolutament tot fins que vam anar a la universitat: jocs, habitació, secrets. Ho sap tot de mi, i jo d'ell.”

En Hassan encara no sap com serà la propera etapa de la seva vida, però si ha de resumir el que li han ensenyat aquests anys és que aconseguir els teus objectius requereix paciència, saber esperar. “Al final els aconsegueixes, però has d'esperar. La major part de les persones t'ajudaran si les respectes.”

Temps estimat de lectura: 4 minuts.

“Agafa'm l'altre costat”, em va dir l'Adil, girant-se una mica abans que fes la fotografia. “El costat on no es veuen talls”.

Tenia setze anys, tot i que semblava més jove, un dels nens més petits que vivien al carrer a Ceuta i, com molts dels nois que vam conèixer aquell estiu, havia après a comportar-se amb una mena de duresa. Però en aquell moment, quelcom va canviar. Els talls ja no eren només un senyal de supervivència o de fortalesa. Eren també una cosa que volia amagar, una cosa que volia deixar enrere.

El que se m'ha quedat gravat des que vaig marxar de Ceuta no és només el que va dir, sinó la manera com va moure el cos abans que fes la foto, girant-se gairebé instintivament per amagar les cicatrius. En salut pública tenim un llenguatge per a les forces que provoquen ferides com aquestes: violència estructural, negligència institucional, trauma, reducció de danys, les condicions socials que fan més probables les autolesions i el consum de substàncies. Però en aquell moment hi havia també una cosa més íntima i més difícil d'assimilar: un nen que intentava ser vist més enllà de la ferida, carregant amb la vergonya d'unes cicatrius que ens haurien d'haver avergonyit a la resta de nosaltres per les condicions que les van produir.

1. Un partit de bàsquet organitzat per NNK a Ceuta va oferir als nois l'oportunitat de jugar junts i desconnectar del dia. 2. Un blíster de Lyrica (un medicament del qual s'abusa àmpliament a Ceuta) i un noi sostenint una cigarreta amb la mà embenada. El consum de substàncies i les autolesions sovint coincideixen en els menors no acompanyats que s'enfronten a una precarietat prolongada, al dol i a l'exclusió. 3. Ferides autoinfligides recents i en procés de curació als braços de nois que viuen al carrer a Ceuta. Aquests patrons d'autolesió sorgeixen com a estratègies d'afrontament davant l'estrès crònic, la violència i la negligència sistèmica. No són marques de "rebel·lia adolescent", sinó de supervivència. 4. Audrey Claire Benson a Ceuta. 5. Una protesta a Ceuta el 24 de juny, amb motiu de l'aniversari de la massacre de Melilla de 2022. La pancarta diu en àrab: “No hi ha cap persona il·legal. Llibertat per a tothom”. 6. La tanca fronterera fortificada a Benzú, una de les diverses barreres que separen Ceuta del Marroc. Molts menors no acompanyats intenten escalar aquestes tanques quan no poden creuar nedant per arribar a territori espanyol.

Sobre el terreny en una de les fronteres més invisibles d'Europa

Com a epidemiòloga predoctoral a ISGlobal, no veig les fronteres com a espais polítics abstractes, sinó como a llocs on les desigualtats globals, les històries colonials, les decisions nacionals i les estructures de poder transnacionals es fan dolorosament visibles en els cossos de les persones: en forma d'esgotament, ferides sense tractar, gana, ansietat, por, consum de substàncies i autolesions.

L'estiu passat vaig anar a Ceuta per entendre què passava en una de les fronteres més importants i menys discutides d'Europa, un lloc que és territori espanyol i territori europeu, i que, tanmateix, sovint roman política i emocionalment allunyat de la península.

Vaig treballar amb No Name Kitchen (NNK), un moviment ciutadà que dona suport a les persones en moviment a través de les fronteres europees. A Ceuta, ens vam centrar específicament en els menors no acompanyats, la majoria d'ells nens marroquins que vivien en centres de protecció massificats o al carrer. Vam organitzar activitats senzilles, els vam ajudar a accedir a les dutxes d'una mesquita local, vam distribuir subministraments bàsics i vam passar molt de temps fent el que des de fora pot semblar poca cosa, però que importa enormement en un context d'abandonament: escoltar, recordar noms, fixar-nos en si algú tenia un aspecte diferent i intentar crear moments en què els nens tractats com a problemes poguessin, simplement, ser nens.

Les ferides que ens van fer mirar més de prop

Com a referent de salut, em vaig encarregar dels primers auxilis. Tot i que la majoria de les ferides eren "normals", a poc a poc em va resultar impossible ignorar els talls recents i les velles cicatrius en braços i mans, sovint amagats sota mànigues llargues tot i la calor. També ens vam adonar que aquests nois joves estaven constantment sota els efectes de substàncies com l'haixix, la pregabalina o el clonazepam.

El que més em va entristir va ser l'estat mental que envoltava aquests hàbits: esgotament, ràbia, dol, avorriment, por, vergonya i una profunda sensació de manca d'autonomia. Eren nens que havien creuat fronteres sols, molts d'ells nedant, i havien arribat a Europa només per trobar-se atrapats a Ceuta, sense poder traslladar-se legalment a l'Espanya peninsular. L'Adil n'era un d'ells. Solia estar sota els efectes de substàncies quan el vèiem, però també se sentia orgullós de dir-nos que havia deixat de prendre pastilles, que associava amb els talls, i que ara "només" fumava marihuana.

El consum de substàncies i les autolesions a Ceuta no s'han d'interpretar com a rebel·lia adolescent, patologia individual o desviació cultural. Són estratègies d'afrontament modelades per les condicions en què aquests nois es veuen obligats a viure. Això importa perquè la manera com anomenem un problema determina la manera com hi responem. Si anomenem perillosos aquests nens, en justifiquem la vigilància. Si els anomenem desobedients, en justifiquem el càstig. Si els anomenem trencats, correm el risc de reduir-los a les seves ferides. Però si entenem el consum de substàncies i les autolesions com a respostes al desafiament de l'abandonament, la pregunta canvia. Ja no és "Què els passa a aquests nens?", sinó "Què hem permès que passi al seu voltant i què caldria perquè la supervivència fos no només menys dolorosa, sinó un acte d'alegria i dignitat?"

Per què vam escriure Sobrevivir al limbo

En salut pública solem dir que el que no es compta no compta (inspirat en la famosa frase d'Albert Einstein), i a Ceuta i Melilla l'absència de dades és en si mateixa part de la violència. Gairebé no hi ha un seguiment sistemàtic ni recerca revisada per parells sobre la salut mental, el consum de substàncies o les autolesions entre els menors no acompanyats en aquests enclavaments fronterers; tanmateix, sobre el terreny, el patró era visible cada dia.

Per això vam escriure Sobrevivir al limbo, l'informe de No Name Kitchen sobre el consum de substàncies i les autolesions entre els menors no acompanyats a Ceuta. Basat en l'observació diària sobre el terreny i en espais de confiança, l'informe documenta una realitat que les institucions ja no haurien de poder ignorar. Per a mi, això va ser personal. Vaig endarrerir l'inici del meu doctorat per escriure'l perquè sentia que el que havia presenciat no podia romandre invisible.

La documentació no resol aquests dubtes per si mateixa, però pot fer que la negació sigui més difícil. Pot convertir les observacions disperses en evidència, l'evidència en responsabilitat pública, i la responsabilitat pública en pressió sobre les institucions que estan legalment i moralment obligades a protegir aquests nens.

Defensar una salut pública basada en els drets humans

Aquesta reflexió arriba en un moment en què el discurs sobre la migració a Europa i a tot el Nord Global s'està tornant cada vegada més hostil, no només en el llenguatge del debat polític, sinó en l'arquitectura legal i administrativa que s'estant construint al voltant de les fronteres, les devolucions, la dissuasió i el control. Els nostres estàndards no haurien d'abaixar-se simplement perquè el debat polític s'hagi tornat més deshumanitzador; perquè una vegada que la crueltat es normalitza com a política, la salut pública no pot fingir neutralitat.

La recent mesura de regularització de Pedro Sánchez importa, i cal reconèixer les polítiques que amplien drets en lloc de reduir-los. Però no podem celebrar una victòria política aïllada mentre ignorem el que els passa als nens a la frontera espanyola; una societat pot reconèixer una política positiva i seguir exigint-ne més.

El que ajuda no és cap misteri

Una de les coses doloroses del que passa a Ceuta és que el que ajuda no és cap misteri. Vam veure que quan els nois tenien accés a espais segurs, esports, dutxes, conversa, jocs i adults de confiança que tornaven dia rere dia, les crisis disminuïen visiblement. El vincle i el suport sense jutjar no esborraven el trauma, però l'interrompien.

Espanya ha de tractar el consum de substàncies i les autolesions entre menors no acompanyats com una emergència de salut pública i de protecció de la infància, no com un problema policial. Això significa atenció sanitària urgent i sense demores, reducció de danys adaptada culturalment, detecció primerenca de les autolesions i del consum problemàtic de substàncies, atenció real a la salut mental, personal capacitat, mecanismes segurs de denúncia i activitats estructurades dins i fora del sistema de protecció.

Més enllà de l'atenció sanitària, es requereix una regularització més ràpida abans que els nois compleixin els 18 anys, una supervisió més gran dels centres de gestió privada, la rendició de comptes per les violacions de drets i un seguiment europeu del que les polítiques frontereres estan fent en els cossos i la salut mental dels nens. El missatge és senzill, tot i que la política no ho sigui: aquest tipus de nois necessiten protecció, cures, espais segurs i un futur.

Quan el testimoni comença a donar fruits

Agraeixo que aquest testimoni comenci a donar fruits. Aquesta història ha estat seleccionada recentment com una de les guanyadores del gran premi del certamen 2026 Untold Global Health Stories Contest, organitzat per Global Health NOW i el Consortium of Universities for Global Health. Això significa que ara els periodistes investigaran més a fons i, espero, ajudaran a atreure més atenció sobre una realitat massa sovint absent del debat públic.

La meva esperança és que aquesta atenció no es quedi en un mer reconeixement, sinó que esdevingui pressió, i que aquesta pressió es tradueixi en protecció. Els nois com l'Adil a Ceuta no necessiten que els converteixin en símbols de patiment; necessiten adults, institucions i societats disposades a veure'ls plenament, més enllà de les ferides i més enllà dels comportaments que s'han utilitzat para titllar-los de difícils, perillosos o indignes. El que els devem és protecció, cures, espais segurs, un futur i la valentia d'insistir que fins i tot a les fronteres d'Europa, especialment a les fronteres d'Europa, els drets humans continuen vigents.

Temps estimat de lectura: 2 minuts.

A mesura que el món s'escalfa, l'entorn pot estar canviant la manera com es mouen els joves. Un dia suau i assolellat pot fer que anar caminant a l'escola, anar en bici a casa d'una amiga o passar temps a l'aire lliure sembli més atractiu. Però quan les temperatures continuen pujant, ¿el clima càlid encara anima els adolescents a estar actius, o acaba esdevenint una barrera?

L'activitat física durant l'adolescència és essencial per a la salut física, el benestar mental i el desenvolupament d'hàbits que poden durar fins a l'edat adulta

Aquesta qüestió és important. L'activitat física durant l'adolescència és essencial per a la salut física, el benestar mental i el desenvolupament d'hàbits que poden durar fins a l'edat adulta. Tanmateix, molts joves no assolixen els nivells d'activitat recomanats per l'Organització Mundial de la Salut. Al mateix temps, el canvi climàtic fa que els dies calorosos i els extrems tèrmics siguin més freqüents. Comprendre com afecta la temperatura al moviment diari no és només una qüestió d'estil de vida, sinó també de salut pública i d'adaptació al clima. En el nostre estudi amb adolescents dels Països Baixos i Espanya, vam descobrir que els dies més càlids estaven relacionats amb una activitat física lleugera i moderada més gran, com ara caminar i anar en bicicleta, però no amb una activitat més vigorosa, com ara córrer o practicar esports intensos.

Més enllà dels qüestionaris: monitorar el moviment amb tecnologia "wearable"

Vam analitzar com es relacionava l'exposició diària a la temperatura amb el temps que els i les adolescents dedicaven a fer activitat física a diferents nivells d'intensitat: lleugera (com ioga i caminar), moderada (com anar en bicicleta) i vigorosa (com jugar a futbol). Vam utilitzar dades de dues cohorts europees: l'Estudi Generation R als Països Baixos i el Projecte INMA a Espanya.

La calor pot convidar els adolescents a moure's més, a caminar, anar en bici, passejar, jugar de forma casual o estar a l'aire lliure, però no sembla empènyer-los cap a activitats de més intensitat com córrer, practicar esports ràpids o fer un exercici extenuant

En lloc de confiar en qüestionaris, vam utilitzar sensors de moviment de polsera, una tecnologia wearable que registra el moviment al llarg del dia. També vam vincular les dades d'activitat de cada adolescent amb els nivells de temperatura al seu domicili. És important destacar que no només ens vam fixar en la temperatura del dia de l'activitat, sinó que vam tenir en compte les temperatures dels dies anteriors, ja que el temps d'ahir encara pot influir en les ganes de moure's d'avui.

La calor fomenta l'activitat lleugera...

La troballa principal va ser clara: els i les adolescents van dedicar més temps a l'activitat física lleugera i moderada en els dies més càlids. A la cohort holandesa, un augment de 5 ºC en la temperatura es va associar amb uns 11 minuts extra d'activitat lleugera i 5 minuts d'activitat moderada al dia. A la cohort espanyola, els increments van ser encara més grans: al voltant de 16 minuts d'activitat lleugera i 14 minuts d'activitat moderada. Poden semblar xifres petites, però quan es tracta de moviment diari, els petits increments importen i poden contribuir a rutines significativament més saludables.

...però no impulsa l'activitat vigorosa

Però aquí ve la part interessant: els dies més càlids no van provocar una activitat vigorosa més gran. Aquesta és la paradoxa central de l'estudi. La calor pot convidar els adolescents a moure's més, a caminar, anar en bici, passejar, jugar de forma casual o estar a l'aire lliure, però no sembla empènyer-los cap a activitats de més intensitat com córrer, practicar esports ràpids o fer un exercici extenuant.

Diverses explicacions possibles

Hi ha diverses explicacions possibles. Les activitats lleugeres i moderades són més fàcils d'encaixar en la vida diària i solen estar vinculades a ser fora: caminar a l'escola, anar en bici, quedar amb amics o passar temps en parcs i carrers. Aquestes activitats poden resultar més atractives quan el temps és agradable. L'activitat vigorosa, d'altra banda, pot estar més estructurada, com els esports organitzats o les sessions d'entrenament, que podrien dependre menys del clima.

Teníem dades limitades de dies d'estiu molt calorosos, la qual cosa significa que és possible que no hàgim captat les condicions en què la calor esdevé una barrera més forta. Aquest és un punt important per a futures investigacions

Una altra possibilitat és més biològica: a mesura que pugen les temperatures, l'exercici d'alta intensitat resulta menys còmode i pot suposar un esforç més gran per al cos. En cert punt, la calor pot deixar de ser un motivador i començar a convertir-se en un senyal d'advertència.

El nostre estudi no va trobar un llindar de temperatura clar a partir del qual l'activitat comencés a disminuir. Una raó probable és que les temperatures observades en les nostres dades eren moderades. Teníem dades limitades de dies d'estiu molt calorosos, la qual cosa significa que és possible que no hàgim captat les condicions en què la calor esdevé una barrera més forta. Aquest és un punt important per a futures investigacions, especialment a mesura que el canvi climàtic augmenta la freqüència i intensitat dels episodis de calor.

Crear entorns adaptats al clima per a adolescents sans

Aleshores, què significa això a la pràctica?

1. La temperatura s'ha de tenir en compte a l'hora de dissenyar estratègies per promoure l'activitat física entre els joves. Una campanya per animar els adolescents a moure's més pot funcionar de manera diferent a la primavera que durant una onada de calor.
2. Les escoles, els clubs esportius i els ajuntaments han de pensar seriosament en entorns d'activitat adaptats al clima. L'ombra, els arbres, l'aigua potable, els patis més frescos, les rutes ciclistes segures i l'accés a espais esportius coberts o a l'ombra no haurien de ser luxes. Formen part de la infraestructura essencial necessària per ajudar els adolescents a mantenir-se actius de manera segura.

Els dies més càlids poden animar els adolescents a fer més activitat física lleugera i moderada, però si volem que els joves continuïn actius, sans i protegits a mesura que el clima canvia, hem de planificar per a la calor. Fomentar estils de vida actius en un món en escalfament significa crear entorns on tots els adolescents es puguin moure amb comoditat i seguretat.

[Aquest article ha estat escrit conjuntament per Denise Naniche i Elizabeth Diago, respectivament codirectora i coordinadora de l’Hub de Preparació i Resposta de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).]

A data d’avui, 21 de maig, s’han registrat aproximadament 600 casos sospitosos i 139 morts sospitoses pel virus mortal de l’ebola Bundibugyo a la província nord-oriental d’Ituri, a la República Democràtica del Congo (RDC). El primer cas notificat va ser el d’un treballador sanitari que va morir el 24 d’abril; posteriorment, el 5 de maig, es va informar l’Organització Mundial de la Salut (OMS) d’un brot d’una malaltia desconeguda amb una elevada mortalitat entre el personal sanitari, motiu pel qual hi va enviar un equip de resposta ràpida. L’epidèmia va ser declarada emergència de salut pública d’importància internacional (PHEIC, per les seves sigles en anglès) el 15 de maig. Des de llavors, l’OMS i altres organitzacions internacionals han posat en marxa activitats de control d’emergència.

Les setmanes perdudes entre la primera mort i la declaració de la PHEIC van permetre que el virus es propagués a una àmplia xarxa de contactes i travessés fronteres. Tot i que la RDC té experiència en la gestió de brots anteriors d’ebola, la crisi actual planteja desafiaments únics. A diferència del virus de l’ebola Zaire, més comú, no existeixen proves diagnòstiques d’ús habitual, fet que va retardar significativament la identificació de la malaltia. Tampoc no hi ha vacunes aprovades ni tractaments terapèutics específics per a la soca Bundibugyo. En conseqüència, la gestió es limita a mesures de salut pública: detecció activa de casos basada en símptomes i vincles epidemiològics, aïllament, rastreig de contactes i pràctiques d’enterrament segures.

La tempesta perfecta

Si fem una mica de marxa enrere, podem veure els elements d’una tempesta perfecta. En primer lloc, la capacitat per respondre a un brot i contenir-lo depèn en gran mesura de la infraestructura preexistent. La província d’Ituri ha patit dècades de conflicte armat, fet que ha generat una prolongada crisi humanitària que dificulta la prestació de serveis sanitaris.

En segon lloc, aquest fràgil sistema de salut es va veure encara més tensionat el juliol de 2025 per la eliminació, per part de l’administració nord-americana, d’aproximadament 9.000 milions de dòlars en ajuda destinats a la RDC. Aquests fons eren essencials per als serveis sanitaris bàsics, els programes de VIH i la vigilància epidemiològica. Els sistemes sanitaris locals es van veure obligats a reduir operacions bàsiques, cosa que probablement va incloure retallades en control d’infeccions i xarxes de vigilància: precisament les eines necessàries per detectar els primers casos a Ituri.

Finalment, mentre els professionals de salut pública intentaven contenir la propagació del virus Bundibugyo a la RDC, un altre esdeveniment sanitari tenia lloc en una altra part del món. El 2 de maig, l’OMS va rebre informes d’un brot d’hantavirus Andes entre passatgers del creuer MV Hondius. La resposta internacional va ser ràpida: el 10 de maig, les persones afectades, principalment d’Europa i Nord-amèrica, van ser evacuades i posades en quarantena als seus respectius països d’origen. A data d’avui, el brot d’hantavirus ha causat 11 casos i 3 morts, i l’OMS ha classificat el risc global per a la població general com a “baix”.

Hantavirus i ebola: dues crisis, doble vara de mesurar

Mentre que els casos d’hantavirus van rebre una atenció mediàtica ràpida i extensa als mitjans de comunicació de tot el món, la cobertura del brot d’ebola a la RDC ha estat menys visible i s’ha retardat fins que la xifra de morts ha assolit nivells dramàtics i l’OMS ha declarat l’emergència internacional. Això ens porta al tema central de l’equitat.

Mentre que els casos d’hantavirus van rebre una atenció mediàtica ràpida i extensa als mitjans de comunicació de tot el món, la cobertura del brot d’ebola a la RDC ha estat menys visible i s’ha retardat fins que la xifra de morts ha assolit nivells dramàtics i l’OMS ha declarat l’emergència internacional

La diferència aparent en l’atenció mediàtica no és nova. Les prioritats informatives a escala mundial poden veure’s influïdes per la proximitat geogràfica o per l’origen de les poblacions afectades, més que no pas pel nivell de risc per a la salut pública. Quan aquesta tendència es reprodueix en l’accés a recursos com les vacunes, els països d’ingressos baixos i mitjans queden directament en desavantatge, tal com vam veure durant la pandèmia de la COVID-19. Hem d’assegurar-nos que la tendència en la cobertura mediàtica no es reflecteixi també en la voluntat política internacional i en la mobilització de recursos per a l’actual brot del virus de l’ebola Bundibugyo.

Posant a prova la “Missió dels 100 dies”

La declaració d’una PHEIC el 15 de maig activa marcs internacionals i, concretament, la Missió dels 100 dies, una iniciativa global impulsada per la Coalició per a les Innovacions en Preparació davant Epidèmies (CEPI) i recolzada per organitzacions internacionals, líders polítics i el sector privat des de 2021. L’objectiu d’aquesta missió és desenvolupar diagnòstics, tractaments inicials i vacunes candidates en un termini de 100 dies des de la declaració d’un brot.

Tenim la responsabilitat de tractar cada brot com si estigués passant al nostre pati del darrere

Aquest marc es va utilitzar per primera vegada durant el brot del virus de Marburg a Ruanda el 2024, cosa que va facilitar els assaigs clínics de vacunes experimentals per a una epidèmia que va romandre localitzada i va ser continguda ràpidament. L’actual brot a la RDC pot representar una prova encara més exigent per a la Missió dels 100 dies a causa de la magnitud de la seva propagació i l’absència d’una prova diagnòstica ràpida específica. Mentre l’Assemblea de l’OMS es reuneix aquest mes i debat qüestions d’equitat en l’Acord sobre Pandèmies i el repartiment de beneficis entre el nord i el sud globals, tenim la responsabilitat de tractar cada brot com si el tinguéssim a tocar de casa, perquè en un món interconnectat, de fet, és així.

[Elizabet Diago és la coordinadora del Hub de Preparació i Resposta de l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).]

Temps de lectura: 6 minutos.

El passat 10 de maig, el creuer MV Hondius va fondejar al port de Granadilla d'Abona, a Tenerife. A bord hi viatjaven 151 persones de 23 nacionalitats i un brot del virus Andes, la soca d’hantavirus capaç de transmetre’s entre humans. El brot ja ha causat tres morts i 10 casos confirmats, i manté sota vigilància desenes de persones.

És una escena que ningú no esperava a les Canàries: personal amb vestits de protecció, autobusos de la Unitat Militar d’Emergències (UME), evacuacions esglaonades i protestes a les portes del port.

La crisi de l'MV Hondius no és només una emergència sanitària. També és una lliçó urgent sobre per què la preparació davant de les pandèmies és important, per què els mecanismes internacionals de resposta són imprescindibles i, sobretot, per què la incapacitat de dotar adequadament aquests sistemes és un error que podríem pagar molt car en un futur proper.

Per què Espanya havia de respondre

Hi ha hagut debat sobre si Espanya estava o no obligada a acollir el creuer. La resposta és clara: Espanya va actuar en compliment de les obligacions jurídiques derivades del Reglament Sanitari Internacional (RSI), creat el 2005 com a resposta a una altra emergència sanitària internacional, el coronavirus SARS de 2002-2004. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) simplement el va invocar en sol·licitar formalment el seu suport per acollir el vaixell. El RSI no és una imposició externa: és un tractat que Espanya (i altres 195 països membres de l’OMS) ha ratificat i que reflecteix un principi bàsic de la salut global: una emergència sanitària en qualsevol lloc és una responsabilitat compartida.

Aquesta crisi no ens hauria de fer dubtar sobre si vam fer bé d’acollir el vaixell —sí que ho vam fer—, sinó preguntar-nos per què el sistema global, que hauria d’haver contingut aquest brot molt abans, continua tenint tantes esquerdes

L’article 13.1 del RSI obliga els Estats a desenvolupar capacitats bàsiques per respondre a emergències de salut pública, com ara laboratoris diagnòstics, unitats d’aïllament adequades, personal amb formació apropiada o logística d’evacuació internacional. L’OMS va considerar que Canàries les té. Cap Verd, el primer port al qual el vaixell va intentar acostar-se, no. Aquesta asimetria de capacitats entre països és exactament el problema que el RSI pretén corregir, i encara no l’hem resolt.

La resposta espanyola segueix un criteri fonamental, expressat pel president Sánchez aquests dies: “demanar ajuda quan es necessita i oferir-la quan es té la capacitat”. En aquest sentit, l’operatiu ha estat exemplar. Aquesta crisi no ens hauria de fer dubtar sobre si vam fer bé d’acollir el vaixell —sí que ho vam fer—, sinó preguntar-nos per què el sistema global, que hauria d’haver contingut aquest brot molt abans, continua tenint tantes esquerdes. Una de les més evidents és la relacionada amb l’Acord sobre Pandèmies.

Un acord històric, embarrancat en les diferències polítiques

El maig de 2025, els Estats membres de l’OMS van adoptar per consens el primer Acord sobre Pandèmies a escala mundial, fruit de més de tres anys de negociacions. L’objectiu era corregir les llacunes i desigualtats detectades en la coordinació internacional durant la resposta a la COVID-19. Va ser un avenç real. Però aquest acord encara no disposa d’una peça crítica: l’article 12, que tracta el sistema d’accés a patògens i repartiment de beneficis (PABS), sense el qual el text no es pot obrir a la signatura ni entrar en vigor. Les negociacions s’han estancat per diferències entre els països rics i els de renda mitjana i baixa pel que fa a l’accés equitatiu a vacunes i les contribucions de la indústria farmacèutica, fet que ha prorrogat les negociacions fins al maig de 2027. Un cop resoltes aquestes diferències, l’acord encara necessitarà la ratificació de 60 països per entrar en vigor.

El camí és llarg i el context no ajuda: l’Argentina va anunciar la seva sortida de l’OMS al març, seguint els passos dels Estats Units. El multilateralisme sanitari no només està incomplet: està sota l'atac directe d’alguns dels actors més rellevants, precisament quan més necessari és

El camí és llarg i el context no ajuda: l’Argentina va anunciar la seva sortida de l’OMS al març, seguint els passos dels Estats Units. El multilateralisme sanitari no només està incomplet: està sota l'atac directe d’alguns dels actors més rellevants, precisament quan més necessari és.

Les retallades de l’ajuda amenacen de convertir el RSI en paper mullat

El RSI i l’Acord sobre Pandèmies són tan forts com els sistemes de salut que els implementen. I aquests sistemes estan perdent finançament a una velocitat alarmant.

Els Estats Units representaven aproximadament el 40% de tota l’ajuda al desenvolupament mundial. El desmantellament de l’USAID està deixant un buit que ningú no ha cobert. Per si no fos prou, la seva sortida de l’OMS ha provocat la pèrdua de prop del 15% del pressupost total d’aquesta organització, obligant-la a retallar gairebé 3.000 llocs de treball (un 22% de la plantilla) a mitjan 2025. Les retallades afecten directament l’enfortiment dels sistemes de salut dels països en desenvolupament: gairebé 24 milions de persones corren el risc de perdre l’accés a serveis sanitaris essencials, i més de 2.600 instal·lacions ja han suspès serveis en zones de crisi. No és només els Estats Units: el Regne Unit, França, Alemanya i els Països Baixos també han retallat els seus recursos de cooperació per a la salut global.

El RSI i l’Acord sobre Pandèmies són tan forts com els sistemes de salut que els implementen. I aquests sistemes estan perdent finançament a una velocitat alarmant

El que es retalla no és ajuda abstracta. Són sistemes de vigilància i laboratoris que detecten brots abans que arribin a un creuer. És el personal sanitari comunitari que identifica casos índex i disposa dels recursos necessaris per gestionar-los amb seguretat i eficàcia. Són els sistemes de dades que permeten coordinar una resposta com la de l'MV Hondius. Sense aquesta infraestructura, el RSI és paper mullat.

La lliçó de Tenerife

La gestió de l'MV Hondius encara no ha acabat i és aviat per extreure’n lliçons definitives. Però el simple fet que Espanya hagi pogut respondre amb laboratoris, protocols, personal especialitzat i coordinació internacional evidencia la diferència que marquen els sistemes preparats. Aquesta diferència és el que el RSI i l’Acord sobre Pandèmies pretenen garantir per a tots els països, no només per als que ja disposen dels recursos necessaris.

Estudis recents estimen una probabilitat propera al 50% que en la pròxima dècada ens enfrontem a una altra crisi sanitària de magnitud comparable a la COVID-19. En aquest cas, l’hantavirus va arribar des de l’Atlàntic Sud en un creuer. La propera amenaça arribarà d’un altre lloc, amb un altre nom. No podem controlar quan apareixerà, però sí la inversió en els sistemes, els acords i la coordinació que ens permetin prevenir-la, preparar-nos-hi i respondre junts. El que va passar fa deu dies demostra que un món més preparat és possible. Però no es construeix buidant-lo de recursos financers i legals.

Temps de lectura: 10 minuts.

La temperatura mitjana mundial ja ha superat temporalment el llindar d’1,5°C respecte als nivells preindustrials, un límit fonamental de l’Acord de París. Superar aquest nivell de manera permanent augmenta el risc de desencadenar importants punts d’inflexió climàtics. La humanitat sembla haver donat per fetes unes condicions climàtiques estables.

Diverses sentències internacionals recents de gran rellevància, entre les quals destaca el dictamen consultiu de la Cort Internacional de Justícia de 2025 sobre el canvi climàtic, confirmen que els Estats tenen l’obligació jurídica de prevenir els danys previsibles al sistema climàtic mundial. A més, l’objectiu d’1,5 °C de l’Acord de París s’ha consolidat ja com a dret internacional vinculant, tot i que la temperatura mitjana global ja ha superat aquest llindar durant tres anys consecutius.

El dret a l’autodeterminació està ara amenaçat per les emissions de gasos d’efecte hivernacle dels Estats amb més emissions. A mesura que el canvi climàtic submergeix illes, fon l’Àrtic i fa inhabitables algunes regions, està trencant la promesa de l’autodeterminació. El que cal és una iniciativa jurídica decidida que impulsi l’acció climàtica, donant prioritat a la supervivència, la dignitat, la igualtat de drets i un planeta habitable per a totes les persones.

Quan els canvis en el sistema climàtic esdevenen irreversibles

El projecte TipESM, finançat per la UE, està generant dades fonamentals sobre els primers indicis de punts d’inflexió climàtics, com el col·lapse de la Circulació de Retorn Meridional de l’Atlàntic (AMOC) o la mort progressiva de la selva amazònica, i les seves repercussions en els ecosistemes, la salut, la societat i l’habitabilitat.

Fenòmens meteorològics extrems, com les inundacions de València del 2024 (un 12% més intenses a causa del canvi climàtic) i els incendis de Los Angeles del 2025 (un 36% més probables per la mateixa causa), fan que la realitat del canvi climàtic sigui impossible d’ignorar. Mentrestant, s’acosten els punts d’inflexió climàtics, canvis irreversibles en el sistema terrestre. Entre els més preocupants hi ha l’AMOC, les capes de gel de Groenlàndia i de l’Antàrtida Occidental, i la selva amazònica.

Si l’Amazònia col·lapsés podria suposar un augment addicional de fins a 0,5 °C de l’escalfament global. L’AMOC podria aturar-se a finals de segle, amb efectes devastadors per a Europa.

Si l’Amazònia col·lapsés, per exemple, podria suposar un augment addicional de fins a 0,5 °C de l’escalfament global. L’AMOC podria aturar-se a finals de segle, amb efectes devastadors per a Europa. Groenlàndia conté prou gel per provocar una pujada del nivell del mar de 7 metres. Un cop aquests sistemes arribin a un punt d’inflexió, no hi haurà marxa enrere. La reducció dels gasos d’efecte hivernacle encara pot disminuir la probabilitat futura de fenòmens climàtics extrems. Tanmateix, un cop se superin determinats punts d’inflexió, aquests desencadenaran una nova sèrie de fenòmens climàtics extrems que no podrem revertir, fins i tot si posteriorment reduïm les emissions. Per això aquests punts d’inflexió representen una amenaça més gran que el canvi climàtic en si mateix.

El punt d’inflexió de la selva amazònica

El canvi climàtic, juntament amb la degradació de l’Amazònia provocada per l’ésser humà (que ja presenta un 38 % de degradació i un 17 % de desforestació), podria empènyer el bosc cap a un col·lapse parcial o total, convertint la selva tropical exuberant en sabana. Aquest punt d’inflexió podria produir-se amb un escalfament d’entre 2 i 4 °C, fet que convertiria l’objectiu d’1,5-2 °C de l’Acord de París en un límit segur, sempre que la desforestació addicional es mantingui per sota del 20 %. Un col·lapse de l’Amazònia amenaçaria la seguretat hídrica i alimentària, augmentaria l’escalfament, provocaria l’extinció d’espècies, propagaria malalties infeccioses i desencadenaria migracions massives i crisis polítiques. Els models avançats ja suggereixen que la mort parcial de la selva podria començar aquest segle, tot i que la dinàmica regional continua sent incerta.

Ningú hauria de veure’s obligat a viure amb una calor extrema

També sorgeix una pregunta fonamental: «Quin marc jurídic existeix per a la pèrdua d’habitabilitat causada pels punts d’inflexió climàtics o la calor extrema?». Tot i que algunes nacions insulars de baixa altitud disposen de plans de reubicació vinculats a la pujada del nivell del mar, la calor extrema —una de les principals causes de morts relacionades amb el clima— continua sense ser objecte d’un seguiment suficient, especialment al Sud Global. La primavera del 2024, l’Àfrica Occidental i el Sahel van patir onades de calor sense precedents, amb la meitat del continent registrant anomalies de 10 °C per sobre de la mitjana. Tanmateix, en sabem molt poc sobre l’impacte en les persones.

L’adaptació és factible a 1,5 °C, difícil i costosa a 2 °C, i més enllà dels 3 °C arribem a un límit d’adaptació difícil de superar o a un punt d’inflexió. Els compromisos actuals ens situen en una trajectòria d’escalfament de 2,6 a 2,8 °C per a finals de segle.

Per exemple, una regió africana va registrar un mes sencer amb temperatures de bulb humit global (WBGT) superiors als 30 °C (considerat molt perillós), i la meitat dels dies van superar els 33 °C de WBGT (considerat extremadament perillós). En comparació, l’onada de calor de París del 2003, que va causar 1.000 morts addicionals, mai no va superar els 30 °C de WBGT. Les morts per calor als països africans continuen sense comptabilitzar-se en gran mesura.

Amb un escalfament de 3 °C, 1.700 milions de persones, principalment a l’Àfrica Occidental, la península Aràbiga, el nord de l’Índia i el sud-est asiàtic, s’enfrontarien almenys a una setmana a l’any d’estrès tèrmic mortal. Els impactes varien segons l’edat, la salut, el treball, l’aclimatació i l’accés a l’aigua. Tenint això en compte, els científics i els experts jurídics han de treballar conjuntament per definir els llindars de vulnerabilitat i avaluar la capacitat de supervivència. No s’hauria d’esperar que ningú visqui amb una calor mortal. Amb la trajectòria actual d’emissions, certes zones superaran els llindars de supervivència, cosa que provocarà un augment de la mortalitat, les malalties, la pèrdua de bestiar i les males collites. Per tant, calen amb urgència millors sistemes d’alerta sobre la calor i la salut. L’adaptació és factible a 1,5 °C, difícil i costosa a 2 °C, i més enllà dels 3 °C arribem a un límit d’adaptació difícil de superar o a un punt d’inflexió. Els compromisos actuals ens situen en una trajectòria d’escalfament de 2,6 a 2,8 °C per a finals de segle.

El dret a una vida digna i amb condicions de vida acceptables

Com assenyala Elisa Morgera (Relatora Especial de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic), encara que els científics i els professionals del dret es regeixen per criteris de certesa diferents, el dret internacional deixa clar que tots els Estats tenen l’obligació d’actuar amb la màxima ambició per prevenir danys ambientals significatius.

Tots els Estats tenen l’obligació d’actuar amb la màxima ambició per prevenir danys ambientals significatius.

Encara que no sapiguem exactament quan s’assoliran els punts d’inflexió, hi ha proves suficients que ens dirigim cap a un dany irreversible i greu, per la qual cosa cal actuar ara. S’aplica el principi de precaució. A més, els diferents punts d’inflexió climàtics estan íntimament interconnectats, fet que significa que els seus impactes travessen fronteres i posen en qüestió els marcs tradicionals de drets humans que distingeixen entre l’àmbit nacional i l’extraterritorial.

Trencar l’addicció

Una persona racional frena davant del perill, però un addicte continua avançant. Aquesta poderosa metàfora, utilitzada per Benjamin Schachter (de l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans), posa de manifest la nostra addicció als combustibles fòssils. L’AMOC i l’Amazònia són òrgans vitals de la Terra: si els danyem de manera irreversible, ens encaminem cap a un «planeta amb suport vital» o cap a un estat d’existència fonamentalment diferent.

I, tanmateix, no estem reduint les emissions. Els drets humans ofereixen un marc per transformar la ciència en millors polítiques. Encara que alguns punts d’inflexió ja s’hagin activat, encara podem canviar de rumb, sempre que la presa de decisions estigui basada en els drets humans. El principi de precaució estableix que un risc més alt exigeix una major prevenció. Tanmateix, invertim diners en desastres humanitaris mentre descurem una prevenció molt més eficaç i econòmica. Les mesures basades en els drets humans són més sostenibles. Hem de trencar la nostra addicció a l’economia dels combustibles fòssils abans que gran part del planeta deixi de ser habitable de manera segura.

[Aquest article es basa en els debats mantinguts durant un acte paral·lel sobre «Drets humans i punts d’inflexió climàtics» celebrat en el 61è període de sessions del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides (març de 2026), amb la participació de la Relatora Especial de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic i els drets humans, així com científics i experts jurídics del Centre de Canvi Climàtic i Planetari d’ISGlobal, l’IRD de França, l’Oficina Meteorològica del Regne Unit, Just Atonement Inc. i l’Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides.]

L’esdeveniment es va organitzar en el marc del projecte europeu TipESM i la gravació es pot veure aquí:

Durant l’embaràs, el fetus pot estar exposat a substàncies químiques invisibles presents en productes d’ús quotidià, algunes de les quals poden interferir en el seu desenvolupament fins i tot abans del naixement.

El sistema endocrí és una xarxa de missatgeria química del cos formada per glàndules, hormones i receptors que regulen funcions essencials com el metabolisme, el son, el creixement i la reproducció.

En l'etapa fetal, la placenta coordina les senyals hormonals entre la mare i el fetus per assegurar el desenvolupament fetal, mantenir un embaràs saludable i preparar l’organisme per al part i la lactància. És una etapa especialment sensible ja que es “programen” processos biològics fonamentals per a la futura vida adulta del fetus.

En aquest context, les exposicions ambientals poden interferir en el sistema endocrí que s'està desenvolupant i alterar aquest delicat equilibri biològic.

Què són els disruptors endocrins?

Els disruptors endocrins són substàncies capaces d’interferir en les funcions normals del sistema hormonal. Poden imitar, bloquejar o alterar el senyal de determinades hormones a l’organisme.

Es troben gairebé a tot arreu, en productes d’ús diari com plàstics, envasos d’aliments, cosmètics o productes de neteja.

L’evidència científica indica cada vegada amb més claredat que les persones embarassades i els fetus estan exposats a aquestes substàncies, els efectes de les quals poden anar més enllà del naixement.

Per què l’embaràs és un període especialment vulnerable

L’embaràs és una de les etapes de major sensibilitat hormonal del cicle vital. Diversos estudis han detectat disruptors endocrins a la placenta, la sang del cordó umbilical i el líquid amniòtic, cosa que demostra la seva capacitat d’arribar directament al fetus. Després de l’embaràs, també poden aparèixer a la llet materna.

Les investigacions han relacionat l’exposició prenatal als disruptors endocrins amb efectes en la salut infantil, com un menor pes en néixer, alteracions en les trajectòries de creixement, una pitjor funció pulmonar, síndrome metabòlica i fins i tot diferències en el desenvolupament cerebral.

Els plàstics com a font principal d’exposició química

Els plàstics són una de les principals fonts d’exposició a disruptors endocrins en la vida diària. Estan presents en recipients d’aliments, ampolles d’aigua, llaunes i productes de cura personal.

Substàncies com els bisfenols (BPA, BPS), els ftalats i les PFAS (“substàncies químiques eternes”) es troben entre les més estudiades pels seus efectes sobre el sistema endocrí.

Escalfar aliments en recipients de plàstic o consumir aliments ultraprocessats pot augmentar la migració d’aquestes substàncies i la seva presència a l’organisme.

L’“efecte mescla”: una exposició real i complexa

El que fa que això sigui especialment complex és el que la comunitat científica denomina l’“efecte mescla”. En la vida real, no estem exposats a un sol disruptor endocrí alhora, sinó a desenes o més simultàniament, procedents de diferents fonts. Aquestes substàncies poden entrar a l’organisme per inhalació de l’aire, per ingestió d’aliments o aigua, o bé perabsorció a través de la pell en aplicar-nos productes o portar fibres sintètiques.

Els estudis sobre mescles de contaminants han mostrat una imatge més realista de l’exposició humana. Una d’aquestes anàlisis va revelar que una mescla de contaminants orgànics persistents s’associava amb un major risc d’augment accelerat de l’índex de massa corporal (IMC) en la infància. Aquest és un resultat rellevant, ja que l’increment ràpid de l’IMC està vinculat a l’obesitat, les malalties cardiovasculars i la diabetis en l’edat adulta.

Què fa la ciència per comprendre aquests riscos?

Dos grans projectes europeus, en els quals participa ISGlobal, busquen millorar el coneixement sobre aquests riscos.

• ATHLETE (Advancing Tools for Human Early Lifecourse Exposome Research and Translation) ha investigat com les exposicions ambientals múltiples afecten la salut des de les etapes més primerenques de la vida, inclòs l’embaràs.
• AURORA estudia els micro i nanoplàstics, especialment la seva presència a la placenta i el seu possible impacte en la salut reproductiva i el desenvolupament infantil. Els microplàstics ja han estat detectats a la placenta i al cordó umbilical, fet que subratlla la urgència de continuar investigant-ne els efectes.

Com reduir l’exposició durant l’embaràs

La nostra salut està determinada per molts factors, i petits canvis en la vida quotidiana poden ajudar a reduir l’exposició sense necessitat de transformar completament la rutina:

• Evita escalfar menjar en recipients de plàstic; utilitza vidre o ceràmica en el seu lloc. Evita en la mesura del possible el menjar per emportar o porta els teus propis recipients.
• Tria ampolles d’aigua i utensilis de cuina de vidre, acer inoxidable o ceràmica.
• Utilitza un filtre d’aigua a casa en lloc de beure aigua d’ampolles de plàstic.
• Opta per productes de cura personal sense fragàncies i revisa les etiquetes per detectar parabens, ftalats i triclosan, o redueix-ne l’ús diari tant com sigui possible.
• Limita els aliments processats i enllaunats; prioritza productes frescos, ecològics i de proximitat sempre que sigui possible.
• Ventila casa teva amb regularitat (2 vegades al dia) i neteja bé la pols amb un drap de cotó humit, ja que molts disruptors endocrins i microplàstics s’acumulen en la pols domèstica.
• Tria teixits naturals quan sigui possible (cotó, lli, llana) i evita el polièster.

Més enllà de l’individual: un enfocament col·lectiu

Les decisions individuals poden reduir l’exposició, però el canvi estructural requereix acció col·lectiva i regulació. Donar suport a polítiques més estrictes sobre disruptors endocrins i fomentar la transparència en els productes són mesures clau per avançar cap a un entorn més saludable. Protegir la salut en les primeres etapes de la vida és una inversió en el futur de tota la societat.

Temps de lectura: 5 minuts.

L'evidència científica és cada vegada més sòlida i els efectes del clima en la salut ja són impossibles d'ignorar, però l'interès polític i públic no avança a la mateixa velocitat. L'informe Lancet Countdown Europa 2026 arriba en aquesta cruïlla crítica i adverteix que per a la UE, i específicament per a Espanya, s'està tancant la finestra d'oportunitat per tirar endavant polítiques climàtiques decisives.

Aquestes són les claus de l'informe sobre el camí que hauríem de seguir.

1) La calor ja no és una crisi estacional, sinó un desafiament estructural

L'augment de la mortalitat atribuïble a la calor i l'increment de les alertes per calor extrema són més que simples estadístiques alarmants. La calor ja és un risc ambiental per a la nostra salut. Condiciona qui pot treballar a l'aire lliure de forma segura, quan i com ens desplacem, com dormim o fem exercici, i també modifica la planificació de la capacitat i resposta dels sistemes sanitaris a tota la regió.

La gestió de la calor ha d'anar més enllà de la planificació de la campanya d'estiu. S'ha de tractar com un determinant transversal de la salut

Per això, la gestió de la calor ha d'anar més enllà de la planificació de la "campanya d'estiu". S'ha de tractar com un determinant transversal de la salut. Això implica integrar la protecció tèrmica en l'urbanisme, en la regulació laboral, en els estàndards d'habitatge i en la resiliència sanitària. En dissenyar polítiques d'adaptació climàtica, hem de situar la salut al centre d'aquestes polítiques, tal com ja han sol·licitat nombroses organitzacions de la societat civil.

El repte per a Espanya és garantir que els plans de salut i calor compten amb els recursos i el finançament proporcionals al risc, i que arriben a les persones amb menor capacitat d'autoprotegir-se

A Espanya, això és encara més urgent. El país ja experimenta alguns dels extrems tèrmics més severs d'Europa, i l'exposició es concentra en grups vulnerables: persones grans, lactants, persones que treballen exposades a la calor exterior i famílies que viuen en habitatges precaris. El repte per a Espanya és garantir que els plans de salut i calor compten amb els recursos i el finançament proporcionals al risc, i que arriben a les persones amb menor capacitat d'autoprotegir-se.

A la pràctica, això exigeix:

• Plans operatius i avaluats: passar de plans que només es "publiquen" a protocols locals que s'activen amb recursos reals i resultats mesurables.
• Protecció laboral d'obligat compliment: implementar torns, hidratació constant i zones d'ombra garantides, incloent-hi treballadors informals i temporers.
• Habitatges i infraestructures resilients: prioritzar l'aïllament tèrmic, l'ombreig natural i la refrigeració sostenible per protegir la salut dins de la llar.

2) El doble cost de la dependència fòssil: una trampa econòmica i sanitària

Una de les conclusions més rellevants de l'informe és que la nostra dependència dels combustibles fòssils no és només un problema climàtic; és també un factor de fragilitat econòmica que es reflecteix en les factures domèstiques, els pressupostos governamentals i els sistemes de salut. L'augment dels subsidis durant les recents crisis de preus energètics il·lustra la trampa en què ens trobem: quan els sistemes energètics depenen de mercats fòssils volàtils, els governs acaben gastant diners públics per esmorteir l'impacte en la ciutadania. Això és políticament comprensible a curt termini, però retarda la solució estructural.

Quan els sistemes energètics depenen de mercats fòssils volàtils, els governs acaben gastant diners públics per esmorteir l'impacte en la ciutadania

El nou indicador de l'informe sobre biomassa sòlida reforça aquest punt. Tractar els combustibles domèstics altament contaminants com a "renovables" pot, a la pràctica, maquillar les estadístiques d'emissions ja que no aporten els beneficis per a la salut que esperem de l'energia neta. Això es tradueix en contaminació de l'aire residencial i mortalitat evitable, i afecta desproporcionadament les llars més vulnerables.

A nivell nacional i de la UE, la seguretat energètica, l'assequibilitat i la salut ja són objectius polítics inseparables. Si calen subsidis, s'han de dissenyar per accelerar la transició energètica amb inversió en eficiència i bombes de calor, en lloc de perpetuar el consum de combustibles fòssils.

Si calen subsidis, s'han de dissenyar per accelerar la transició energètica amb inversió en eficiència i bombes de calor, en lloc de perpetuar el consum de combustibles fòssils

En el cas d'Espanya, tot i que la gran inversió en renovables ha servit d'escut davant la recent escalada de preus, la dependència fòssil continua alimentant la inestabilitat. Accelerar la transició cap a un model 100% net no només és una meta ambiental; és la millor estratègia per evitar càrregues excessives tant per a les arques públiques com per a la butxaca dels ciutadans.

3) Menys atenció política davant de riscos creixents: una bretxa perillosa

Una de les troballes més preocupants de l'informe és que el compromís polític i social amb el binomi clima-salut s'està estancant. Això no és un detall menor: l'atenció és el motor de l'acció. Quan l'argument de la salut desapareix del debat públic, la política climàtica es percep erròniament com un "cost econòmic" en lloc de com una estratègia de protecció vital.

Aquesta manca d'enfocament debleix l'ambició política just quan els beneficis d'actuar són més tangibles: aire més net, menys morts per calor i una reducció real de les desigualtats. Per revertir aquesta tendència, la salut no pot ser un missatge episòdic; ha de tenir un ancoratge institucional.

Quan l'argument de la salut desapareix del debat públic, la política climàtica es percep erròniament com un "cost econòmic" en lloc de com una estratègia de protecció vital

A nivell de la UE, això exigeix que les avaluacions d'impacte en salut s'integrin en les polítiques climàtica, energètica, fiscal i de transport. Això requereix una integració més estreta entre la salut pública i la governança climàtica, així com el seguiment de mètriques de salut juntament amb les emissions en els cicles de revisió de polítiques generals. Els marcs d'adaptació i resiliència climàtica han de situar el benestar de les seves poblacions al centre.

Aquest enfocament de cobeneficis per a la salut també ha d'aterrar en l'àmbit local i nacional:

• Als ajuntaments: dissenyant barris més frescos i resilients.
• A les comunitats autònomes: planificant els serveis regionals de salut més enllà de la "temporada de calor".
• En l'economia nacional: prioritzant inversions en energia neta que protegeixin la població i reduint dràsticament els subsidis als combustibles fòssils.

4) De l'evidència a l'acció: el moment d'Espanya i Europa

El valor fonamental del Lancet Countdown és la seva capacitat per fer visible la connexió entre temperatura i mortalitat, política energètica i pressupostos públics, així com entre decisions polítiques i impactes de salut que podem evitar.

Europa es troba davant d'una elecció estratègica: seguir tractant el clima, l'energia i la salut com a compartiments estancs o actuar sota una agenda integrada. Ja no ens podem permetre abordar aquests desafiaments com a problemes paral·lels quan la realitat demostra que estan profundament entrellaçats.

En aquest escenari, Espanya té una oportunitat única. Per la seva elevada exposició als extrems tèrmics i el seu enorme potencial de lideratge en la transició cap a les energies renovables, el nostre país compta amb l'incentiu més fort i la plataforma més creïble per liderar aquesta integració al continent. No és només una qüestió de responsabilitat ambiental, sinó de lideratge en salut pública i resiliència econòmica.

Temps de lectura: 4 minuts.

Imagina't Spencer Silver, un químic al laboratori de l'empresa 3M, a Minnesota, l'any 1968. Té un encàrrec especial: trobar l'adhesiu més fort i resistent possible per a la indústria aeroespacial. No obstant això, en una de les proves, troba tot el contrari: una cola feta de microesferes acríliques que es desenganxa amb molta facilitat. Decepció? Bé, un científic està acostumat als fracassos.

Anem uns anys endavant. 1974. Ara veus Art Fry, un altre investigador que sol cantar al cor de la seva església un dia a la setmana. I el que més el fot és que cada vegada que deixa paperets per marcar les pàgines dels càntics, desapareixen quan torna la setmana següent i ha de tornar a començar a buscar cada pàgina. Art Fry també treballa a 3M i ha assistit a diversos seminaris de Spencer Silver on aquest utilitza aquell adhesiu que no serveix per a res, però a ell li va bé per enganxar uns paperets.

Art Fry creu que li serviran com a marcador del seu llibre de càntics. Ho prova i veu que es poden desenganxar sense estripar la pàgina. Es reuneix amb Silver i pensen. Tenen una cosa petita i gran alhora. Ha nascut el Post-it, aquesta nota adhesiva que ens ha servit tantes vegades per no oblidar-nos de tasques importants.

Solucions noves a problemes vells

D'aquesta idea del Post-it va néixer també ara, el 2026, la iniciativa Note-olvides d'ISGlobal per visibilitzar i captar fons per a la recerca científica que busca respostes a la malària i a malalties desateses, o “oblidades” com solen anomenar-se, encara que afectin més de mil milions de persones, especialment en països en desenvolupament.

Fry diu que la recerca consisteix a trobar solucions noves a problemes vells. En això devia pensar Hernando del Portillo, al capdavant del programa de Malària i malalties parasitàries desateses, i enmig d'una crisi de finançament global per a la recerca mèdica d'aquestes malalties

Fry diu que la recerca consisteix a trobar solucions noves a problemes vells. En això devia pensar Hernando del Portillo, al capdavant del programa de Malària i malalties parasitàries desateses, i enmig d'una crisi de finançament global per a la recerca mèdica d'aquestes malalties. “Què podem fer”, va preguntar. Immediatament, Rafa Vilsanjuán i tot ISGlobal van fer una aposta per una iniciativa de sensibilització i captació que arribés al públic.

He tingut la sort de col·laborar en la creació de la campanya amb Jorge Martínez, creatiu amb una gran experiència, qui va connectar el concepte de l'oblit amb l'humor, tan lligat a la ciència. Sense l'humor seria impossible bregar amb els fracassos.

Però no t'oblidis de...

El Jorge va recordar una frase de l'inoblidable Antonio Fraguas (Forges) que era recurrent en algunes de les seves vinyetes: “Però no t'oblidis de…” La primera va ser després del terratrèmol d'Haití (“Però no t'oblidis d'Haití”) i després la va utilitzar per a moltes altres causes oblidades.

I aquí ve la meravella de les coincidències que passen quan les coses es posen en marxa. Berta Fraguas, filla de Forges, és amiga de l'Irene Losada, metgessa i investigadora d'ISGlobal en la malaltia de Chagas, i de l'actual director Quique Bassat. De fet, Forges va dibuixar una vinyeta per a la promoció de Medicina de Bassat. Gràcies a la família Forges, comptem amb una vinyeta de portada per al projecte.

A partir de llavors, ens vam posar en contacte amb desenes d'humoristes gràfics de l'Amèrica Llatina, Espanya i els Estats Units que van col·laborar sense dubtar-ho. Des de Peridis a Nani, des de Julio Rey a Eneko, entre molts d'altres, cadascú va enviar un dibuix al·lusiu a les malalties oblidades pintat sobre un Post-it. I fins i tot vam descobrir una il·lustradora que treballa a ISGlobal com l'Alba García. Tot plegat està recopilat en un meravellós llibret editat pel segell Lunwerg del grup Planeta, que pots adquirir en format paper i online. El llibre compta amb textos breus de científiques com María Elena Bottazzi o la directora de Gavi, Sania Nishtar, i narradors com el cubà Leonardo Padura o el còmic i metge de formació Gran Wyoming. Després d'una presentació a Casa del Libro de Madrid, continuarà presentant-se per algunes fires i esdeveniments a Espanya. Pots comprar el llibre en format paper o online. I també pots contribuir a aquesta iniciativa per recaptar fons per investigar la malària i les malalties oblidades a través d'una aportació via Bizum al 02948.

When it matters, stick with it

Per cert, també ets a temps de licitar online per algun dels originals de les vinyetes que queden en una subhasta online. La recaptació es destinarà als projectes de recerca que ISGlobal duu a terme.

I no vull oblidar-me (ho tinc apuntat en un Post-it) de explicar-te una cosa bonica que ens va passar. En el desenvolupament de la campanya, vam aconseguir contactar amb Art Fry. Segueix a Minneapolis als seus 95 anys. Va tenir el detall d'enviar-nos un Post-it, no amb un dibuix, sinó amb aquesta frase: “When it matters, stick with it”

Temps de lectura: 5 minuts.

[Aquest text forma part del llibre “Humor gràfic contra l’oblit”, editat per Lunwerg Editores (Grupo Planeta) i que recull les il·lustracions creades per a la campanya Note-olvides. Leonardo Padura i El Gran Wyoming en signen el pròleg i l’epíleg, respectivament.]

La paraula “Chagas” va ser primer una nit i un nen. Una nit de 2005, a Managua, Nicaragua. Un nen de 9 anys als braços de la seva mare.

La seva mare l'ajuda a jaure en un fèretre i col·loca al seu costat, una a una, les joguines que conservava des de petit: ninos de peluix, una piloteta de beisbol, i una cosa que no aconsegueixo identificar. Estris de la seva història, companyies per al trànsit, amb els quals també s'enterraven els fills del faraó. La seva mare és metgessa i és amiga. El seu fill havia entrat a quiròfan d'urgències per una apendicitis, però el cor no va resistir. Van dir que tenia una patologia prèvia que no van detectar. Un altre metge va dir: “És possible que tingués Chagas”. El 30% de les persones que el contreuen pot desenvolupar problemes cardíacs severs, entre altres patologies. De vegades, pot causar una mort sobtada.

No he vist dolor més sord, més invisible que el d'una mare col·locant les joguines al costat del cos del seu fill

El nen solia anar els caps de setmana a una petita finca familiar d'una zona endèmica, habitada per les xinxes, el vector (triatoma) que transmet el paràsit. Des d'aquella nit, em repeteixo que no he vist dolor més sord, més invisible que el d'una mare col·locant les joguines al costat del cos del seu nen. I ho revisc en cada imatge d'una guerra, d'un desastre natural o d'un altre tipus.

Dues paraules que pesen com lloses

Des que va ser descobert pel doctor brasiler que li va donar nom, fa més de cent anys, el Chagas es descriu amb dues paraules que pesen com dues lloses: invisible-silenciós. Perquè els seus símptomes, moltes vegades, passen desapercebuts fins que ja és massa tard. Una malaltia traïdora. I una mica estranya. Molta altra gent viu amb la infecció i no se'n veu afectada. És com si triés les seves víctimes per un atzar desconegut. L'insecte, que habita zones rurals i urbanes de 21 països d'Amèrica Llatina i el sud dels Estats Units, sol picar de nit; defeca sobre la picada introduint al cos la infecció, i encara més si la persona es rasca sense voler. Altres vegades infecta aliments i begudes que es consumeixen, com passa en algunes zones amazòniques.

Els seus símptomes moltes vegades passen desapercebuts fins que ja és massa tard. Una malaltia traïdora. I una mica estranya. Molta altra gent viu amb la infecció i no se'n veu afectada

A Europa hi ha desenes de milers de persones vivint amb Chagas, amb Espanya al capdavant, pels moviments migratoris d'anada i tornada. Però, a més de la transmissió per l'insecte, també es pot contreure de forma congènita o a través d'accidents de laboratori o per transfusions de sang o trasplantaments d'òrgans que no hagin estat cribrats.

Per sort, hi ha tractaments i diagnòstics. No són perfectes, però funcionen, sobretot en edats primerenques i quan es detecta a temps la infecció. No obstant això, la majoria no els reben.

"Aquesta xicota no se m'ha de morir de Chagas"

Quan vaig començar a treballar a Metges Sense Fronteres (MSF) vaig saber més d'aquesta malaltia que és la metàfora de l'oblit i la soledat a l'Amèrica Llatina. I més tard, per a mi, el Chagas va ser una dona. Una altra dona i mare.

La vaig conèixer a Mèxic, fa set anys. Es diu Elvira. A la seva filla, l'única de tres germans, la van diagnosticar de Chagas als divuit anys, just quan estava pensant què volia estudiar. Els metges que la van atendre no tenien gaire coneixement sobre la malaltia i li van dir que no fes gaires plans de futur. La jove no es va arronsar i va confiar en la seva mare. Així que l'Elvira va remoure cel i terra; va buscar a internet fins a aconseguir posar-se en contacte amb un metge argentí que la va guiar en el procés. “Aquesta xicota no se m'ha de morir de Chagas”, es va prometre. Avui, la Yaya, la seva filla, és advocada i està a la trentena, sana i sense la infecció després de completar el tractament.

La jove no es va arronsar i va confiar en la seva mare. Avui és advocada i està a la trentena, sana i sense la infecció després de completar el tractament

No sóc metge ni científic, sinó un infiltrat en la salut global que ve de la comunicació i la filologia, del món de les paraules. Però he treballat per intentar traduir les complicades paraules de la ciència a un llenguatge més proper. És com buscar paraules amagades. Per això també he col·laborat amb la Coalició Global de Chagas, juntament amb ISGlobal. I per això, per a mi, ara el Chagas significa també “la segona oportunitat”. Després de més de cent anys en què pacients, investigadors i clínics han lluitat contra la malaltia, sabem que es pot eliminar com a problema de salut pública. I això ens permet somiar en la màgia del treball científic. La hipòtesi no deixa de ser la formulació d'una esperança.

García Márquez, en el seu discurs del premi Nobel de Literatura, va reclamar el dret a creure “que encara no és massa tard per emprendre la creació d'una nova utopia de la vida, on ningú pugui decidir per d'altres fins i tot la forma de morir, i on les estirps condemnades a cent anys de soledat tinguin per fi i per sempre una segona oportunitat sobre la terra”.

Jo crec en això. I quan no hi crec, m'ho torno a llegir, per recordar el que guarda, allà, amagat, sense que ho atrapi el silenci ni l'oblit.

Temps de lectura: 3 minuts.

[Aquest text és una col·laboració entre Women in Global Health (WGH) Spain i ISGlobal.]

Imagina una dona que arriba a urgències amb fatiga, nàusees i un dolor persistent a la mandíbula o a l'esquena. Ni se li ha passat pel cap que pugui tractar-se d'un infart, perquè sempre ha sentit que notaria el clàssic dolor al pit o al braç esquerre. És molt possible que el personal sanitari tampoc ho sospiti d'entrada. Tanmateix, pot ser que estigui patint un infart.

Amb motiu de la Setmana de la Salut Pública 2026, posem el focus en la salut cardiovascular femenina. No podem continuar ignorant que la principal causa de mort en dones continua estant infrainvestigada, infradiagnosticada i subestimada.

Les malalties cardiovasculars són la principal causa de mort en dones al món (responsables de 8,6 milions de defuncions a l'any) i, malgrat tot, continuen sent les grans "invisibles". La medicina moderna es va construir sota un model estàndard masculí i avui, en ple 2026, les dones continuen pagant el preu d'aquesta herència amb les seves pròpies vides.

La bretxa en recerca: dones absents en la base de l'evidència

Durant dècades, la recerca clínica s'ha desenvolupat sota un biaix androcèntric: s'estudiava l'home i s'assumia que els resultats eren aplicables a tota la població. En no incloure prou dones en els assajos clínics, gran part de l'evidència utilitzada per al diagnòstic i tractament de les malalties actuals prové principalment de poblacions masculines. Això ha creat un problema fonamental. Estem aplicant una evidència mèdica que no representa adequadament la meitat de la població, les dones.

Durant dècades, la recerca clínica s'ha desenvolupat sota un biaix androcèntric: s'estudiava l'home i s'assumia que els resultats eren aplicables a tota la població

Aquesta exclusió històrica ha creat el que coneixem com la càrrega invisible de la malaltia (invisible burden of disease). No és que les dones no pateixin malalties cardiovasculars; és que la ciència no ha mirat el seu sistema cardiovascular sota la mateixa lupa.

Quan el símptoma surt del que és "clàssic"

La bretxa en la recerca es tradueix en una realitat dramàtica a la consulta:

• Símptomes enganyosos: les dones sovint presenten símptomes cardiovasculars diferents dels signes “clàssics” descrits en homes. En lloc del característic dolor toràcic, en les dones l'infart es pot presentar amb fatiga, nàusees, dolor mandibular, dificultat per respirar o dolor d'esquena.
• Errors de diagnòstic: a causa d'aquests símptomes diferents, s'estima que fins a un 50% de les dones són mal diagnosticades o diagnosticades en fases massa avançades.
• Percepció errònia: una enquesta a 8.000 persones va revelar que només el 34% identificava les malalties cardiovasculars com la principal causa de mort en les dones. Creien erròniament que el càncer de mama era més letal.

Aquesta manca de conscienciació, tant en la població general com en el personal sanitari, provoca que els símptomes puguin passar-se per alt, les estratègies de prevenció es retardin i els recursos es destinin a altres àrees sanitàries considerades més prioritàries.

Tres pilars per al canvi

Per tancar la bretxa de gènere i acabar amb la desigualtat de gènere en recerca cal transformar l'estructura de la salut global, la base de l'evidència.

1. Trencar amb el model estàndard: no podem aplicar el model masculí com a “únic” i generalitzat. Necessitem aplicar la ciència sota dades que estiguin desagregades per sexe en cada assaig clínic.
2. Finançament amb perspectiva de gènere: la inversió en salut cardiovascular femenina continua sent insuficient en comparació amb la magnitud real del problema. Necessitem recursos destinats específicament a entendre els factors de risc específics de les dones, els seus símptomes clínics, com diagnosticar-les de forma òptima i la seva resposta als tractaments.
3. Lideratge femení: encara que les dones som el 70% de la força laboral sanitària, només ocupem el 25% dels llocs de lideratge. Aquesta manca de representació femenina en alts càrrecs de recerca influeix en quines preguntes de recerca reben finançament, quins estudis es prioritzen i com es tradueix l'evidència en polítiques públiques.

Una crida a l'acció

Tancar la bretxa de gènere en la salut cardiovascular no només és una qüestió d'equitat de gènere, sinó una necessitat urgent de salut pública i global. Passar per alt les particularitats del sistema cardiovascular femení és ignorar la meitat de la població mundial. Només transformant la manera com investiguem, financem i diagnostiquem, aconseguirem que la principal causa de mortalitat femenina deixi de ser, per fi, una càrrega invisible.

Temps de lectura: 7 minuts

[Aquest post l’han escrit conjuntament Raül Toran i Minerva López, divulgadors científics de la Unitat de Cultura Científica (UCC+i) d’ISGlobal.]

Què tenen en comú una sèrie sobre un activista transgènere, una pel·lícula sobre una mestressa de casa acomodada dels anys 50 o un drama sobre una agent de policia al nord de l’Índia? Més del que sembla. El cinema i les sèries ens permeten veure com les desigualtats s’entrecreuen en la vida de les persones i condicionen les seves oportunitats, el seu benestar i fins i tot la seva salut.

Gènere, origen, classe social, orientació sexual o edat no actuen per separat: es combinen i es reforcen, donant lloc a experiències molt diferents de vulnerabilitat o privilegi

Gènere, origen, classe social, orientació sexual o edat no actuen per separat: es combinen i es reforcen, donant lloc a experiències molt diferents de vulnerabilitat o privilegi. Aquest enfocament, conegut com a interseccionalitat, ens ajuda a entendre precisament com es creuen aquestes desigualtats.

En la recerca científica —i especialment en l’àmbit de la salut global— aquesta mirada és fonamental. Ignorar la intersecció de factors socials pot donar lloc a estudis incomplets i a intervencions que no arriben a qui més ho necessita. Incorporar-la, en canvi, permet avançar cap a una ciència més rigorosa, inclusiva i equitativa.

Des de la Unitat de Cultura Científica i Innovació d’ISGlobal, i en el marc del projecte europeu INCLUDE, proposen una selecció de pel·lícules i sèries que conviden a reflexionar sobre aquestes qüestions des de diferents perspectives.

1. Figures ocultes (Hidden Figures)

Aquesta pel·lícula de 2016 narra la història desconeguda de tres dones científiques afroamericanes, Katherine G. Johnson, Dorothy Vaughan i Mary Jackson, que van treballar a l’agència espacial NASA a principis dels anys seixanta en el projecte de posar en òrbita el primer estatunidenc, John Glenn.

El coneixement científic no és neutral

Constitueix un exemple de com la interseccionalitat permet rellegir la història de la ciència des d’una perspectiva crítica. Mostra com el coneixement científic es produeix en contextos institucionals travessats per jerarquies de gènere i racialització. L’exclusió sistemàtica de dones afroamericanes altament qualificades evidencia com el racisme estructural i el sexisme operen conjuntament per invisibilitzar contribucions científiques clau. Per a la recerca contemporània, aquesta obra convida a qüestionar els criteris de mèrit, autoria i reconeixement, així com a reflexionar sobre com els sistemes científics actuals continuen reproduint desigualtats sota lògiques aparentment objectives.

On veure-la: RTVE, YouTube, Google Play, Apple TV, Rakuten TV i Prime Video.

Fitxa a Filmaffinity

2. Rurangi

Aquesta producció, guardonada amb l’Emmy a la Millor Sèrie Internacional, narra el retorn de Caz Davis a la seva localitat natal, Rurangi. Es tracta d’un poble conservador neozelandès que basa la seva economia en la ramaderia. Caz vol retrobar-se amb el seu pare, a qui no ha vist des d'abans de la seva transició, fa deu anys.

Identitat, territori i arrels indígenes

Reconeguda també en festivals com els de San Francisco, Melbourne i LesGaiCineMad, la sèrie explora les dificultats que enfronta el col·lectiu LGTBIQA+ en sortir de l’armari en entorns rurals. A més, posa el focus en la comunitat maori, mostrant els reptes quotidians que afronta per assolir el respecte cap a la seva llengua, les seves tradicions, la seva cultura i el seu territori.

On veure-la: Filmin.

Fitxa a Filmaffinity.

3. Lluny del cel (Far from Heaven)

Pel·lícula de 2002, ambientada en la dècada de 1950 als Estats Units. Relata la història d’una dona acomodada la vida de la qual, aparentment perfecta, comença a ensorrar-se després d’una crisi matrimonial.

L’opressió silenciosa de les normes socials

Lluny del cel proposa una mirada crítica sobre com les normes socials dominants generen desigualtats en la intersecció de gènere, raça, classe i orientació sexual. La pel·lícula evidencia que l’opressió no només es manifesta mitjançant l’exclusió directa, sinó també a través de la imposició de models de vida considerats “acceptables”, que provoquen silenciament, patiment i vulnerabilitat social.

On veure-la: Movistar Plus+.

Fitxa a Filmaffinity.

4. Moonlight

Aquest film, que es va endur l’Oscar a la millor pel·lícula el 2017, segueix la vida de Chiron, un jove afroamericà gai, des de la seva infància fins a l’edat adulta. Mostra el seu procés de construcció identitària i les seves relacions en un entorn complex a Miami. L’obra aborda, entre d’altres temes, la intersecció entre homosexualitat, racisme i discriminació social als Estats Units.

Sobreviure a la violència, l’estigma i la precarietat

Moonlight ofereix una aproximació íntima a la construcció de la identitat en la intersecció entre racialització, masculinitat, classe social i dissidència sexual. La pel·lícula és especialment rellevant en evidenciar com la violència estructural, l’estigma i la precarietat impacten de manera acumulativa sobre la salut mental i emocional. Convida a pensar en els determinants socials que configuren aquestes experiències.

On veure-la: Filmin, Amazon Video i Apple TV.

Fitxa a Filmaffinity.

5. Secrets d'un crim (Santosh)

Després de la mort del seu marit, Santosh hereta el seu lloc com a agent de policia en una comissaria d’una zona rural de l’Índia. Dirigeix la comissaria la inspectora Sharma. El film va ser candidat a l’Oscar a millor pel·lícula internacional pel Regne Unit el 2024.

Gènere, casta i estructures de poder institucional

Aquesta obra posa en evidència com les desigualtats de gènere es veuen reforçades per la precarietat econòmica i per sistemes jeràrquics profundament arrelats. Per a la recerca científica, resulta especialment pertinent ja que mostra com les institucions —incloses les encarregades de garantir justícia i seguretat— poden reproduir violència i exclusió, un aspecte clau per a estudis sobre governança, ètica i accés equitatiu a drets i serveis.

On veure-la: Filmin.

Fitxa a Filmaffinity.

6. Master

Thriller de 2022 en què dues dones afroamericanes, una professora i una alumna de primer any, comparteixen experiències estranyes en una universitat predominantment blanca de Nova Anglaterra (EUA).

L'hostilitat dels espais suposadament neutres

Master exposa de manera simbòlica i explícita les tensions que travessen els espais acadèmics quan gènere i raça es combinen com a eixos d’exclusió. La pel·lícula qüestiona la suposada neutralitat de l’entorn universitari i revela com el racisme estructural i el sexisme afecten l’experiència d’estudiants i investigadores. La seva contribució al debat científic és clara: convida a revisar críticament les cultures institucionals, els mecanismes d’avaluació i les condicions de producció del coneixement en contextos acadèmics contemporanis.

On veure-la: Amazon Prime.

Fitxa a Filmaffinity.

7. Somni noruec (Norwegian Dream)

La història se centra en Robert, un immigrant polonès que treballa en una fàbrica de peix a Noruega per saldar els deutes materns. Malgrat la duresa del treball, descobreix que sent una atracció per l’Ivar, un company de la planta. Decideix ocultar els seus sentiments perquè tem el rebuig dels seus companys polonesos. Quan esclata una vaga, les lleialtats entre els empleats es posen a prova i es manifesten aspectes com la força del desig, la solidaritat i l’esperança d’una vida millor.

Identitat sexual en contextos migratoris

Aquesta pel·lícula articula migració, classe treballadora, dissidència sexual i pertinença nacional, mostrant com la precarietat laboral i l’estatus migratori condicionen la possibilitat de viure la identitat de forma oberta. Des d’una perspectiva interseccional, l’obra resulta especialment rellevant per a la recerca en salut laboral, salut mental i drets socials, en evidenciar com els determinants estructurals influeixen en el benestar i en les xarxes de suport disponibles per a poblacions migrants.

On veure-la: Filmin.

Fitxa a Filmaffinity.

8. Ciao Bambina

Aquest curtmetratge documental, nominat al Goya 2025 i codirigit per Afioco Gnecco i Carolina Yuste, segueix el canvi de gènere d’en Rafi, qui ha començat la seva transició fa deu mesos. El seu tractament amb la testosterona no està sent fàcil, ja que ningú li va explicar els canvis emocionals que implicava aquest procés. Juntament amb la seva amiga Carolina, que l’ha acompanyat des de l’inici de la seva transició, intentarà reconciliar-se amb el seu jo actual i el seu jo anterior per poder, per fi, banyar-se al mar.

Determinants socials i vivència trans

El curtmetratge aporta una mirada sensible i poc representada sobre els processos emocionals associats a la transició de gènere. En centrar-se en la vivència subjectiva, qüestiona els enfocaments biomèdics reduccionistes que aborden la transició exclusivament des de paràmetres clínics. Des de la interseccionalitat, subratlla la importància d’integrar dimensions psicològiques, socials i relacionals en la recerca i en l’atenció sanitària a persones trans, evitant narratives lineals o simplificades.

On veure-la: Filmin.

Fitxa a Filmaffinity.

9. 20.000 espècies d'abelles (20.000 especies de abejas)

Aquesta pel·lícula, nominada a 15 Premis Goya, va ser un dels grans èxits del cinema espanyol de 2024. Ens descobreix la necessària història de la Cocó, una nena trans a la recerca de la seva identitat. La protagonista va assolir una gran fita en aconseguir l’Os de Plata de la Berlinale amb tan sols 10 anys d’edat.

Entorns de suport i benestar en la infància trans

La pel·lícula ofereix una aproximació delicada a la infància trans, situant la identitat de gènere en relació amb la família, l’entorn rural i les expectatives socials. La seva rellevància per a la comunitat científica rau en com visibilitza els processos propis de la construcció identitària primerenca i la importància dels entorns de suport. La pel·lícula convida a reflexionar sobre infància, gènere i cures, aspectes fonamentals per a la recerca en salut, educació i polítiques públiques.

On veure-la: Movistar + Plus.

Fitxa a Filmaffinity.

10. Carmen y Lola

La Carmen i la Lola són dues joves gitanes. La Carmen està a punt de casar-se. A la Lola, una noia independent que només vol estudiar, el seu pare li insisteix que trobi un bon marit gitano. Un dia, les dues noies coincideixen venent en un mercat. En una cultura on l’homosexualitat és un tabú i les joves estan destinades a casar-se i a tenir fills, aquesta pel·lícula s’endinsa en els reptes que han d’afrontar les dues protagonistes per mantenir la seva relació. El film va guanyar dos premis Goya: a la millor direcció novell (Arantxa Echevarria) i a la millor actriu de repartiment (Carolina Yuste).

Diversitat sexual en contextos culturals específics

Carmen y Lola permet analitzar com la dissidència sexual es viu de manera específica en l’encreuament entre gènere, etnicitat, classe social i tradició cultural. La pel·lícula qüestiona les lectures homogènies del col·lectiu LGTBIQA+ i posa en relleu la necessitat d’enfocaments interseccionals que reconeguin la diversitat interna de les comunitats. Per a la recerca, subratlla la importància d’evitar generalitzacions i d’incorporar metodologies sensibles al context cultural.

On veure-la: Movistar + Plus.

Fitxa a Filmaffinity.

Cap a una ciència que ens vegi a totes i tots

Aquesta selecció demostra que les històries que consumim són, en realitat, miralls de les barreres estructurals que la ciència intenta enderrocar. Des del projecte INCLUDE, en el qual participa ISGlobal, treballem perquè la recerca no deixi ningú enrere, entenent que per millorar la salut global, primer hem de comprendre la complexitat de les vides humanes.

I tu? Afegiries alguna altra pel·lícula a aquesta llista?

Temps de lectura: 4 minuts

Ara que celebrem el Dia Mundial de la Tuberculosi (24 de març), és important reconèixer els avenços i els reptes en la lluita contra aquesta malaltia, causada pel bacteri Mycobacterium tuberculosis. Durant l’última dècada, els esforços globals contra la tuberculosi han aconseguit avenços significatius, com l’ampliació de l’accés a diagnòstics moleculars ràpids, tractaments més curts i eficaços, especialment per a la tuberculosi resistent als fàrmacs, i un major compromís polític i científic. Aquests avenços han millorat la detecció de casos, els resultats del tractament i la cobertura de la teràpia preventiva, consolidant la tuberculosi com una prioritat central en la salut global. No obstant això, les persistents bretxes de coneixement i de finançament continuen limitant l’impacte i la cobertura d’aquestes intervencions de salut pública.

La tuberculosi asimptomàtica és un descobriment científic relativament recent; comprendre més profundament aquest estat de la malaltia podria tenir implicacions importants per al seu control

El control de la tuberculosi s’ha basat tradicionalment en una classificació en dos estats: la denominada infecció “latent” i la malaltia “activa”. Tanmateix, en els darrers anys, diversos estudis han qüestionat aquest paradigma dicotòmic, suggerint que la tuberculosi existeix al llarg d’un espectre de la malaltia. Dins d’aquest continu, algunes persones tenen tuberculosi asimptomàtica, en què Mycobacterium tuberculosis és present i detectable, però la persona no mostra els símptomes típics de la tuberculosi, com tos, febre, pèrdua de pes o suors nocturnes. La tuberculosi asimptomàtica és un descobriment científic relativament recent; comprendre més profundament aquest estat de la malaltia podria tenir implicacions importants per al seu control. Aquí és on entra en joc el nostre equip de TB QUEST.

D’esquerra a dreta: Amuly Chilopola, coordinador clínic de l’estudi, comenta els plans de cribratge i tractament amb l’equip clínic de TB QUEST a Manhiça (Moçambic). Joanna Ehrlich, investigadora i coordinadora científica del projecte TB QUEST, treballa amb l’equip de camp per recopilar dades de dispositius que monitoritzen de manera objectiva els símptomes dels pacients del projecte. Amuly Chilopola transporta la màquina portàtil de raigs X a la clínica per a una nova jornada de cribratges de TB QUEST.

Alguns estudis de modelització han suggerit que fins al 68% de la transmissió global de la tuberculosi podria atribuir-se a una font asimptomàtica. Tanmateix, actualment no existeix cap estudi que demostri un cas secundari de tuberculosi originat a partir d’un cas de tuberculosi asimptomàtica. Per tant, la pregunta clau és: la tuberculosi asimptomàtica té un paper important en la transmissió global de la tuberculosi? De manera prometedora, el disseny epidemiològic de TB QUEST permetrà identificar amb un alt grau de certesa si la tuberculosi asimptomàtica es transmet de manera similar a la tuberculosi simptomàtica. Reconèixer la transmissió de la tuberculosi asimptomàtica podria transformar els esforços globals de control de la tuberculosi, posant de manifest les limitacions de les estratègies de detecció basades en símptomes i la necessitat urgent de mètodes de detecció més sensibles.

Reconèixer la transmissió de la tuberculosi asimptomàtica podria transformar els esforços globals de control de la tuberculosi, posant de manifest les limitacions de les estratègies de detecció basades en símptomes i la necessitat urgent de mètodes de detecció més sensibles

Diagnosticar la tuberculosi asimptomàtica és molt més complex que diagnosticar la tuberculosi simptomàtica. Malgrat aquestes dificultats, estudis recents de prevalença han revelat que al voltant del 50% dels casos de tuberculosi són asimptomàtics. TB QUEST també aportarà informació clau per optimitzar la detecció de la tuberculosi asimptomàtica, combinant programari d’intel·ligència artificial (IA), avaluacions radiològiques i proves bacteriològiques.

Ampliant els límits del coneixement

Investigadors d’ISGlobal a Barcelona (Espanya) i del Centro de Investigação de Saúde de Manhiça (CISM) a Manhiça (Moçambic) treballen conjuntament per reduir la bretxa de coneixement a través del projecte TB QUEST, finançat pel Consell Europeu de Recerca (ERC) i liderat per Alberto Garcia-Basteiro. Ampliant els límits del que es coneix, el projecte TB QUEST respondrà aquestes preguntes clau sobre la tuberculosi asimptomàtica i ens ajudarà a comprendre el paper de la malaltia asimptomàtica dins de la història natural del desenvolupament de la tuberculosi.

Els diagnòstics, els tractaments i les estratègies de detecció activa de casos de nova generació depenen en gran mesura del que sabem sobre la transmissió asimptomàtica

Utilitzant els més alts estàndards científics i els avenços tecnològics més recents, el disseny de TB QUEST permetrà maximitzar els resultats científics de l’estudi:

• En primer lloc, s’està analitzant una mostra molt àmplia de participants VIH+, cosa que permetrà obtenir el nombre de casos asimptomàtics i simptomàtics necessari per observar suficient transmissió secundària, assolint així una alta potència estadística i una representació real de la variabilitat.
• En segon lloc, els avenços en mètodes d’epidemiologia genòmica ens ajudaran a identificar amb gran certesa els vincles de transmissió de la tuberculosi asimptomàtica, així com a comprendre el moment i les circumstàncies en què es produeixen els esdeveniments de transmissió.
• En tercer lloc, identificarem i explorarem consideracions clíniques per a múltiples fenotips de tuberculosi asimptomàtica, incloent noves etapes proposades que podrien escapar a les estratègies habituals de cribratge amb radiografia de tòrax.
• Finalment, la incorporació de noves eines d’avantguarda basades en intel·ligència artificial contribuirà a la caracterització objectiva de la tuberculosi asimptomàtica, consolidant la nostra comprensió d’aquesta fase de la malaltia dins de la història natural de la tuberculosi.

En definitiva, ha arribat el moment de deixar de centrar-nos únicament en la tuberculosi que es manifesta a través de símptomes. En aquest Dia Mundial de la Tuberculosi, se’ns recorda per què aquest canvi de focus és tan urgent. Els diagnòstics, els tractaments i les estratègies de detecció activa de casos de nova generació depenen en gran mesura del que sapiguem sobre la transmissió asimptomàtica, que és precisament l’origen del nom del projecte: una “quest” es defineix com una cerca o investigació per trobar o obtenir alguna cosa. TB QUEST busca respostes a aquestes qüestions clau, i els seus resultats mostraran el millor camí per accelerar el progrés cap a l’eliminació de la tuberculosi.

Temps de lectura: 7 minuts

Acompanyats d'un equip local de traductors, personal sanitari i conductors d'embarcacions, i amb el suport de les federacions indígenes locals, durant dos mesos en Guilherme Queiroz i jo hem dut a terme treball de camp a les selves del Bajo Urubamba, al Perú. Aquesta feina s'emmarca en el projecte INDILEAD, que avalua l'exposició a metalls tòxics en comunitats indígenes de països tropicals. És un projecte liderat per ISGlobal, la Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat de Barcelona. Les imatges, noms i detalls de la resta de l'equip local s'han limitat per garantir la seva privacitat i seguretat.

Riu Urubamba al seu pas per Sepahua (Perú). Foto: Guilherme Queiroz.

Aquesta és una terra allunyada dels circuits turístics, banyada per rius cabalosos que conflueixen a un Urubamba imponent, que abandona els estreps dels Andes per endinsar-se cap a la planícia amazònica. És una terra, també, on a ull nu les contradiccions del món contemporani xoquen amb la bellesa extraordinària d'una selva que està en procés constant de canvi.

Aquí es troba un dels projectes gasífers més grans de Llatinoamèrica, el Projecte de Camisea, finançat pel Banc Mundial amb el pretext d'estimular el desenvolupament local

Aquí es troba un dels projectes gasífers més grans de Llatinoamèrica, el Projecte de Camisea, finançat pel Banc Mundial amb el pretext d'estimular el desenvolupament local. Per si sol el complex genera el 2% del PIB nacional.

Les dinàmiques pròpies d'aquest desenvolupament industrial es barregen amb les activitats dels habitants locals. Durant el dia, pescadors artesanals feinegen amb mitjans tradicionals, en un riu on conviuen amb el soroll estrident d'imponents i modernes barcasses que transporten maquinària pesant. A les nits, el cel es pinta de vermell pel reflex de les flames de les torxes de gas sobre els núvols que passen sobre la selva.

D'esquerra a dreta i de dalt a baix: impacte de la indústria petroliera el bloc 8. Equip d'ISGlobal (Guilherme Queiroz i Guillem Rius) al riu Huitiricaya (Perú). Tapirus terrestris consumint sals d’un pou de petroli abandonat. Gaseoducte inacabat i abandonat sobre terrenys de caça a la Comunitat Nativa de Camaná (Perú). Pescador de l'ètnia Yine amb la seva captura. Instal.lacions de Repsol al marge esquerre del riu Urubamba (Perú). Fotos: Martí Orta, Guilherme Queiroz, Guillem Rius i imatge extreta d’Orta-Martínez et al. (2018), amb el permís dels autors.

El flux constant de persones i materials per cel, terra i aigua no dona treva. Personal extern qualificat, poc acostumat al clima humit i als emprenyadors mosquits, manté sense descans en funcionament els nombrosos pous i la xarxa de gasoductes que transporten el valuós combustible cap a la costa del Pacífic, i d’allà cap a països llunyans com Espanya. Quan acaben els seus torns mensuals, tornen amb helicòpters i vols xàrter a les metròpolis on viuen.

Els ciutadans més rics de tot el Perú?

Com us podeu imaginar, l'extracció de gas ha transformat la fisonomia d'aquesta regió. Avui, els habitants de les comunitats del Bajo Urubamba són, sobre el paper, els ciutadans més rics de tot el Perú. El PIB per càpita supera el dels barris més adinerats de Lima. I és cert, són rics, però no en la forma occidental de valorar-ho. Són rics per viure en un territori -el seu- que els proveeix d’aliments gràcies al coneixement local i al respecte per la terra i els cicles naturals. També són rics perquè viuen en un sistema comunal on la propietat privada té poca rellevància, i on el capital humà es mesura pel saber compartit, la cooperació i el respecte mutu dins d’una família que s'estén més enllà dels lligams sanguinis. L'impacte del seu mode de vida i coneixement transcendeix a una dimensió global, ja que les seves pràctiques i cosmovisió protegeixen també ecosistemes fràgils i crucials per a la salut planetària, i per extensió, la supervivència de la mateixa humanitat.

Hem estat testimonis de l'enorme complexitat social associada a aquest tipus d’activitats industrials, en zones on les principals activitats econòmiques es limiten a l'agricultura, la pesca i la caça de subsistència

Tot i aquest rol, davant les administracions, són ciutadans de segona, exclosos dels processos polítics i legals sobre els assumptes del seu territori. Les seves demandes son tan poc trivials com poder tenir accés a aigua corrent, electricitat i serveis bàsics de salut. Les negociacions s'eternitzen i els anys passen sense que aquests drets bàsics arribin.

I ja en fa d’anys que s’escolten promeses de prosperitat i suposat desenvolupament. Els inicis del projecte es remunten als anys 80, quan l’empresa britànico-holandesa Shell va començar a explorar gas a la zona. L’arribada de colons va comportar la introducció de malalties infeccioses i respiratòries, provocant la mort del 50 % de la població Nahua-Nanti durant el primer any de contacte. La creació posterior de la «Reserva Territorial Kugapakori, Nahua, Nanti i altres», de mig milió d’hectàrees, per protegir les comunitats indígenes en aïllament voluntari, no va ser un impediment per al desenvolupament de pous gasístics al cor de la reserva ni de l’extensa xarxa de gasoductes que els uneix.

Camisea, un cas representatiu

Avui, a Camisea operen principalment dues empreses —Repsol i Pluspetrol—, cap d’elles peruanes. Poc se’n sap sobre l'impacte socioambiental real del projecte. De forma recurrent es produeixen vessaments, l'últim el passat dia 1 de març. En salut, hi ha evidència d'alts nivells de mercuri entre la població Nahua, que un informe del Ministeri de Salut —mai publicat i filtrat per The Guardian— vincula, entre diverses hipòtesis, a un origen en el projecte. La manca d'informació pública sobre l'origen d’aquests impactes i l'absència de monitoratge independent impedeixen aplicar mesures de protecció efectives. Aquesta opacitat, tant de les empreses com del govern, deixa les comunitats indígenes en una situació de vulnerabilitat extrema.

Hem pogut presenciar històries personals esfereïdores: vessaments, rius plens de peixos morts i falta de reparació. Hem vist com la construcció d'un gasoducte inacabat destrossava zones principals de caça

La nostra experiència durant aquests mesos és qualitativa fins que no s’analitzin les mostres, però no per això menys important de compartir. Hem estat testimonis de l'enorme complexitat social associada a aquest tipus d'activitats industrials, en zones on les principals activitats econòmiques es limiten a l'agricultura, la pesca i la caça de subsistència. L'extracció de gas crea relacions complexes de dependència i de poder desiguals entre les empreses i les comunitats, en un context d'absència de l'Estat i concessions blindades contractualment durant dècades, que ofereixen poc marge de negociació. També hem vist com l'entrada de divises provinents del projecte trencava la cohesió social, principalment en aquelles comunitats properes als pous. Hem pogut presenciar històries personals esfereïdores: vessaments, rius plens de peixos morts i falta de reparació. Hem vist com la construcció d’un gasoducte inacabat destrossava zones principals de caça. Hem evidenciat, a més, un tracte d'infantilització cap a les comunitats quan aquestes reiteren les seves demandes enfront de les empreses, i, en general, una sensació d'opacitat i manca de transparència.

Gaseoducte inacabat i abandonat sobre terrenys de caça a la Comunitat Nativa de Camaná (Perú). Foto: Guilherme Queiroz.

Vist en perspectiva, Camisea és part d'un patró que es repeteix al llarg de la frontera extractiva, on avui un 20% de la regió amazònica està concessionada per a l'exploració i extracció de combustibles fòssils. La cursa per trobar nous jaciments per part del lobby fòssil, sigui a Venezuela, Nigèria o Perú, empeny les empreses cap a territoris considerats, segons la lògica neocolonial, com a «inhabitats». A través de tractats de lliure comerç desiguals i de contractes que protegeixen les empreses davant canvis en les lleis ambientals i socials dels països del Sud global, les grans corporacions, majoritàriament amb seu al Nord global, s’asseguren l'accés als recursos naturals. Aquestes regles del joc afavoreixen un model de dependència en què els països rics continuen extraient vàlua de les antigues colònies, mentre que les comunitats locals i indígenes n'assumeixen els costos.

Aquestes regles del joc afavoreixen un model de dependència en què els països rics continuen extraient vàlua de les antigues colònies, mentre que les comunitats indígenes n’assumeixen els costos.

Les tàctiques de la impunitat

El nostre grup de recerca, liderat per Cristina O’Callaghan-Gordo (ISGlobal/UOC) i Martí Orta-Martínez (Universitat de Barcelona), ha treballat durant anys de la mà de la població indígena en contextos extractius. L'equip ha documentat nivells elevats d'arsènic, cadmi, mercuri i plom en població indígena i fauna que viu a prop de zones d'extracció petroliera al nord de l'Amazònia peruana, on de forma regular es produeixen vessaments de petroli i d'aigües de producció contaminants.

Aquests impactes no són accidentals, sinó que responen a una estratègia deliberada de no invertir en el manteniment de la infraestructura petroliera. En aquest sentit, recentment l'equip de recerca ha publicat un article científic en què s'identifiquen estratègies d'impunitat emprades per les empreses per externalitzar els costos socials i ambientals associats a les seves activitats a dues concessions petrolieres del Perú.

A dues concessions petrolieres del Perú, hem detectat que el 83 % dels 1.184 vessaments i fuites identificades acaben sense sancions per a les empreses

L'estudi conclou que el 83 % dels 1.184 vessaments i fuites identificades acaben sense sancions per a les empreses. Aquestes pràctiques inclouen, entre d'altres, l'ocultació d'informació sobre vessaments i l'apel·lació judicial de totes aquelles resolucions que els són desfavorables fins que els casos administratius expiren. El cas de Pluspetrol Norte S&A —part del grup empresarial que també opera a Camisea i una de les empreses que acumulen més multes per males pràctiques ambientals— és paradigmàtic. Malgrat guanyar 437 milions de dòlars l'any 2018, l'empresa es va negar a pagar les multes imposades pel govern del Perú i, mitjançant una estratègia de liquidació empresarial, ha aconseguit desaparèixer del mapa sense que se li puguin reclamar responsabilitats.

En aquest context, és necessari qüestionar les activitats d'empreses que vulneren les normatives ambientals i socials i reformar els marcs legals, tant nacionals com internacionals, que ho permeten.

Tenint en compte que la crema de combustibles fòssils genera un 70 % de les emissions antropogèniques de CO₂, deixar el petroli o el gas sense extreure és imperatiu, sobretot en aquelles zones on els beneficis socials i ambientals de fer-ho són majors. Les decisions que afectin els territoris de les comunitats indígenes ha de respectar la seva sobirania i autonomia. Han de ser les comunitats les que determinin lliurement com gestionar els seus recursos i protegir el seu entorn, sense imposicions externes ni coaccions. Garantir aquest dret no és només una qüestió de justícia, sinó un dret fonamental per preservar la riquesa cultural, ambiental i ecosistemes funcionals que garanteixin la salut planetària.

[Aquest text l'ha escrit l'Eva Damkjær Thorsen (WGH Spain) i l'han revisat la Julia Pedreira i la Silvia Gómez (ISGlobal).]

El setembre de 2023, diverses adolescents d'Almendralejo (Badajoz) van descobrir que hi circulaven imatges seves nues entre els seus companys de classe. No eren fotografies reals: s'havien difós i creat mitjançant la intel·ligència artificial a partir d'imatges extretes dels seus comptes de xarxes socials sense el seu consentiment. Tot i que les imatges eren falses, el dany va ser immediat i real: por, vergonya, ansietat, humiliació pública i greus conseqüències per al seu benestar emocional.

El cas va provocar una forta reacció social i va obrir un debat públic sobre els riscos d'aquestes tecnologies. Però també planteja una qüestió més profunda: què passa quan els espais digitals es converteixen en entorns insegurs per a la salut, la seguretat i el benestar de les dones i les nenes?

Els entorns digitals com a determinants de la salut

Fa temps que sabem que la salut està influïda per factors que van més enllà de l'àmbit sanitari. Les condicions socials, econòmiques i ambientals en què vivim configuren les nostres oportunitats de benestar. Avui dia, en societats profundament digitalitzades, els entorns digitals també formen part d'aquest conjunt de determinants.

No obstant això, no tothom els habita en igualtat de condicions. Per a moltes noies i dones, la participació en els entorns digitals implica una exposició constant a formes específiques de violència que afecten tant la seva experiència en línia com la seva vida fora de línia.

Per a moltes noies i dones, la participació en els entorns digitals implica una exposició constant a formes específiques de violència que afecten tant la seva experiència en línia com la seva vida fora de línia

Les dades ens mostren la magnitud del fenomen. Segons les Nacions Unides, milions de dones i nenes (entre el 16 % i el 58 %) han patit alguna forma de violència digital. Aquesta àmplia forquilla reflecteix tant la diversitat dels abusos com la seva creixent normalització.

Les conseqüències no són només emocionals o momentànies. Sabem que l'exposició prolongada a entorns hostils pot provocar estrès crònic, ansietat o aïllament social. Veiem com moltes dones modifiquen el seu comportament en línia, limiten la seva presència pública o abandonen espais de debat per evitar atacs. En aquest sentit, la violència digital no només afecta individus concrets, sinó que també determina qui pot participar plenament en la vida social.

Noves formes de violència en l'entorn digital

Quan parlem de violència digital, veiem que no segueix un únic patró, sinó que es manifesta a través de múltiples pràctiques que estan entrellaçades i evolucionen amb el desenvolupament tecnològic.

L'assetjament en línia és una de les seves expressions més visibles. Investigacions de la UNESCO indiquen que tres de cada quatre dones periodistes han patit alguna forma de violència digital relacionada amb la seva feina. Les amenaces, els insults o les campanyes coordinades afecten el seu benestar i limiten la seva presència pública.

Els sistemes algorítmics tendeixen a prioritzar el contingut que genera interacció, la qual cosa sovint afavoreix missatges polaritzadors o agressius

La generació d'imatges manipulades sense consentiment —com en el cas d'Almendralejo— transforma la naturalesa de la violència de gènere. Les eines capaces de crear contingut sexualitzat a partir d'una simple fotografia faciliten més que mai vulnerar la privacitat de les persones.

Al mateix temps, veiem que el disseny de les plataformes digitals pot contribuir a intensificar aquests fenòmens. Els sistemes algorítmics tendeixen a prioritzar el contingut que genera interacció, la qual cosa sovint afavoreix missatges polaritzadors o agressius. D'aquesta manera, certes formes de violència no només són possibles, sinó que poden ser amplificades estructuralment, reforçant les desigualtats de gènere preexistents.

Conseqüències socials i sanitàries

La reducció de la presència de les dones en els debats públics, els espais professionals o els entorns acadèmics digitals limita la diversitat de veus i contribueix a reproduir les desigualtats preexistents. La violència digital actua, per tant, com un mecanisme d'exclusió que afecta tant la salut individual com el funcionament de les societats.

La reducció de la presència de les dones en els debats públics, els espais professionals o els entorns acadèmics digitals limita la diversitat de veus i contribueix a reproduir les desigualtats preexistents

El benestar psicològic, la participació social i l'accés a oportunitats són components fonamentals de la salut col·lectiva. Ignorar l'impacte dels entorns digitals en aquests àmbits significa passar per alt un determinant de la salut col·lectiva cada cop més rellevant.

Cap a una resposta col·lectiva

Reconèixer la violència digital com un determinant sanitari emergent ens obliga a repensar com es gestionen els entorns digitals a través de les polítiques públiques. Regular les plataformes, protegir-nos contra l'ús no consentit d'imatges i fer responsables els actors tecnològics són mesures preventives clau. Perquè aquestes respostes siguin eficaces, també cal incorporar una perspectiva de gènere en el desenvolupament i la governança dels espais digitals.

Regular les plataformes, protegir-nos contra l'ús no consentit d'imatges i fer responsables els actors tecnològics són mesures preventives clau

Per a nosaltres, entendre la violència digital contra les dones com a determinant de la salut no significa ampliar artificialment el concepte de salut pública, sinó reconèixer els canvis que acompanyen la transformació digital de les nostres societats. El repte ara és desenvolupar respostes capaces de protegir el benestar en un món cada cop més mediat per la tecnologia i garantir que les dones i les nenes puguin habitar els espais digitals lliurement i sense por.

[Aquest article ha estat escrit per Desislava Petrova, Pau Rubio, Ivana Cvijanovic i James Begg.]

És altament probable que en els pròxims anys el Tour de França es trobi amb un mur. I no ens referim a les rampes d’Alpe d’Huez. En un estudi que hem publicat recentment a Scientific Reports observem com la calor extrema va encerclant la cursa fins al punt que el format i les dates actuals siguin qüestionables, a causa de l’elevat risc d’estrès tèrmic que implicaria per a ciclistes, equips i públic en general.

El Tour de França és una cursa extraordinàriament afortunada perquè, malgrat el nombre cada vegada més gran d’episodis de calor extrema, ha aconseguit esquivar les jornades més adverses

Però comencem pel principi. En aquest estudi volíem avaluar com ha canviat amb el pas de les dècades el risc associat a la calor extrema en la cursa ciclista més coneguda del món. Per fer-ho vam seleccionar 12 localitzacions típiques del Tour, com Bordeus, Lió i, per descomptat, París, el Col du Tourmalet o Alpe d’Huez. A continuació, vam recopilar dades meteorològiques relatives als mesos de juliol compresos entre els anys 1974 i 2023. Amb totes aquestes dades, vam calcular el risc d’estrès tèrmic per hores per a cadascuna de les dates i localitzacions.

Els resultats ens permeten extreure tres conclusions principals:

• El risc d’estrès tèrmic ha anat augmentant de manera sostinguda al llarg dels anys.
• La dècada més recent és la que acumula un nombre més gran d’episodis de risc extrem.
• El Tour de França ha tingut molta sort. Però és només qüestió de temps que es trobi amb el mur.

Desenvolupem el tercer punt.

Per què el Tour de França ha tingut sort?

Diem que el Tour de França és una cursa extraordinàriament afortunada perquè, malgrat el nombre cada vegada més gran d’episodis de calor extrema, ha aconseguit esquivar les jornades més adverses. La ruta i les dates de la cursa es planifiquen amb mesos d’antelació, mentre que les previsions meteorològiques fiables només estan disponibles com a màxim amb 14 dies d’antelació.

Entre 2014 i 2023, a la ciutat de París s’han donat les circumstàncies de risc màxim per calor fins a quatre vegades durant el mes de juliol, però mai coincidint amb l’etapa del Tour. I una cosa similar passa en altres de les ciutats analitzades. Però, atenent a la dinàmica de les dades, seria ingenu pensar que la sort continuarà durant cinc dècades més.

Quines són les regions amb més risc?

El que observem en les dades és que el risc no és igual per a totes les localitzacions. A les ciutats del sud-oest, com Tolosa, Pau i Bordeus, i del sud-est, com Nimes i Perpinyà, el risc d’estrès tèrmic és més elevat. Altres, com París i Lió, emergeixen com a nous focus d’estrès tèrmic, superant cada cop amb més freqüència el llindar d’alt risc per calor.

A l’altre extrem, les localitzacions de muntanya, com el Tourmalet o Alpe d’Huez, es mantenen històricament dins dels llindars de risc baix i moderat.

Què considerem calor i risc extrems?

El risc d’estrès tèrmic no està associat únicament a la temperatura ambient, sinó que hi ha altres variables meteorològiques, com la humitat relativa, la radiació solar o el vent, que fan que la calor resulti més o menys perillosa per a la salut. La Unió Ciclista Internacional (UCI) ja disposa d’un protocol de seguretat basat en un índex que inclou totes aquestes variables i que es coneix com a Temperatura de Globus i Bulb Humit o WBGT, per les seves sigles en anglès. De fet, el que vam fer en el nostre estudi, després de calcular la temperatura WBGT, va ser analitzar les ocasions en què s’assolia el nivell de risc màxim segons el protocol de la UCI.

La qüestió és que les temperatures no han tocat sostre i no només amenacen el Tour, sinó també els Jocs Olímpics o els Mundials. Cal asseure’s a treballar, fer recerca específica per a cada modalitat esportiva i prendre decisions valentes

Quines mesures recomanem?

Perquè el Tour de França continuï sent el gran espectacle que és i, alhora, es pugui desenvolupar en condicions de seguretat per a la salut de totes les persones que hi participen, caldria prendre algunes decisions. De la mateixa manera que algunes regions són més proclius que d’altres als episodis de calor, les hores del dia en què es planifiquen les arribades solen ser també les de més risc, mentre que les primeres hores del matí són més segures. És necessari que l’organització adapti els horaris, els recorreguts i els protocols de seguretat.

Arribarem a veure un Tour de França que no es disputi a l’estiu?

Què passa amb els Jocs Olímpics o els Mundials de futbol?

Tot i que en aquest estudi ens hem centrat en la ronda gala, les conclusions serveixen per a qualsevol altre esdeveniment esportiu que se celebri a l’estiu a Europa o en qualsevol altra regió on hi hagi un risc elevat d’estrès tèrmic. Nombroses federacions esportives ja disposen dels seus propis protocols, com és el cas de la FIFA, que va introduir les pauses d’hidratació en el futbol. La qüestió és que les temperatures no han tocat sostre i no només amenacen el Tour, sinó també els Jocs Olímpics o els Mundials. Cal asseure’s a treballar, fer recerca específica per a cada modalitat esportiva i prendre decisions valentes.

Referència

Cvijanovic I, Begg JD, Mistry MN, Petrova D, Brimicombe C, Sultan B. The future of European outdoor summer sports through the lens of 50 years of the Tour de France. Scientific Reports. 2026 (en premsa).

Per a més informació

L’escalfament global i el risc d’estrès tèrmic assetgen el Tour de França

No hauria pensat mai que una grip infantil acabaria marcant la meva carrera científica. Tenia deu anys, era a casa, al sofà, amb febre i avorrida, i l’únic llibre a l’abast era Zona caliente. El títol no prometia res de bo, però no hi havia alternativa. Vaig començar a llegir sense saber gairebé què era un virus, què significava “Ebola” ni per què un perill invisible era capaç de posar en escac països sencers. No vaig entendre tots els detalls, però sí que vaig comprendre alguna cosa fonamental: aquell virus era real, era letal i profundament inquietant.

Durant setmanes vaig tenir malsons. Però també curiositat. Molta. Com podia una cosa tan petita causar tant de mal? Per què el cos humà no podia defensar-se'n? Sense saber-ho, aquest llibre va sembrar una obsessió que mai m’ha abandonat.

Avui continuo creient que la curiositat, fins i tot la que neix de la por, pot ser una de les millors defenses contra els virus. Perquè entendre’ls és, en si mateix, una manera de protegir-nos.

Anys més tard vaig estudiar Biologia de la Salut i, quan va arribar el moment d’escollir un Erasmus, tenia clar que volia acostar-me a aquell virus que m’havia fascinat i aterrit a parts iguals. Vaig marxar a Lyon per sis mesos, però em vaig quedar vuit anys a França i set més a Alemanya. El pla inicial es va diluir ràpidament: primer doctorat, després postdoctorat i, finalment, cap d’equip en laboratoris d’alta seguretat. Tot per culpa -o gràcies- a virus com el de l’Ebola… i el de Nipah.

El dia que vaig conèixer Nipah

El virus Nipah no és tan famós com el de l’Ebola, però això no el fa menys perillós. El meu primer contacte amb ell va ser gairebé per casualitat, en començar a treballar amb virus altament patògens. Em va atraure immediatament per diverses raons: la seva elevada letalitat, la seva capacitat d’infectar diferents animals i humans, i sobretot, perquè continua sent un gran desconegut per al públic en general.

Partícules del virus de Nipah. Foto: NIAID.

El Nipah és un virus zoonòtic: el seu hoste natural són els ratpenats frugívors, i els humans en som hostes accidentals. No és un virus nou, es va identificar per primera vegada el 1998, però gairebé cada any reapareix en forma de brots, sobretot al sud i sud-est asiàtic. En alguns d’ells, la letalitat del Nipah ha arribat a ser fins i tot superior a la de l’Ebola.

I, tanmateix, fins fa poc, gairebé ningú n’havia sentit a parlar.

Vestits inflables i pressió negativa

Treballar amb el virus de Nipah (i amb el de l’Ebola) no és exactament com apareix a les pel·lícules, però tampoc és rutinari. Aquests virus només poden manipular-se en laboratoris de nivell de bioseguretat 4, els més alts que existeixen. Són instal·lacions amb cascades de pressió negativa per evitar qualsevol fuga, on el personal científic treballa amb vestits pressuritzats que s’inflen com el ninot Michelin. No, no són gens atractius, però, tot i no guanyar concursos de moda, compleixen la seva funció essencial: millorar la seguretat i reduir al màxim els riscos quan es treballa amb aquests virus.

Aquests virus només poden manipular-se en laboratoris de nivell de bioseguretat 4, els més alts que existeixen. Són instal·lacions amb cascades de pressió negativa per evitar qualsevol fuga, on el personal científic treballa amb vestits pressuritzats que s’inflen com el ninot Michelin.

Però la seguretat no depèn només de la tecnologia. He treballat moltes vegades a l’Àfrica, on no existeixen aquestes infraestructures, i allà vaig aprendre una lliçó clau: treballar de manera segura és, sobretot, treballar amb rigor i entendre què tens entre mans. La bioseguretat comença al cap.

Què té d’especial el virus de Nipah?

Com a científica, el que em va enganxar del virus de Nipah va ser una combinació inquietant de factors. La seva letalitat és molt elevada i té una capacitat notable per infectar diferents mamífers, inclosos els humans. A més, és especialment eficaç a l’hora de desactivar les defenses del sistema immunitari, cosa que li permet propagar-se ràpidament per l’organisme. Pot causar símptomes respiratoris greus, però també afectar el sistema nerviós central i provocar encefalitis potencialment mortal. Avui dia, no existeixen vacunes ni tractaments àmpliament aprovats, cosa que, unida a la seva elevada letalitat i capacitat de salt entre espècies, el converteix en una amenaça que la ciència no es pot permetre ignorar.

Seguirem sentint a parlar del Nipah?

Probablement sí. No perquè sigui un virus emergent nou, sinó perquè cada vegada augmenta més el contacte estret entre animals, humans i medi ambient, cosa que facilita que aquest virus salti entre espècies i reaparegui de manera recurrent.

La bona notícia és que, fins ara, els brots de Nipah s’han gestionat raonablement bé: la transmissió entre humans és limitada i els sistemes de vigilància han millorat molt. A més, hi ha motius per a l’optimisme: ja existeixen diverses vacunes en assaig clínic, dues en fase I i una en fase II, un pas clau per estar millor preparats davant de futurs brots.

Com ens podem preparar?

Invertir en investigació, enfortir la vigilància epidemiològica (inclosa la vigilància en reservoris animals com els ratpenats) i fomentar la cooperació internacional contribueix a millorar la preparació davant brots i pandèmies, i promou la salut global. Entendre que els virus no coneixen fronteres i que la prevenció comença molt abans del primer cas. I, sobretot, no esperar que un virus tingui nom de pel·lícula per prestar-li atenció.

Tot va començar amb un llibre oblidat al costat del sofà. Avui continuo creient que la curiositat, fins i tot la que neix de la por, pot ser una de les millors defenses contra els virus. Perquè entendre’ls és, en si mateix, una manera de protegir-nos.

Emmanouil (Manolis) Kogevinas té un català molt bo, que per influència del seu grec natal sona rítmic i musical. En la modulació expressiva hi veus el sol, tot d’illes i, deixant anar la imaginació, les 150 oliveres de Corfú que em diu que ha heretat de la família. El Manolis és essencialment mediterrani: càlid, proper, apassionat.

Research professor a ISGlobal, acumula distincions internacionals com a epidemiòleg ambiental, entre les quals el premi John Goldsmith 2020 i el títol de doctor honoris causa per la Democritus University of Thrace. Va treballar a l’Agència Internacional per a la Recerca sobre el Càncer (IARC), codirigir el Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental (CREAL), assessorar l’OMS, portar la direcció científica la distinció Severo Ochoa a ISGlobal i presidir la Societat Internacional d’Epidemiologia Ambiental (ISEE), entre d’altres. Ha signat estudis d’impacte que han permès controlar les dioxines, millorar la qualitat de l’aigua de l’aixeta o que les poblacions indígenes de l’Amazònia peruana puguin reclamar al Govern canvis en l’extracció de petroli. Els seus àmbits d’interès s’han estès allà on l’ha cridat la seva gran curiositat científica: la disrupció dels cicles circadiaris o, més recentment, els efectes ecològics de les guerres.

A punt de tancar la seva etapa com a investigador actiu, ens rep al seu despatx del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona.

-Diem malament el teu nom, oi?

-En grec els noms es conjuguen. Em dic Manolis però si em criden soc Manoli: “Manoli, vine aquí!”. O bé: “El telèfon del Manoli”. Però com que Manoli aquí és un nom femení, soc Manolis per a tothom i s’ha acabat.

-Ets de Corfú?

-La meva família. Jo vaig néixer a Atenes, tot i que els primers anys de vida els vaig passar a Jakarta (Indonèsia), per la feina del meu pare. Ell va morir d’un accident quan jo tenia set anys i aleshores la meva mare ens va agafar als tres fills i vam tornar a Atenes. Per tant, vaig créixer a Atenes.

-Quin principi de vida!

-Especial.

-Recordes Jakarta?

-Sí, però és un record traumàtic, associat a la mort del meu pare.

-Era metge?

-No, no! El meu pare sortia d’una de les bones famílies de Corfú. Parlava bé anglès, cosa gens habitual a la Grècia d’aquell temps, i per això es relacionava amb els estatunidencs i anglesos instal·lats al país després de la segona guerra mundial. Va anar a Jakarta a fer negocis. La meva mare també parlava anglès perquè la meva àvia, preveient que els aliats guanyarien la guerra, havia posat els fills a aprendre l’idioma durant la guerra amb els nazis. Els meus pares es van conèixer treballant amb els anglesos i estatunidencs. Ella havia estudiat infermeria a Anglaterra amb una beca, però una vegada casada es va fer mestressa de casa, com passava aleshores.

-Semblava interessar-li a salut. A tu d’on et van venir les ganes de fer Medicina?

-Volia ajudar les persones dels països desfavorits. I també tenia un oncle metge que ens va cuidar molt quan vam tornar a Atenes. Anava amb ell i el veia operar i passar visita.

La lliçó del Titanic

-Per què vas escollir fer-te oncòleg?

-Vaig començar Radioteràpia, però no molt convençut. En aquella època, després de la dictadura, estàvem molt ficats en política, i en algun moment fins i tot vaig abandonar els estudis per treballar a temps complet en un partit d’esquerres. No va ser fins que vaig anar a Londres que vaig descobrir la Salut Pública, que no s’estudiava aleshores a Grècia. Se’m va obrir un altre món. Vaig deixar sense acabar l’especialitat d’Oncologia i me'n vaig anar amb una beca a la London School of Hygiene and Tropical Medicine (LSHTM) a fer un màster. Després ja em vaig quedar a fer-hi el doctorat.

No va ser fins que vaig anar a Londres que vaig descobrir la Salut Pública, que no s’estudiava aleshores a Grècia. Se’m va obrir un altre món.

-Què té la Salut Pública que t’interessa?

-Et treu d’una visió clínica molt enfocada en el pacient, que és important i m’agrada, i t’obre als factors socials que afecten la salut. Ara tothom sap que al Titanic van morir molts més passatgers de tercera classe que de primera, però a finals dels anys vuitanta encara no hi havia la pel·lícula i tot just ho descobríem: els factors socials afecten des que ets un fetus fins a quan ets gran. Això em va impactar molt en aquell moment que estava tan polititzat: es pot influir en la salut de la població, i no només en la d’uns pacients. Si vols fer prevenció, has de canviar tota la societat.

-Fa poc alguns dels alumnes d’aquell curs del 1983-84 us heu tornat a trobar.

-Sí! A Bilbao. Vam tenir uns professors excepcionals. Per començar, Geoffrey Rose, el cap d’Epidemiologia, que havia estat cardiòleg i havia vist que la població anglesa patia tota ella malalties cardiovasculars, comparada amb la kenyana de l'època. Va ser el primer que va parlar de “poblacions en risc”. També teníem el Michael Marmot o Valerie Beral. Gent molt, molt bona.

-Tots els alumnes heu fet carrera?

-Érem uns vint-i-cinc, i dos o tres som més coneguts. Amb alguns no ens havíem vist en quaranta anys però en pocs minuts vam reconnectar, perquè per a tots va ser un màster que ens va canviar la vida.

Dos mediterranis a Londres

-A tu, a més, perquè a Londres vas conèixer la teva dona, la Silvia de Sanjosé.

-Sí. Quan començava el meu doctorat, ella va venir a fer-hi el màster. En cercles d’estudiants, els mediterranis ens ajuntàvem, i amb ella vam connectar ràpid. Als sis mesos vivíem junts.

-No vau trigar gaire a marxar a Lió.

-Un dimecres a la tarda vaig dispositar la meva tesi a Londres i el dilluns al matí següent era a Lió liderant un petit equip a l’IARC. Un estrès tremend, perquè no estava del tot preparat. Vaig passar de ser un doctorant, responsable només de mi mateix, a tenir un equip que havia de supervisar. La meva tesi havia estat sobre desigualtats socials i supervivència de càncer, és a dir sobre com afectava ser ric o pobre en les possibilitats de sobreviure a un càncer a Anglaterra. I a Lió em van contractar per fer estudis sobre càncer laboral, bàsicament. Els primers sis mesos van ser força estressants. Després vaig aprendre a treballar en grup.

Un dimecres a la tarda vaig dipositar la meva tesi a Londres i el dilluns al matí següent era a Lió liderant un petit equip a l’IARC. Un estrès tremend, perquè no estava del tot preparat.

-I et va agradar.

-Vaig aprendre molt. Allà em vaig connectar amb molta gent, perquè l’IARC era aleshores dels pocs centres que feia grans estudis internacionals. Tenia un estatus, perquè era OMS. I vaig aprendre molt, molt, molt. Per exemple, sabíem que les dioxines eren molt tòxiques però no teníem evidències que fossin cancerígenes en humans. Nosaltres vam proporcionar-les, amb un estudi molt gran i molt innovador. Vaig aprendre a fer estudis amb impacte, estudis que portaven a un canvi.

Dioxines cancerígenes

-On hi ha dioxines?

-Hi estem tots exposats però a nivells molt baixos. Es trobaven als herbicides que van usar els estatunidencs a Vietnam per eliminar els boscos on s’amagava l’exèrcit de Vietnam del Nord. I, en gran quantitat, al mar Bàltic, on la indústria paperera abocava dioxines generades en el emblanquiment del paper amb clor.

-Encara ara està tan contaminat el Bàltic?

-Sí, perquè són persistents. Ara ja fa temps que s’ha controlat la contaminació, però cap als anys noranta, quan es feien estudis amb gent que menjava peix del Bàltic, es veia que qui menjava més peix, tenia més dioxines a l’organisme. Així de clar.

Sabíem que les dioxines eren molt tòxiques però no teníem evidències que fossin cancerígenes en humans. Nosaltres vam proporcionar-les, amb un estudi molt gran i molt innovador.

-I més càncer?

-Efectivament. Nosaltres fèiem els estudis amb treballadors, que tenien nivells de dioxines molts alts. Els estudis amb poblacions laborals tenen aquest avantatge respecte als de població general: permeten veure què passa amb una exposició molt elevada.

-I nosaltres, com estem exposats ara a les dioxines?

-Sobretot menjant carn, formatges… tot el que té greix, perquè les dioxines són lipòfiles, tenen afinitat amb el greix. I surten de les incineradores, la indústria, etc. Ara hi ha molt més control, aquest és un gran èxit. El 1997 es van classificar com a cancerígenes, en gran part gràcies als estudis que vaig coordinar amb altres persones, i es van prendre moltes mesures als Estats Units, Europa i molts altres llocs. Es van posar filtres a les incineradores, per exemple. Ara bé, se’n produeixen moltes i a molts llocs, i les trobes fins i tot en quantitats sorprenents a poblacions aïllades com les dels inuit, que no tenen indústria però mengen molts animals amb greix. Això només s’explica per una transmissió amb el vent. Hi ha una contaminació global.

La mirada àmplia de l’exposoma: tot està relacionat

-M’imagino que, com a científic, com més estudies més veus la complexitat de la vida.

-D’aquí surt el concepte de l’exposoma. De la necessitat d’avaluar d’una manera més global tot allò que ens afecta. Cap a l’any 2005 el Chris Wild, que era el director de l’IARC, va dir que s’havien dedicat molts diners a estudiar el genoma però que sabíem poc sobre com l’exposició externa afectava l’equilibri intern. La idea va tenir molt de ressò i es van començar a fer estudis assumint que les nostres exposicions són complexes i que tot importa perquè tot està relacionat: com dormim, com mengem, si fem exercici físic…

Chris Wild, que era el director de l’IARC, va dir que s’havien dedicat molts diners a estudiar el genoma però que sabíem poc sobre com l’exposició externa afectava l’equilibri intern. La idea va tenir molt de ressò i es van començar a fer estudis assumint que les nostres exposicions són complexes i que tot importa perquè tot està relacionat: com dormim, com mengem, si fem exercici físic…

-És, doncs, un concepte força recent.

-Des de finals dels anys noranta es parlava d’epidemiologia molecular, que ara forma part de l’exposoma. Quan jo era a l’IARC la biologia molecular evolucionava molt i ens va donar eines per avaluar cancerígens i altres agents tòxics. Vam fer estudis per demostrar-ne els efectes en l’organisme abans que aparegués una malaltia clínica. Per exemple, hi havia estudis amb animals que demostraven que l’òxid d’etilè era cancerigen, però en aquell moment es van fer estudis amb infermeres que l’usaven per esterilitzar les eines mèdiques, i es va veure que provocava canvis en l’ADN.

Grup de running de l'IMIM a mitjans dels anys 90: Joan Soriano, Manolis Kogevinas, Jordi Sunyer i Rosa Lamarca.

Barcelona 1994

-Quants anys vau passar a Lió?

-Cinc i mig. Bastants, perquè l’OMS és molt especial com a organització. Molt interessant, però molt burocràtica. Tanmateix, la raó per la qual vam marxar va ser sobretot personal. La Sílvia i jo teníem bons salaris i dúiem a terme bons estudis, però vam tenir el primer fill, el Niko: jo li parlava en grec, ella en català, entre nosaltres dos parlàvem en anglès en aquella època i el nen anava a una escola francesa. Era com tenir les Nacions Unides a casa! El 1994 vam anar cap a Barcelona. A la Sílvia li van donar feina a l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i jo tenia una beca europea. A cap d’un any o dos vaig entrar a l’IMIM. Allò va ser fantàstic, amb el Josep María Antó i el Jordi Sunyer. Érem un petit equip de deu persones.

Vam tenir el primer fill, el Niko: jo li parlava en grec, la Sílvia en català, entre nosaltres dos parlàvem en anglès en aquella època i el nen anava a una escola francesa. Era com tenir les Nacions Unides a casa!

-Ja eren coneguts.

-Sí. Havien demostrat que les epidèmies d’asma dels anys vuitanta a Barcelona es devien a la inhalació de pols de soja que s’aixecava en la descàrrega de vaixells al port. I jo sabia molt d’epidemiologia laboral. Així doncs, vaig entrar a treballar amb ells en asma. Era molt interessant fer recerca amb una altra malaltia que no era el càncer.

Manoli Kogevinas, Josep Maria Antó i Jordi Sunyer l'any 2016. Foto: Glòria Solsona.

-Tots tres us vau entendre molt bé.

-Estàvem molt d’acord, parlàvem molt! I així va néixer el CREAL (Centre de Recerca en Epidemiologia Ambiental). Inicialment érem els tres. Després va venir gent fantàstica: el Mark Nieuwenhuijsen, l’Elisabeth Cardis i molts més. Vam ampliar el nucli però hem conservat aquesta connexió d’amics.

Nature Briefing per sempre

-Ara els tres esteu arribant al final de la vostra carrera professional. Com ho viviu?

-Mira, ho vaig decidir fa temps, i per això els dos últims anys no he demanat cap beca. És un canvi psicològic molt gran, perquè m’interessen molt la recerca i la ciència. Obro cada dia el Nature Biefring i ho continuaré fent sempre, perquè és el més interessant que hi ha: llegir sobre forats negres, cocodrils o virus de fa quatre mil anys. No perdré mai el meu interès per la ciència, però el que no vull és continuar amb la recerca activa, les beques i tot això. He d’acceptar que tinc moltes idees d’estudis que no faré mai. Que ho facin altres! Jo entro en una altra fase.

Obro cada dia al Nature Biefring i ho continuaré fent sempre, perquè és el més interessant que hi ha: llegir sobre forats negres, cocodrils o virus de fa quatre mil anys.

-I costa?

-És clar. Perquè als setanta anys és difícil fer una altra carrera en un altre àmbit.

-La faries!

-La faria, la faria! Però em queden pocs anys, hauria hagut de deixar de treballar als seixanta. El que passa és que aleshores m’hauria perdut tot el que hem fet aquests deu últims anys tan productius (i difícils, amb la COVID-19). Han estat anys molt macos de feina, amb els estudis d’ISGlobal a l’Amazònia, de covid persistent, la Severo Ochoa i tantes altres coses fetes amb el meu grup.

El desastre, també ecològic, de les guerres

-Què estudiaries ara?

-Alguna cosa artística. Faig ceràmica des de fa molt de temps, i abans pintava també. Mai seré un ceramista molt conegut, però tant és, faré centenars de bols i de peces de molt bona qualitat! M’ho passo molt bé. I he de llegir també bastant. Pel que fa a la feina, m’interessa seguir involucrat en l’estudi de com els conflictes armats afecten l’ambient i la salut ambiental, i com interactuen amb el canvi climàtic: perquè el canvi climàtic provoca guerres però les guerres afecten també molt el canvi climàtic. És probable que emetin un 5% del CO₂. Però això no està mesurat ni considerat en cap dels acords internacionals. Presideixo amb una epidemiòloga d’Estats Units un comitè de l’Associació Internacional d’Epidemiologia Ambiental i estem intentant treballar en això. Per exemple, veure què es pot fer a Gaza, amb tots els residus que hi ha pertot arreu. El que passa allà, a més d’un crim de guerra, és un desastre ecològic que tindran durant molts anys.

M’interessa seguir involucrat en l’estudi de com els conflictes armats afecten l’ambient i la salut ambiental, i com interactuen amb el canvi climàtic: perquè el canvi climàtic provoca guerres però les guerres afecten també molt el canvi climàtic.

-Podreu entrar allà a agafar mostres?

-Ara és impossible. Els col·legues d’origen àrab han pogut treure mostres d'aigua de la part ocupada de Cisjordània, tot i que de manera clandestina. Però hi ha altres llocs on podem fer-ho: el Congo o Ucraïna. Aquesta és l’única activitat organitzada que mantindré. I enllaça amb el meu passat en política.

-La teva ciència té aquesta connexió amb la societat.

-És de les coses importants d’ISGlobal. A més que està oberta al món i no tancada a Europa, té tota la part de translació i polítiques molt més desenvolupada que el CREAL. Agraeixo molt que ISGlobal cuidi tant l’impacte que té la recerca.

Amb la Cristina O'Callaghan a l'Amazònia peruana el 2016.

¿Sopar sol a les vuit o acompanyat a les deu?

-Els resultats dels estudis que has fet t’han fet canviat alguna cosa del teu dia a dia?

-El problema que tinc és que tot el que trobo als meus estudis del cicle circadiari no ho puc aplicar a casa, entre altres coses perquè la Sílvia treballa amb Amèrica i té un horari de tarda. Els meus estudis diuen que has de sopar aviadet i no anar a dormir immediatament. Nosaltres sopem a les deu de la nit, saps? La vida és així. Has de prendre decisions i per a mi seria molt pitjor sopar sol a les vuit. Mira, en aquesta època de les nostres vides no apliquem les nostres troballes. Però sí que intentem dormir bé, fer exercici i coses d’aquestes.

Els meus estudis diuen que has de sopar aviadet i no anar a dormir immediatament. La Sílvia i jo sopem a les deu de la nit, saps? Entre altres coses perquè ella treballa amb Amèrica i té un horari de tarda. La vida és així. Has de prendre decisions, i per a mi seria molt pitjor sopar sol a les vuit.

-Estàs content de com ha anat la teva carrera professional? Esperaves que fos tan fructífera i estimulant?

-Això no ho saps mai. Fas estudis i uns surten bé i els altres, no. N’he fet algun de gran, també amb l’OMS, que no ha sortit bé: massa esforç per a poques troballes. I altres estudis han anat fantàstics: el d’aigües amb la Cristina Villanueva, per exemple. Vam canviar el coneixement, la manera de fer els estudis de contaminació química en l’aigua. Érem l’equip mundial més potent en aquesta àrea! En asma laboral també vam fer troballes importants. I en el cicle circadiari. Era això el que volia: estudis que canviessin el coneixement o que tinguessin un impacte en la manera que vivim. Després, hi ha altres estudis que podrien haver estat millor publicats però que han estat importants, com el que vam fer amb la Cristina O’Callaghan a l’Amazònia i que va donar eines a les poblacions indígenes del Perú perquè poguessin demanar millores per a les seves horroroses condicions de vida. Ho vam aconseguir i aquest és un impacte important.

Vam canviar el coneixement, la manera de fer els estudis de contaminació química en l’aigua. Érem l’equip mundial més potent en aquesta àrea! En asma laboral també vam fer troballes importants. I en el cicle circadiari. Era això el que volia: estudis que canviessin el coneixement o que tinguessin un impacte en la manera que vivim.

-Aquesta és la part més gratificant de la teva feina?

-Hi ha moltes coses: seure amb un bon doctorand i mirar què trobem, interpretar les dades, intentar resumir-ho amb una taula, això és molt gratificant, molt! Els investigadors joves venen amb el cap net, tenen noves idees, i nosaltres, com a mentors, tenim l’experiència per a orientar-los. És el que va passar amb la Cristina Villanueva: tenia una idea, i vam treballar molt junts però era la seva idea. Vam canviar tots els estudis d’aigua i de contaminació química amb aigua.

-I les polítiques també.

-És clar. Aquí fins als principis dels 2000 tenia uns nivells de químics superiors als que establia la legislació europea. Ara ha millorat molt.

-Com resumiries el que has après com a científic?

-A fer estudis ben fets i a ser molt exigent en tot. En Epidemiologia has de fer estudis grans i tenir bon finançament. I he après a fer estudis que tinguin un impacte, tot i que abans de fer-los no puguis avaluar sempre l’impacte que tindran. Però has de voler fer coses grans que canviïn la vida de la gent. I treballar molt en equip.

Al departament de Comunicació d’ISGlobal hem decidit sumar-nos a la iniciativa OFF February.

Què és l’OFF February?

És una iniciativa global que proposa posar límits a les xarxes socials en favor del benestar i amb l’objectiu que les persones recuperem el control sobre el nostre temps. 

Què és el que farem?

Tal com proposa aquesta campanya, a l’equip de comunicació hem desinstal·lat totes les xarxes socials dels nostres telèfons corporatius i personals, ja que també hem acordat sumar-nos-hi a títol individual.

No es tracta d’eliminar completament les xarxes socials, sinó de treure-les de les nostres butxaques, com a mesura davant la hiperconnexió i l’ús compulsiu d’unes eines que cada vegada fan servir patrons més addictius. 

Això no vol dir que deixem de publicar en aquests canals. Tal com proposa l’OFF February, durant el mes de febrer hi accedirem únicament a través dels navegadors web i, a més, reduirem el nombre i la freqüència de publicació a tots els nostres canals socials.

Per què fem això?

Perquè les xarxes socials són cada vegada més xarxes i menys socials. Perquè des que vam obrir el nostre primer compte l’any 2011 hem vist com es produïa de manera cada cop més clara el fenomen que Cory Doctorow va batejar com a “merdificació”, pel qual les eines i els seus algoritmes s’han anat degradant fins a arribar a una fase en què es prioritza per damunt de tot el benefici i l’extracció de dades, i es releguen les persones i la seva salut a l’últim pla.

Lluny queden els temps en què accedíem a les xarxes socials per estar connectats amb les nostres amistats i contactes o per estar millor informats. També ha quedat enrere la diversificació de les diferents plataformes. Ara sembla que pràcticament totes serveixen el mateix engrut de continguts superficials, extrems i, sovint, tòxics, elaborat per gent amb qui probablement no has parlat mai i a qui probablement tampoc t’havies proposat seguir. 

La paradoxa d’ISGlobal

Les persones que integrem l’equip de Comunicació som conscients de viure en una contradicció constant en la recerca dels objectius d’ISGlobal, que és un centre d’investigació i translació en salut global. Nosaltres som aquí per al segon dels pilars: traslladar a la societat el coneixement generat pels aproximadament 400 científics i científiques que treballen al nostre costat. 

Aquesta tasca, ja complicada per si mateixa, és encara més difícil de dur a terme en un moment en què cada vegada són menys les persones que recorren als mitjans de comunicació per informar-se i més les que ho fan —o almenys això és el que creuen— a les xarxes socials. Dit d’una altra manera: hi ha sectors sencers de la població als quals mai no podrem arribar si no és a través de les xarxes socials. 

Tanmateix, la missió d’ISGlobal és “millorar la salut global i promoure l’equitat en salut”. I és aquí on la paradoxa es fa evident. Sabem —nosaltres millor que ningú— que la ciència és lenta a l’hora de produir consensos i que sempre va dècades per darrere de la indústria. Però ja hi ha evidències que les xarxes socials no són precisament bones per a la salut: hi ha estudis que, de manera directa o indirecta, les associen amb problemes de salut mental, ús problemàtic o addictiu, afectació del son i amb sobrepès i obesitat, entre d’altres. 

A més, el scroll infinit i altres patrons addictius emprats per les grans empreses tecnològiques propietàries de les xarxes socials exploten debilitats del nostre cervell i ens aboquen al consum compulsiu d’un fast food per a l’intel·lecte que pot tenir conseqüències catastròfiques per a la nostra capacitat d’atenció i la nostra capacitat de pensament profund. Hi ha autors que ja parlen de postalfabetisme. Deixem per a un altre dia el debat sobre com aquest còctel perillós pot estar afectant la salut de les democràcies. 

Sabent tot això, com és possible que una institució que es dedica a millorar la salut global i promoure l’equitat en salut faci ús d’aquestes eines? Aquesta és la pregunta que ens fem nosaltres mateixos. I el cert és que ningú no ens obliga a fer servir aquestes plataformes. Tal com han expressat magistralment els professors Cristina Fernández i Santiago Giraldo en el seu darrer llibre, estem Segrestats per les xarxes i, a més —hi afegim nosaltres—, tenim síndrome d’Estocolm.

Una disjuntiva lose-lose

Amb les cartes que tenim a la mà, no sembla que hi hagi possibilitat de guanyar la partida a curt termini. Si realment volem arribar a la gent, hem d’anar on es troba. I, encara que cada vegada ens agradi menys, s’estima que les xarxes socials en el seu conjunt tenen actualment més de 5.600 milions d’usuaris, cosa que equival a gairebé el 70% de la població mundial. Hi tenim molt a fer per actuar com a àncora davant la desinformació i intentar erigir-nos en una font fiable, especialment per a la població més jove i amb menys formació. Marxar ara seria deixar-los a la seva sort i, potser, condemnar-nos a nosaltres mateixos a la irrellevància. 

Quedar-nos implica transitar pel fil de la contradicció.

De moment i, a manca de solucions totals, ens sumem a l’OFF February i donem la benvinguda a aquest mes amb la voluntat de seguir una dieta rica en nutrients cognitius i baixa en scroll. 

[Aquest article l’han escrit conjuntament Virginia Rodríguez, coordinadora d’Incidència Política a ISGlobal, i Marta Ribes, investigadora postdoctoral en epidemiologia del noma.]

Anys després que el terme Malalties Tropicals Desateses (MTD) entrés a l’agenda global, milions de persones continuen convivint amb malalties de les quals gairebé no es parla, que s’investiguen poc i es tracten de manera insuficient. I aquest abandonament no és casual: és el resultat de decisions —o de la seva absència— en un sistema global que avui travessa una profunda reconfiguració.

Fa mesos que assistim i intentem adaptar-nos a les profundes transformacions que estan redefinint el sistema internacional de la Salut Global. Pràcticament tots els actors fonamentals estan abordant reestructuracions i reprioritzant les seves agendes de treball com a conseqüència de les retallades de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament. Les MTD són, com indica el seu nom, de les més susceptibles de colar-se entre les escletxes de tots aquests processos. No només és difícil quantificar el nombre de persones afectades, sinó que, a més, afligeixen les persones més pobres i vulnerables del planeta. En el context actual, fer de l’equitat una brúixola per orientar-nos respon a la pregunta fonamental de quin món volem que en resulti d’aquesta transformació. Volem un món més just.

La Coalició Espanyola contra les Malalties Tropicals Desateses, del grup promotor de la qual forma part ISGlobal, es posa en marxa per visibilitzar les MTD i mobilitzar recursos, coneixement i voluntat política a Espanya.

Una de les MTD és des del 2023 el noma, que ofereix un exemple perfecte de com la injustícia es perpetua i s’aprofundeix. Aquesta malaltia afecta infants en condicions de pobresa extrema, desnutrició i manca d’higiene. El nombre creixent de conflictes i la crisi climàtica no fan sinó augmentar el nombre de persones que corren el risc de patir-la. Aquest caldo de cultiu es veu catalitzat per les retallades dels programes d’ajuda oficial al desenvolupament dels darrers mesos. Aquestes desigualtats socials creixents probablement es materialitzen en un nombre cada vegada més gran de casos de noma, encertadament anomenat “un biomarcador de la pobresa”.

Ciència, compromís i coalicions

El noma també ens ofereix un exemple poderós del que cal per trencar aquesta espiral. En primer lloc, la ciència, el coneixement com a base de les intervencions més eficaces per diagnosticar i tractar la malaltia. Aquest coneixement dona veu als infants que l’han patida i la pateixen, i les persones que en sobreviuen s’han convertit en actors fonamentals en la seva difusió.

En segon lloc, el compromís de persones i institucions decidides a no ser indiferents davant d’aquesta injustícia. El tipus de compromís que fa 30 anys va posar en marxa una organització mallorquina, la Fundació Campaner, que des d’aleshores mobilitza recursos i capacitats per atendre els infants que pateixen noma i sensibilitzar sobre la malaltia. Una de les iniciatives que estan promovent és declarar el 3 de desembre, dia de la mort del seu fundador Josep Campaner l’any 2023, com a Dia Internacional de la Lluita contra el Noma. Aquesta setmana han presentat la seva delegació a Madrid i han convocat una reunió amb els grups parlamentaris per promoure el suport unànime del Congrés a aquesta iniciativa.

Llançament de la Coalició Espanyola contra les MTD a l’Institut de Salut Carlos III, a Madrid. A baix a la dreta, membres de la Fundació Campaner i la investigadora Marta Ribes al Congrés dels Diputats, on van promoure declarar el 3 de desembre com a Dia Internacional de la Lluita contra el Noma.

En tercer lloc, les coalicions que uneixen els esforços d’organitzacions i institucions com les que hem creat la Coalició Espanyola contra les Malalties Tropicals Desateses, presentada el 29 de gener a l’Institut de Salut Carlos III de Madrid. Aquesta iniciativa, del grup promotor de la qual forma part ISGlobal, neix per visibilitzar les MTD i mobilitzar recursos, coneixement i voluntat política a Espanya. L’objectiu és donar suport al treball en la prevenció, el control i l’eliminació d’aquestes malalties, en línia amb els objectius de l’Organització Mundial de la Salut, els Objectius de Desenvolupament Sostenible i la visió d’Espanya sobre la salut global que recull l’Estratègia de Salut Global aprovada el 2025.

Ciència, compromís i coalicions, amb l’equitat com a brúixola irrenunciable en aquests temps convulsos.

Imagina que entres en una sala i et trobes amb professionals de la medicina, psicologia i epidemiologia, juntament amb experts en arquitectura, gestió, economia i comunicació, a més del veïnat de Barcelona i personal tècnic de l’ajuntament. A la sala té lloc una conversa rellevant i complexa sobre com adaptar-nos al canvi climàtic.

La naturalesa del canvi climàtic el fa un "problema retorçat", com han denominat Reiner Grundmann i altres experts. Això vol dir que les solucions són difícils d’assolir i de vegades contradictòries a causa de les interdependències entre el clima, els éssers vius i la societat. A aquesta complexitat s’hi suma un context polític global desfavorable per a l’acció climàtica i el multilateralisme, caracteritzat per l’augment de conflictes i un renovat interès per l’extracció de petroli i minerals.

Per abordar aquests reptes, durant la segona meitat de 2025, ens vam reunir 80 persones en vuit sessions temàtiques al Palau Macaya de Barcelona. El cicle de reflexió Veus per la Salut: narratives i acció davant del canvi climàtic, organitzat per la Fundació “la Caixa” amb la direcció científica d'ISGlobal, va promoure aquests espais de reflexió i diàleg sobre solucions polítiques, urbanes, socials i de salut davant del canvi climàtic.

Primera sessió: calor extrema i salut urbana

El 25 de juny, durant la primera onada de calor de l’any, la sessió es va centrar en l’impacte de les temperatures extremes en la salut. La calor extrema suposa un risc important per a la salut, tal com es reflecteix en l’increment de la mortalitat per calor dels darrers anys. Els grups més vulnerables inclouen les persones grans, els infants, les persones amb comorbiditats i aquelles persones molt exposades a la calor per haver de viure en habitatges inadequats o per les seves condicions laborals. Dies després, vam rebre la notícia de la mort de la Montse, treballadora del servei de neteja municipal de Barcelona després de la seva jornada laboral. Aquesta no seria l’última notícia de l’estiu sobre treballadors a l’aire lliure que moren a causa de la combinació de vulnerabilitats estructurals i temperatures extremes.

En resposta, es van identificar diverses àrees d’acció prioritàries. Una d'elles és la actualització dels protocols d’emergència davant les onades de calor, que determinen mesures excepcionals, com la cancel·lació de la jornada laboral. Una altra és la millora de la comunicació del risc, amb l’ús d’alertes i recomanacions sanitàries culturalment adaptades. Aquestes accions formen part de la resposta a emergències: com actuem i quins recursos necessitem per afrontar una onada de calor.

La ciutat que ens emmalalteix o ens protegeix

Però no ens vam quedar només en la resposta; també vam parlar de prevenció i de com el nostre entorn, l’urbanisme de Barcelona, ens emmalalteix. L’efecte illa de calor urbana pot augmentar les temperatures fins a 2,5 ºC per sobre de la mitjana en algunes zones de la ciutat. Vam recordar com la natura és una gran aliada per a la regulació climàtica, la millora de la qualitat de l’aire i la salut mental. Juntament amb la reducció del transport motoritzat i l’augment del transport actiu, aquestes mesures formen part d’un model urbà més saludable. Les superilles i els eixos verds en són exemples, encara que com a projectes pilot tenen limitacions evidents a nivell d’escala i impacte. La recuperació i renaturalització d’espais verds i blaus, com el Parc Fluvial del Besòs o el canal Catharijnesingel a Utrecht, també ens van servir d’inspiració.

Parc Fluvial del Besòs. Foto: Vicente Zambrano González / Ajuntament de Barcelona.

El paper de la ciutadania en la presa de decisions i el disseny de la ciutat és cada cop més rellevant. En una de les sessions vam reflexionar sobre l’accessibilitat, l’ús i la percepció de Montjuïc, un dels grans espais verds de Barcelona. El potencial de Montjuïc com a proveïdor de serveis ecosistèmics i de salut és enorme, però a la pràctica la pressió turística, la baixa connectivitat i el paisatgisme limiten l’ús que en fan els residents. Redissenyar els espais públics i els parcs amb la participació ciutadana i des d’una perspectiva d’equitat ens apropa al model urbà saludable, sempre que la participació ciutadana sigui efectiva.

Reptes comuns per a l’acció climàtica

Entre pissarres, post-its i papers, es compartien nombroses solucions juntament amb l’evidència científica sobre els seus beneficis per a la salut, i es percebia el consens sobre la urgència política. Tot i això, vam identificar obstacles comuns que dificulten l’acció en matèria d’urbanisme i salut.

Governança fragmentada. A nivell polític, els retards en l’aprovació dels pressupostos generals i la falta de continuïtat en les polítiques urbanes i ambientals després dels canvis de govern dificulten la implementació i l’eficàcia de les mesures. La manca de recursos i de coordinació entre departaments i nivells de govern es va identificar com un dels principals obstacles en la preparació i resposta a emergències relacionades amb esdeveniments climàtics, com va ser el cas de la dana de 2024 a València o dels incendis forestals a Espanya el 2025. Prioritzar l’agenda climàtica i de salut passa per assegurar recursos municipals, nacionals i europeus, implementats amb una perspectiva d’equitat en salut.

Desigualtats socials i econòmiques. Els riscos climàtics multipliquen les desigualtats existents i generen noves vulnerabilitats. A Barcelona, l’urbanisme verd, que inclou accions com la rehabilitació d’habitatges o l’augment de parcs per adaptar la ciutat al canvi climàtic, accelera la gentrificació, incrementant els preus dels habitatges i comerços. Aquest impacte no desitjat impedeix l’accés a l’habitatge per als residents de renda baixa i mitjana. L’accés i la qualitat de l’habitatge són determinants d’una bona salut física i mental. Per evitar el desplaçament dels residents a causa d’aquestes mesures, cal protegir el dret a l’habitatge.

Visió antropocèntrica de la natura i individualisme. Veure la natura com un recurs per explotar impedeix entendre les eco- i interdependències que sostenen la ciutat. Cal un canvi de paradigma per comprendre la natura com a un element més del teixit social, aplicant principis d’ecologia urbana. Les solucions d’adaptació al canvi climàtic també requereixen canvis de comportament i responsabilitat col·lectiva sobre els espais i serveis públics.

Aprenentatges i motivació: el valor del diàleg plural

Les sessions acabaven amb ganes de continuar parlant i actuant per una ciutat i societat saludables. Aquesta motivació compartida evidencia un aprenentatge important: els espais de diàleg i trobada diversos són valuosos en si mateixos i també impulsen accions. El principal repte d’aquests tallers era assegurar una participació plural, amb representació d’expertes, ciutadania i administració pública. Quan una d’aquestes parts faltava, les sessions no eren representatives ni productives. Com apuntava una participant, tècnica de l’Ajuntament de Barcelona, és essencial enfortir la relació entre aquests tres àmbits i facilitar el diàleg i l’intercanvi de coneixement. A la qual cosa una altra participant va respondre que la propera vegada hauríem de convidar el sector privat.

Sorprèn el seu tracte tan planer, la seva senzillesa. Francis Mojica té els peus a terra tot i haver fet avançar la biologia a passes de gegant i de sonar des de fa anys com a possible premi Nobel. A principis dels noranta va descobrir unes seqüències genètiques que es repetien a intervals regulars —les CRISPR, acrònim en anglès de repeticions palindròmiques curtes agrupades i regularment espaiades— i una dècada més tard va comprendre que formaven part d’un sistema d’immunitat adaptativa dels bacteris davant dels virus: els bacteris integraven en el seu genoma fragments de l’ADN dels seus invasors per guardar un registre d’infeccions que en el futur els permetés reconèixer aquestes seqüències, unir-s’hi i tallar-les i destruir-les mitjançant la proteïna Cas.

Aquests descobriments, fruit de l’estudi de microorganismes de les salines de Santa Pola, no gaire lluny del seu Elx natal, van tenir un abast planetari: van obrir la porta a una tecnologia revolucionària que permet tallar i enganxar seqüències d’ADN de qualsevol ésser viu de manera precisa, senzilla i assequible. Avui s’utilitza en laboratoris de tot el món i les seves possibilitats en medicina, agricultura o biotecnologia prometen transformar la humanitat. Emmanuelle Charpentier i Jennifer Doudna van rebre el 2020 el Premi Nobel de Química per haver desenvolupat les tècniques CRISPR/Cas9.

Però a Francis Mojica no li interessen tant els premis —que també en té, i de molt importants— sinó arribar a comprendre. Se sent còmode investigant a Alacant, allunyat de qualsevol ambició que no sigui la del coneixement pur i gaudint dels plaers del Mediterrani.

Ens va concedir aquesta entrevista abans de la conferència magistral que va pronunciar al CosmoCaixa de Barcelona, en el marc del cicle Grans de la ciència i amb motiu del 2n Congrés de Ciència Ciutadana, coorganitzat per ISGlobal, Science For Change i Ideas for Change.

-Recordes aquell dia d’agost del 2003 en què feia molta calor a Santa Pola i vas decidir no acompanyar la teva dona a la platja?

-I tant. Santa Pola m’agrada molt a l’hivern i no tant a l’estiu, però un té vacances quan les té. Ho vaig aprofitar i me’n vaig anar a la universitat a analitzar dades de les seqüències genòmiques del bacteri Escherichia coli que havíem aconseguit mesos abans. Quan em vaig adonar del que havia descobert, vaig córrer cap a la platja i li vaig dir a la meva dona: “Geli, he trobat una cosa que algun dia sortirà als llibres de text”.

-Ho vas veure clarament.

-Vaig veure que era una cosa grossa, una contribució impressionant al coneixement científic, perquè mai no s’havia descrit res semblant. Li vaig explicar una mica a la meva dona el descobriment, que creia que els microorganismes tenien memòria, que eren capaços d’aprendre. Ella, que no és científica, em va dir: “No entenc res, però deu ser molt important per la manera com m’ho estàs explicant”.

-Efectivament, has passat a la història.

-Sí. Sense buscar-ho. Però potser millor així.

El moment eureka

-Com hi vas arribar?

-Deu anys abans m’havia topat amb les seqüències repetides del genoma en unes arquees que viuen a les salines de Santa Pola. Eren unes repeticions perfectament ordenades, a una distància fixa les unes de les altres. Inicialment vam pensar que el més important eren aquestes repeticions, però després ens vam adonar que no, que el que era realment important eren els “espaiadors”, allò que hi havia entre aquestes repeticions, que era diferent en cada aïllat, fins i tot en aïllats diferents de la mateixa espècie. D’on coi venien aquests espaiadors tan curiosos? Se’ns va ficar entre cella i cella descobrir-ho i vam anar-hi de cap. Vam descobrir que es tractava de magatzems d’informació.

Quan vam descobrir que era l’únic sistema d’immunitat adquirida amb memòria dels procariotes em va semblar brutal! I no cal dir tot el que va venir després. De seguida vam veure que allò tenia aplicacions en microbiologia, salut, clínica, biotecnologia...

-Com ho vau veure?

-Un d’aquells espaiadors d'E. coli que estàvem analitzant coincidia amb la seqüència d’un virus que infectava el bacteri. I sabíem que aquella soca en concret era resistent a la infecció per aquell virus. També sabíem que altres aïllats d'E. coli que no tenien aquell espaiador sí que eren sensibles a la infecció. Vam començar a analitzar seqüències CRISPR de bacteris i arquees a les bases de dades disponibles i vam començar a veure que allò que havíem observat en E. coli es repetia en aproximadament un 2% de les 4.500 seqüències que vam analitzar. Suficient per veure que anàvem bé. Vam arribar a la conclusió que aquella soca de bacteri en algun moment havia fet una “fotografia” d’un virus que l’havia infectat, i l’havia guardada en forma d’espaiador. A partir d’aquell moment el bacteri i tots els seus descendents s’havien tornat resistents a la infecció per aquell virus.

Democratitzar l’enginyeria genètica

-El vostre descobriment ha tingut repercussions per a tota la humanitat.

-Va ser absolutament inesperat. Quan vam descobrir que era l’únic sistema d’immunitat adquirida amb memòria dels procariotes em va semblar brutal! I no et dic res de tot el que va venir després. De seguida vam veure que allò tenia aplicacions en microbiologia, salut, clínica, biotecnologia... Tingues en compte que les poblacions de bacteris i de procariotes en general les controlen els virus. La majoria dels bacteris patògens, com els que causen el tètanus, el botulisme o la diftèria, produeixen toxines perquè tenen virus integrats en el seu genoma. Si podem evitar que aquests bacteris es tornin tòxics, imagina’t les possibilitats. Per exemple, podem protegir els bacteris que produeixen iogurt de les infeccions per virus, que són molt freqüents.

-Milers de laboratoris ja utilitzen CRISPR com una eina fonamental.

-No només per modificar microorganismes i fer-los resistents als virus, sinó també per generar antimicrobians específics de seqüència, que maten només el bacteri desitjat. S’està utilitzant moltíssim en modificació genètica, per millorar la productivitat i la qualitat dels cultius, en animals o per identificar dianes terapèutiques. Per exemple, si determines que una regió del genoma d’un organisme és responsable de produir una malaltia, bloquejant aquest gen o la seva expressió acabes amb la malaltia.

No oblidar la fàbrica de sabates

-I no n'estàs molt orgullós?

-Sí.

-Però mantens una gran humilitat.

-Ah, tinc la meva dona al darrere, que quan levito una mica em fa baixar: “Francis, recorda qui ets!”.

-I qui ets?

-Soc fill d’una família molt humil de sabaters que, malauradament, no van poder estudiar. Jo vaig tenir la sort de fer-los cas: quan pensava que em quedaria a la fàbrica dels meus pares posant cola i folrant talons, em van convèncer que continués estudiant. Mai no vaig creure que pogués acabar una carrera. Pensava que els científics eren gent molt especial, amb una capacitat que jo, és clar, no tenia. Però després t’adones que, si hi dediques hores, al final hi arribes.

Soc fill d’una família molt humil de sabaters. Pensava que em quedaria posant cola i folrant talons, però em van convèncer que continués estudiant. Mai no vaig creure que pogués acabar una carrera

-Continues a la Universitat d’Alacant tot i ser reconegut internacionalment, i suposo que et deuen arribar ofertes temptadores.

-Hi estic bé. La Universitat d’Alacant és bona. I no tot és treballar: el clima és benigne, soc a prop de la família, es menja molt bé, cobro prou per viure i permetre’m un parell de cerveses de tant en tant… No necessito res més. En aquesta vida no cal ser ambiciós. Si no, ets un desgraciat.

Un Nobel esquiu

-Però, com et vas sentir quan el 2020 vas saber que havien concedit el Premi Nobel de Química a dues científiques que havien desenvolupat una tecnologia a partir del vostre descobriment?

-Encantadíssim de la vida. Estava convençut que havien de donar el Nobel a algú del camp CRISPR. Es va atorgar pel desenvolupament d’una tecnologia molt concreta, no pel descobriment del sistema d’immunitat adquirida dels procariotes. També m’hauria sorprès moltíssim que hagués estat així! Per començar, no existeix un Premi Nobel de Biologia. Ara mateix jo diria que fins i tot es poden donar més premis per CRISPR, perquè una cosa és l’eina d’edició genètica, però després n’han sortit moltes més, per al diagnòstic molecular, per exemple, o el que et comentava del seu ús com a antimicrobià. Això també pot arribar a ser una revolució.

Una cosa és l’eina d’edició genètica, però després n’han sortit moltes més, per al diagnòstic molecular, per exemple, o com a antimicrobià

-On ens pot portar tot això? Podrem curar malalties genètiques?

-Ja s’estan curant pacients de leucèmia, sordesa, ceguesa, malalties cardíaques, diabetis, hipercolesterolèmia… el que vulguis.

CRISPR contra CRISPR

-I després d’haver contribuït a aquest descobriment i veure com floreix, a què et dediques ara? Perquè, què més es pot fer?

-Ara estem immersos en el més emocionant de tot, perquè una cosa és treballar buscant alguna cosa sense saber què sortirà, com vam fer durant deu anys. Però ara ja sabem on som i som capaços d’escollir cap a on volem anar. Estem treballant amb uns sistemes CRISPR molt diferents de tots els altres. Els falten “components” dels sistemes CRISPR típics. Creiem que són CRISPR entremaliats, CRISPR de virus que actuen inhibint el sistema de defensa CRISPR del bacteri hoste. Estem superemocionats amb això: CRISPR contra CRISPR. També col·laborem amb algunes empreses i altres universitats per millorar cultius agrícoles amb eines CRISPR.

-Quants sou a l’equip?

-Cinc.

-Només?

-Sí. Mai no n’he tingut més. És ideal.

-Per què?

-Amb més gent, augmenta la probabilitat que hi hagi alguna poma podrida.

-O sigui, és molt important el bon ambient a l’equip.

-Fonamental. És millor tenir poques persones però que col·laborin entre elles i tinguin bon rotllo. Malauradament, això és difícil d’aconseguir amb grups grans.

-Com t’agradaria veure’t en el futur?

-Ai, m’agradaria continuar així mentre el cos m’ho permeti i el cap continuï funcionant. De vegades ja no és tan ràpid com abans, i no puc estar al dia de tot perquè la tecnologia avança a una velocitat increïble. En el moment que vegi que ja no contribueixo al grup, començaré a apartar-me discretament. Però mentre pugui, continuaré. La recerca és una meravella.

[Aquest text ha estat escrit conjuntament per Lalama Jabby i Consuelo Bautista.]

Accedir a l’atenció sanitària sense que això suposi un empobriment hauria de ser un dret garantit. Tanmateix, per a milions de persones —i especialment per a dones i nenes— aquest dret encara és lluny de fer-se realitat.

El 12 de desembre es va celebrar el Dia Internacional de la Cobertura Sanitària Universal, un compromís assumit per les Nacions Unides l’any 2012 per garantir que totes les persones tinguin accés a serveis de salut essencials i de qualitat, sense patir per aquest motiu dificultats econòmiques.

Malgrat els avenços registrats entre el 2000 i el 2015, en els darrers anys s’ha produït un estancament preocupant. A escala mundial, el nombre de persones que incorren en despeses “catastròfiques” en salut no para d’augmentar. S’entén per despeses catastròfiques aquelles que superen el 10% del pressupost total d’una llar. L’any 2021 aquestes despeses van afectar prop de 2.000 milions de persones. Darrere d’aquestes xifres hi ha realitats quotidianes: famílies que han de triar entre pagar un tractament o el lloguer, joves que interrompen els seus estudis per contribuir a l’economia familiar, o persones que han d’escollir entre menjar o medicar-se.

En aquest context, ISGlobal va publicar el 2024 un policy brief en què s’analitzen les principals iniciatives per assolir i consolidar la cobertura sanitària universal a Espanya, així com un compromís per avançar en aquest objectiu.

Dones, nenes i adolescents, i altres col·lectius en situació de vulnerabilitat, afronten majors obstacles estructurals per accedir a serveis de salut bàsics. Incorporar de manera efectiva la perspectiva de gènere en les estratègies de cobertura sanitària universal és, per tant, una condició indispensable per avançar cap a sistemes de salut més equitatius i resilients.

La desigualtat de la cobertura sanitària té rostre de dona

Fins i tot en contextos amb una cobertura sanitària gairebé universal, la desigualtat de gènere continua marcant l’accés, la qualitat i els resultats en salut.

A la Unió Europea, el 41 % de les dones declara tenir dificultats per fer front a una intervenció dental inesperada i el 39 % considera inassumibles els serveis de salut mental

En nombrosos països de la Unió Europea, tot i disposar d’una cobertura poblacional gairebé universal dels serveis sanitaris essencials, les dones reporten amb més freqüència necessitats sanitàries no cobertes, ja sigui per motius econòmics, per la distància als serveis o per les llargues llistes d’espera. Així mateix, perceben una menor qualitat en l’atenció rebuda i afronten més obstacles en els processos de diagnòstic i tractament.

Aquestes desigualtats s’amplifiquen en àmbits marcats per l’estigma, com la salut mental i la salut sexual i reproductiva. En aquesta línia, encara persisteixen àrees on predomina una visió androcèntrica de la biomedicina, amb diferències en la presentació clínica de malalties que s’invisibilitzen, efectes de tractaments insuficientment estudiats en dones o una escassa inclusió de la diversitat de gènere en la recerca en salut.

Les necessitats sanitàries no cobertes estan estretament vinculades a la inestabilitat econòmica. A la Unió Europea, el 41 % de les dones declara tenir dificultats per afrontar una intervenció dental inesperada i el 39 % considera inassumibles els serveis de salut mental. Tot i que la Unió Europea va prohibir la diferenciació per sexe en l’accés a les assegurances privades, encara persisteixen exclusions específiques que afecten de manera desproporcionada les dones, com les restriccions durant l’embaràs o la manca de cobertura de prestacions relacionades amb la fertilitat en les assegurances bàsiques.

Sense protecció econòmica, les desigualtats es multipliquen

Sense protecció econòmica, la cobertura sanitària universal esdevé una promesa fràgil, especialment per a les dones.

Els determinants socials de la salut, com el nivell socioeconòmic, s’entrellacen amb els rols de gènere i amb factors culturals per generar xarxes inseparables d’inequitat. Moltes dones compaginen feines precàries amb treballs de cures no remunerats. Això limita la seva autonomia econòmica i redueix la seva capacitat d’accés als serveis de salut.

Aquestes desigualtats tenen arrels estructurals i històriques: la posició tradicional de les dones com a cuidadores, trajectòries laborals més curtes i fragmentades, i pensions més baixes que dificulten encara més l’accés continuat a l’atenció

Les persones amb ingressos baixos, residents en zones rurals i llars on conviu almenys una persona gran estan especialment exposades a barreres econòmiques i a una menor cobertura de serveis essencials. Aquestes desigualtats tenen arrels estructurals i històriques: la posició tradicional de les dones com a cuidadores, trajectòries laborals més curtes i fragmentades, i pensions més baixes que dificulten encara més l’accés continuat a l’atenció.

La bretxa de gènere en salut també és digital

L’augment de l’ús de la intel·ligència artificial (IA) en l’àmbit sanitari corre el risc d’amplificar els biaixos de gènere ja existents. La IA s’alimenta de contingut ja publicat, el qual està condicionat per una visió històricament androcèntrica i excloent, que acabarà perpetuant patrons de desigualtat i discriminació.

Un dels principals reptes actuals és impulsar el desenvolupament d’aplicacions basades en IA que integrin, des de la seva concepció, una perspectiva de gènere i interseccional, contribuint així a reduir les barreres d’accés i a promoure una major equitat en l’ús d’aquestes tecnologies.

La conclusió és clara: per avançar cap a la cobertura sanitària universal és imprescindible integrar la justícia de gènere en el disseny, la implementació i l’avaluació de les polítiques públiques de salut. Sense aquesta mirada, la cobertura sanitària universal continuarà sent un objectiu parcial i incomplet.

Aquest any he pogut viure el dia a dia d’un adolescent romanès gràcies a una mentoria social. Cada setmana, durant molts mesos, he compartit amb ell les seves dificultats, triomfs i fracassos. Aquest mateix any, també he acompanyat una metgessa resident peruana de segon any en el desgastador periple de renovar un permís de residència, amb totes les seves penes. Acompanyar en l’àmbit social i personal m’ha donat una visió que m’ajuda a reflexionar i a aplicar aquest aprenentatge en la meva pràctica diària com a metgessa de família i investigadora en el camp de la salut de les persones migrants. En ambdós casos, tan diferents des del punt de vista socioeconòmic, les situacions de racisme estructural s’han anat fent presents amb massa freqüència.

Una societat diversa que no sempre es reconeix com a tal

Amb aquestes realitats tan properes, em sorprenen els titulars recurrents que defineixen la nostra “nova” societat com a multiracial i envellida. Em sorprèn perquè fa molt de temps que ja no és cap novetat: és una societat diversa en la seva identitat. Més del 36% de la població resident a Espanya menor de 20 anys té almenys un progenitor nascut a l’estranger.

Malgrat això, els discursos mediàtics no sempre reflecteixen aquesta realitat quotidiana. Es parla de migrants als titulars, però poques vegades de la convivència real, de les segones generacions (generalment identificades amb la societat espanyola en què han crescut) o de com les oportunitats d’ascens social continuen estant fortament marcades per la situació educativa i socioeconòmica de les famílies.

Migracions reals, més enllà dels titulars

Cada any, el 18 de desembre, celebrem el Dia Mundial del Migrant. L’Organització Internacional per a les Migracions (OIM) defineix la migració com el desplaçament de persones des del seu lloc de residència habitual a un de nou, ja sigui travessant una frontera internacional o dins del mateix país.

Contràriament al que suggereixen els grans titulars, la major part de les migracions es produeixen dins d’un mateix país o cap a països veïns. La majoria són ordenades i responen a motius familiars, laborals o d’estudis. No generen problemes significatius ni encaixen en els relats de crisi que sovint dominen la narrativa mediàtica, tot i que cap d’elles està exempta de dificultats. 

Migracions forçades, o quan migrar no és una opció

Les dificultats apareixen especialment en les migracions econòmiques o forçades, que sovint es duen a terme en condicions extremes i, en molts casos, fora dels marcs legals que faciliten les migracions privilegiades i compliquen o impedeixen les menys afavorides.

En aquest grup s’hi troben persones que es desplacen per precarietat econòmica, crisis climàtiques, conflictes bèl·lics o manca de llibertats. Moltes no tenien intenció de migrar, però les circumstàncies les obliguen a fer-ho.

En l’últim any, la resposta internacional a les migracions forçades s’ha endurit, tant als Estats Units com a diversos països europeus, així com en l’àmbit de la Unió Europea de manera conjunta.

La salut de les persones migrants: barreres i oportunitats

Des del grup multidisciplinari i multinacional de Salut del Migrant d’ISGlobal tenim com a principal objectiu millorar tant l’accés com la qualitat de l’atenció sanitària adreçada a les persones migrants.

En l’estudi de l’accessibilitat i de l’abordatge de necessitats específiques s’han identificat barreres i facilitadors per a la detecció de la mutilació genital femenina. També s’ha treballat en salut comunitària mitjançant processos participatius destinats a promoure la salut mental en dones migrants.

Innovació per a una atenció més segura i eficaç

En l’àmbit assistencial, estem desenvolupant una eina innovadora de cribratge múltiple per detectar persones migrants sense una immunització adequada davant de malalties prevenibles per vacunació. Paral·lelament, continuem implementant ISMiHealth, l’eina de cribratge múltiple de malalties que facilita la tasca dels professionals d’Atenció Primària en l’abordatge de la salut migrant.

Condicions laborals i salut, un repte urgent

Una altra línia de recerca aborda les condicions laborals i el seu impacte en la salut de determinats col·lectius migrants, com el cas de l’estrès tèrmic al qual estan exposats molts treballadors agrícoles. Estudiar aquestes realitats permet dissenyar intervencions que en mitiguen els efectes i milloren el seu benestar.

Cap a un sistema sanitari veritablement equitatiu

Millorar l’accés de la població migrant al sistema sanitari i oferir una atenció més adequada a les seves necessitats, mitjançant coneixement generat i compartit de manera conjunta, és un objectiu assolible i necessari.

Només així podrem construir un sistema sanitari equitatiu i d’acord amb la societat diversa en què vivim: una societat que ja no és “nova”, sinó simplement real.

Les emocions han tingut un paper evolutiu crucial en la supervivència de la nostra espècie (i de moltes altres), permetent-nos reaccionar ràpida i eficaçment davant amenaces i oportunitats externes. Fins i tot avui, en la societat “moderna”, sovint és l’emoció, més que la raó, la que modela els nostres valors i guia el nostre comportament, decisions i interaccions socials.

La salut global no és una excepció. La seva història no només s’escriu en dades, polítiques i directrius; també s’escriu en emocions. I 2025 ha estat un remolí emocional. Aquí presentem alguns dels esdeveniments clau de l’any, vistos a través del prisma de sis emocions bàsiques:

Por – La desinformació en l’era de la IA

2025 ha estat sovint anomenat “l’any de la IA”. Tot i que pugui semblar emocionant, el ràpid avanç de la intel·ligència artificial també genera por pel seu potencial d’alimentar la desinformació.

La desinformació, que consisteix en la difusió deliberada d’informació falsa amb la intenció d'enganyar o manipular representa una gran amenaça per a la societat. Erosiona la confiança, soscava la democràcia i fomenta la polarització i la inestabilitat. També és una de les amenaces més perilloses i silencioses per a la salut pública avui dia. El contingut conspiranoide i els deepfakes generats per IA a les xarxes socials estan augmentant la desconfiança envers les vacunes, erosionant la confiança en la ciència i les autoritats sanitàries, i dificultant la resposta a les epidèmies.

La por és un mecanisme de supervivència que prepara el cos per “lluitar o fugir”. També fomenta l’aprenentatge social i la prudència. Per a la societat, la por hauria de servir de guia cap a la vigilància i el discerniment. Com a comunitat científica, tenim la responsabilitat de lluitar contra la desinformació. I pocs temes han estat tan afectats per falsedats com el canvi climàtic. En aquest cas, la por dona pas a la ira.

Ira – La inacció dels governs davant el canvi climàtic

Malgrat algunes senyals esperançadores a la recent COP30, incloent-hi acords sobre mecanismes d’ajuda financera, la cimera va acabar una vegada més sense un pla clar per eliminar els combustibles fòssils i frenar la desforestació, bloquejat per poderosos interessos de lobby.

Mentrestant, les emissions continuen augmentant i s’espera que arribin al seu pic massa tard per mantenir l’escalfament per sota d'1,5 °C respecte als nivells preindustrials: les estimacions actuals ens situen en camí d’un escalfament de 2,6 °C per al 2100. El cost de la inacció ja és enorme: 250 milions de persones s’han vist obligades a abandonar les seves llars a causa de desastres climàtics. Les malalties transmeses per vectors s’estan propagant més ràpid del previst, les morts per calor continuen augmentant i la contaminació de l’aire segueix sent catastròfica en moltes ciutats. És indignant que, amb tant en joc, no es prenguin mesures decisives.

L’ira ens ajuda a mobilitzar energia per afrontar amenaces o defensar-nos del dany. Així doncs, per què no exigim comptes als governs? Per què no mobilitzem l’energia necessària per enfrontar-nos a la major amenaça per a la vida tal com la coneixem?

Fàstic – La crueltat de les retallades d’ajuda

El fàstic actua com a mecanisme de protecció davant elements tòxics, provocant sentiments de repulsió. I és difícil no sentir-lo quan un dels homes més rics del món (i que recentment va rebre un pla de compensació d’1 bilió de dòlars per part de la seva empresa) decideix sense més retallar programes vitals com USAID en nom de l’“eficiència governamental”. Aquestes decisions ja estan costant milers de vides i podrien provocar més de 14 milions de morts prevenibles per al 2030. Malauradament, els Estats Units no estan sols. A Europa, les polítiques de dreta també estan reduint l’ajuda exterior, revertint dècades de progrés en malalties com la malària, la tuberculosi i la SIDA, i posant en risc més de 22 milions de persones, inclosos 5,4 milions de nens menors de cinc anys. Això ens porta a la següent emoció.

Tristesa – Infàncies robades pels conflictes

La tristesa ens ajuda a sobreviure a la pèrdua i ens impulsa a actuar amb més vigilància i reflexió. Què pot ser més trist que el terrible preu que estan pagant els nens i nenes en els conflictes que es viuen a tot el món?

A Sudan, milions de persones han estat desplaçades, deixant 7,4 milions de menors sense accés a aigua potable segura, 4 milions amb desnutrició aguda i 2 milions sense vacunes essencials. A Gaza, s’estima que 64.000 nens i nenes han mort o han quedat discapacitats, i els qui sobreviuen necessiten urgentment aliments i atenció sanitària. A Ucraïna, al voltant de 3.000 nens i nenes (equivalent a unes 150 aules) han estat assassinats o ferits, i molts més han perdut les seves escoles, les seves llars i fins i tot les seves famílies.

La tristesa no ha de ser passiva; ha de ser una crida a aturar aquestes atrocitats i protegir els més vulnerables.

Alegria – Un canvi de joc per a la malària

Per primera vegada en més de 20 anys, es preveu un antimalàric de nova generació. GanLum, que combina un nou fàrmac (ganaplacida) amb un de ja existent (lumefantrina), representa un avanç crucial davant del problema creixent de resistència als tractaments actuals basats en artemisinina. Desenvolupat per Novartis i Medicines for Malaria Venture (MMV), GanLum va donar resultats molt prometedors en un assaig clínic de fase III realitzat a 12 països africans.

Els programes de vacunació contra la malària també han fet grans passos: el 2024, més de 12 milions de dosis van arribar a 17 països africans i, l’abril d’aquest any, 25 països havien estat aprovats per rebre finançament de Gavi per incloure les vacunes als seus programes de vacunació rutinària. A més, un acord per reduir el preu de la vacuna R21/Matrix-M a menys de 3 $ per dosi podria protegir 7 milions de nens addicionals per al 2030, i 21 països ja l’han implementada des de la seva introducció el 2024.

L’alegria motiva comportaments que augmenten les nostres possibilitats de supervivència, com els vincles socials i el benestar col·lectiu. Després d’anys d’estancament en la lluita contra la malària, les vides que es poden salvar gràcies a aquests avenços ens donen, sens dubte, un motiu d’alegria.

Sorpresa – Més ràpid del previst

La sorpresa ens obliga a parar atenció als esdeveniments inesperats. En el post de l’any passat, vaig escriure sobre lenacapavir com un punt d’inflexió per a la prevenció del VIH, sempre que arribés als països que més ho necessiten. La bona notícia és que això ha començat a passar més ràpid del previst. El fàrmac va arribar a Sud-àfrica, Eswatini i Zàmbia pocs mesos després de la seva aprovació als Estats Units. Administrat com a injecció subcutània semestral, lenacapavir és el més proper a una vacuna, ja que reduix la transmissió del VIH en més del 99,9 %. Gilead Sciences ha acordat subministrar-lo sense ànim de lucre a 2 milions de persones en països amb alta càrrega de VIH durant tres anys, i s’espera que les versions genèriques estiguin disponibles des del 2027 a uns 40 $ anuals per persona, en més de 100 països.

La sorpresa ofereix l’oportunitat d’aprendre, adaptar-nos i trobar noves solucions. Esperem que el 2026 ens porti algunes sorpreses inspiradores.

P.D. Un sincer agraïment als meus companys de comunicació per les seves idees que van ajudar a inspirar aquest post!

El Dia Mundial de la Sida és un moment per reconèixer els avenços i per assenyalar els punts cecs que encara condicionen la salut de les persones que viuen amb VIH. El sistema d’atenció al VIH a Espanya és un dels més sòlids d’Europa: la recollida de dades és eficaç, la retenció en l’atenció assistencial és alta i la col·laboració entre metges, investigadors i organitzacions comunitàries ha impulsat dècades de progressos. Tot i això, fins i tot en un sistema tan ben estructurat, una de les comorbiditats més comunes continua passant pràcticament desapercebuda.

A Plena Vista, la campanya que fa visible la salut hepàtica al VIH

Per això el Grup de Salut Pública del Fetge d’ISGlobal ha llançat la campanya A Plena Vista després d’una constatació simple però crucial: a Espanya, la malaltia hepàtica queda fora del focus de l’atenció del VIH, malgrat ser una de les principals comorbiditats que afecten les persones que viuen amb el virus. Els programes de VIH han aconseguit avenços extraordinaris en la gestió de coinfeccions com l’hepatitis C, però el proper gran repte —la malaltia hepàtica esteatòsica, especialment en les seves formes metabòliques (MASLD/MASH)— continua sense diagnosticar-se prou en la majoria d’entorns clínics.

Això reflecteix una deficiència sistèmica: fins i tot els sistemes de salut més avançats poden passar per alt allò que no mesuren de manera rutinària. I en salut, com en l’art, el que queda fora de focus sovint queda fora de la cura. A Plena Vista neix per posar la salut hepàtica en primer pla a Espanya.

La campanya s’inspira en Las Meninas, triada perquè és molt reconeguda pel públic espanyol: des de la ciutadania fins al personal clínic i acadèmic. Velázquez mostra el rei només com un reflex: present, fàcil de passar per alt i, en última instància, inadvertit. ‘A Plena Vista’ utilitza aquesta metàfora per reflectir una realitat similar en l’atenció al VIH a Espanya: el fetge és essencial, i tanmateix sovint es deixa de banda.

Las Meninas. Velázquez, Diego Rodríguez de Silva. Imatge: ©Museu Nacional del Prado.

L’octubre de 2025 es va produir un punt d’inflexió important quan la European AIDS Clinical Society (EACS) va actualitzar les seves guies per incloure, per primera vegada, un diagrama de flux diagnòstic per avaluar i monitorar la gravetat de la malaltia en casos de sospita de MASLD i factors metabòlics de risc en persones que viuen amb VIH. Aquest nou circuit ofereix a la comunitat clínica una guia pràctica i basada en l’evidència per integrar el cribratge hepàtic i l’avaluació no invasiva de la fibrosi en l’atenció rutinària del VIH—eines que el sistema espanyol està preparat per adoptar.

Espanya té les eines; falta integrar-les

La campanya liderada per ISGlobal destaca que Espanya ja disposa de la infraestructura i l’expertesa per monitorar la malaltia hepàtica en poblacions amb VIH. El que falta és integració. Les peces hi són, però encara no estan connectades. Alinear els serveis de VIH amb les noves recomanacions de l’EACS pot reduir oportunitats perdudes de diagnòstic precoç i garantir que la salut hepàtica formi part estàndard de l'atenció contínua del VIH.

L’atenció al VIH ja no pot continuar aïllada. La malaltia hepàtica en persones amb VIH pot ser tant infecciosa (com la coinfecció per VHC) com no transmissible (incloent l’esteatosi i la disfunció metabòlica). Basant-se en el lideratge d’Espanya en l’eliminació de les hepatitis víriques, A Plena Vista convida hepatòlegs, professionals del VIH, especialistes en malalties no transmissibles, investigadors i líders comunitaris a defensar una resposta coordinada que reflecteixi la doble naturalesa infecciosa–metabòlica de la malaltia hepàtica.

Les evidències emergents a Espanya mostren que moltes comorbiditats que afecten la qualitat de vida es poden prevenir si s’identifiquen de manera primerenca

El missatge de la campanya és clar: la hepatologia preventiva s’ha d’integrar en l’atenció al VIH. Les eines no invasives de fibrosi, les avaluacions metabòliques i els circuits clínics estructurats com el diagrama EACS 2025 poden incorporar-se fàcilment al seguiment rutinari. Les evidències emergents a Espanya mostren que moltes comorbiditats que afecten la qualitat de vida es poden prevenir si s’identifiquen de manera primerenca.

En aquest Dia Mundial de la Sida, A Plena Vista convida Espanya a enfocar allò que durant tant de temps ha romàs invisible—i a transformar la visibilitat en acció que reforci la salut al llarg de tota la vida de les persones que viuen amb VIH.

Quan es va celebrar el primer Dia Mundial de la Sida el 1988, jo acabava de fer el meu primer curs d’immunologia, en què començàvem a aprendre més sobre un virus misteriós: el virus de la immunodeficiència humana (VIH). En aquell moment, no se sabia gaire cosa sobre aquest virus sigil·lós.

Tres anys més tard, la mort de Freddie Mercury va portar l’atenció mundial cap a una epidèmia que ja havia costat milions de vides. La majoria havien mort en l’anonimat, deixant enrere vides inconcluses i éssers estimats afligits. Cap d’ells va viure per veure el gran avanç del 1996: la teràpia antiretroviral triple (que combina tres fàrmacs en un sol tractament). Per a les persones que vivien amb el VIH, aquest moment va ser tan transcendental com l’arribada de l’home a la lluna: el VIH va deixar de ser una sentència de mort automàtica i va esdevenir una malaltia crònica i manejable.

Una revolució compartida de manera desigual

Tanmateix, aquesta revolució va continuar sent un privilegi dels països rics. Es va trigar gairebé una dècada a portar aquest tractament que salva vides als països amb ingressos baixos, especialment a l’Àfrica subsahariana. Mentre les persones dels països més rics recuperaven les seves vides, al voltant de 30 milions de persones arreu del món vivien amb el VIH, la majoria sense tractament, i cada any se’n contagiaven 3,8 milions més. En països com Sud-àfrica, Moçambic i Zàmbia, el VIH continuava sent una sentència de mort, l’epítom de la inequitat global.

Dos canvis revolucionaris que van salvar milions de persones

Aleshores, què va canviar al voltant del 2002-2003 perquè el tractament contra el VIH estigués disponible per a desenes de milions de persones? Dues iniciatives importants van transformar la resposta mundial:

• El Fons Mundial de Lluita contra la Sida, la Tuberculosi i la Malària, i
• el PEPFAR, el Pla d’Emergència del President dels Estats Units per al Reforç de la Lluita contra la Sida

Aquests esforços coordinats i de gran abast aportaren recursos sense precedents, i continuen fent-ho avui. A principis de la dècada del 2020, contribuïen conjuntament amb uns 10.000 milions de dòlars anuals, mentre que el finançament per a la recerca del VIH seguia augmentant, cosa que va conduir a importants avenços en prevenció, diagnòstic i tractament clínic.

Estem tan a prop d’acabar amb el VIH, d’assegurar que milions de persones puguin portar una vida plena i saludable! Retrocedir ara seria un fracàs tant moral com estratègic

Des de la implementació del tractament antiretroviral en les regions més afectades pel VIH, s’han salvat més de 20 milions de vides i s’han evitat gairebé 40 milions de noves infeccions. Amb el tractament, persones al límit de la mort tornaven literalment a la vida poques setmanes després de començar a prendre les pastilles: molts ho van qualificar de miracle. Fins i tot sent una científica racional i poc inclinada a creure en miracles, podia entendre que aquell retorn tan espectacular a la salut es pogués percebre com obra d’un poder sobrenatural.

Any rere any, ONUSIDA informava sistemàticament dels avenços: menys infeccions noves, menys morts relacionades amb la sida i una reducció important de la transmissió de mare a fill, mentre el tractament evolucionava de múltiples dosis diàries a una sola pastilla. I va augmentar l’esperança de vida. A Sud-àfrica, va passar d’uns 56 anys l’any 2000 a 67 anys actualment.

La ciència avançava. En els últims anys, els progressos en prevenció, com la profilaxi preexposició injectable (PrEP) amb cabotegravir cada dos mesos i les injeccions semestrals de lenacapavir, ens han acostat més que mai a acabar amb la sida el 2030.

2025: un pas enrere perillós

Llavors va arribar el 2025. L’administració estatunidenca de Donald Trump va desmantellar mecanismes clau d’ajuda internacional, va retallar la major part de la USAID i va reduir dràsticament el finançament del PEPFAR i del Fons Mundial.

Només uns mesos després de les retallades, els efectes ja són visibles: acomiadament de professionals sanitaris, tancament de clíniques i persones sense accés al tractament. Un estudi de modelització recent advertia que una reducció del 24% en el finançament podria comportar 3 milions de morts addicionals relacionades amb la sida i entre 4 i 11 milions de noves infeccions pel VIH fins al 2030.

Som massa a prop per fer-nos enrere

Estem tan a prop d’acabar amb el VIH, d’assegurar que milions de persones puguin portar una vida plena i saludable! Retrocedir ara seria un fracàs tant moral com estratègic.

És com construir la casa de la teva família des de zero, passar anys col·locant maons, invertint els teus estalvis i cuidant cada detall. Només et queda pintar la porta principal i hauries acabat. De debò marxaries després d’haver arribat tan lluny? Renunciaries a la teva llar i perdries tots els diners i sacrificis que has fet?

Acabar el que vam començar

No podem aturar-nos quan som a prop de la meta. Arreu del món, els sistemes de salut estan avançant cap a una atenció integrada, en què el VIH es gestiona conjuntament amb malalties cròniques i infeccions com la tuberculosi i la malària, sovint a través dels serveis d’atenció primària. Aquests models han demostrat ser sostenibles, rendibles, centrats en la comunitat i replicables.

Acabar amb la sida el 2030 continua sent possible, però només si triem acabar el que vam començar

Garantir un tractament antiretroviral ininterromput és essencial per salvar vides i mantenir el VIH sota control. Però no acabarem amb l’epidèmia si no aconseguim aturar les infeccions noves: no es pot ignorar la prevenció. Eines prometedores com el lenacapavir com a PrEP (el més semblant a una vacuna que hem tingut mai) han d’arribar a les regions amb alta incidència i a les persones amb més risc.

També hem d’afrontar l’estigma i la discriminació, que continuen sent obstacles importants per a moltes persones.

Per arribar a qui més ho necessita, caldrà la col·laboració entre governs, donants internacionals, investigadors, la indústria farmacèutica i les comunitats afectades.

Acabar amb la sida el 2030 continua sent possible, però només si triem acabar el que vam començar.

[Aquest article l'han escrit conjuntament la Julia Pedreira (ISGlobal i WGH Spain), la Silvia Gómez (ISGlobal i WGH Spain) i l'Anne Thompson (ISGlobal).]

Cap dona hauria de témer per la seva vida en buscar una existència més digna. No obstant això, milers de dones migrants creuen fronteres amb l’esperança de trobar seguretat i acaben afrontant noves formes de violència, més silencioses però igualment devastadores.

La violència contra les dones travessa fronteres

Cada 25 de novembre recordem que la violència contra les dones continua sent una pandèmia invisibilitzada en ple segle XXI. Segons ONU Dones, aquesta violència i inseguretat afecta de manera desproporcionada dones i nenes, especialment en contextos de migració, conflicte o crisi humanitària.

Més enllà de les xifres globals, s’hi amaguen realitats que continuen fora del focus mediàtic i polític: les de les dones migrants. La seva experiència està marcada per desplaçaments, ruptures, pèrdua de xarxes de suport i el xoc amb sistemes que no van ser dissenyats per a elles. En aquest punt d’intersecció entre gènere, migració i salut apareix una doble vulnerabilitat: ser dona i migrant, cosa que implica enfrontar formes de violència estructural habitualment normalitzades.

Violències invisibles, vides en moviment

A Europa, el 31% de les dones majors de 15 anys ha estat víctima de violència física o sexual alguna vegada a la vida. El sistema sovint manca de recursos i protocols que responguin a les seves necessitats, cosa que deixa moltes dones desprotegides. Aquesta situació s’agreuja per a les dones migrants, per a les quals el sistema de salut reprodueix barreres idiomàtiques, administratives i/o culturals. La violència institucional pren cos quan una dona tem acudir a un centre de salut pel seu estatus migratori, quan els protocols no contemplen la diversitat cultural o quan l’acompanyament es dilueix en la burocràcia.

Les dones migrants s’enfronten a un risc especialment elevat de violència de gènere al llarg de tot el procés migratori, a causa de rutes insegures, discriminació, precarietat socioeconòmica i barreres d’accés als serveis de suport

Aquestes violències, silencioses però constants, se sumen a la precarietat laboral, la discriminació racial i l’aïllament social. La manca de xarxes familiars i la por a perdre el sosteniment econòmic fan que moltes dones romanguin en situacions d’abús, sense accés a mecanismes de protecció.

La violència de gènere: una ferida en la salut pública

Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la violència de gènere constitueix una emergència de salut pública global que afecta una de cada tres dones al llarg de la seva vida. En contextos humanitaris, la xifra s’eleva: una de cada cinc dones desplaçades pateix violència sexual i més de la meitat de les persones migrants que arriben a Europa han experimentat violència de gènere, essent la majoria (69%) dones.

Abordar la violència contra les dones migrants implica reforçar els sistemes de salut amb perspectiva de gènere i diversitat cultural, capacitar professionals perquè reconeguin més enllà del que és visible, i generar espais segurs on s’escoltin veus silenciades

Aquestes xifres reflecteixen que les dones migrants afronten un risc especialment elevat de violència de gènere al llarg de tot el procés migratori, a causa de rutes insegures, discriminació, precarietat socioeconòmica i barreres d’accés als serveis de suport. La discriminació interseccional per gènere, raça, ètnia o altres factors augmenta encara més els riscos i la gravetat de la violència que pateixen.

Les lesions, els embarassos no desitjats, les malalties cròniques, la depressió, l’ansietat o l’estrès posttraumàtic en són només algunes de les conseqüències. Si la salut és un dret universal, no podem continuar ignorant que els determinants socials, la violència, la migració o el gènere la condicionen profundament.

Abordar la violència des de la intersecció i l’acció

Abordar la violència contra les dones migrants requereix mirades interseccionals i respostes coordinades. Significa reconèixer que no totes les dones parteixen del mateix punt ni viuen les mateixes formes de violència. Implica reforçar els sistemes de salut amb perspectiva de gènere i diversitat cultural, capacitar els professionals perquè vagin més enllà del que és visible i generar espais segurs on s’escoltin veus silenciades.

Des de WGH afirmem que una societat més justa i saludable només serà possible si visibilitzem aquestes violències i treballem conjuntament per transformar-les. Visibilitzar, escoltar i actuar. Perquè sense salut, sense igualtat i sense protecció per a totes les dones, incloses les migrants, no pot haver-hi justícia global.

En memòria i amb esperança

En aquest 25N, alcem la veu per aquelles que van migrar buscant una vida millor, per les que resisteixen en silenci i per les que ja no hi són. Que la seva força ens mobilitzi per construir, des d’avui, un món lliure de violències.

The heat of the moment: un poema d’Anne Thompson

Compartim un poema de la nostra companya a ISGlobal Anne Thompson. El seu projecte actual de recerca (EARLY-ADAPT) analitza els efectes de la temperatura i la contaminació de l’aire sobre la violència de gènere a Espanya. El seu text ens convida a reflexionar sobre les ferides visibles i invisibles de la violència, possibles causes ambientals que poden contribuir-hi, i sobre la força col·lectiva que neix de la sororitat i la cura.

Worldwide, one in three women are assaulted

With violence fueled by hatred, by rage, by insecurity,

Armed with weapons of words, of actions, of bodies.

"Look at what you made me do."

"Did you see what she was wearing?"

"She definitely wanted it."

How many times must we hear the words,

"I'm sorry,"

"Forgive me,"

"It won't happen anymore."

Only, it happens

Over

And over

And over again.

A cruel comment today,

A strong, swift fist tomorrow.

Every 10 minutes, one woman is murdered

By a loved one, a partner, a relative.

140 women every day.

No setting is immune from this brutality.

Not a street,

Not a train,

Not a school,

Not a household.

Temperatures and tempers continue to rise.

He says it was just the heat of the moment but

just how often does the heat impact the moment?

The air we breathe is hazy and contaminated but,

just how often does that pollute a man's ability to self-regulate?

In Spain, the numbers 0-1-6 offer support.

A lifeline.

Calls for help continue to rise

As do the numbers of heatwaves

Drops of tears

Beads of sweat

How much worse will this get?

A planet, a home, a body, a woman

Cannot thrive or flourish

In a place that continues to melt

From the oppressive violence of man

And the oppressive heat in the air

Both of which suffocate

And exhaust

And leave one thirsting for safety

For change

For relief

Is it any wonder that

in our androcentric world,

we call our earth a mother,

Yet so many sit back and watch her burn as well?

En entrar a la Zona Blava de la COP30 a Belém, em va impressionar l’escala de l’esdeveniment: més de 50.000 delegats i delegades, des de funcionaris governamentals fins a investigadors, líders juvenils i representants indígenes, movent-se a través d’un laberint de tendes plenes d’activitat. L’urgència de la crisi climàtica era palpable a tot arreu. Enmig d’aquest caos, estava passant alguna cosa extraordinària: per primera vegada, el món semblava comprendre la relació entre clima i salut.

Un pas històric: el Pla d’Acció de Salut de Belém

El Ministeri de Salut del Brasil, juntament amb l’OMS i l’OPS, va llançar el Pla d’Acció de Salut de Belém (BHAP), el primer marc internacional d’adaptació climàtica dedicat específicament a la salut. Posteriorment, més de 35 institucions filantròpiques globals van anunciar la Coalició de Finançadors de Clima i Salut, alineant-se amb el BHAP per accelerar solucions davant les onades de calor extremes, la contaminació de l’aire i les malalties infeccioses sensibles al clima, alhora que reforcen els sistemes de salut resilients. Els nous compromisos són el resultat d’anys de treball.

Per què és important

Aquestes iniciatives representen un canvi en l’agenda global clima-salut, i posen en relleu el paper essencial de la recerca, l’adaptació i l’equitat. El BHAP estableix un full de ruta per enfortir els sistemes de salut resilients al clima mitjançant la millora de la vigilància de malalties, la integració de la salut en els compromisos climàtics nacionals, el reforç de la capacitat dels professionals de la salut i la priorització de la justícia climàtica i equitat per a les poblacions més vulnerables (persones grans, persones amb malalties cròniques i comunitats socialment marginades). La Coalició de Finançadors de Clima i Salut busca catalitzar enfocaments escalables basats en l’evidència, centrats en les regions de major risc, i el seu compromís inicial de 300 milions de dòlars (realitzat per un grup de finançadors que inclou la Fundació Gates, el Wellcome Trust i la Fundació Rockefeller) està vinculat al BHAP, assegurant un cert nivell d’aplicabilitat.

El costat humà de la COP30

Viure la COP30 de primera mà em va permetre observar com els delegats debatien amb precisió mil·limètrica el llenguatge dels tractats. Es dediquen hores a discutir termes, com si els acords haurien d’usar “should” o “shall”. Tot i que al principi em semblava avorrit, vaig entendre que els detalls del llenguatge dels tractats poden determinar la força dels compromisos, l’aplicació de la rendició de comptes i el finançament que arribarà a les poblacions vulnerables al clima. Aquestes negociacions demostren com la política global està estretament vinculada a la salut poblacional, i com els professionals de la salut i investigadors poden defensar polítiques que protegeixin els més vulnerables.

Fora dels salons de negociació, els pavellons de països, instituts de recerca, agències de l’ONU i ONG funcionaven com a centres d’incidència, innovació i, amb sort, col·laboració intersectorial. La visibilitat de la salut als pavellons va ser notable. Diferents ministres de salut van participar en taules rodones sobre qualitat de l’aire, exposició a la calor, seguretat de l’aigua, salut mental i sistemes de salut resilients. I, enmig del frenesí, els delegats indígenes van portar al fòrum global les seves experiències viscudes del canvi climàtic, amb les seves llengües, la vestimenta tradicional i la narració d’històries, que resultaven difícils d’ignorar.

Sí que és possible

En sortir de Belém, vaig sentir que el canvi és possible. La COP30 no només ha reconegut la connexió entre clima i salut, sinó que també ha ofert un pla concret i recursos coordinats per actuar. El BHAP, alineat amb els compromisos filantròpics, té el potencial de generar una acció real. Tanmateix, sé que cada COP és important però que el progrés es produeix entre elles, així que ara és el moment de mantenir l’impuls.

El meu nom és Delfina Boudou i soc la programme manager del Grup de Salut Pública i Malalties Hepàtiques d’ISGlobal. Cada any, en el Dia Mundial de la Diabetis, reflexiono sobre la meva experiència amb la diabetis, i la d’altres persones, i veig com de lluny hem arribat i tot el que encara ens queda per recórrer. Per a mi, aquest dia és molt personal.

Em van diagnosticar diabetis tipus 1 quan tenia setze anys. Fins llavors, la salut era una cosa que donava per feta. Vaig passar de preocupar-me pels exàmens a aprendre a comptar hidrats de carboni i injectar-me insulina. Va ser un curs accelerat de responsabilitat. Abans fins i tot d’acabar la universitat, em van diagnosticar un altre trastorn autoimmune crònic, la malaltia de Hashimoto, que afecta la glàndula tiroide. Tot això em va portar a comprendre com d’interconnectats estan el nostre cos, la nostra ment i el nostre entorn. Un desequilibri n’afecta un altre. Res no passa de manera aïllada.

Viure amb diabetis tipus 1 i hipotiroidisme m’ha fet tossuda en el millor sentit. No crec en sistemes perfectes, però sí en sistemes justos. Crec en una atenció sanitària que arribi a les persones des del principi, i que no depengui dels teus ingressos ni del teu codi postal.

La salut pot ser injusta. Algunes persones compten amb suport; d’altres, no. Algunes tenen accés a la insulina; d’altres hi lluiten cada dia. Al llarg de la meva vida he viscut en diferents sistemes sanitaris, amb nivells diversos d’accés a l’atenció, i el que tinc clar és que l’accés a una atenció adequada determina en gran mesura els resultats en salut, fins i tot si fas tot el possible per cuidar-te.

Viure amb dues malalties. Viure com una sola persona

Quan vius amb múltiples malalties, veus com de fragmentada pot ser l’atenció mèdica: els metges tracten la mateixa persona com si fossin casos diferents. També veus com els privilegis ho determinen tot: qui rep un diagnòstic, qui rep atenció, qui rep tractament. No ho dic com una teoria. Ho he viscut. I aquesta és, en part, la raó per la qual vaig acabar a ISGlobal.

Quan vius amb múltiples malalties, veus com de fragmentada pot ser l’atenció mèdica: els metges tracten la mateixa persona com si fossin casos diferents. També veus com els privilegis ho determinen tot.

Al Grup de Salut Hepàtica Pública, la nostra feina ha evolucionat des d’un enfocament inicial en malalties infeccioses fins a un compromís més ampli amb la salut hepàtica. Tot i això, els nostres valors continuen sent els mateixos: promoure l’equitat i situar les persones al centre de l’atenció. Donem suport als sistemes de salut perquè abordin les malalties com un conjunt interrelacionat, i no de manera aïllada.

Equip de l'assaig META.

L’assaig META és un exemple d’aquest llegat en marxa. Connecta directament la meva feina professional amb la comunitat de persones que viuen amb diabetis. L’estudi busca identificar una intervenció de baix cost per prevenir o retardar l’aparició de la diabetis tipus 2 en persones que viuen amb VIH i prediabetis i que reben tractament antiretroviral (TAR) a Tanzània. Encara que la malaltia hepàtica potser no entra directament dins el seu àmbit d’aplicació, l’assaig encarna el mateix principi que guia la nostra feina actual: la integració. Mostra com comprendre les connexions entre diferents afeccions i prevenir la malaltia en una àrea pot enfortir la salut en d’altres.

Més que un objectiu de recerca

Perquè, ja sigui el VIH, la COVID-19, la diabetis o la malaltia hepàtica, la història sol ser la mateixa: arrels comunes en la disfunció metabòlica, la inequitat i l’accés limitat a l’atenció. Per això, el nostre grup treballa per tal que la salut hepàtica formi part del debat més ampli sobre les malalties no transmissibles, tot establint ponts entre les malalties infeccioses i les no transmissibles. Volem sistemes que reflecteixin com viu realment la gent... és a dir, sovint amb diverses afeccions, no amb una sola etiqueta.

Viure amb diabetis tipus 1 i hipotiroidisme m’ha fet tossuda en el millor sentit. No crec en sistemes perfectes, però sí en sistemes justos. Crec en una atenció sanitària que arribi a les persones des del principi i que no depengui dels teus ingressos ni del teu codi postal.

Les malalties cròniques no són només mèdiques, sinó també polítiques, econòmiques i humanes.

I per a mi, també són un recordatori diari de per què faig el que faig. Perquè la integració no és només un objectiu de recerca. És una cosa personal.

[Aquest text l'han escrit Yvette Moya-Angeler, tècnica de comunicació a ISGlobal, i Adelaida Sarukhan, redactora científica a ISGlobal. S'ha actualitzat el 10/11/2025.]

Què és la grip aviària?

La grip aviària és una malaltia infecciosa que afecta els ocells. La causen els virus de la grip de tipus A, que pertanyen a la família Orthomyxoviridae.

Existeixen diverses soques del virus de la grip aviària, depenent del tipus de proteïnes (H i N) que presenten en la superfície. Les d'alta patogenicitat (IAAP), incloent-hi algunes soques H5 i H7, tenen una letalitat molt elevada, sobretot en ocells domèstics (les oques i ànecs semblen ser més resistents a emmalaltir). Cinc subtipus (expressant H5, H7 o H9) han mostrat ser capaços d'infectar a humans ocasionalment.

La grip aviària és molt contagiosa entre ocells i es pot expandir de granja a granja mitjançant el trasllat d'animals o de material infectat (productes, vehicles, gàbies, pinso, roba, etc.). La malaltia també es pot transmetre pel contacte entre ocells migradors i ocells domèstics.

Per què han sonat les alarmes amb la grip aviària?

La circulació del virus de la influença aviària altament patògena (IAAP) no és nova però, després d'un període d'estabilitat epidemiològica, des del 2020 han augmentat els focus de contagi.

Una major distribució geogràfica

En els últims dos anys, el món ha experimentat una onada sense precedents de grip aviària A (H5N1) que ha afectat -i matat- un gran nombre d'ocells domèstics i silvestres en moltes regions, inclosa l'Antàrtida. La propagació de la grip aviària en ocells silvestres podria tenir un efecte devastador en la biodiversitat dels nostres ecosistemes.

Un major nombre d'espècies

A més, el clade H5N1 que circula actualment per tot el món ha estat capaç de saltar la barrera de les espècies i infectar diversos mamífers salvatges i domèstics, incloent-hi ossos, lleons marins, foques, grans felins, ossos rentadors, gossos, gats, i, més recentment, centenars de ramats de vaques lleteres als Estats Units.

Encara que es considera que la transmissió de la grip aviària entre mamífers és molt poc eficaç, el brot de grip aviària en una granja de visons a Galícia, l'octubre del 2022 és un fet preocupant. Es tracta del primer brot conegut en què es documenta transmissió d'una soca altament patògena (H5N1) entre mamífers.

Un altre fet preocupant: el març del 2024 es van detectar infeccions per H5N1 en vaques lleteres als Estats Units. Des de llavors, el virus s’ha propagat a un gran nombre de ramats, probablement a través de la maquinària utilitzada per munyir-les. Més de 890 granges en 16 estats han donat positiu, i s’han reportat diverses desenes d’infeccions en treballadors del sector, la majoria amb simptomatologia lleu o moderada.

A Espanya, al novembre de 2025, davant la previsió de la baixada de temperatures i l’augment dels casos de grip aviària en aus silvestres i domèstiques a la Unió Europea, el Ministeri d’Agricultura, Pesca i Alimentació va aplicar mesures preventives a les zones d’especial risc, inclosa la prohibició de criar aus de corral a l’aire lliure en més de 1.000 municipis.

Foto: Dattatreya Patra / Unsplash

Les persones poden contreure grip aviària?

El risc per a la població general es considera ara mateix baix. Les persones poden contagiar-se'n per un contacte directe amb animals infectats o els seus excrements, sense mesures higienicosanitàries. Per tant, es recomana evitar el contacte amb aus silvestres i, si se'n troba cap de malalta o morta, comunicar-ho a les autoritats veterinàries de la comunitat autònoma perquè la retirin i analitzin.

Per a les persones que treballen en granges i estan en contacte amb aus o altres animals potencialment infectats, el risc és més elevat, per la qual cosa es recomana extremar les precaucions i utilitzar equip de protecció personal.

Des del gener del 2003 i fins al desembre del 2024, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) ha registrava registrar 954 infeccions humanes per virus de la grip aviària A (subtipus H5N1) a 24 països, i 464 morts. La majoria de casos van tenir lloc a Àsia i en persones en contacte estret amb aus infectades mortes o vives, o ambients contaminats.

L’any 2024 els Estats Units van reportar més de 50 infeccions en humans, la gran majoria en personal exposat a vaques lleteres. Els símptomes, en general, han estat lleus (sobretot conjuntivitis) i no s’ha identificat transmissió a contactes pròxims.

Quins símptomes té la grip aviària en humans? És perillosa?

Una persona infectada pel virus de la grip aviària pot desenvolupar una malaltia que va des d'una infecció lleu de les vies respiratòries superiors (febre i tos) fins a una pneumònia greu, sèpsia amb xoc, síndrome de dificultat respiratòria aguda i fins i tot la mort.

Més de la meitat de les persones que s’han infectat amb el subtipus H5N1 han mort (954 infeccions reportades, 464 morts). És possible que l’hoste, la via de transmissió i el clade viral determinin la gravetat de la malaltia. El genotip viral que circula actualment en el bestiar sembla causar infeccions més lleus (caracteritzades sobretot per conjuntivitis) en comparació amb el que circula en aus silvestres, que sol causar infeccions molt més greus.

Una persona infectada de grip aviària pot transmetre el virus a una altra persona?

De moment, no consten casos de contagi entre persones. El virus que circula actualment entre aus i bestiar no té la capacitat de transmetre's de manera "eficaç" entre humans.

Però el fet que estigui circulant en un nombre cada vegada més gran de mamífers augmenta la probabilitat que adquireixi, mitjançant unes quantes mutacions, la capacitat de fer-ho. La vigilància, tant en animals com en humans, és més necessària que mai.

Foto: Dattatreya Patra / Unsplash

He de prendre precaucions si consumeixo carn d'aus, ous o llet de vaca?

No cal. Fins ara no hi ha evidència científica que la grip aviària es transmeti a través de la cadena alimentària. En cas de viure en un lloc on hi ha ramats de vaques lleteres infectades, es recomana fermament evitar la llet crua, ja que pot contenir el virus viu. La pasteurització, en canvi, el desactiva.

Per què el virus s'expandeix tan ràpidament entre països?

Es creu que les rutes de les aus migratòries tenen un paper en la disseminació geogràfica del virus. Algunes publicacions apunten que els anàtids (els ànecs, oques o cignes), i sobretot els que són migratoris, són hostes naturals del virus. És possible que el canvi climàtic també hi jugui un paper: si canvien les rutes migratòries, les aus silvestres portadores del virus arriben a nous territoris.

A més, la malaltia es pot disseminar d'un país a un altre a través del trànsit internacional il·legal d'aus vives.

Què hi podem fer davant de la grip aviària?

Cal continuar treballant amb una perspectiva de One Health (Un Sola Salut), que tingui en compte que la salut humana, animal i planetària van unides. Tres quarts de les malalties emergents provenen avui d'animals: es tracta de malalties zoonòtiques en què un patogen salta d'un animal a l'ésser humà. Aquests brots de virus emergents no s'aturaran, perquè la globalització, l'agressió als ecosistemes, la irrupció als hàbitats naturals i la cria massiva d'animals n'afavoreixen l'aparició.

Cada vegada més urbanites gaudeixen del brunch amb bols d’açaí, un superaliment ple d’antioxidants. L’açaí que es consumeix a mig matí a Barcelona, París o Nova York prové en gran part de l’Estat de Pará, al Brasil, on també es concentren importants brots de la malaltia de Chagas. Allà, aquest fruit se sol consumir en forma de suc, i quan està contaminat suposa una via de transmissió oral de la malaltia, una via que pot produir una de les formes més greus i letals del Chagas.

L’Amazònia: biodiversitat i salut

L’Amazònia acull gairebé el 25% de les espècies vegetals descrites i prop del 20% de les reserves d’aigua dolça del planeta. El seu immens dosser verd regula el clima global, però sota ell conviuen grans ciutats, petits poblats i comunitats indígenes aïllades. Aquesta diversitat dificulta la vigilància sanitària i afavoreix l’aparició de malalties transmeses per vectors.

El vincle entre la regió i la malaltia de Chagas es remunta a 1924, quan el brasiler Carlos Chagas va identificar el paràsit en animals i triatomins silvestres de la zona. Durant bona part del segle XX es va pensar que la infecció humana era excepcional, i que els insectes locals no infestaven els habitatges. Per això, la malaltia es considerava enzoòtica però no endèmica a l’Amazònia.

Chagas en expansió

Recerques recents han mostrat que les infeccions humanes són més habituals del que s’esperava, amb focus actius i taxes d’infecció superiors al 5% en alguns territoris amazònics. L’expansió de l’açaí i altres factors —com la desforestació, la migració interna i l’expansió agrícola— han afavorit el contacte entre humans, vectors i reservoris silvestres. Això indica que la transmissió vectorial, i específicament oral, del Chagas està creixent, sobretot a l’Amazònia oriental.

L’expansió de l’açaí i altres factors —com la desforestació, la migració interna i l’expansió agrícola— han afavorit el contacte entre humans, vectors i reservoris silvestres. Això indica que la transmissió vectorial, i específicament oral, del Chagas està creixent, sobretot a l’Amazònia oriental.

A Amèrica Llatina, gairebé 100 milions de persones estan en risc d’infecció per Trypanosoma cruzi, amb 8 milions d’afectats i milers de morts anuals. La transmissió pot produir-se per la picada de triatomins, pel contacte amb les seves femtes, o de mare a fill. Si no es detecta i tracta a temps, 4 de cada 10 persones desenvoluparan complicacions greus, principalment cardíaques.

Cooperació regional per a la salut

Una reunió recent de responsables del control del Chagas dels nou països amazònics (Bolívia, Brasil, Colòmbia, Equador, Guyana, Guaiana Francesa, Perú, Surinam i Veneçuela), celebrada a Belém do Pará, va posar el focus en aquest problema. Juntament amb l’OPS i altres organitzacions, els països van desenvolupar una estratègia regional que s’ha d’adaptar a cadascun dels seus territoris.

Encara que sembli molt lluny, tothom, fins i tot als brunch d’açaí de Barcelona o Los Angeles, depenem de la immensa fragilitat de l’Amazònia i de la seva capacitat de sobreviure. Una nova raó per entendre que la lluita per la salut sempre és global o no és.

Els especialistes coincideixen que la detecció precoç, l’educació comunitària i la cooperació entre països són essencials per evitar que el Chagas es consolidi com una amenaça endèmica a la regió.

Un recordatori global

L’Amazònia no és només un tresor natural, sinó també un recordatori de la relació estreta entre el medi ambient i la salut humana. Davant l’expansió del Chagas, reforçar la vigilància epidemiològica i la recerca científica és clau per protegir tant la biodiversitat com les poblacions que en depenen. Per això seria desitjable que l’agenda de salut de la COP30 recollís la preocupació per l’expansió del Chagas.

Al cor verd del planeta, la salut del bosc i la humana bateguen al mateix ritme. I, encara que sembli molt lluny, tothom, fins i tot als brunch d’açaí de Barcelona o Los Angeles, depenem de la immensa fragilitat de l’Amazònia i de la seva capacitat de sobreviure. Una nova raó per entendre que la lluita per la salut sempre és global o no és.

Durant molts anys, el mal ús i l’abús dels antimicrobians han impulsat l’aparició i la disseminació de microorganismes resistents, fins al punt de ser considerada una “pandèmia silenciosa”.
Però aquest problema no només afecta les persones: també impacta els animals i el medi ambient.

One Health.

El paper de l’aigua en la resistència als antibiòtics

Dins del medi ambient, l’aigua es considera un dels vehicles més importants de bacteris i gens de resistència als antibiòtics.

Les aigües residuals —provinents de llars, hospitals o granges— es tracten en plantes depuradores per eliminar matèria orgànica, contaminants i microorganismes. Part d’aquesta aigua depurada torna als rius, i una altra part es reutilitza per regar cultius, carrers o parcs. Amb episodis de sequera cada cop més freqüents, l’ús d’aquesta aigua regenerada serà cada vegada més gran.

Tot i que el tractament elimina la majoria de bacteris fecals, en l’aigua regenerada persisteixen bacteris ambientals (considerats “normals” en el medi) capaços d’adquirir i transferir gens de resistència.

Per què és un risc?

Aquests bacteris ambientals rarament causen infeccions greus, llevat d'en persones immunodeprimides, i per això es consideren patògens oportunistes. Tanmateix, poden actuar com a “ponts” de resistència: en entrar en contacte amb bacteris patògens, els poden transmetre els gens de resistència adquirits, fent-los així més difícils de tractar si causen una infecció.

De l’aigua al plat: un risc alimentari

El reg amb aigües contaminades pot transmetre bacteris resistents als aliments. Un exemple de contaminació d'aliments vegetals va ser el brot atribuït als “cogombres espanyols” (finalment causat per brots de soja regats amb aigües fecals a Alemanya), que va afectar més de 2.000 persones i va causar 22 morts.

L’aigua ens connecta a humans, animals i medi ambient: és un vehicle clau en la disseminació de la resistència als antibiòtics. Per això, protegir els recursos hídrics i millorar els tractaments de depuració són passes essencials per frenar aquesta amenaça global.

El paper de la ramaderia i la contaminació química

L’abús històric d’antibiòtics en animals de consum —incloent-hi els peixos— ha contribuït a aquesta crisi. Tot i que avui està regulat, estem pagant les conseqüències de dècades anteriors. Els bacteris resistents d’origen animal poden arribar a l’aigua a través de les femtes.
A més, els abocaments als rius i mars de substàncies químiques, antibiòtics i altres residus poden afavorir mutacions bacterianes que augmentin la seva resistència als antibiòtics, ja que els bacteris intenten protegir-se d’aquestes substàncies, de vegades expressant determinats gens que els confereixen resistència als antibiòtics.

Cuidar l’aigua, protegir la salut

L’aigua ens connecta a humans, animals i medi ambient: és un vehicle clau en la disseminació de la resistència als antibiòtics. Per això, protegir els recursos hídrics i millorar els tractaments de depuració són passes essencials per frenar aquesta amenaça global.

Per definir-se, la microbiòloga María Elena Bottazzi comença per la seva multiculturalitat: va néixer a Itàlia i va créixer a Hondures, el país del seu pare. D’aquells dies recorda amb nostàlgia els rius on es banyava i els cavalls de la finca ramadera de la seva àvia. Calia protegir-se dels cucs intestinals i de les malalties tropicals oblidades que afectaven tantes persones al seu voltant. Així va començar a forjar-se la seva sensibilitat envers la pobresa i les desigualtats.

Li agradava estudiar. Es va llicenciar en Microbiologia i Química Clínica a la Universitat Nacional Autònoma d’Hondures, d’on va sortir, diu, “tan preparada com qualsevol que hagués estudiat en una universitat del primer món”. Després va ampliar la seva formació a Florida i Pensilvània: un doctorat en Immunologia Molecular, dos postdoctorats en Biologia Cel·lular i Molecular i fins i tot l’inici d’un màster en Gerència.

La trobada amb Peter Hotez va marcar un punt d’inflexió en la seva carrera. Van començar a col·laborar el 2001 i, deu anys més tard, es van traslladar a Houston, la quarta ciutat més poblada dels Estats Units, per fundar el Centre de Desenvolupament de Vacunes de l’Hospital Infantil de Texas. Des d’aleshores dirigeixen un petit equip de científics interessat en tot allò que altres grups de recerca descarten: malalties desateses, emergents o reemergents. El seu propòsit és dissenyar, sense ànim de lucre, vacunes accessibles i assequibles per a qui més les necessita.

Quan va esclatar la pandèmia de la COVID-19, el seu laboratori ja feia una dècada que estudiava els coronavirus, perquè el SARS i el MERS havien deixat de rebre atenció i esdevingut malalties desateses. En tres mesos van tenir a punt una tecnologia basada en proteïnes recombinants que va donar lloc a Corbevax, una vacuna contra la COVID-19 lliure de patents i de baix cost, desenvolupada en col·laboració amb la companyia Biological E a l’Índia. “Una vacuna per al món”, resumeix Bottazzi. Posteriorment, també van col·laborar amb BioFarma a Indonèsia per codesenvolupar Indovac.

Degana associada de l’Escola Nacional de Medicina Tropical del Baylor College of Medicine i professora de Pediatria, Bottazzi va ser recentment a Barcelona convidada pel Programa de Malària i Malalties Paràsites Oblidades d’ISGlobal.

La Divisió de Medicina Tropical Pediàtrica de l’Hospital Infantil de Texas impulsa la recerca i el desenvolupament de vacunes contra malalties oblidades. Foto: Baylor College of Medicine.

Nominació al Nobel

-L’any 2020 et van nominar al Premi Nobel de la Pau juntament amb Peter Hotez, i aquell mateix any Forbes et va incloure entre les dones més poderoses d’Amèrica Central. Com et va canviar tot això?

-La nominació va suposar un reconeixement al nostre treball de buscar solucions per a malalties tropicals desateses o emergents (aleshores la COVID-19). Però la visibilitat aconseguida també ens va portar una responsabilitat, perquè ara teníem els nostres “quinze minuts de fama” i la societat veia què feiem. Hem hagut de millorar com a comunicadors, cosa que no és fàcil.

-Què creus que heu fet bé?

-Ancorar-nos en el concepte de “sense ànim de lucre”, mantenir-nos fidels a l’objectiu que el nostre treball sigui accessible i assequible, beneficiós per a qualsevol persona independentment de la seva capacitat econòmica. De vegades et pots desviar una mica del centre amb oportunitats atractives, però de seguida tornes al teu propòsit.

-Imagino que hi ha moments de desànim. Què fas llavors?

-A la ciència, el desànim és constant: un experiment no funciona, una hipòtesi no es confirma, no hi ha fons suficients, passa alguna cosa inesperada... Però cal recordar que de vegades aquests moments difícils obren portes a oportunitats. Durant la pandèmia de COVID-19, per exemple, quan tot es va aturar de cop i no podíem acostar-nos al laboratori sense posar-nos en risc, dins l’equip ens vam tornar més empàtics amb els companys.

Tecnologia lliure de patents per a les vacunes Corbevax i Indovac

-Per a vosaltres va ser una oportunitat, la COVID-19 va canviar una mica la vostra trajectòria.

-Vam treballar molt dur, gairebé 24/7, però Corbevax i Indovac ens van donar visibilitat: érem un laboratori relativament petit, a Texas, treballant per poder beneficiar el món. A la tecnologia que vam desenvolupar se l’ha anomenada “la vacuna del món”. La vam regalar. Ens vam centrar en com salvar la vida al màxim nombre de persones possible. La oportunitat de fer-ho, i fer-ho amb col·laboradors i grups amb els quals compartíem la mateixa mentalitat, amb els productors de vacunes a l’Índia i Indonèsia, va ser… ni sé com expressar el que sentíem. Es van distribuir cent milions de dosis de la nostra vacuna a infants de 12 a 14 anys, és a dir, al nostre futur. Això és alguna cosa que crec que mai oblidarem.

-Vàreu poder veure sobre el terreny com s’administrava la vacuna?

-Al principi ens manteníem en contacte amb els nostres col·laboradors via Zoom, però després vam poder anar a veure’ls, sí. Va ser molt bonic. Quan vam visitar a l’Índia Biological E, el primer laboratori que va adoptar la nostra tecnologia, ens van fer plantar un petit arbre. Tinc un arbre a l’Índia amb el meu nom, que creixerà i que ells continuaran cuidant com a reconeixement a tots els nens i nenes que vam aconseguir salvar. Va ser una experiència molt bonica.

-Competint amb les grans farmacèutiques, us sentíeu una mica David davant Goliat?

-Desenvolupar qualsevol medicament biològic, especialment vacunes, és un procés ardu. Ho veiem ara que tornem a treballar en vacunes contra malalties desateses: després de 25 anys de feina, encara estem començant, no hem aconseguit arribar al nivell que vam assolir amb la vacuna de la COVID-19. Però ja tenim un precedent: sabem que sí que es pot! Evidentment, sí que es pot quan hi ha grups que s’uneixen amb un mateix objectiu, amb el suport de governs i líders, amb els fons necessaris… i amb l’acceptació de les poblacions. Aquí és on hem de treballar una mica més: en com explicar a la població el benefici de la vacunació. S’oblida molt ràpid quan desapareixen malalties infeccioses terribles contra les quals han funcionat vacunes molt eficaces.

-Això ho ha de fer una científica? A més d’investigar, has de buscar fons, explicar a la població que les vacunes són beneficioses, etc.?

-Perquè la ciència arribi realment a les poblacions cal tenir en compte molts factors: socials, econòmics, legals, ètics… És molt important saber comunicar aquesta ciència, explicar el seu valor. Les universitats haurien de posar èmfasi en què la ciència ha de conversar amb altres disciplines.

A la recerca de noves vacunes

-Esteu treballant en noves vacunes?

-Treballem en un grup de vacunes contra els paràsits intestinals, que causen moltes malalties, sobretot en nenes i nens. Tenim força avançada una vacuna contra la uncinària. També treballem en una altra contra l’esquistosomiasi, dels resultats de la qual estem esperant un estudi a Uganda. I avancem en una vacuna per a la malaltia de Chagas, per a pacients infectats però encara sense símptomes clínics. Estem esperant les aprovacions per veure si podem començar un estudi a Mèxic. A més, treballem amb altres paràsits i bacteris. Per exemple, tenim un projecte de vacuna contra la malaltia de Lyme, una infecció bacteriana que es transmet per les paparres.

El factor humà

-Als vostres equips heu incorporat psicòlegs del comportament.

-Sí, amb la idea de millorar les interaccions dins l’equip, afrontar l’estrès de la vida quotidiana i fer que la feina sigui agradable i productiva sense que la persona descuidi la seva vida familiar.

-Tu cuides aquest equilibri entre la vida laboral i la personal?

-Sí. És molta feina. Com afegir temps per reflexionar i fins i tot entendre’s a un mateix? Jo, que sóc dona, llatina, visc als Estats Units i no tinc l’anglès com a primera llengua, he de tractar amb persones bastant importants i, de vegades, tinc una mica la síndrome de l’impostora. He de pensar quines són les meves fortaleses, i no centrar-me tant en les meves debilitats, que el meu equip pot complementar. M’agrada molt practicar rem al gimnàs. És un esport interessant perquè poses el teu propi esforç, però és per millorar l’esforç col·lectiu. Hi ha molta ciència darrere de com l’exercici ajuda a forjar aquestes aliances dins l’equip. Això pel que fa al pla físic. I després no cal oblidar les arrels, la família, no perdre aquesta connexió humana.

Tàndem amb Peter Hotez

-Fa 25 anys que fas tàndem amb Peter Hotez. Com és la vostra relació?

-Tenim la mateixa passió i la mateixa visió, però si ens fessin un estudi de personalitat crec que estaríem gairebé als extrems de l’espectre: jo faig més el trouble shooting, resolc problemes, i ell és més visionari i se li dóna molt bé la part social i de comunicació. Jo implemento, organitzo, sóc la detallista. Les nostres converses són constructives, encara que no estiguem d’acord. Aprenem l’un de l’altre. I ens recolzem; en moments difícils ens recordem que la feina que estem fent val la pena, i transmetem això als nostres equips. En Peter sempre m’ha vist com una igual, tot i que fos dona i més jove. Sempre m’ha posat al davant i jo també he aprofitat l’oportunitat per destacar. Així que avancem junts. No crec que haguéssim pogut fer el que hem fet per separat. Em considero molt afortunada, i crec que ell també.

Preferiries trobar-te amb un home o amb un os al bosc? Aquesta pregunta es va fer viral a les xarxes socials el 2024. Per sorpresa de molts, milers de dones van respondre “l’os”. El debat que va seguir va exposar una realitat: per a moltes dones, la major amenaça a la natura no és l’entorn salvatge, sinó altres persones.

Passar temps en espais verds no amenaçants és beneficiós per a la salut i el benestar: redueix l’estrès, fomenta l’activitat física, afavoreix una millor salut mental i disminueix el risc de malalties cròniques. Tot i això, aquests beneficis no es distribueixen de manera equitativa, perquè les dones tendeixen a visitar la natura amb menys freqüència que els homes i se senten menys segures als parcs.

Què fa que les dones se sentin insegures a la natura?

En el nostre estudi recent a Anglaterra, vam comparar les percepcions de dones i homes sobre els espais verds. Les participants van observar imatges i vídeos de parcs rurals amb diferent densitat de vegetació (d’oberts a densos) i diferents amenaces potencials (des d’animals salvatges fins a riscos socials).

Els resultats van ser clars:

• Les dones van dir sentir més por i percebre més risc que els homes, especialment en entorns verds densos.
• A les dones, els perills socials, com la amenaça d’agressió, els van fer més por que els perills físics, com els animals salvatges. Això no passava amb els homes.
• Aquestes percepcions van influir en el comportament: les dones van ser menys propenses que els homes a dir que visitarien o tornarien a aquests entorns.

En resum, la relació de les dones amb la natura no només està marcada pel paisatge físic, sinó també pels riscos socials que anticipen dins d’ell.

Per què això és important per a la salut i l’equitat

Sentir-se insegura a la natura no és només un inconvenient: és un problema de salut pública.

Si la meitat de la població mundial se sent menys capaç d’utilitzar aquests espais, l’accés a aquests beneficis per a la salut es torna profundament desigual.

Això contribueix directament a inequitats de gènere en salut i benestar.

 Què es pot fer per millorar la seguretat de les dones als espais verds? 

Tancar aquesta bretxa de gènere requereix acció en múltiples nivells:

• Dissenyar i mantenir el paisatge per evitar que la vegetació es torni massa densa. Això pot ajudar, però el veritable problema és social: les dones no tenen por dels arbres, sinó dels desconeguts.
• Abordar l’assetjament i la violència de gènere. Aquesta ha de ser la prioritat real. Cal més protecció, campanyes de conscienciació pública i un canvi cultural profund per fer que els parcs siguin segurs.
• Promoure els espais verds com a segurs i acollidors per a les dones. Les normes socials influeixen en com les nenes i els nens utilitzen els espais exteriors des que són petits. Canviar aquestes expectatives pot garantir que les dones se sentin igualment amb dret a la natura.

I aquests no són només problemes de gènere. Els infants, les persones grans, les minories ètniques o les persones LGBTQ+ també poden sentir-se insegures a la natura, i es beneficiarien d’espais verds més segurs i inclusius.

Natura per a tothom: aconseguir espais verds segurs i inclusius

La natura pot ser una eina poderosa per a la salut global. Si les dones i altres grups vulnerables eviten la natura per por a la violència, perden oportunitats de benestar. Abordar la seguretat als espais verds no és només una qüestió d’urbanisme, sinó de salut pública i justícia social.

Si volem que la natura sigui font de salut per a tothom, els esforços per promoure l’accés als espais verds han d’anar de la mà amb els esforços per prevenir la violència. I fer la natura més segura per a les dones significa fer-la més saludable per a tota la societat— i construir ciutats més justes i inclusives.

[Aquest text l'han escrit conjuntament Megan Naidoo, candidata a doctorada a la Universitat de Barcelona; Elisa Landín Basterra, investigadora predoctoral a ISGlobal i la Universitat de Barcelona; Gabriela Santos Jesus, estudiant de doctorat a la Universitat Federal de Bahia; i Davide Rasella, Professor de Recerca ICREA i cap del Grup d’Avaluació d'Impacte en Salut a ISGlobal.]

Per a milions de persones arreu del món, una malaltia pot significar haver d’escollir entre medicaments o menjar —un recordatori contundent que la pobresa és una lluita per la supervivència. El primer Objectiu de Desenvolupament Sostenible (ODS 1) de les Nacions Unides és acabar amb la pobresa extrema per a totes les persones i a tot el món abans de 2030. Tanmateix, a només cinc anys d’aquesta meta, el món continua lluny d’assolir-la. Empitjorada per conflictes globals, la crisi climàtica i la pandèmia de COVID-19, gairebé una de cada deu persones segueix vivint en pobresa extrema, amb menys de 3 dòlars al dia. Però la pobresa no és només una qüestió d’ingressos: és una lluita per la dignitat i la salut.

La pobresa com a determinant de la salut

La pobresa és un dels determinants socials de la salut més poderosos. Limita l’accés a aliments nutritius, aigua neta, atenció sanitària de qualitat i habitatge segur: els pilars del benestar. Les conseqüències són taxes més altes de malalties infeccioses i cròniques, mortalitat prematura i estrès mental en les comunitats més vulnerables. La pobresa determina qui emmalalteix, qui rep atenció i qui es recupera, reflectint un món injust on la salut és un privilegi i no un dret.

Protecció social universal: un camí cap a l’equitat en salut

La protecció social universal és central per assolir l’ODS 1. Aquestes polítiques garanteixen que tothom pugui accedir a suport econòmic i, per tant, pugui tenir accés a d'altres recursos essencials com ara habitatge, alimentació, atenció sanitària i educació, ajudant a reduir l’exclusió social i econòmica. Reconeixent la seva importància, una de les metes de l’ODS 1 és implementar sistemes universals de protecció social per a tothom.

La pobresa determina qui emmalalteix, qui rep atenció i qui es recupera, reflectint un món injust on la salut és un privilegi i no un dret

L’evidència de països de baixos i mitjans ingressos (PBMI) mostra que els programes de protecció social milloren els resultats en salut i protegeixen davant despeses sanitàries catastròfiques. Per exemple, l’Assegurança Sanitària Comunitària, on les comunitats agrupen recursos per cobrir costos sanitaris, ha reduït significativament les despeses de butxaca i augmentat l’ús dels serveis de salut en PBMI.

Durant la pandèmia de COVID-19, els governs de tot el món van implementar més de 1.600 mesures d’emergència de protecció social, que van arribar a gairebé dos mil milions de persones en PBMI. Tot i això, moltes d’aquestes mesures es van reduir posteriorment, minvant els avenços. Amb gairebé la meitat de la població mundial encara sense protecció, és essencial un compromís renovat amb sistemes universals i capaços de respondre a crisis.

Aprenentatges del Bolsa Família al Brasil

Els programes de transferències monetàries són un tipus de protecció social que ofereixen suport econòmic. Bolsa Família al Brasil, un dels programes de transferències condicionades més grans del món, proporciona ajuda financera per assegurar que els nens i les nenes assisteixin a l’escola i les famílies utilitzin serveis sanitaris preventius. El programa ha millorat de manera consistent els resultats econòmics, de salut i educatius, especialment entre les comunitats més marginades. Va reduir significativament la malnutrició, la mortalitat infantil i la incidència i mortalitat de VIH/SIDA i tuberculosi. En total, Bolsa Família va prevenir aproximadament 8,2 milions d’hospitalitzacions i 710.000 morts entre 2000 i 2019, amb beneficis especialment destacats entre nens i persones grans. Les projeccions suggereixen que ampliar la cobertura podria prevenir 680.000 morts addicionals i vuit milions d’hospitalitzacions per al 2030.

Els sistemes de protecció social es troben entre les eines més poderoses per acabar amb la pobresa

Dignitat per a tothom, a tot arreu

Erradicar la pobresa garanteix que totes les persones tinguin l’oportunitat de viure amb dignitat. Els sistemes de protecció social estan entre les eines més poderoses per acabar amb la pobresa. Les polítiques socials inclusives poden canviar vides, millorar la salut i reforçar la resiliència comunitària. Cal anar més enllà de mesures temporals i invertir en sistemes equitatius i sostenibles que protegeixin tothom, a tot arreu. Acabar amb la pobresa no només és possible, sinó essencial per a un món saludable, just i equitatiu.

[Text elaborat conjuntament per Anna Lucas, coordinadora de la Iniciativa de Salut Materna, Infantil i Reproductiva; Clara Menéndez, Research Professor i directora de la Iniciativa i del Programa de Salut Materna, Infantil i Reproductiva; i Cristina Enguita, Assistant Research Professor a ISGlobal.]

Les adolescents al centre de la presa de decisions en salut

Promoure la participació de les adolescents en les decisions relacionades amb la salut els permet adquirir coneixements fonamentals, desenvolupar habilitats per a la vida i cultivar actituds positives envers la seva salut sexual i reproductiva. Si les noies tenen oportunitats per expressar-se i participar —a través de metodologies com la participació en grups focals, l’educació entre iguals i el lideratge en activitats de sensibilització— és més probable que prenguin decisions informades, evitin conductes de risc i demanin serveis que responguin a les seves necessitats específiques.

De beneficiàries a cocreadores en salut reproductiva

Superar la visió de considerar les adolescents com a meres beneficiàries és essencial per posicionar-les com a cocreadores i defensores dels seus interessos tant en la recerca com en la definició de programes de salut reproductiva. Oferir a les adolescents la possibilitat de dialogar obertament amb les seves companyes, investigadors, personal sanitari i docents els permet formular preguntes, expressar preocupacions i donar-se suport mútuament en la presa de decisions. Les seves veus poden contribuir a informar i modelar polítiques i serveis, fent que les intervencions siguin més rellevants culturalment, acceptables i sensibles a les seves experiències vitals.

Si les noies tenen oportunitats per expressar-se i participar, és més probable que prenguin decisions informades, evitin conductes de risc i demanin serveis que responguin a les seves necessitats específiques.

Facilitar la participació de les adolescents també pot contribuir a reduir l’estigma tant dels temes de salut reproductiva com de les pràctiques nocives. La millora sostenible de la salut reproductiva durant l’adolescència passa, en gran mesura, per donar suport a les noies perquè actuïn com a agents de canvi dins les seves famílies, escoles i comunitats. Això requereix crear entorns segurs per a l’expressió personal, implicar-les en el disseny de la recerca i dels programes, i formar-les perquè defensin els seus drets.

La vacunació contra el virus del papil·loma humà (VPH) i el cas de Sierra Leone

La vacunació contra el virus del papil·loma humà (VPH) —que prevé el càncer de coll uterí i s’adreça principalment a noies d’entre 9 i 14 anys, segons les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS)— és una intervenció en què les seves veus han de ser escoltades.

La vacunació contra el virus del papil·loma humà (VPH), dirigida principalment a noies d’entre 9 i 14 anys segons les recomanacions de l’OMS, és una intervenció en què les seves veus han de ser escoltades.

A Sierra Leone, com en la majoria de països de renda baixa, el càncer de coll uterí, causat principalment per una infecció persistent per VPH, continua sent un problema de salut important. És el segon càncer més freqüent entre les dones i una de les principals causes de mortalitat, amb aproximadament 372 morts cada any. La introducció de la vacuna contra el VPH a Sierra Leone el 2022, com a mesura preventiva clau, va ser un èxit inicial, però posteriorment la seva cobertura va disminuir de manera considerable. Per assolir els objectius d’eliminació del càncer de coll uterí i a mesura que s’apropa la propera campanya de vacunació —que s’ampliarà a adolescents de més edat (d’11 a 18 anys)—, és fonamental comprendre els factors que influeixen en la seva acceptació.

Comprendre les barreres a la vacunació contra el VPH

Els estudis que investiguen les causes de la baixa cobertura vacunal contra el VPH han identificat barreres estructurals, entre elles sistemes de salut fràgils —sovint molt dependents del suport extern—, un subministrament limitat de vacunes, dificultats geogràfiques d’accés i baixa escolarització. A més, desafiaments com la desinformació i la desconfiança —que inclouen preocupacions sobre la fertilitat i la seguretat de la vacuna, influïdes en el cas de Sierra Leone per experiències prèvies amb brots epidèmics, especialment d’Ebola—, juntament amb l’estigma i les creences socioculturals al voltant de la salut sexual i reproductiva, poden influir en la percepció de la vacuna i en les conductes de cerca d’atenció sanitària entre adolescents i dones joves. Per això, comprendre els seus punts de vista és clau per dissenyar una resposta eficaç.

Lliçons del projecte SHARE

En el marc del projecte SHARE, s’ha dut a terme recentment a Sierra Leone una avaluació formativa amb metodologia mixta per examinar els coneixements i la conscienciació de les adolescents sobre salut sexual i reproductiva, càncer de coll uterí, VPH i la vacuna contra el VPH. També s’hi busca entendre els factors conductuals, socials i estructurals que influeixen en la presa de decisions sobre la vacunació. Els resultats de l’estudi orientaran recomanacions per a una campanya de vacunació més sostenible i culturalment sensible.

És fonamental incloure les adolescents com a participants actives i prioritzar un enfocament que impliqui tota la comunitat per garantir una vacunació eficaç i sostenible.

La majoria de les adolescents participants en l’estudi va mostrar una percepció generalment positiva de la vacuna, considerant-la eficaç i fiable. Tot i això, les pors i els dubtes continuen representant una barrera per a la seva acceptació. El coneixement i la sensibilització sobre el VPH, el càncer de coll uterí i la vacuna són desiguals —influenciats tant per fonts formals com informals—, cosa que perpetua mites, malentesos i estigmes. Les noies perceben les seves companyes i cuidadores tant com a facilitadores com a obstacles per a la vacunació. Els docents, el personal sanitari i les pròpies adolescents s’identifiquen com a figures clau per a la implicació, i es demana una major sensibilització comunitària, així com ampliar l’administració de la vacuna.

Entre les barreres estructurals percebudes per les noies s’hi troben els possibles costos, la distància i la deficient infraestructura de comunicació. A Sierra Leone, l’acceptació de la vacuna contra el VPH està determinada per un conjunt de factors que poden afavorir o dificultar-ne l’adopció i, per tant, la cobertura. En aquest context, és fonamental incloure les adolescents com a participants actives i prioritzar un enfocament que impliqui tota la comunitat per garantir una vacunació eficaç i sostenible.

Un enfocament comunitari per a un canvi sostenible

En el Dia Mundial de la Nena, reafirmem la necessitat de reconèixer-les com a agents actius en la construcció de la seva pròpia salut reproductiva, i no com a receptores passives d’intervencions. La seva implicació és essencial per garantir que els programes de salut siguin eficaços, sostenibles i respectuosos amb la seva autonomia i les seves capacitats en desenvolupament.

[Aquest text ha estat escrit conjuntament per Alícia Josa, investigadora predoctoral a ISGlobal, Ioar Rivas, investigadora associada a ISGlobal, i Sarah Koch, també investigadora associada a ISGlobal.]

L’activitat física millora la salut. Però en entorns contaminats, podria en realitat fer més mal que bé? Quan fem activitat física, la nostra freqüència respiratòria augmenta. Això significa que inhalem més aire i, amb ell, més contaminants atmosfèrics. Per tant, en entorns contaminats, practicar activitat física podria agreujar els efectes de la contaminació sobre la nostra salut. Atès que el 99% de la població mundial viu en zones on els nivells de contaminació superen les directrius de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), comprendre com afecta a la nostra salut l’activitat física en ambients contaminats és fonamental.

Mesurar els efectes combinats de l’exercici i la contaminació atmosfèrica en la salut

En el passat, la recerca ha examinat l’activitat física i la contaminació atmosfèrica com a factors separats. En els darrers anys, però, ha anat sorgint una mesura més integrada: la dosi inhalada de contaminació atmosfèrica (IDoAP, per les seves sigles en anglès). Aquest paràmetre mesura l’exposició als contaminants tenint també en compte el nivell d’activitat. Considera la freqüència i el volum de respiració, i per tant capta la quantitat de contaminants que entra a l’aparell respiratori. En termes matemàtics, la IDoAP s’estima com el producte de la ventilació minut (quant aire respirem per minut), la concentració del contaminant i la durada de l’exposició.

La dosi inhalada de contaminació atmosfèrica (IDoAP) és una mesura que capta la quantitat de contaminants que entra a l’aparell respiratori

Estimar els efectes sobre la salut en funció de la IDoAP podria ajudar-nos a respondre la pregunta de si els beneficis de l’activitat física superen els riscos de l’exposició a la contaminació. Per resumir l’evidència actual sobre els efectes de la IDoAP en la salut, vam dur a terme una revisió sistemàtica publicada a la revista European Respiratory Review.

Què és la dosi inhalada de contaminació atmosfèrica i com ens afecta?

La revisió va incloure 25 estudis originals en què els participants realitzaven diferents tipus d’activitat física, com ara caminar o anar en bicicleta, mentre estaven exposats a diferents contaminants. Van incloure tant estudis de camp com de laboratori, i van mesurar principalment ozó (O₃) i material particulat < 2.5 µm (PM_2.5). L’ozó és un contaminant secundari que es forma a l’atmosfera a partir de precursors com els òxids de nitrogen (NOₓ) i els compostos orgànics volàtils (COV) en presència de llum solar. Les PM_2.5, al seu torn, són partícules diminutes que poden ser emeses per diverses fonts, com el trànsit, les fàbriques, els incendis forestals i fins i tot la cuina.

Sembla que els adults sans haurien de mantenir les seves rutines d’activitat física, també a intensitats més altes, intentant evitar les hores i zones amb pics de concentració de contaminants. Això inclou les hores punta del matí i els carrers amb trànsit intens. Aquestes mesures han d’anar acompanyades d’iniciatives que redueixin els nivells de contaminació atmosfèrica

Vam trobar que una major IDoAP d’ozó s’associava amb una reducció immediata de la funció pulmonar. En particular, aquest efecte estava determinat per la concentració d’ozó més que per la ventilació minut. Això vol dir que reduir la IDoAP disminuint la intensitat de l’activitat física, i per tant la quantitat d’aire que inhalem, no sembla ser una estratègia eficaç per reduir els efectes nocius de la contaminació. Més aviat, sembla que els adults sans haurien de mantenir les seves rutines d’activitat física, també a intensitats elevades, mentre intenten evitar les hores i zones amb pics de concentració de contaminants. Això inclou les hores punta del matí i els carrers amb trànsit intens. Aquestes mesures han de complementar-se amb iniciatives que redueixin els nivells de contaminació.

Qui falta en la recerca sobre contaminació i activitat física?

La revisió també va destacar algunes llacunes en la recerca actual. La majoria dels estudis es van centrar en adults sans, mentre que les poblacions vulnerables o susceptibles van ser en gran mesura ignorades. Això significa que les persones més propenses a estar exposades a la contaminació o a patir-ne els efectes nocius encara no han estat prou estudiades. Entre elles s’inclouen:

• Persones amb malalties prèvies
• Infants i adolescents
• Persones embarassades
• Persones amb exposicions per la feina significatives
• Persones de regions de rendes baixes i mitjanes

A més, la majoria dels estudis es van centrar en els efectes de la IDoAP d’ozó i partícules sobre la funció pulmonar. Necessitem més recerca per comprendre l’efecte de la IDoAP d’altres contaminants, com el diòxid de nitrogen o el carboni negre, que són molt rellevants en la contaminació relacionada amb el trànsit i, per tant, de particular importància a les ciutats o zones on els embussos són una ocurrència diària. També necessitem més estudis sobre altres resultats de salut, com la salut cardiovascular, cognitiva i mental, per veure si la IDoAP té efectes diferents en aquests àmbits.

A mesura que avanci la recerca, comprendre la IDoAP podria ajudar-nos a maximitzar els beneficis de l’activitat física, fins i tot en zones contaminades, alhora que impulsem un aire més net arreu del món.

Per què necessitem replantejar la prevenció del càncer

El càncer no té una sola causa. Sorgeix d’una complexa xarxa de factors que interactuen al llarg de la vida d’una persona. Aquesta idea es reflecteix en el concepte d’exposoma, que estudia totes les influències ambientals, d’estil de vida i socials a les quals estem exposats des de la concepció. Des de la contaminació de l’aire i els químics a la feina, fins als hàbits de vida, les infeccions i fins i tot els efectes del canvi climàtic, aquests riscos superposats es combinen per determinar qui desenvolupa càncer i com progressa. Comprendre l’exposoma és clau per a la prevenció—i per reduir els milions de nous casos de càncer diagnosticats arreu del món cada any.

Què és l’exposoma i per què importa en la investigació del càncer?

Mentre que la investigació tradicional sobre el càncer solia centrar-se en aïllar causes individuals, l’exposoma ofereix un nou marc. Considera la salut humana, i el risc de càncer, com el resultat d’una vida sencera d’exposicions combinades: ambientals, d’estil de vida i socials. Complementa el genoma i canvia la pregunta de recerca de “Quin factor únic va causar aquest càncer?” a “Com va conduir una vida d’exposicions interactives a aquest resultat?”

Àrees de recerca sobre càncer a ISGlobal

El càncer avui: tendències globals i locals

El càncer continua essent un gran desafiament per a la salut global. L’any 2022, es van registrar gairebé 20 milions de nous casos i unes 9,7 milions de morts a tot el món. A Espanya, es van notificar 279.000 nous casos i 116.000 morts. Una tendència preocupant és l’augment dels càncers d’aparició primerenca, com el càncer colorectal en adults joves, relacionat amb l’estil de vida, l’obesitat, la dieta i les exposicions primerenques a la vida.

Càncer laboral: la càrrega oculta

Tot i el gran coneixement sobre carcinògens en l’entorn laboral, el càncer laboral continua estant infradiagnosticat a Espanya. Oficialment, només es reconeixen uns 50 casos a l’any, però les estimacions suggereixen que la xifra real està entre 3.000 i 6.000. Aquesta bretxa representa una gran crisi de salut pública.

• Carcinògens laborals: amiant, pols de sílice cristal·lina i altres.
• Resultats de recerca: exposicions laborals vinculades al càncer de bufeta.
• El repte: els llargs períodes de latència dificulten el reconeixement i la prevenció.

Ritmes circadians i càncer: quan el rellotge biològic es trenca

El ritme de 24 hores del cos regula molts processos biològics. L’alteració causada per la feina nocturna o els horaris irregulars es considera avui un “carcinogen probable”. Els estudis han mostrat vincles entre la feina nocturna prolongada i riscos més alts de càncer de mama, pròstata i colorectal.

• Feina nocturna i riscos per a la salut.
• Crononutrició: la recerca mostra que sopar més d’hora redueix els riscos de càncer de pròstata i mama.

L’exposoma urbà: com les ciutats influeixen en el risc de càncer

Per al 2030, més del 80% dels europeus viurà en ciutats. La recerca mostra que l’entorn urbà(contaminació, espais verds, soroll i llum nocturna) afecta el risc de càncer i fins i tot el pronòstic.

• Contaminació de l’aire, llum artificial i espais verds.
• Desigualtats socials en l’exposició i en els resultats de salut.

Canvi climàtic i càncer: un multiplicador de riscos

El canvi climàtic no és un factor únic, sinó un “multiplicador d’amenaces” que amplifica els riscos de càncer a través de múltiples vies.

• La contaminació de l’aire, les onades de calor, els incendis forestals i les sequeres augmenten les exposicions carcinògenes.
• Nous projectes estan avaluant com interactuen el clima i els factors laborals per afectar la salut.

Infeccions i càncer: l’exemple del VPH

Les infeccions representen al voltant del 16% dels càncers a tot el món. La relació entre el Virus del Papil·loma Humà (VPH) i el càncer de coll uterí va conduir al desenvolupament de vacunes eficaces contra el VPH.

• La prevenció del VPH és un èxit per a la salut global.
• La incidència del càncer de coll uterí posa de relleu les desigualtats en els sistemes de salut, especialment a les regions de baixos ingressos.

Cap a un futur integrat de la prevenció del càncer

La recerca sobre l’exposoma ofereix una visió nova i integrada del càncer. Des dels virus fins al canvi climàtic, mostra que el càncer està impulsat per exposicions combinades i que s’ha de prevenir mitjançant estratègies multifacètiques. L’exposoma proporciona un full de ruta per establir ponts entre la ciència i les polítiques, abordant no només les causes biològiques, sinó també els factors socials, econòmics i polítics.
La història de la prevenció del VPH mostra què és possible quan el coneixement es tradueix en polítiques. Però els càncers laborals infradiagnosticats ens recorden els reptes que tenim al davant. Un enfocament proactiu, integrat i equitatiu és essencial per al futur de la prevenció del càncer.

Per què 2 de cada 3 persones amb alzheimer són dones? Quin paper juguen l’activitat física, el nivell educatiu o l’estrès en la nostra salut cerebral? Hem conversat amb la neurocientífica Eider Arenaza-Urquijo (ISGlobal) sobre les darreres troballes en prevenció de l’alzheimer: des de l’impacte de la desigualtat fins a com l’exercici a la mitjana edat pot protegir-nos.

Pots veure l’entrevista completa aquí:

14 factors de risc modificables de la demència

La ciència ha identificat 14 factors de risc modificables que podrien explicar fins al 45% dels casos de demència. Per tant, existeix un enorme potencial de prevenció. Entre ells, destaquen el baix nivell d’escolarització, la inactivitat física a la mitjana edat, els factors de risc vascular o l’exposició a la contaminació ambiental.

Dones i alzheimer: desigualtat i salut cerebral

Durant anys s’ha pensat que el fet que dues de cada tres persones amb alzheimer siguin dones podria tenir a veure amb la seva major longevitat, ja que l’edat és el principal factor de risc per desenvolupar alzheimer. Però els estudis suggereixen que hi ha alguna cosa més. S’està començant a estudiar si homes i dones arribem a desenvolupar la malaltia per mecanismes biològics diferents. La transició a la menopausa pot tenir algun paper, amb canvis cerebrals i de tipus vascular, però hem d’esperar a més estudis.

Les desigualtats de gènere també influeixen. Per exemple, les dones han tingut històricament menys accés a l’educació i a la pràctica d’una activitat física, i presenten un risc més gran de problemes de salut mental. A més, la majoria de cuidadores de persones amb alzheimer són dones, cosa que les exposa a depressió i aïllament social, ambdós factors de risc per desenvolupar la malaltia.

Activitat física, un factor protector

Els canvis associats a l’alzheimer poden començar fins a 20 anys abans que n'apareguin els símptomes. Per això, l’activitat física a la mitjana edat és clau.

Un estudi en més de 300 persones amb antecedents familiars va mostrar que les que passaven del sedentarisme a estar actives acumulaven menys proteïna amiloide al cervell, la primera a aparèixer en la malaltia. Les que es mantenien sedentàries durant aquells quatre anys presentaven menys gruix cortical a les àrees importants per a la memòria. I no cal exercici vigorós: caminar, nedar o pujar escales ja compta.

Estrès vital i risc d’alzheimer

La depressió és un factor de risc de demència. Per això la idea és intentar avançar-s’hi. Sabem que viure esdeveniments vitals estressants, com perdre la parella, patir problemes econòmics o ser víctima d’abús, incrementa el risc de depressió i, per tant, d’alzheimer.

Un estudi recent va trobar que l’acumulació d’esdeveniments estressants al llarg de la vida s’associava amb canvis patològics vinculats a l’alzheimer en persones que van desenvolupar ansietat o depressió. Un altre estudi va trobar que el dol per la mort de la parella s’associa amb canvis patològics vinculats a l’alzheimer, mentre que l’atur i les pèrdues econòmiques es relacionen amb una atròfia en regions cerebrals vinculades a la resposta emocional o a l’estrès.

Educació i reserva cognitiva

Un major nivell educatiu s’associa amb cervells més preservats en envellir: millor connectivitat i més capacitat de compensar l’acumulació de proteïnes patològiques. Els estudis mostren que hi ha persones que poden morir amb la patologia de l’alzheimer al cervell sense haver desenvolupat símptomes clínics. Aquestes persones tenen una major reserva cognitiva, i el major nivell educatiu és un dels factors que promouen aquesta reserva que permet compensar els canvis patològics del cervell i mantenir la funció normal.

Els ‘superagers’: memòria excepcional als 80

Hi ha persones majors de 80 anys amb una memòria comparable a la de persones molt més joves. Se les anomena superagers i ara hi ha molts estudis centrats en elles. Representen un percentatge baix de la població, però serveixen per entendre les diferents maneres d’envellir. Més enllà de la genètica, s’ha vist que mantenir l’activitat cognitiva, física i social ajuda a preservar el cervell. Com se sol dir: el que és bo per al cor és bo per al cervell.

Estudis en marxa: entorn urbà i demència

L’equip d’Eider Arenaza-Urquijo estudia com l’entorn urbà influeix en la salut cerebral. Caminar més gràcies a barris que conviden al passeig, tenir més contacte social o gaudir d’un bon descans nocturn (sense excés de soroll) poden marcar la diferència en l’envelliment cerebral.

En definitiva, prevenir l’alzheimer està en part a les nostres mans, però també en les condicions socials i ambientals que ens envolten. La ciència avança per identificar què podem canviar, tant a nivell individual com col·lectiu, per envellir de la millor manera possible.

Silvia de Sanjosé va créixer entre les màquines de cosir de la indústria tèxtil dels seus pares, però aviat va comprendre que no li interessaven les cadenes de producció, sinó acostar-se a les persones i entendre'n les necessitats. Això la va portar a estudiar Medicina, elecció que avui celebra: encara que amb el temps ha orientat la seva carrera a l’estudi de poblacions, continua guiant-se per la mateixa voluntat de valorar cada persona.

Reconeguda com una de les principals expertes internacionals en el virus del papil·loma humà (VPH), la seva trajectòria està marcada per la recerca, la promoció de la vacuna i l’impuls de programes de cribratge. Ha treballat per a l’Agència Internacional per a la Recerca sobre el Càncer (IARC), l’Institut Català d’Oncologia (ICO) i l’organització internacional PATH, i va presidir la Societat Internacional del Virus del Papil.loma (IPVS). Actualment assessora l’Institut Nacional del Càncer dels Estats Units (NCI/NIH), l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i Metges Sense Fronteres, a més de ser investigadora associada a ISGlobal, professora afiliada a la Universitat de Washington i presidenta del Grup Col·laboratiu Multidisciplinari per al Seguiment Científic de la COVID-19. A la tardor rebrà el Premi Rei Jaume I d’Investigació Clínica i Salut Pública.

-A Espanya les dones avui dia estem molt més protegides del càncer de coll uterí.

-Hem lluitat molt, hem trigat molts anys a arribar on som, però m’agrada reconèixer que, en aquest càncer, som a primera línia. Estem fent les coses bé i només ens cal no abaixar la guàrdia.

-Et sents part d’aquest èxit?

-Moltíssim. Amb el Xavier Bosch i en Xavi Castellsagué vam ser pioners. Jo em vaig dedicar molt a la comunitat catalana, i és un orgull que ara continuïn la feina investigadores que van fer el doctorat amb mi. Catalunya està molt a l’avantguarda en el cribratge de càncer de coll uterí. A nivell científic, és un gran salt passar de publicar el primer treball que diu que el VPH és la causa del càncer de coll uterí a estar preocupats per si posem una dosi única de vacuna o per veure com farem el cribratge amb l’automostra. Després, també em satisfà molt haver estat en equips en què, a més de ser col·legues, som amics. La bona relació professional que hi ha a la comunitat del papil·loma és molt reconfortant.

-Què queda per fer?

-La gran conquesta han estat les vacunes. Suècia, Noruega, Dinamarca, Anglaterra i Escòcia ja han publicat com, en menys de vint anys, la incidència del càncer de coll uterí està baixant en la població vacunada. És espectacular. Aquest càncer és el quart més freqüent en dones a tot el món i el que en mata més abans dels 50 anys d’edat. A Espanya s’ha observat un descens molt notable de les berrugues genitals quan s’ha fet servir la vacuna quadrivalent. Però la reducció total del càncer de coll uterí atribuïble a les vacunes la veurem cap el 2070. Mentrestant, a les consultes ginecològiques encara arriben dones no vacunades a qui no és estrany detectar una lesió del coll uterí relacionada amb una infecció pel VPH, i aquesta lesió pot portar a un càncer.

-A l’Àfrica passa sovint això.

-Allà passa amb el 90% de les dones. La incidència de càncer de coll uterí és un gran indicador social. On hi ha taxes molt altes, hi ha molta pobresa o falta d’infraestructura.

35 anys dedicada al VPH i el seu impacte en la salut

-Sempre has estat vinculada al càncer de coll uterí?

-El 1989 vaig entrar a treballar a l’IARC, a Lió. Allà vaig participar en els primers estudis que demostraven la relació entre el VPH i el càncer de coll uterí. Des d’aleshores que estic estudiant com prevenir aquest càncer!

-I no te n’has cansat?

-No! En absolut! Jo era metgessa de família. Però, en un congrés, el doctor Armando Martín Zurro ens va dir que el que vèiem a la consulta era la punta de l’iceberg, que la gent que no hi anava potser tenia més problemes que la que hi anava. Va ser com veure la llum! El 1984 vaig entrar a l’Institut Municipal de Salut Pública de Barcelona, a treballar amb el Josep Maria Antó. Després me’n vaig anar a l’Escola d’Higiene i Medicina Tropical de Londres a fer el màster d’Epidemiologia, i ja m’hi vaig quedar a fer el doctorat.

-Vas arribar a exercir de metgessa de família, doncs.

-Dos anys a l’Hospital General d’Alacant (1981-82) i el tercer a un d’atenció primària de Cornellà (1983). Sempre més he enyorat la pràctica clínica, perquè m’agradava molt el contacte amb la gent. A Urgències de l’hospital Clínic de Barcelona, durant la residència, també vaig fer moltes hores de guàrdia, i era molt feliç, però trobava que el tracte amb els pacients era cru, poc respectuós. Jo pensava que cadascun d’ells podia ser el meu pare o la meva mare. Per això em vaig moure cap a la medicina de família, per poder relacionar-me amb les persones com a mi m’agradava. Quan fas salut comunitària, ja tens una altra visió, de vegades una mica massa llunyana de la població. Però, bé, a poc a poc he anat transformant la manera de treballar i cada cop ho faig més a prop dels equips i de les necessitats reals de les persones.

No perdre de vista les persones

-Com ho fas per acostar-t’hi? Fa poc vas estar a l’Amazònia, per exemple.

-Sí. En el projecte que estem duent a terme a nou països col·laborem molt amb els grups que fan el cribratge de càncer de coll d’úter. Intento viatjar sempre que puc, tot i que ja em cansa, per visitar els llocs i tenir molt contacte amb infermeria, coordinadors de camp, ginecòlegs... Sovint costa comunicar-se amb la població, per la llengua, però seure allà i passar una estona observant com parlen a les visites t’apropa una mica a ells. Hi aprenc molt.

-Has arribat molt lluny professionalment però mantenint els peus a terra.

-Mira, jo vaig ser una temporada presidenta de la Societat Internacional del Virus del Papil·loma. L’experiència em va ajudar a entendre que m’havia d’apropar més al problema de la desigualtat en salut. Necessitava un canvi personal. Durant dos anys em vaig endinsar en un projecte de cribratge del càncer de coll uterí de la ONG PATH, centrat a Honduras, El Salvador, Nicaragua i Guatemala. I arran d´aquesta feina, em van contactar de l’Institut Nacional de Càncer dels Estats Units (NCI), per coliderar el projecte multinacional PaVE, que vol validar mètodes innovadors i de baix cost per a la prevenció del càncer cervical allà on hi ha poca infraestructura o en llocs de difícil accés per als serveis mèdics. Des d’aleshores estic treballant en aquest projecte que no ha parat ni amb la pandèmia de COVID-19.

La cirera al pastís

-Què et sembla que et donin el premi Jaume I?

-L’entenc com un reconeixement a una línia de treball, amb un important component internacional i alhora nacional. N’estic orgullosa perquè he estat treballant durant molts anys en un problema de salut important. I fer-ho en un marc de salut pública, estudiant la comunitat, aporta un coneixement molt més profund que si només tinguéssim la visió clínica de la demanda simptomatològica, és a dir individual. Preveure qui pot desenvolupar la malaltia i actuar abans que això passi, amb una alta efectivitat, és molt necessari i engrescador. He tingut sort de trobar en el meu camí persones que creien en aquesta manera d’entendre la medicina. M´han ajudat molt, ens hem ajudat entre nosaltres i això ha donat fruits molt destacables. Aquest premi és una celebració a tot aquest esforç. I m´agrada recordar que també el va rebre el meu mentor Xavier Bosch fa molts anys i que és la segona vegada que va cap a ISGlobal, perquè el premi de l’any passat va ser per al Jordi Sunyer.

-Cal destacar que, a més, premia una dona?

-La visibilitat de les dones en la recerca ha millorat, tot i que la paritat no és el millor objectiu. No tinc cap dubte que els Premis Jaume I han prioritzat la ciència i no el sexe de l’investigador, però estic contenta que hagin premiat quatre dones! En medicina i en recerca hi ha més dones que homes, i per tant és d’esperar que hi hagi una visibilitat corresponent.

-Sents que has hagut de deixar de banda una mica la família per dedicar-te a la recerca?

-El Manolis Kogevinas i jo tenim dos fills, i hem fet el possible perquè la feina fos compatible amb la vida familiar. Per exemple, teníem una agenda molt detallada per tal que els nostres viatges de feina no es sobreposessin. La primera nit que els vam deixar sols crec que el meu fill gran ja tenia 16 anys. Ells es queixen que hem treballat massa! És cert que hem viscut amb passió la nostra feina i pot ser que part del temps de lleure també el dediquéssim a la feina més del que els hauria agradat a ells.

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) considera les resistències als antimicrobians (RAM) com una de les deu principals amenaces per a la salut global. L’any 2017 va publicar una llista de patògens prioritaris per als quals es necessiten urgentment nous antibiòtics. Aquesta llista es va actualitzar el 2024, i la majoria dels bacteris en els grups de prioritat crítica i alta són multiresistents.

Moltes grans farmacèutiques han reduït o eliminat els seus programes de recerca i desenvolupament d’antibiòtics a causa dels alts costos i els escassos beneficis

Descobrir noves teràpies antimicrobianes —especialment contra bacteris Gram negatius— és un desafiament complex. A més, els bacteris solen desenvolupar resistència poc després que un nou antibiòtic arriba al mercat. Actualment, la cartera clínica inclou 57 antibiòtics i 40 agents antibacterians no tradicionals. Aquests últims inclouen bacteriòfags, anticossos antivirulència, teràpies immunomoduladores i moduladors de la microbiota. No obstant això, només 12 dels 57 antibiòtics pertanyen a classes veritablement noves, és a dir, que actuen sobre mecanismes bacterians encara no explotats.

Històricament, només al voltant del 20% dels antibiòtics que entren en assaigs clínics arriben al mercat, la qual cosa reflecteix un panorama poc encoratjador per al desenvolupament de nous antibiòtics.

Quins són els principals obstacles?

Un dels grans reptes és científic. Hi ha diversos mètodes per descobrir nous antibiòtics, entre ells:

• El cribratge de compostos sintètics davant bacteris multiresistents, especialment els Gram negatius, la paret cel·lular dels quals és més complexa que la dels Gram positius.
• El cribratge de productes naturals (compostos químics produïts per organismes vius en ecosistemes diversos). Tot i això, això sol conduir al redescobriment de compostos ja coneguts o variacions menors d’antibiòtics existents.
• Superar mecanismes de resistència com la formació de biopel·lícules i l’aparició ràpida de mutants resistents.

Un altre obstacle important és econòmic: la manca de retorn de la inversió. Moltes grans farmacèutiques han reduït o eliminat els seus programes de recerca i desenvolupament d’antibiòtics a causa dels alts costos i els escassos beneficis.

Països com el Regne Unit han adoptat models de pagament per subscripció, on les companyies reben compensacions en funció del valor de l’antibiòtic per a la salut pública, i no segons el volum de vendes

Desenvolupar un nou antibiòtic pot costar entre 800 i 1.000 milions de dòlars. Com que els antibiòtics s’utilitzen durant períodes curts i la seva eficàcia es veu limitada amb el temps per l’aparició de resistències, recuperar aquesta inversió resulta difícil.

Raons per a l’optimisme

Malgrat aquests desafiaments, hi ha desenvolupaments prometedors:

1. Innovació des de les biotecnològiques. Moltes petites empreses aposten pel desenvolupament d’antibiòtics. Tot i que sovint tenen dificultats per avançar cap als assaigs clínics, aporten enfocaments innovadors al camp.
2. Nous models financers. Països com el Regne Unit han adoptat models de pagament per subscripció, on les companyies reben compensacions en funció del valor de l’antibiòtic per a la salut pública, i no segons el volum de vendes.
3. Intel·ligència artificial (IA) i aprenentatge automàtic. Tot i que encara estan en fases inicials, aquestes tecnologies poden accelerar el descobriment de fàrmacs, identificant molècules prometedores o reutilitzant medicaments existents per tractar infeccions.
4. Cooperació internacional. El Grup de Treball Transatlàntic sobre Resistència Antimicrobiana (TATFAR), creat pels Estats Units i la Unió Europea, promou la col·laboració en recerca, regulació i finançament per superar les barreres científiques i econòmiques.
5. Iniciatives de suport:
   • SPARK (Shared Platform for Antibiotic Research and Knowledge): plataforma en línia per compartir dades sobre bacteris Gram negatius i evitar duplicats en la recerca.
   • GARDP (Global Antibiotic Resistance Partnership): plataforma que desenvolupa estratègies contra la RAM adaptades a països de renda baixa i mitjana.
   • ISGlobal (Institut de Salut Global de Barcelona): a través de la nostra Iniciativa de Resistència Antimicrobiana, treballem en el desenvolupament d’antibiòtics, diagnòstic ràpid, anàlisi de polítiques i suport tècnic.

Una causa urgent

El panorama actual del desenvolupament d’antibiòtics presenta importants reptes científics i econòmics. Tot i això, hi ha motius per a un optimisme prudent: els models de finançament innovadors, els avenços tecnològics i la creixent col·laboració global ofereixen esperança per superar la crisi de la RAM.

El futur del desenvolupament d’antibiòtics dependrà, sens dubte, d’aquests esforços en curs i del nostre compromís col·lectiu amb aquesta causa urgent.

[Ebenezer Agbana és metge. Va estudiar el Màster en Recerca Clínica: especialitat en Salut Internacional a ISGlobal, Universitat de Barcelona.]

Per què són importants les aliances locals en l’atenció primària de salut

L’Organització Mundial de la Salut (OMS) afirma que, per assolir la cobertura sanitària universal el 2030, necessitem una atenció primària de salut sòlida. La cobertura sanitària universal vol dir que tothom pugui accedir a serveis bàsics de salut sense haver de patir dificultats econòmiques. En molts contextos amb recursos limitats, com Nigèria, l’atenció primària és la base del sistema sanitari.

Aquí explico per què ens cal el que anomeno aliances locals "360 graus" en l’atenció primària. És a dir:

• Aliances interinstitucionals – entre centres d’atenció primària i hospitals de referència
• Aliances dins de l’atenció primària – col·laboració entre centres d’atenció primària veïns
• Aliances comunitàries – cooperació amb líders i persones influents locals

Plegades, aquestes capes creen una xarxa de suport que genera confiança en el personal sanitari comunitari i ens ajuda a avançar cap a la cobertura sanitària universal.

Per la meva feina com a National Health Fellow al nord de Nigèria, on lidero la responsabilitat social i dono suport als centres d’atenció primària, he comprovat la importància de construir un sistema de col·laboració sòlid. Aquestes aliances milloren la moral, augmenten l’eficàcia dels serveis sanitaris i posen de relleu el paper fonamental dels treballadors i treballadores de la salut per assolir la salut per a tothom.

1. Connectar els centres d’atenció primària amb els hospitals de referència: aliances interinstitucionals

"A vegades derivem pacients a centres de salut de segon nivell, però no atenen les nostres derivacions. És realment frustrant. Hi ha casos massa complexos per poder gestionar, i sovint necessitem ajuda", diu un treballador comunitari de salut.

Aquest és un problema habitual. Els centres d’atenció primària sovint depenen dels hospitals de referència per tractar casos complicats. Però quan els sistemes de derivació no funcionen bé, els pacients pateixen i el personal sanitari se sent desemparat.

Si els hospitals de referència informen els centres d’atenció primària sobre els millors dies per derivar pacients i quins especialistes hi ha disponibles, es facilita la planificació

Un sistema de derivació sòlid és clau. Per exemple, si els hospitals informen els centres d’atenció primària sobre els millors dies per derivar pacients i quins especialistes hi ha disponibles, es facilita la planificació. Quan als pacients derivats ja se'ls espera i estan programats, reben una atenció més ràpida i el sistema funciona de manera més fluida.

Aquest tipus de coordinació millora la prestació de serveis, redueix l’estrès tant per als pacients com per al personal sanitari i genera confiança entre els centres d’atenció primària i els hospitals de referència.

2. Compartir fortaleses: aliances dins de l’atenció primària

Els centres d’atenció primària també poden col·laborar entre si. En lloc de treballar de manera aïllada, el personal sanitari pot compartir eines, coneixements i personal per millorar l’atenció a totes les comunitats.

Per exemple, pensem en la vacunació. Si un centre d’atenció primària no disposa d'una cadena de fred operativa (per conservar les vacunes), pot associar-se amb un altre centre proper que sí que en tingui. Així, els infants del primer centre rebran igualment les seves vacunes a temps. Això ajuda a reduir dosis perdudes i fomenta l’equitat en la vacunació.

Un altre exemple: els centres d’atenció primària en zones de difícil accés, ja sigui per problemes de seguretat o per barreres socials, poden associar-se amb centres més accessibles. Si un centre ha de tancar sovint per problemes com el bandolerisme o inundacions, un centre proper pot donar suport amb equips mòbils o medicaments. Això garanteix la continuïtat de l’atenció en situacions difícils.

Els centres d’atenció primària també poden col·laborar entre si. En lloc de treballar de manera aïllada, el personal sanitari pot compartir eines, coneixements i personal per millorar l’atenció a totes les comunitats

Aquestes aliances són pràctiques, flexibles i potents. Enforteixen els equips d’atenció primària i els fan més eficaços, especialment en entorns amb pocs recursos.

Com diu l’OMS: “Fixar la recerca de la salut en persones i comunitats compromeses i empoderades dona vida al compromís de l’atenció primària de tornar a centrar-se en la persona en la seva totalitat i en les comunitats en el seu conjunt, més que no pas en les malalties.”

3. Col·laborar amb líders locals: aliances comunitàries

Els i les líders locals, com ara caps juvenils, líders religiosos i autoritats tradicionals, tenen un paper rellevant a les seves comunitats. La gent els escolta i sovint hi confia més que en les institucions formals.

Per això és tan important implicar aquestes persones en la planificació de l’atenció primària. El seu suport pot fer que una iniciativa sanitària tingui èxit o fracassi.

Quan els líders participen en la presa de decisions i la planificació des del principi, ajuden a crear programes que responen a les necessitats i valors de la comunitat

Els centres d’atenció primària no s’han de limitar a informar aquests líders. Cal incloure’ls en la presa de decisions i en la planificació des de l’inici. Quan formen part del procés, contribueixen a dissenyar programes que responen a les necessitats i valors de la comunitat.

Per exemple, en una zona rural els caps tradicionals van promoure una campanya de vacunació i la participació va augmentar un 40% en només dues setmanes. Això demostra el poder del lideratge local.

Construir un sistema d’atenció primària resilient i centrat en la comunitat

Per assolir la cobertura sanitària universal, necessitem més que clíniques i polítiques. Calen aliances sòlides a tots els nivells del sistema d’atenció primària.

En connectar els centres d’atenció primària amb els hospitals, fomentar la cooperació entre centres i treballar estretament amb líders comunitaris, creem una xarxa de suport que beneficia tothom.

Aquestes aliances ajuden el personal sanitari a fer millor la seva feina i garanteixen que les persones rebin l’atenció que necessiten, quan la necessiten.

En definitiva, un sistema d’atenció primària fort i connectat és la nostra millor oportunitat per aconseguir una atenció sanitària equitativa i centrada en la comunitat per a tothom.

Des del desgel de Groenlàndia fins a la creixent fragilitat de l’Amazònia, la 2a Conferència Global sobre Punts de No Retorn (Exeter, Regne Unit, juliol de 2025) va llançar un missatge contundent: la humanitat s’acosta ràpidament a llindars planetaris irreversibles. Organitzada per l’Institut de Sistemes Globals de la Universitat d’Exeter, conjuntament amb l’Institut de Potsdam per a la Recerca de l’Impacte Climàtic i l’Institut Max Planck de Geoantropologia, aquesta trobada internacional va reunir científics i experts de primer nivell per avaluar com n’estem de prop d’alguns dels punts de no retorn més perillosos de la Terra i què es pot fer encara.

Els quatre sistemes en més risc

Noves evidències presentades a la conferència suggereixen que l’Antàrtida Occidental i la capa de gel de Groenlàndia, la selva amazònica i la Circulació Meridional de Retorn de l’Atlàntic (AMOC, per les seves sigles en anglès) estan perillosament a prop de superar llindars crítics de transició, més del que es pensava. Aquests punts de no retorn podrien superar-se abans de finals de segle si continuem amb el ritme actual d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle, amb conseqüències ambientals, econòmiques i sanitàries a gran escala.

• Un nou estudi amb dades per satèl·lit va detectar un augment substancial de la salinitat superficial a l’oceà Austral, un senyal que les aigües més càlides arriben a la superfície i han contribuït al desgel marí a prop de l’Antàrtida des de 2015.
• A més, el gel marí de la regió està en declivi sistemàtic des de 2016 i s’ha fos una superfície equivalent a la mida de Groenlàndia durant aquest període, el canvi ambiental més gran actualment a la Terra.
• Pel que fa a l’AMOC, una de les principals corrents oceàniques del planeta, es preveu que entri en un estat extremadament feble o col·lapsi poc després de l’any 2100 en un escenari d’elevades emissions, i possiblement fins i tot amb escenaris més moderats. Per tant, ja no es pot considerar un escenari de baixa probabilitat, i encara és més alarmant que hi hagi indicis d’un col·lapse encara més aviat, abans de 2100.
• També la selva amazònica podria patir un col·lapse ecològic a gran escala tan aviat com amb un escalfament global de 1,9 °C, molt per sota del llindar anteriorment assumit de 2°-4°C, a causa de la combinació del canvi climàtic, l’ús del sòl i la desforestació.

El cost de la inacció: salut, governança i desigualtat global

Els punts de no retorn no s’han de veure com a fenòmens ambientals aïllats: tenen implicacions molt greus per a la salut humana. L’augment del nivell del mar, la inseguretat alimentària generalitzada, els desplaçaments forçats i nous riscos de malalties infeccioses són algunes de les conseqüències en cascada que poden desencadenar-se.

Sembla que hi ha bases legals per exigir responsabilitats als governs i obligar-los a mitigar el canvi climàtic de manera que protegeixi la salut pública

Un dels missatges clau de la conferència: sembla que hi ha bases legals per exigir responsabilitats als governs i obligar-los a mitigar el canvi climàtic de manera que protegeixi la salut pública. Una base creixent d’estudis jurídics dona suport a la idea que els estats tenen el deure d’alinear les seves polítiques d’emissions amb un pressupost global de carboni compatible amb l’objectiu d’1,5°C i mantenir l’escalfament per sota dels 2°C, a causa dels impactes perjudicials que poden tenir alguns punts de no retorn climàtics sobre la salut.

Tot i així, com van remarcar molts ponents, el temps s’esgota. Una declaració col·lectiva, recolzada per la majoria dels participants a la conferència, va reclamar “una acció urgent i sense precedents” per part dels líders polítics per evitar punts de no retorn i danys irreversibles per a la humanitat.

Esperança en acció: ciència, societat i punts d’inflexió positius

Hi ha senyals esperançadores en l’adopció accelerada de les energies renovables i els vehicles elèctrics, que mostren que ja s’estan produint “punts d’inflexió positius” que es retroalimenten. Però el progrés actual no és prou ràpid i cal accelerar-lo en els propers anys per evitar llindars catastròfics.

També avança la col·laboració científica. El llançament de TIPMIP (Projecte de Comparació de Models de Punts de No Retorn) marca un pas endavant clau. Aquesta nova iniciativa, alineada amb el Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), reuneix grups de modelització climàtica per estudiar escenaris de superació i dinàmiques dels punts d’inflexió. Investigadors i investigadores del Hub de Canvi Climàtic i Planetari d’ISGlobal contribueixen a TIPMIP a través del projecte finançat per la Unió Europea TipESM, analitzant com la desestabilització de l’Amazònia en certes regions i sota la influència d’El Niño podria augmentar els riscos de propagació de patògens, una qüestió clau en la intersecció entre salut humana i salut planetària.

Una crida a una comunicació més intel·ligent i una governança més forta

Els participants també van coincidir que la comunitat científica ha de fer més per comunicar els perills i la urgència dels punts de no retorn al públic, als responsables polítics i als mitjans. Alhora, els mitjans de comunicació també s’equivoquen i han de deixar de donar el mateix espai a persones no expertes per opinar sobre aquest tema. A més, cal que se centrin en educar la població sobre el que se sap del canvi climàtic i posar en relleu la connexió entre el clima i la salut. El concepte d’incertesa s’ha d’explicar amb cura, i no pot continuar sent una excusa perquè els polítics “vagin posposant decisions”. També cal abordar la desinformació i la subestimació del risc climàtic, especialment per part del sector financer i assegurador.

Els mitjans s’equivoquen i han de deixar de donar el mateix espai a persones no científiques per opinar sobre aquest tema

També es va debatre el paper de la geoenginyeria, que continua sent controvertit. Tot i que alguns defensen que opcions com la gestió de la radiació solar mereixen ser explorades, la comunitat de punts de no retorn climàtics va remarcar que la reducció d’emissions ha de ser la prioritat i que la geoenginyeria comporta resultats incerts i contradictoris, així com riscos ètics, de justícia i de governança. Només les reduccions obligatòries (i no voluntàries) d’emissions podrien tenir resultats significatius, i aquest hauria de ser un missatge clau en la pròxima COP30 al Brasil.

La finestra per actuar s’està tancant. Però si adoptem polítiques basades en l’evidència científica, responsabilitat legal i cooperació profunda, encara podem redirigir el planeta cap a un futur més estable i favorable

És important destacar que la conferència va animar a repensar no només les tecnologies, sinó també els sistemes de governança. Un exemple va arribar de Malàisia, on l’enfocament de salut planetària ja està integrat en la planificació nacional i els currículums universitaris —una mostra del que és possible amb voluntat política i lideratge local. A més, es va presentar una iniciativa per elaborar una nova Constitució Global per evitar l’esfondrament de la civilització. Qualsevol persona pot contribuir-hi aquí. Els participants de la conferència van compartir la convicció que cal una governança global per aplicar polítiques efectives contra el canvi climàtic. Tot i això, potser és intel·ligent començar per la governança local i comunitària per evitar punts de no retorn que activin una dinàmica cap a la governança internacional que cal.

La conclusió?

Els riscos per als sistemes terrestres es troben actualment en nivells molt alarmants. Com van assenyalar Johan Rockström i altres, aquests ja compleixen els criteris de riscos globals d’alt impacte, amb capacitat per “matar o perjudicar greument més del 10 % de la població humana”. Amb un escalfament d’1,5 °C hi ha cinc i fins a set elements de punts de no retorn en risc, i ens hi estem acostant perillosament. Per sobre dels 2 °C entrem en una zona de molt alt risc per a aquests elements. La finestra per actuar s’està tancant. Però si adoptem polítiques basades en la ciència, responsabilitat jurídica i una cooperació profunda, encara tenim l’oportunitat de conduir el planeta cap a un futur més favorable i estable.

Cada any, el Dia Mundial contra l’Hepatitis (28 de juliol) ens recorda una realitat punyent: podem acabar amb una malaltia que es pot prevenir, però només si deixem de marginar la salut hepàtica de l’agenda sanitària mundial. Tot i els avenços en la reducció de noves infeccions per hepatitis, cada dia 6.000 persones s’infecten amb hepatitis viral i les morts per aquesta malaltia continuen augmentant. És una paradoxa que ja no ens podem permetre ignorar.

A nivell global, tenim el que cal per eliminar l’hepatitis viral. Existeixen noves eines de diagnòstic, tractaments eficaços i vacunes que salven vides. Però l’accés a aquestes eines depèn en gran mesura del lloc on es visqui. En molts països amb ingressos baixos i mitjans, aquestes eines encara no estan disponibles, són inassequibles o simplement estan fora de l’abast de qui més les necessita. Aquesta bretxa en l’accés, sumada a la baixa sensibilització de la població, l’estigma, els sistemes de salut amb finançament insuficient, l’atenció fragmentada i la inèrcia política, continua costant vides. Fins i tot els professionals sanitaris sovint no disposen de les eines ni de la formació necessària per reconèixer a temps els signes d’una malaltia hepàtica. El lema d’enguany, “Desgranem-ho”, és una crida a eliminar aquests obstacles, un a un.

La salut hepàtica: la visió més àmplia que estem passant per alt

El càncer de fetge, sovint resultat d’una hepatitis viral no diagnosticada o d’un dany hepàtic avançat —com en els casos d’esteatosi hepàtica metabòlica/esteatohepatitis metabòlica (anomenades anteriorment NAFLD/NASH en anglès)— va en augment. Conèixer l’estat de la salut hepàtica és el primer pas per prevenir el càncer de fetge. Hem d’identificar els milions de persones que viuen amb malalties hepàtiques no diagnosticades, tant víriques com metabòliques, i integrar la salut hepàtica en les respostes locals i globals, amb un enfocament integrat, equitatiu i preventiu. Les malalties hepàtiques abasten tant causes infeccioses com no transmissibles, i la nostra resposta ha de reflectir aquesta complexitat.

Si continuem abordant les malalties hepàtiques per separat, perdrem l’oportunitat d’una resposta més intel·ligent i sostenible.

Problemes compartits, solucions compartides

L’hepatitis viral i l’esteatosi hepàtica metabòlica/esteatohepatitis metabòlica poden tenir orígens diferents, però afronten els mateixos desafiaments sistèmics:

• Diagnòstic tardà a causa de la manca de consciència, baixa alfabetització sanitària i programes de cribratge deficients.
• Estigma, que està associat a comportaments o característiques considerades inacceptables per altres.
• Sistemes de salut fragmentats i complexos que no aconsegueixen connectar els símptomes, els riscos i l’atenció.

La solució? Un enfocament integrat de la salut hepàtica que situï la persona al centre. Necessitem sistemes de salut capaços de detectar simultàniament l’hepatitis i l’esteatosi hepàtica, que ofereixin educació clara als pacients i proporcionin una atenció que no es limiti només al diagnòstic.

Els serveis integrats impliquen menys diagnòstics perduts, un ús més eficient dels recursos i millors resultats a llarg termini per als pacients.

En aquest Dia Mundial contra l’Hepatitis, demanem als líders que trenquin el silenci sobre la malaltia hepàtica

Des de l’hepatitis viral fins a l’esteatosi hepàtica, les malalties hepàtiques cròniques són un repte creixent de salut pública, però la salut del fetge continua sent una assignatura pendent.

El nostre crit d’acció:

• Complir els compromisos per eliminar l’hepatitis viral abans del 2030, ampliant l’accés al diagnòstic, el tractament i l’atenció, especialment en comunitats desateses.
• Invertir en la salut hepàtica com a part de l’atenció primària i dels sistemes de salut liderats per la comunitat.
• Ampliar la vacunació contra l’HBV, inclosa la dosi en néixer, com a estratègia per prevenir el càncer de fetge.
• Reconèixer que la salut hepàtica es troba a la intersecció entre les malalties infeccioses i les no transmissibles (MNT), i que un enfocament integrat enforteix ambdues respostes.

En prioritzar la salut hepàtica, creem les condicions necessàries per assolir els objectius d’eliminació de l’hepatitis viral establerts per l’OMS, protegint milions de vides i construint sistemes de salut més sòlids i resilients per a tothom.

[Aquest text ha estat escrit conjuntament per Enmanuel Cornielle, investigador predoctoral a ISGlobal, Yaiza Gabasa, tècnica de laboratori, i Sara M. Soto, professora investigadora associada i directora del Programa d’Infeccions Víriques i Bacterianes d’ISGlobal]

En un món on els bacteris resistents als antibiòtics han esdevingut en poc temps un dels deu principals desafiaments per a la salut, es podria pensar que s’estan desenvolupant nous antibiòtics amb la mateixa rapidesa; però la realitat és sorprenentment diferent.

Dels tretze antibiòtics que han rebut autorització per comercialitzar-se des de 2017, només dos pertanyen a una classe química diferent no derivada de molècules conegudes, que és un dels quatre criteris que estableix l’Organització Mundial de la Salut (OMS) perquè un antibiòtic sigui realment innovador. I cap dels tretze no ha aconseguit complir els altres tres criteris: actuar sobre components essencials de les bacteris no atacats pels antibiòtics convencionals, presentar mecanismes d’acció innovadors i no generar resistència creuada amb antibiòtics existents. És realment preocupant.

Desenvolupar nous antibiòtics: per què és tan difícil?

Innovar en el desenvolupament de nous antibiòtics també implica múltiples barreres científiques i tècniques, com ara:

• la creació d’estructures químiques que no siguin tòxiques per a les nostres cèl·lules i que siguin actives davant diversos patògens
• obstacles econòmics com la baixa inversió (ja que són més rendibles els medicaments per a malalties cròniques)
• els extensos processos burocràtics de regulació
• les costoses proves preclíniques i clíniques imprescindibles per demostrar-ne l'eficàcia i la seguretat

Mentre nosaltres avancem lentament, els bacteris evolucionen a tota velocitat, indiferents als nostres esforços

A més, alguns bacteris tenen la capacitat de desenvolupar resistència a diferents antibiòtics en només tres dies, fet que evidencia una realitat crua: estem lluitant una cursa desigual, mentre nosaltres avancem lentament, els bacteris evolucionen a gran velocitat.

Molècules d’or: una solució contra els bacteris multiresistents

L’equip de recerca d’ISGlobal especialitzat en la transmissió de la resistència als antibiòtics i liderat per Sara Soto ha aconseguit un gran avanç en col·laboració amb el departament de Química Orgànica de la Universitat d’Oviedo. Junts han desenvolupat una nova classe de compostos químics: complexos d’or en estat d’oxidació +3 (or III), que han demostrat una potent activitat antibiòtica. Aquest avenç podria suposar un punt d’inflexió en la lluita contra una de les principals amenaces sanitàries del segle XXI: les infeccions causades per bacteris multiresistents.

Els complexos d’or (III) són molècules amb propietats químiques que els permeten actuar com a agents antibiòtics, fins i tot davant bacteris resistents a múltiples antibiòtics

Els complexos d’or (III) són molècules amb propietats químiques que els permeten actuar com a agents antibiòtics, fins i tot contra bacteris resistents a múltiples antibiòtics. I també compleixen els quatre criteris d’innovació que estableix l’OMS per al desenvolupament d’antibiòtics innovadors. En proves realitzades per l’equip de Soto no s’ha observat el desenvolupament de resistència bacteriana ni tan sols després de 30 dies d’exposició contínua als compostos. Aquest resultat és especialment significatiu, ja que un dels grans problemes dels antibiòtics actuals és la rapidesa amb què les bacteris desenvolupen mecanismes per neutralitzar-los.

En un context global on la resistència als antibiòtics arriba a nivells alarmants, aquest descobriment representa una autèntica esperança: la possibilitat de comptar amb una nova generació d’antibiòtics eficaços i duradors.

Les molècules d’or ja han estat patentades, cosa que permetrà continuar amb fases més avançades d’investigació preclínica i, finalment, clínica. Des d’ISGlobal, aquest avenç ens impulsa amb força a continuar investigant solucions innovadores que donin resposta a un dels desafiaments sanitaris més urgents del nostre temps.

L’escalfament global està elevant les temperatures mitjanes, fet que comporta una disminució de les morts relacionades amb el fred i un augment de les relacionades amb la calor. S’espera que aquesta tendència continuï empitjorant si no s’implementen estratègies sòlides d’adaptació i mitigació. Un estudi recent va estimar que, l’any 2023, les morts per calor a Europa haurien estat un 80% més altes en absència dels esforços històrics d’adaptació.

Falta una part clau del panorama

Però aquí rau el problema: aquestes estimacions no tenen en compte esdeveniments globals o regionals com la pandèmia de la COVID-19, que va afectar de manera significativa la salut pública i l’escenari socioeconòmic general. Aquesta malaltia va causar més de 7 milions de morts i 777 milions de casos arreu del món, impactant els sistemes sanitaris, les economies i les estructures socials.

Foto: Isaac Planella / Ajuntament de Barcelona.
 

Donada la clara intersecció entre els riscos climàtics i els pandèmics per a la salut, es podria esperar més estudis que analitzessin què va passar amb la vulnerabilitat relacionada amb la temperatura durant la pandèmia. Sorprenentment, aquest no ha estat el cas. Una de les principals dificultats per cobrir aquest buit ha estat la manca de dades fiables sobre les morts per COVID-19 durant els primers mesos de la pandèmia, ja que no es van registrar totes, així com la complexitat d’analitzar aquestes disrupcions en la mortalitat. Com a resultat, molts estudis van excloure les dades posteriors a 2020 o directament van eliminar les morts per COVID-19 dels recomptes totals de mortalitat, amb les limitacions que això comporta.

Molts estudis van excloure les dades posteriors a 2020 o directament van eliminar les morts per COVID-19 dels recomptes totals de mortalitat, amb les limitacions que això comporta

Tanmateix, no es pot continuar ignorant les dades posteriors a 2020. Algú ho havia d’afrontar, i a ISGlobal hi hem estat treballant precisament.

En el nostre estudi més recent, vam desenvolupar una metodologia innovadora per ajustar les morts per COVID-19, cosa que ens va permetre fer una avaluació més precisa de la mortalitat relacionada amb la temperatura. Creiem que aquest enfocament posa de manifest la necessitat d’incloure les dades de la pandèmia i d’ajustar per les morts per COVID-19 en la recerca futura; ignorar-ho és perdre’s una part enorme del panorama.

Per exemple, per il·lustrar-ho, altres estudis que van analitzar els anys pandèmics i postpandèmics, com el de Ballester et al., 2023, van estimar un total de 61.672 morts per calor durant l’estiu de 2022 utilitzant ajustos previs a la pandèmia que ja no reflecteixen les vulnerabilitats actuals. Si s’usa la nova metodologia, la mortalitat per calor en aquell mateix període va ser un 14,42% més alta, arribant aproximadament a 71.400 morts.

Qui s’està adaptant millor a Europa?

Però això no és tot! També vam explorar com ha canviat el risc de mortalitat al llarg del temps, per avaluar si la població europea s’ha adaptat a la calor i al fred abans i després de l’inici de la pandèmia. El que vam trobar és preocupant: hi ha hagut una mala adaptació a la calor al sud i a l’oest d’Europa, cosa que significa que la població d’aquestes regions s’està tornant més vulnerable a les altes temperatures. En canvi, es va observar certa adaptació al fred al nord, a l’est i a l’oest d’Europa.

Hi ha hagut una mala adaptació a la calor al sud i a l’oest d’Europa, cosa que significa que la població d’aquestes regions s’està tornant més vulnerable a les altes temperatures. En canvi, es va observar certa adaptació al fred al nord, a l’est i a l’oest d’Europa

Això mostra clarament que l’adaptació no s’està produint de manera equitativa arreu del continent, i subratlla les diferències regionals en l’adaptació a la temperatura, així com la necessitat urgent de reforçar les mesures d’adaptació i mitigació relacionades amb la calor a Europa. Aquestes poden incloure sistemes d’alerta primerenca, campanyes de salut pública i esforços específics de comunicació científica. El més important és que els nostres resultats suggereixen que aquestes estratègies d’adaptació han de centrar-se en les regions més vulnerables, especialment al sud d’Europa, on països com Espanya o Itàlia afronten riscos creixents relacionats amb la calor.

Plans d’adaptació més efectius i sensibles

En darrer terme, creiem que la metodologia que hem desenvolupat en aquest estudi reflecteix millor la vulnerabilitat actual, modelada no només per les condicions climàtiques sinó també per les respostes socials a crisis com la pandèmia de la COVID-19. Aquest enfocament ofereix evidència sòlida i sensible al context perquè els responsables polítics i les institucions puguin dissenyar i implementar plans d’adaptació a la temperatura més efectius i sensibles.

Els nostres resultats suggereixen que les estratègies d’adaptació al clima han de centrar-se en les regions més vulnerables, especialment al sud d’Europa, on països com Espanya o Itàlia afronten riscos creixents relacionats amb la calor

Amb l’esperança de donar suport a accions ben fonamentades i inclusives per part dels diferents actors, les estratègies d’adaptació del futur no només hauran de ser efectives, sinó també equitatives davant els desafiaments del nostre temps.

Referència

Paniello-Castillo B, Quijal-Zamorano M, Gallo E, Basagaña X, Ballester J. Regional changes in temperature-related mortality before and during the COVID-19 pandemic: a continental modelling analysis in 805 European regions. Environmental Research 278, 121697 (2025).

La persona que soc avui (amb els meus valors, prioritats i coneixements científics) és el resultat de les experiències que he tingut la sort de viure en països amb recursos limitats. Estic molt agraït a les persones i institucions que em van obrir les portes durant la meva formació com a investigador. Entre aquestes es troben l’Institut d’Immunologia a Colòmbia, el Centre de Recerca en Salut de Manhiça a Moçambic i el Centre Internacional d’Enginyeria Genètica i Biotecnologia a l’Índia. Aquestes oportunitats han estimulat reflexions freqüents sobre la meva manera de relacionar-me amb col·legues i amistats de països amb menys recursos, i d’identificar actituds —de vegades amb prejudicis— que condicionen tant la meva feina científica com el meu comportament personal.

Aquest autoexamen em va portar, fa uns anys, a compartir amb col·legues d’Espanya, Moçambic, Etiòpia i Benín un exercici de reflexió sobre les formes de col·laborar en la recerca en salut global. Em refereixo a les col·laboracions entre institucions, normalment en continents diferents, amb grans disparitats socials, culturals i econòmiques. Hem heretat del passat colonial una sèrie de privilegis —en termes de posició geopolítica, raça, classe, gènere i orientació sexual— que sovint condicionen de manera inconscient les relacions que establim. Ara que la solidaritat envers els més necessitats sembla diluir-se, aquesta reflexió em sembla especialment necessària. Com a científic, una manera de fomentar aquest anàlisi és posar atenció no només als resultats de la recerca, sinó també al propi procés d’investigació.

Converses difícils però necessàries

Encara arrosseguem les conseqüències del passat colonial. Això és evident en l'àmbit polític (relacions internacionals), econòmic (finançament i recursos) i epistèmic (la manera de pensar, conèixer i establir la veritat). Els desequilibris provocats per la colonització han afavorit que els països colonitzadors abordin els reptes sanitaris comuns en països anteriorment colonitzats (i no a la inversa), creant una base per a relacions de dependència i fins i tot de subordinació. Prendre consciència d’aquests privilegis i asimetries que no afavoreixen igual a tothom pot ajudar-nos a desenvolupar estratègies per fomentar relacions més equitatives.

La salut global ofereix nombroses oportunitats per transformar mentalitats. La colonialitat, el poder i l’equitat són conceptes fonamentals que ens permeten establir converses difícils però necessàries per qüestionar les nostres formes de col·laboració. Tanmateix, aquests conceptes estan tan integrats al nostre vocabulari que han perdut part de la seva capacitat de mobilitzar consciències. El repte consisteix a transformar aquestes idees abstractes en propòsits concrets, i fer-ho mitjançant l’acció, per passar així de les aspiracions als canvis tangibles.

Una reflexió col·lectiva

Una col·laboració transformadora identifica una sèrie d’objectius comuns cap als quals l’aliança vol treballar, i acorda el procés per assolir-los conjuntament. Definir el camí cap a aquesta transformació requereix una reflexió col·lectiva sobre com i per què es produiran els canvis desitjats. Això guiarà la planificació de “qui farà què, com i quan”, de manera que les accions concretes i centrades en l’equitat facin avançar la col·laboració. Tres actituds essencials poden facilitar aquest procés: la consciència sobre la pròpia posició per qüestionar els privilegis inherents; la solidaritat per crear una visió interconnectada que transcendeixi diferències; i la responsabilitat compartida sobre accions i resultats per garantir una relació efectiva. Amb aquests elements, podrem fomentar el suport mutu, equilibrar interessos amb generositat i adaptar-nos amb agilitat (perquè aprenem en el procés). Així podrem ajustar els ritmes de treball quan calgui i avançar conjuntament cap a objectius comuns.

No es tracta del que som capaços d’imaginar, sinó del que estem disposats a fer (i de com ho fem), el que marcarà la diferència a l’hora d’aprofitar tot el potencial transformador de la recerca en salut global

Les aliances transformadores fomenten la reciprocitat i els beneficis compartits, però no de manera calculada. Per fer-ho, cal planificar els mecanismes de reciprocitat amb la mateixa cura que la pròpia recerca. El principi de subsidiarietat afavoreix el reforç de capacitats en els llocs on sorgeix el repte sanitari. Realitzar les activitats en aquests contextos i evitar enfocaments que requereixen menys esforç —com enviar mostres o dades a institucions amb més recursos— és clau per superar les barreres que impedeixen desplegar tot el potencial existent. Sovint les capacitats ja hi són: el repte és implementar-les.

Aprofitar les complementarietats és una eina poderosa per avançar conjuntament. Els col·laboradors més avançats han de empatitzar amb els reptes dels altres (tècnics, socials, institucionals, etc.). Aquells amb menys recursos han d’identificar necessitats i mitjans (inclosos la governança) per guanyar capacitat d’agència i lideratge. I tots hem d’esforçar-nos per complir els compromisos, perquè la voluntat de treballar conjuntament es fonamenta en la integritat i la credibilitat que inspirem. Una cultura científica amb visió a llarg termini, valors ferms i consciència sobre les relacions de poder és clau per promoure un equilibri basat en l’equitat.

Nous models per treballar i liderar

Podem aconseguir molt més quan treballem junts amb un objectiu comú que compartim. Aquest treball en equip no només augmenta la probabilitat de trobar solucions, sinó que també genera una satisfacció compartida que afavoreix el benestar. Però treballar amb persones amb perspectives i capacitats diferents requereix temps i esforç. Necessitem crear nous models de treball i lideratge que promoguin actituds més col·lectives que individuals, més col·laboratives que competitives i més d’acompanyament que de comandament. Aquestes innovacions en la nostra manera de fer poden promoure un entorn de recerca veritablement global i un desenvolupament sostenible.

La clau del progrés resideix en transformar els nostres principis en accions. Només així aconseguirem mobilitzar la intel·ligència col·lectiva i l’ambició que la salut global necessita. Es tracta de què estem disposats a fer (i de com ho fem), no només del que som capaços d’imaginar, el que marcarà la diferència per aprofitar tot el potencial transformador de la recerca en salut global.

Sobre un terra de terra, al seu taller perfectament endreçat i amb màquines construïdes per ell mateix, en Luis ens recorda per què estem vius. Aquest jove mecànic, pare de bessones, porta les seves principals eines a dins: una és un marcapassos que el va salvar dels efectes de la malaltia de Chagas i l’altra és el seu propi cor lluminós, capaç d’inspirar la seva comunitat i, potser, el món sencer.

Causada pel paràsit Trypanosoma cruzi, la malaltia de Chagas pot ser mortal. A Bolívia, el país més endèmic del món, i a Yacuiba, el municipi bolivià amb més risc d’infecció, en Luis representa els pacients més afectats per la malaltia. Just abans que el seu cos es trenqués, la comunitat el va ajudar a buscar ajuda i una fundació va permetre la implantació d’un marcapassos.

Amb el suport de les autoritats locals i l’aliança ISGlobal-Novartis al Chaco bolivià, la història d’en Luis es difon en tallers i xarxes socials, impulsant la població a diagnosticar-se i rebre tractament contra la malaltia de Chagas a temps. És molta la càrrega, però el cor de gent com en Luis, El Doble Motor, venç la por.

El vídeo ha estat cocreat, implementat i avaluat per les Autoritats Locals de Salut de les Organitzacions Territorials de Base de Yacuiba, Villa Montes i Caraparí; així com per la comunitat indígena Weenhayek de Breal i la Colònia Menonita d’El Palmar (Villa Montes).

Fruit d’un procés participatiu similar dut a terme a Paraguai, l’any passat es va crear també el podcast "El profe sense por: una història de Chagas", que pots escoltar aquí.

Fins fa poc, la major part de l’evidència sobre mortalitat relacionada amb la temperatura a Rússia es basava en pocs estudis sobre períodes breus o ciutats concretes. Això deixava importants llacunes de coneixement en un país on els hiverns són llargs i durs, i els estius, tot i ser curts, esdevenen cada cop més calorosos a causa del canvi climàtic.

Per això, a través del projecte EARLY-ADAPT, vam analitzar més de 19 milions de morts a 300 ciutats russes entre el 2000 i el 2019, abastant diferents zones climàtiques i condicions socioeconòmiques. El nostre objectiu era comprendre com la exposició al fred i a la calor influeix en la mortalitat en una de les nacions més fredes i geogràficament diverses del món.

Els riscos per calor i fred varien segons la regió

Vam descobrir que els riscos per a la salut relacionats amb la temperatura varien significativament entre ciutats.

• Mentre que la mortalitat relacionada amb la calor era més alta a la part europea de Rússia, els riscos per fred estaven més uniformement distribuïts a tot el país.
• Les ciutats amb hiverns més suaus i estius calorosos presentaven una major vulnerabilitat a la calor, mentre que les ciutats amb climes continentals mostraven encara una mortalitat considerable relacionada amb el fred.
• El risc relacionat amb el fred no seguia un patró geogràfic clar, possiblement degut a nivells més alts d’adaptació d’infraestructures a tot el país.
• En canvi, el risc associat a la calor mostrava una marcada distribució geogràfica, sent les ciutats del sud i de l’oest les més afectades.

Això significa que les estratègies de salut pública no poden ser solucions universals: han d’adaptar-se als patrons climàtics específics de cada regió del país.

Yatutsk. Foto: Alina Makhatyrova / Unsplash.

Qui corre més risc? Diferències per edat i sexe

També vam analitzar com varia la mortalitat relacionada amb la temperatura segons l’edat i el sexe:

• Com era d’esperar, els adults grans, especialment els majors de 75 anys, eren molt més vulnerables tant a la calor com al fred.
• També vam observar diferències significatives entre homes i dones: el risc de mortalitat per calor era més marcat en dones que en homes, tot i que entre els homes de mitjana edat, el risc de mort per calor era més alt en comparació amb les dones del mateix grup d’edat.

Aquests patrons per edat i sexe ja s’han observat en estudis europeus; tanmateix, en algunes ciutats siberianes de Rússia es van veure tendències oposades: major mortalitat per calor en homes de 0 a 59 anys, i major mortalitat per fred en persones de 60 a 74 anys. Aquests patrons regionals inusuals podrien explicar-se per comorbiditats, exposició laboral o factors conductuals.

L’impacte de la temperatura: les xifres darrere del risc

Quant contribueixen les temperatures a la mortalitat a Rússia? Vam calcular tant el nombre atribuïble (morts associades a la temperatura) com la fracció atribuïble (percentatge de morts totals degudes a la temperatura).

En conjunt, al voltant de l’11% de totes les morts estaven vinculades a temperatures no òptimes, estant la majoria relacionades amb el fred. Fins i tot en un país acostumat a condicions hivernals extremes, l’exposició al fred representava el 10,47% de totes les morts, mentre que la calor era responsable del 0,67%. Això equival a 99.631 morts anuals per fred i 6.376 per calor.

Mentre que el fred continua sent el principal factor de mortalitat a Rússia, les onades de calor representen una amenaça creixent, especialment a regions menys preparades per a elles

La diferència entre les fraccions atribuïbles al fred i a la calor és menor si considerem només temperatures extremes: 0,65% i 0,40%, respectivament. Això demostra que, tot i que el fred continua sent el principal contribuent a la mortalitat, les onades de calor també representen una amenaça creixent, especialment en regions no adaptades.

Moscou. Foto: Aleksandr Popov / Unsplash.

Plans d’adaptació segons la regió

Una de les conclusions clau de l’estudi és la necessitat d’implementar polítiques de salut adaptades a les característiques geogràfiques. Atès que els riscos associats a les temperatures varien tant entre regions, i que l’edat i el sexe també influeixen en la vulnerabilitat, una estratègia nacional única no és suficient. Per això, els governs locals i els sistemes de salut han de dissenyar plans d’adaptació personalitzats basats en el clima i les particularitats de la seva població. Per exemple, una ciutat siberiana podria necessitar centrar els seus esforços en les causes principals del risc per altes temperatures en homes de mitjana edat, mentre que una ciutat del sud hauria de preparar-se per a les onades de calor que amenacen la població més vulnerable i gran.

Una de les conclusions clau de l’estudi és la necessitat d’implementar polítiques de salut adaptades a les característiques geogràfiques. Atès que els riscos associats a les temperatures varien tant entre regions, i que l’edat i el sexe també influeixen en la vulnerabilitat, una estratègia nacional única no és suficient

Aquest tipus de planificació específica és essencial per reduir morts evitables i preparar-se davant els efectes continus del canvi climàtic. A mesura que el clima continua canviant, aquests coneixements seran crucials per dissenyar estratègies de salut pública eficaces i que salven vides. Fins i tot els climes familiars poden ser mortals, sobretot per a les poblacions més vulnerables.