PROGRAMA PRELIMINAR

9.00 h – 9.20 h Lliurament de documentació

9.20 h – 9.30 h Benvinguda

9.30 h – 10.40 h Risc d'introducció d'arbovirus a la Mediterrània

10.40 h – 11.20 h Sessió de pòsters (x5)

11.20 h – 11.50 h Pausa cafè

11.50 h – 12.50 h La nova generació d'eines per al control dels arbovirus

12.50 h – 13.50 h Arbovirosis d'interès emergent: la situació a Espanya

13.50 h – 14.00 h Cloenda

Temps de lectura: 3 min

[Aquest article ha estat escrit conjuntament per Manolis Kogevinas, professor emèrit d'ISGlobal, i Neil Pearce, professor de Bioestadística i Epidemiologia a la London School of Hygiene and Tropical Medicine. El text és una adaptació del seu article científic «Football, fossil fuels, and public health in the era of climate crisis», publicat a la revista Environmental Epidemiology.]

El desembre de 2022, milions de persones van veure Lionel Messi aixecar la Copa del Món embolicat en un bisht (vestimenta tradicional) que li va col·locar l'emir de Qatar. La imatge va esdevenir un símbol global, no només pel seu valor esportiu, sinó perquè revelava una cosa més profunda: la creixent fusió entre l'esport més popular del planeta i els interessos econòmics dels grans productors de combustibles fòssils.

Al Mundial 2026, un dels patrocinadors era Aramco, l'empresa estatal de petroli d'Aràbia Saudita i, a més, el 2034 el Mundial se celebrarà precisament a Aràbia Saudita.

Però aquest article no va sobre futbol. Va sobre com els combustibles fòssils modelen la nostra vida quotidiana, les nostres ciutats, el nostre clima i, en darrera instància, la nostra salut. El futbol és simplement el mirall més visible d'un fenomen molt més ampli: la capacitat de determinades indústries per influir en la cultura i en la percepció pública a través de plataformes d'enorme abast.

Un vincle que va molt més enllà de l'esport

Durant dècades, les grans petrolieres i els estats la riquesa dels quals depèn del petroli i el gas han invertit milers de milions en projectes de visibilitat global. Algunes estimacions situen aquesta inversió anual al voltant dels 6.000 milions de dòlars. L'esport, i especialment el futbol, és un dels vehicles més eficaços per a això. No és casualitat que alguns dels clubs amb més èxit de totes les èpoques d'Europa estiguin controlats per fons sobirans de països productors de petroli, ni que línies aèries estatals o empreses energètiques apareguin en samarretes, estadis i retransmissions. El resultat és una presència constant, gairebé invisible per la seva normalitat, d'indústries responsables d'una part substancial de les emissions globals.

No és casualitat que alguns dels clubs amb més èxit de totes les èpoques d'Europa estiguin controlats per fons sobirans de països productors de petroli, ni que línies aèries estatals o empreses energètiques apareguin en samarretes, estadis i retransmissions. El resultat és una presència constant, gairebé invisible per la seva normalitat, d'indústries responsables d'una part substancial de les emissions globals.

Fins i tot els entrenadors més admirats del futbol contemporani, Pep Guardiola, fins fa poc al Manchester City, i Luis Enrique al Paris Saint Germain, treballen en projectes esportius l'excel·lència dels quals està sostinguda per capital procedent d'economies basades en combustibles fòssils, a través dels fons sobirans dels Emirats Àrabs Units i Qatar, respectivament. No és una crítica cap a ells, sinó una constatació: el talent esportiu conviu avui amb estructures financeres que tenen profundes implicacions per al clima i la salut pública.

Però reduir aquesta estratègia a una qüestió d'imatge seria ingenu. El que està en joc és la capacitat d'aquestes indústries per mantenir la seva legitimitat social en un moment en què la ciència és inequívoca: la crema de combustibles fòssils és el principal motor del canvi climàtic, i el canvi climàtic és ja l'amenaça més gran per a la salut pública del segle XXI.

La salut pública en l'era del clima extrem

El canvi climàtic no és un fenomen abstracte. Els seus efectes sobre la salut estan documentats i s'intensifiquen cada any:

• Onades de calor més freqüents i mortals.
• Contaminació atmosfèrica que causa milions de morts prematures.
• Esdeveniments extrems, inundacions, incendis, sequeres, que alteren ecosistemes i desplacen poblacions.
• Malalties infeccioses que s'expandeixen a noves regions.

Aquests riscos estan recollits en múltiples informes, com el del Lancet Countdown, una de les avaluacions més completes sobre clima i salut, en la qual investigadors d'ISGlobal participen activament.

Mentre els impactes del canvi climàtic augmenten, les indústries responsables de la major part de les emissions continuen trobant espais privilegiats per projectar una imatge de modernitat, dinamisme i progrés.

I, així i tot, mentre els impactes augmenten, les indústries responsables de la major part de les emissions continuen trobant espais privilegiats per projectar una imatge de modernitat, dinamisme i progrés.

El poder de la normalització

Aquí és on el vincle amb l'esport, i amb altres esferes culturals, es torna rellevant. La publicitat i el patrocini no només venen productes: construeixen imaginaris. Associar combustibles fòssils amb èxit, emoció o excel·lència esportiva contribueix a mantenir la idea que aquestes indústries formen part natural i inevitable de la nostra vida.

El sportswashing no és només un problema ètic. És un determinant comercial de la salut, perquè influeix indirectament en els riscos sanitaris en retardar o febleïr polítiques de protecció ambiental

Aquest fenomen té un nom: sportswashing, una forma de rentat reputacional que utilitza l'esport per suavitzar la percepció pública d'activitats amb impactes ambientals negatius. Però el sportswashing no és només un problema ètic. És un determinant comercial de la salut, perquè influyeix indirectament en els riscos sanitaris en retardar o afeblir polítiques de protecció ambiental.

Un paral·lelisme incòmode: el tabac

La història ofereix un precedent clar. Durant dècades, la indústria del tabac va utilitzar l'esport per associar els seus productes amb vitalitat i èxit. El resultat va ser un retard significatiu en l'adopció de polítiques de control del tabaquisme.

Avui ningú no acceptaria que una marca de cigarretes patrocinés la samarreta d'un gran club. Això no obstant, continuem acceptant, i fins i tot celebrant, que indústries responsables d'una crisi climàtica amb conseqüències sanitàries massives ocupin aquest espai.

És inevitable aquesta dependència?

Una idea molt estesa és que l'esport, i per extensió altres activitats culturals, necessita aquest tipus de finançament per sobreviure. Però aquesta narrativa ignora una cosa fonamental: el sistema econòmic de l'esport s'ha construït sobre una espiral de despesa creixent, on els ingressos addicionals no estabilitzen el model, sinó que alimenten una inflació permanent de salaris, fitxatges i costos operatius.

En altres paraules: no és que l'esport necessiti combustibles fòssils; és que el model actual de l'esport necessita un flux constant de capital, vingui d'on vingui.

Un moment per a la responsabilitat col·lectiva

El debat sobre el paper dels combustibles fòssils en l'esport no és un debat sobre aficions. No es tracta de deixar de veure partits ni de renunciar a l'emoció que genera el joc. Es tracta de reconèixer que la cultura també forma part del sistema que determina la nostra salut.

No es tracta de deixar de veure partits ni de renunciar a l'emoció que genera el joc. Es tracta de reconèixer que la cultura també forma part del sistema que determina la nostra salut.

Les societats científiques ja han demostrat que poden liderar canvis ètics profunds, com va passar amb el tabac. Avui, el desafiament és més gran i més urgent. La pregunta no és si l'esport s'ha de desvincular dels combustibles fòssils, sinó quan i com.

Perquè, igual que al segle XX va resultar inacceptable que l'esport servís per promocionar productes que mataven, al segle XXI ens hauria de resultar inacceptable que contribueixi a normalitzar la indústria que està desestabilitzant el clima del planeta.

Temps de lectura: 5 min

Quan la majoria de la gent pensa en els virus, ho fa en malalties. Tanmateix, els virus són a tot arreu: als oceans, els sòls, els boscos, les aigües residuals i fins i tot a les superfícies que toquem cada dia. De fet, s'estima que existeixen 10³¹ virus al planeta, dels quals només s'ha identificat una diminuta fracció.

Aquesta enorme diversitat viral desconeguda ha estat batejada com la "matèria fosca viral". Gràcies als avenços recents en les tecnologies de seqüenciació, els científics estan començant a desvelar l'extraordinària diversitat de virus presents en sòls, oceans, fauna silvestre i altres entorns. Un estudi especialment fascinant va utilitzar mostres de formigues legionàries africanes per caracteritzar les poblacions virals d'un bosc tropical remot al Gabon.

Un altre estudi especialment interessant, aquest cop centrat no en els boscos sinó en les ciutats de tot el món, va comptar amb la participació de Xavier Rodó, investigador ICREA a ISGlobal. El seu objectiu era cartografiar la diversitat dels virus d'ARN presents en entorns urbans a escala global.

El món ocult dels virus urbans

Els virus d'ARN desperten un interès especial a causa de la seva elevada taxa de mutació, que els permet adaptar-se ràpidament a nous ambients i hostes. A més, representen aproximadament dos terços dels patògens humans coneguts (com el VIH, els virus de la grip, el dengue, l'Ebola o el SARS-CoV-2). Tanmateix, existeixen pocs estudis sobre la seva diversitat, especialment en entorns urbans, on viu actualment el 56 % de la població mundial.

Per abordar aquesta qüestió, el consorci internacional MetaSUB va analitzar la diversitat de virus d'ARN en 102 ciutats i els seus voltants, distribuïdes en 31 països. Per fer-ho, va examinar 2.922 mostres genètiques recollides entre març i juliol de 2020 en una àmplia varietat d'entorns urbans i periurbans: des de baranes, bancs o màquines expenedores de bitllets en hospitals, bancs i estacions de transport públic, fins a sòls propers, zones verdes i aigües residuals.

Principals troballes

Entre els resultats més destacats figuren els següents:

Milers de virus d'ARN desconeguts fins ara

L'anàlisi va identificar 54.945 virus d'ARN, dels quals el 77 % mai no havia estat descrit. A la majoria dels països predominaven dues grans classes de virus d'ARN, especialment en els entorns més estretament vinculats a l'activitat humana. El SARS-CoV-2 també va aparèixer amb freqüència, probablement perquè les mostres es van recollir durant la pandèmia.

Menor diversitat viral en els entorns urbans

Un altre resultat clar va ser que la diversitat viral era menor en les mostres procedents d'entorns urbans (carrers, bancs o estacions de metro) que en les recollides en zones periurbanes o naturals, com sediments, sòls o prats. Això suggereix que la urbanització i l'activitat humana, mentre deixen una petjada característica, poden homogeneïtzar les comunitats virals. Les aigües residuals també van destacar com un important reservori de virus, la qual cosa confirma el seu valor per a la vigilància epidemiològica. Així i tot, fins i tot a les ciutats la diversitat continuava sent enorme: l'anàlisi no va assolir un punt de saturació, la qual cosa indica que probablement queden molts més virus per descobrir.

Noves branques a l'arbre evolutiu dels virus

L'estudi va revelar, a més, evidències de dos possibles nous fílums virals (o grans branques evolutives), una nova classe i diversos grups que fins ara no havien pogut classificar-se. Així mateix, va trobar indicis que l'aparició de genomes d'ARN de doble cadena al fílum Duplornaviricota podria no haver estat un esdeveniment evolutiu únic, com es pensava fins ara. En analitzar amb més detall un enzim clau d'aquests virus, l'ARN polimerasa dependent d'ARN (RdRp), l'equip investigador va trobar senyals de selecció direccional, és a dir, mutacions que podrien conferir avantatges evolutius als virus. Identificar aquestes signatures moleculars pot ajudar a comprendre millor l'evolució i capacitat d'adaptació dels virus, detectar variants amb potencial pandèmic i orientar futures estratègies de vacunació.

La majoria dels virus urbans infecten bacteris

Contràriament a la idea predominant que els virus d'ARN infecten principalment organismes eucariotes, l'estudi va mostrar que la majoria dels virus identificats tenen com a hostes bacteris, fongs i plantes. De fet, més de la meitat dels virus l'hoste dels quals es va poder identificar eren bacteriòfags, és a dir, virus que infecten bacteris. Aquesta troballa posa de manifest l'important paper ecològic que juguen aquests microorganismes en la configuració de les comunitats virals urbanes i les complexes dinàmiques ecoevolutives que han donat forma a aquestes relacions. Així i tot, els investigadors van identificar més d'un centenar de virus capaços d'infectar vertebrats, inclosos membres de famílies que contenen coneguts patògens humans, com els rinovirus, poliovirus i enterovirus. També van detectar 166 virus d'ARN associats a quatre importants bacteris resistents als antibiòtics, coneguts com a patògens ESKAPE: Staphylococcus aureus, Klebsiella pneumoniae, Pseudomonas aeruginosa i Acinetobacter baumannii. Aquests virus podrien obrir la porta, en el futur, al desenvolupament de teràpies basades en virus per combatre les infeccions resistents als antibiòtics. A més, l'equip va identificar virus capaços d'infectar bacteris intestinals humans com Clostridia i Bacteroidia, dos components fonamentals de la nostra microbiota.

Els factors socioeconòmics també podrien influir

En relacionar la diversitat viral amb els indicadors del Banc Mundial, els investigadors van observar que les àrees urbanes de països amb menor nivell de desenvolupament tendien a presentar una major càrrega de virus associats a vertebrats que les de països més desenvolupats. Per exemple, les mostres hospitalàries d'Islamabad i São Paulo mostraven una major abundància viral que les de Baltimore i Seül.

Una crida a continuar explorant i vigilant el món viral

Com assenyalen els mateixos autors, l'estudi presenta algunes limitacions importants. Per exemple, el mostreig va ser desigual entre països i tipus d'entorn, la qual cosa dificulta determinar si les diferències observades responen realment a factors geogràfics o simplement a les característiques dels llocs mostrejats (per exemple, estacions de transport públic a Polònia enfront d'hivernacles a França). A més, queda molta feina al davant per comprendre plenament les relacions entre virus i hostes, així com el paper que juga aquesta "matèria fosca viral" en els ecosistemes i en la salut humana.

Estudis com aquest contribuiran a comprendre millor l'evolució dels virus i els seus hostes, reforçar la vigilància ambiental i millorar la nostra preparació davant de futures epidèmies.

Així i tot, aquest treball constitueix un dels esforços més ambiciosos realitzats fins a la data per cartografiar el món ocult dels virus d'ARN presents en entorns associats a l'ésser humà. També estableix un nou estàndard metodològic per al descobriment de virus, la predicció d'hostes i l'anàlisi filogenètica. A més, ofereix un dels catàlegs més complets de virus d'ARN ambientals elaborats fins ara: l'UPVAtlas, un recurs valuós per a futures investigacions.

Estudis com aquest contribuiran a comprendre millor l'evolució dels virus i els seus hostes, reforçar la vigilància ambiental i millorar la nostra preparació davant de futures epidèmies.

La contaminació atmosfèrica és un dels principals factors de risc ambiental per a la salut i s’ha relacionat amb una àmplia varietat d’efectes adversos en les persones adultes, entre els quals les malalties cardiovasculars i la síndrome metabòlica. Els infants són especialment vulnerables, perquè els seus òrgans i el seu sistema immunitari encara estan en desenvolupament, respiren un volum més gran d’aire en relació amb el seu pes corporal i solen passar més temps a l’aire lliure. La síndrome metabòlica és un conjunt de factors de risc entre els quals s’inclouen l’obesitat abdominal, la hipertensió arterial, les alteracions de la glucosa en sang i la dislipidèmia, que poden augmentar el risc de desenvolupar diabetis de tipus 2 i malalties cardiovasculars en etapes posteriors de la vida.

Per estudiar-ho, l’equip investigador va analitzar dades de 1.147 infants d’entre 6 i 11 anys procedents de França, Grècia, Lituània, Noruega, Espanya i el Regne Unit, que van ser seguits entre 2013 i 2016 en el marc del projecte HELIX. “Vam estimar l’exposició al PM_2.5 i al NO₂ a la llar, a l’escola i durant els desplaçaments, i en vam analitzar la relació amb una puntuació de risc de síndrome metabòlica”, explica Anne van Rooijen Korving, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi.

Mitjançant models validats de contaminació atmosfèrica basats en els entorns residencial, escolar i de desplaçament, l’equip va estimar l’exposició anual a tots dos contaminants durant l’any previ a l’avaluació clínica. L’associació amb el risc de síndrome metabòlica es va analitzar mitjançant models de regressió multivariable. El risc de síndrome metabòlica es va calcular utilitzant una puntuació prèviament validada basada en el perímetre de cintura, la pressió arterial, els lípids en sang i els nivells d’insulina, d’acord amb els criteris de la Federació Internacional de Diabetis.

Associacions més fortes a l’escola que a la llar

La contaminació atmosfèrica va mostrar una associació més intensa amb el risc de síndrome metabòlica a l’escola que a la llar, fet que suggereix que els infants podrien ser especialment vulnerables en l’entorn escolar. Tot i que els nivells de contaminació a la llar i a l’escola estaven altament correlacionats (amb concentracions anuals de PM_2.5 i NO₂ que superaven de manera sistemàtica les directrius de l’Organització Mundial de la Salut), la susceptibilitat sembla ser més gran a l’escola. Investigacions prèvies indiquen que fer més activitat física en l’entorn escolar incrementa la freqüència respiratòria, fet que podria amplificar els efectes adversos de l’exposició a la contaminació.

En canvi, no es van observar associacions entre l’exposició durant els desplaçaments i el risc de síndrome metabòlica. De la mateixa manera, tampoc no es van trobar associacions amb l’exposició a curt termini durant els dies o la setmana previs a l’avaluació clínica, cosa que dona suport a la hipòtesi que els canvis metabòlics es desenvolupen gradualment amb el temps i no com a resposta a una exposició aguda.

Possibles mecanismes biològics i implicacions per a la salut pública

Hi ha diversos mecanismes biològics que podrien explicar aquestes troballes. L’exposició a la contaminació atmosfèrica s’ha relacionat amb inflamació sistèmica, estrès oxidatiu i alteracions en el metabolisme dels lípids, la regulació de la glucosa i el control de la pressió arterial, tots ells processos implicats en el desenvolupament de la síndrome metabòlica.

“Atesa l’àmplia exposició de la població a la contaminació atmosfèrica i les conseqüències a llarg termini de la síndrome metabòlica per a la salut, aquests resultats tenen importants implicacions per a la salut pública”, afirma Martine Vrijheid, directora del programa Environment and Health over the Lifecourse d’ISGlobal. “Els nostres resultats reforcen la necessitat de continuar reduint els nivells de contaminació atmosfèrica per protegir la salut cardiometabòlica infantil”.


Referència

Anne van Rooijen Korving, Parisa Montazeri, Léa Maitre, Sandra Marquez, Jose Urquiza, Nuria Güil-Oumrait, Antònia Valentín, Regina Grazuleviciene, Kristine Bjerve Gützkow, Johanna Lepeule, Rosemary R.C. McEachan, Bente Oftedal, Euripides G. Stephanou, John Wright, Wen Lun Yuan, Martine Vrijheid, Childhood outdoor air pollution exposure across multiple microenvironments and metabolic syndrome: A HELIX cohort analysis, Environmental Research, Volume 305, Part 1, 2026, 124892,ISSN 0013-9351, https://doi.org/10.1016/j.envres.2026.124892

Temps de lectura: 5 min

A vegades una resolució de l'ONU passa desapercebuda. La del 7 de juliol no ho hauria de fer. Canvia el terreny de joc per a més de mil milions de persones perquè, des d'ara, les malalties desateses deixen de ser només un problema sanitari per esdevenir també una qüestió de drets humans.

No és el mateix reclamar atenció política, financera i mèdica per una malaltia oblidada, que denunciar la violació d'un dret fonamental. Aquesta és la diferència després del 7 de juliol.

La notícia hauria d'haver arribat per altaveus a cadascuna de les més de mil milions de persones afectades al món per una o diverses de les 21 malalties tropicals desateses (MTD), segons la classificació de l'ONU. És una llista llarga on en ressonen algunes com la leishmaniosi, la lepra, la filariosi limfàtica, el Chagas, etc. La majoria d'aquestes malalties comparteixen trets d'exclusió, estigma i discriminació, a més d'un fort impacte en dones i infants.

Moltes d'aquestes malalties fa temps que van deixar de ser un problema exclusivament rural o tropical. La malaltia de Chagas n'és un bon exemple. Els moviments migratoris i altres canvis globals l'han convertit en un desafiament de salut pública també per a països com Espanya, on s'estima que hi viuen unes 80.000 persones afectades. Als Estats Units en són 300.000. A més, es pot transmetre de mare a fill durant l'embaràs, tot i que aquesta transmissió es pot prevenir mitjançant el diagnòstic i el tractament oportuns.

Una qüestió de drets humans

Des del passat 7 de juliol, les malalties desateses són alguna cosa més: són matèria de drets humans. Això vol dir que no tractar degudament aquestes malalties ja no serà només un problema de negligència sanitària o política, sinó una vulneració de drets humans.

Des del passat 7 de juliol, les malalties desateses són matèria de drets humans. Això vol dir que no tractar degudament aquestes malalties ja no serà només un problema de negligència sanitària o política, sinó una vulneració de drets humans.

La resolució va ser impulsada per un grup de països africans liderat per Malawi i va comptar amb el suport de desenes d'organitzacions, entre les quals hi havia ISGlobal juntament amb la Coalició Global de Chagas.

A falta d'un informe que detalli en què consistirà la inclusió de les malalties desateses en els Drets Humans, podem anticipar un impacte en el enfortiment del treball d'incidència dels grups i associacions de persones afectades. Però fins i tot abans de conèixer l'abast pràctic d'aquesta resolució, hi ha quelcom que ja ha canviat.

21 malalties, mil milions de persones

Per a qui investiga, per a qui fa formació, per a qui desenvolupa eines terapèutiques i logístiques contra les malalties desateses, ens trobem en un temps nou. No només treballen per a un objectiu de justícia i equitat en salut, sinó per un dret humà oficialment reconegut.

Però convé no deixar-se portar per l'entusiasme. Perquè, sincerament, qui creu que els Estats estan ara mateix tremolant per la notícia? Creuen que estan calculant els recursos i compensacions milionàries que haurien d'abonar a cada persona que no hagi estat tractada apropiadament d'una malaltia desatesa?

És ben cert que, en matèria legal, no és el mateix un problema de salut pública que un de drets humans. Aquest tipus de drets són inalienables i pertanyen a cadascuna de les persones.

En part, la resolució de l'ONU canvia el nom a les malalties desateses: ja no són «helminthiasi, filariosi, pian o oncocercosi». Ara es diuen Yusuf, Amelia, Ibrahim, Wole o Chantal.

En part, la resolució de l'ONU els canvia el nom a les malalties desateses: ja no són «helminthiasi, filariosi, pian o oncocercosi». Ara es diuen Yusuf, Amelia, Ibrahim, Wole o Chantal. Atendre-les no és només un deure de salut pública sinó un dret de Yusuf, Amelia, Ibrahim, Wole o Chantal. Un dret de cadascun de nosaltres.

El pitjor moment per als drets humans

No és hora de fer-se gaires il·lusions. La Declaració del 1948 va sorgir just després d'un món en guerra. Un cop més, ens trobem en un món en guerra, amb un finançament creixent cap al sector armamentístic i una retallada fonamental a l'ajuda en salut global.

I sobre els drets humans, només cal veure què està passant a Gaza, davant dels nostres ulls, així com en altres parts del món, al nord, sud, est i oest. I ara les violacions d'aquests drets ni tan sols s'emmascaren ni es dissimulen. Almenys, encara.

Estem en un dels pitjors moments per als drets humans. Així que l'aprovació que les malalties desateses en formin part, sembla més aviat un regal enverinat.

Estem en l'“encara”, en un dels pitjors moments per als drets humans. Així que l'aprovació que les malalties desateses en formin part, sembla més aviat el regal enverinat d'un banc en fallida que tria un director ingenu sense informar-lo de l'estat del compte.

Però el temps passa i els morts pesen. Veurem el retorn al seny, en aquest cicle pendular incessant de l'ésser humà entre la violència i el sentit comú. Tornarem a llegir cada article dels Drets Humans com si fos l'única frontera del món.

L'important serà que quan arribi aquest dia, en els articles de la Declaració, ja hi seran les malalties desateses, on sempre haurien d'haver estat, amb els ulls i la boca de cadascuna de les persones afectades, però per fi ateses. Per un matí, per una tarda, la del 7 de juliol, no se'ns va prohibir somiar. «Va passar aquell matí, va passar aquella tarda. Va ser el dia primer».

Fundat l'any 1996 gràcies a una iniciativa conjunta del Ministeri de Salut de Moçambic i de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID), el CISM ha contribuït a generar evidència científica per millorar la prevenció, el diagnòstic i el tractament de malalties com la malària, la tuberculosi, el VIH o la pneumònia, a més d'impulsar avenços importants en salut maternoinfantil. El suport sostingut de l'AECID ha estat clau per consolidar el centre com un referent, la tasca del qual ha contribuït a orientar polítiques de salut dins i fora de Moçambic, situant-lo com un actor clau en la recerca en salut global.

Una aliança estratègica amb ISGlobal

La història del CISM ha estat estretament lligada a la d'ISGlobal des dels seus orígens. Al llarg d'aquestes tres dècades, ambdues institucions han construït un partenariat estratègic basat en l'enfortiment de les capacitats científiques, el desenvolupament d'infraestructures de recerca i la generació conjunta de coneixement per respondre a les prioritats de salut de Moçambic i del continent africà. Com a mostra d'aquest compromís a llarg termini, ISGlobal forma part del Patronat de la Fundació Manhiça, des d'on contribueix a impulsar la missió i el desenvolupament estratègic del centre.

"El CISM ha demostrat que la recerca d'excel·lència pot i ha de ser liderada des de l'Àfrica. Haver acompanyat el seu creixement durant aquests trenta anys és un privilegi i una mostra del valor de les aliances científiques construïdes des de la visió compartida i el compromís a llarg termini", va afirmar Quique Bassat, director general i científic d'ISGlobal.

Un aniversari per mirar cap al futur

La cerimònia va reunir alguns dels protagonistes d'aquesta història compartida. El programa va incloure intervencions de Pedro Alonso, fundador del CISM i també d'ISGlobal; Francisco Saúte, director general del CISM; Pedro Aide, coordinador de l'Àrea de Malària del CISM; i Quique Bassat, que va abordar les tres dècades de cooperació científica entre ambdues institucions. També hi van participar representants d'Africa CDC, CAPRISA, l'AECID i les autoritats de Moçambic, inclòs el president de la República.

Trenta anys després de la seva creació, el CISM continua sent un referent en recerca en salut a l'Àfrica i un exemple de com la col·laboració científica a llarg termini pot contribuir a enfortir les capacitats locals, consolidar institucions de recerca i generar coneixement amb impacte en la salut de les poblacions.

 Llegeix aquí la sèrie de posts que es van escriure amb motiu del 25è aniversari del CISM

[Aquest text l'han escrit conjuntament l'Elsa Carbonell, tècnica de camp, i l'Albert Bach, investigador postdoctoral.]

Temps de lectura: 3 min

Quan entres a un parc després d’un dia estressant, què et fa sentir millor? L’ombra dels arbres? El cant dels ocells? La sensació d’estar envoltat de natura? O la combinació de frescor, natura i calma que fa que aquell parc funcioni com alguna cosa més que un espai de pas?

En un context de canvi climàtic, escassetat d’aigua i creixement urbà, els espais verds ja no es poden entendre només com a llocs d’esbarjo ni com a elements amb una única funció. Són infraestructures urbanes que poden contribuir, alhora, a retenir aigua al sòl, acollir biodiversitat, millorar el confort ambiental i afavorir el benestar mental i emocional de la ciutadania.

Els parcs urbans del futur hauran de respondre a molts reptes alhora. BioWater aporta una primera base per pensar-los no com a peces separades de verd, sinó com a espais vius on sòl, aigua, biodiversitat i benestar estan entrellaçats.

Amb aquesta mirada va sorgir el projecte BioWater, una prova pilot desenvolupada en deu espais verds urbans de Barcelona. L’objectiu ha estat explorar com les característiques de la vegetació es relacionen amb tres dimensions clau: el contingut d’aigua al sòl, la biodiversitat i la restauració mental i emocional de les persones que fan servir aquests espais.

Com es relacionen les característiques de la vegetació i humitat del sòl?

El projecte ha estudiat parcs amb diferents configuracions vegetals: espais amb predomini d’herbàcies, arbustos, arbres i combinacions mixtes de vegetació. També ha incorporat diferents indicadors de biodiversitat, com els ocells, els líquens i els sírfids. Els sírfids són insectes pol·linitzadors, sovint semblants a petites abelles o vespes, que poden aportar informació sobre la qualitat de l’hàbitat. A més, el projecte ha recollit la percepció de les persones usuàries mitjançant enquestes i sessions participatives.

Els resultats de BioWater suggereixen que, per generar espais verds més resilients, cal entendre millor les característiques del sòl, restaurar-lo i millorar-ne la capacitat de retenir aigua.

Un dels resultats principals és que la relació entre vegetació i humitat del sòl no és tan simple com podria semblar. En els parcs estudiats, la humitat del sòl s’ha associat sobretot amb les característiques del sòl (textura i temperatura del sòl), les condicions ambientals, com la humitat relativa, i la vegetació.

Això és especialment important en una ciutat com Barcelona, on la gestió del verd urbà s’ha vist condicionada per la sequera. Els resultats de BioWater suggereixen que, per generar espais verds més resilients, cal entendre millor les característiques del sòl, restaurar-lo i millorar-ne la capacitat de retenir aigua.

Com es relacionen les característiques de la vegetació amb la biodiversitat?

En el cas de la biodiversitat, els resultats també apunten a una lectura matisada. Els espais amb més riquesa d’arbustos i arbres tendeixen a presentar més riquesa d’ocells. Però la biodiversitat percebuda per la ciutadania no depèn només del nombre total d’espècies vegetals. En els parcs analitzats, la biodiversitat percebuda per la ciutadania sembla associar-se amb espais on la vegetació es distribueix en més diversitat de capes i alçades, i on aquestes capes tenen una cobertura ben representada (complexitat estructural de la vegetació). La biodiversitat percebuda també s'ha associat amb una major sensació de naturalitat.

Com es relacionen les característiques de la vegetació amb el nostre benestar?

Aquest punt és important: la manera com les persones perceben un espai verd també forma part de la seva funció urbana. Un parc pot tenir valor ecològic, però perquè també sigui viscut com un espai restaurador cal considerar com s’hi mou la gent, com s’hi està i quins elements afavoreixen la sensació de natura.

Els resultats sobre benestar mental van en aquesta mateixa direcció:

• La restauració mental s’associa amb la complexitat estructural de la vegetació, la naturalitat percebuda i la connexió amb la natura.
• La regulació emocional a través de la natura, és a dir, l’ús dels espais verds per calmar-se, reduïr tensions o sentir-se amb més energia, mostra una relació més consistent amb la riquesa total d’espècies.
• El temps d’estada al parc sembla especialment rellevant per a la calma.

La conclusió principal és que els parcs no s’haurien de planificar mirant una sola variable. No es tracta només d’augmentar la vegetació, ni només de maximitzar la biodiversitat, ni només de crear espais agradables. El repte és integrar aquestes dimensions.

Com s’haurien de planificar els parcs, doncs?

La conclusió principal és que els parcs no s’haurien de planificar mirant una sola variable. No es tracta només d’augmentar la vegetació, ni només de maximitzar la biodiversitat, ni només de crear espais agradables. El repte és integrar aquestes dimensions.

1. Cal considerar conjuntament vegetació, sòl i aigua. Això implica incorporar la diagnosi del sòl en el disseny i manteniment dels espais verds, reduir el sòl nu, afavorir cobertes orgàniques protectores i explorar solucions naturalitzades de captació i emmagatzematge d’aigua.
2. Cal promoure espais més diversos, heterogenis i naturalitzats, evitant configuracions massa homogènies i combinant estrats herbacis, arbustius i arboris segons les condicions i usos de cada espai.
3. Cal dissenyar parcs pensats per a l’ús quotidià i el benestar: amb ombra, camins que no siguin només zones de pas, punts d’estada, espais de calma, zones de trobada i infraestructures de cura i confort, com bancs, lavabos públics, punts de lactància o espais adaptats a infants, persones grans i persones cuidadores.

Finalment, com que BioWater és una prova pilot, aquestes orientacions s’haurien d’aplicar inicialment en espais sentinella o actuacions pilot, amb seguiment posterior. Això permetria comprovar quines mesures funcionen millor abans d’estendre-les a altres espais de la ciutat.

Els parcs urbans del futur hauran de respondre a molts reptes alhora. BioWater aporta una primera base per pensar-los no com a peces separades de verd, sinó com a espais vius on sòl, aigua, biodiversitat i benestar estan entrellaçats.

Aquest estudi s’ha realizat en el marc del projecte 24S05864-001, finançat per l’Ajuntament de Barcelona per la Subvenció de Recerca Jove i Emergent 2024.

El canvi climàtic està incrementant l’exposició a temperatures extremes arreu del món, fet que genera preocupació pels seus possibles efectes sobre la salut infantil. L’embaràs i els primers anys de vida són etapes especialment crítiques per al desenvolupament del cervell, ja que aquest creix ràpidament i és especialment sensible als factors ambientals. Tot i que estudis previs han relacionat l’exposició a la calor amb alteracions cognitives i problemes de salut mental, encara hi ha poca evidència sobre els seus efectes en l’estructura cerebral.

"Volíem analitzar si l’exposició a la calor o al fred des de la concepció fins als 8,5 anys d’edat s’associava amb canvis en el desenvolupament cerebral durant la infància tardana i l’adolescència, i identificar els períodes en què el cervell és més vulnerable", explica Laura Granés, investigadora d’ISGlobal i de l’IDIAPJGol i primera autora de l’estudi.

L’estudi va incloure 3.251 nens i nenes de la cohort de naixement Generation R Study dels Països Baixos. "Vam utilitzar un model climàtic d’alta resolució que va proporcionar estimacions setmanals de la temperatura exterior durant l’embaràs i estimacions mensuals des del naixement fins als 8,5 anys d’edat al lloc de residència de cada participant. Posteriorment vam analitzar ressonàncies magnètiques cerebrals realitzades aproximadament als 10 i als 14 anys", assenyala Granés. Això va permetre mesurar com variava el volum d’11 estructures cerebrals al llarg del temps i analitzar si aquests canvis estaven relacionats amb l’exposició prèvia a la calor o al fred.

Per què el tàlem sembla ser especialment vulnerable?

De totes les regions cerebrals analitzades, només el tàlem va mostrar una associació consistent amb l’exposició a la calor durant les primeres etapes de la vida. El tàlem actua com el principal centre de relleu del cervell, ja que processa i transmet la informació sensorial i motora cap a l’escorça cerebral.

L’equip investigador considera que aquesta regió podria ser especialment sensible perquè comença a desenvolupar-se molt aviat durant l’embaràs i segueix un calendari de desenvolupament molt estrictament regulat. A més, la seva elevada irrigació sanguínia durant el desenvolupament fetal podria fer-la més vulnerable als canvis provocats per la calor que afecten la placenta o el flux sanguini cap al fetus.

Una finestra crítica: des de la concepció fins al cinquè mes de vida

L’estudi va identificar un període clar de vulnerabilitat que abasta l’embaràs i els primers mesos després del naixement. En comparació amb una temperatura mitjana de referència de 12,5 °C, l’exposició a temperatures mitjanes mensuals de 20,5 °C durant aquest període (calculades a partir de les temperatures diürnes i nocturnes) es va associar amb un creixement més lent del tàlem entre els 9 i els 15 anys d’edat. No es van observar associacions similars ni en la resta d’estructures cerebrals analitzades ni amb l’exposició a temperatures fredes.

Com podria afectar la calor el desenvolupament cerebral?

Tot i que l’estudi no estava dissenyat per identificar els mecanismes biològics implicats, investigacions prèvies apunten a diverses possibles explicacions. L’exposició a la calor durant l’embaràs podria alterar els nivells d’hormones de l’estrès matern, afectar la capacitat de la placenta per protegir el fetus en desenvolupament d’aquestes hormones o modificar la senyalització de la serotonina, un procés fonamental per a la formació de les connexions entre el tàlem i l’escorça cerebral. Així mateix, la inflamació i l’estrès oxidatiu associats a la calor també podrien contribuir a aquests efectes, si bé calen més estudis per confirmar-ho.

L’equip investigador també va observar que un creixement més lent del tàlem s’associava amb una major presència de problemes de conducta externalitzants durant l’adolescència, com ara comportaments agressius i infraccions de les normes. Tanmateix, no van trobar cap associació amb el rendiment cognitiu. "Futurs estudis hauran d’investigar si l’exposició a la calor durant les primeres etapes de la vida contribueix al desenvolupament de trastorns del neurodesenvolupament i si les alteracions en el desenvolupament del tàlem poden ajudar a explicar aquestes associacions", afirma Esmée Essers, investigadora d’ISGlobal i coautora de l’estudi.

"Els nens i nenes que van participar al nostre estudi van néixer entre els anys 2002 i 2006. Atès que les temperatures globals han continuat en augment, seria convenient poder fer un nou estudi en l'actualitat. En qualsevol cas, els nostres resultats suggereixen que adoptar mesures per reduir l’exposició a la calor durant l’embaràs i els primers mesos de vida podria tenir un paper important en la protecció del desenvolupament cerebral infantil", conclou Mònica Guxens, professora de recerca ICREA a ISGlobal i coordinadora de l’estudi.

Referència

Granés, L., Essers, E., Kusters, M. S. W., Petricola, S., Tiemeier, P. H., Soriano-Mas, P. C., Schwartz, P. J., & Guxens, P. M. (2026). Early life ambient temperature and brain volumes change throughout childhood. Environment International, 214(110385), 110385. https://doi.org/10.1016/j.envint.2026.110385

Un estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, revela que Plasmodium falciparum no pot activar aquests mecanismes davant la calor quan es troba en fase de gametòcit, és a dir, la fase responsable de transmetre la infecció dels humans als mosquits. Els resultats, publicats a PLOS Pathogens, suggereixen que els pacients amb febre alta podrien ser temporalment no infecciosos: si un mosquit els piqués durant aquest període, podria no adquirir el paràsit i, per tant, no transmetre la malaltia a altres persones.

La malària afecta uns 260 milions de persones cada any i causa al voltant de 600.000 morts. P. falciparum és responsable de la forma més greu de la malaltia i de la majoria dels casos mortals.

Després de la picada d’un mosquit Anopheles infectat, els paràsits arriben al fetge, on es multipliquen. Després envaeixen els glòbuls vermells i comencen un cicle de replicació que es repeteix aproximadament cada 48 hores. En cada cicle, una petita proporció dels paràsits es transforma en gametòcits, l’única fase capaç d’infectar un mosquit i, per tant, essencial per a la transmissió de la malària.

Com i quan activa P. falciparum la resposta a l’estrès tèrmic?

Els episodis de febre de la malària solen durar diverses hores i poden arribar als 41 °C, unes temperatures que poden causar l’acumulació de proteïnes mal plegades i comprometre la supervivència del paràsit.

Per fer front a aquest dany, s’activa la Resposta al Xoc Tèrmic (HSR, per les seves sigles en anglès), un mecanisme que protegeix el conjunt de proteïnes cel·lulars. Aquesta resposta indueix la producció de proteïnes xaperones, que actuen com a “assistents moleculars” ajudant a reparar proteïnes danyades i a recuperar-ne l’estructura. Igual que en altres organismes, en els paràsits de la malària la HSR és un mecanisme fonamental de supervivència. Tanmateix, fins ara no se sabia en quines condicions s’activava.

L’equip investigador va desenvolupar un nou protocol per sotmetre els paràsits a estrès tèrmic utilitzant un bany d’aigua en lloc d’una incubadora, fet que permet controlar millor la temperatura i estudiar exposicions molt breus a la calor. Mitjançant aquest mètode, van observar que només deu minuts d’exposició són suficients per activar la HSR.

En P. falciparum, la HSR està controlada per AP2-HS, un factor de transcripció que regula l’activació de gens implicats en la resposta a la calor. “Vam descobrir que la resposta controlada per AP2-HS s’activa amb molta facilitat. Fins i tot increments moderats de temperatura, que no comprometen la supervivència del paràsit, són suficients per posar en marxa aquest mecanisme de protecció”, explica Neus Ràfols, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi. Aquests resultats suggereixen que els paràsits utilitzen la HSR de manera “preventiva”, cosa que és més eficient que activar-la quan el dany ja s’ha produït.

La HSR també s’activa després del tractament amb el fàrmac DHA

Quan l’equip investigador va tractar els paràsits amb dihidroartemisinina o DHA (el compost actiu de l’artemisinina i els seus derivats, que són els principals fàrmacs utilitzats contra la malària) també van observar l’activació de la HSR.

Aquests resultats apunten a la HSR com un mecanisme de protecció davant diferents tipus d’estrès que danyen les proteïnes del paràsit, i no només davant l’estrès tèrmic. Tanmateix, els paràsits amb formes truncades (versions incompletes) de la proteïna AP2-HS són més sensibles a l’estrès tèrmic, encara que no a la DHA. Això podria deure’s al fet que la DHA afecta moltes molècules del paràsit, no només proteïnes.

Els gametòcits en fases intermèdies o avançades de desenvolupament no activen la HSR

A diferència d’altres fases del cicle del paràsit, només els gametòcits de fase I poden activar la HSR dependent d’AP2-HS. Els gametòcits més desenvolupats perden aquesta capacitat. “Els nostres resultats suggereixen que la febre podria reduir temporalment la capacitat d’una persona amb malària per transmetre la infecció. Tot i que el paràsit sembla potenciar la seva transmissió en situacions d’estrès, els gametòcits madurs són especialment sensibles a les temperatures altes”, explica Alfred Cortés, investigador ICREA a ISGlobal i coordinador de l’estudi.

“Futurs estudis hauran de confirmar si aquest efecte es produeix durant les infeccions naturals i determinar si existeix una temperatura llindar a partir de la qual els pacients esdevenen temporalment no infecciosos”, conclou Cortés.

Referència

Ràfols N, Nyarko PB, Chillarón-Adán M, Tintó-Font E, Cortés A (2026) Characterisation of the thermal and non-thermal stress conditions that activate the Plasmodium falciparum AP2-HS-dependent heat-shock response. PLoS Pathog 22(7): e1014346. https://doi.org/10.1371/journal.ppat.1014346

Temps de lectura: 4 min

Aquell estiu al camp de refugiats de Mavrovouni, a Lesbos (Grècia) la temperatura va arribar als 40 °C. Mavrovouni és una de les conflictives portes d'entrada a Europa des del mar Egeu per a les persones que es veuen privades de la possibilitat de viatjar per vies regulars. La calor s'enfilava des de la grava, els nadons ploraven dins les tendes de campanya sufocants, la gent passava hores fent cua per aconseguir menjar, la connexió wifi es perdia i una persona a qui feia dies que intentàvem localitzar per fer-li una entrevista havia estat traslladada de sobte a un altre lloc.

Intentàvem fer una cosa que encara no s'havia fet: dur a terme una anàlisi exhaustiva de la salut sexual i reproductiva femenina en un camp de refugiats europeu. Però no només volíem estudiar les persones que hi vivien, sinó fer-ho amb elles al capdavant. Quan vaig arribar a Lesbos, no tenia ni idea que entraria en una comunitat de dones amb una fe, un sentit de l'humor, una disciplina, una cura mútua i una determinació de no rendir-se que transformarien la meva manera de veure el món.

Encara recordo la meva sorpresa quan, cada vegada que alguna cosa anava malament, Kowthar, una de les dones que representava la comunitat somali i que més endavant esdevindria la meva germana, deia serenament: «No problem, we fix it» («Cap problema, ho arreglarem»).

El coneixement ja hi era

Aquesta actitud positiva va ser la que va impulsar el projecte. I uns anys més tard, ara que s'acaba de publicar el nostre article sobre la part quantitativa del projecte —que forma part d'un estudi participatiu més ampli amb mètodes mixtos dirigit per Jamilah Sherally—, penso en com hauria estat d'impossible aquesta feina sense les nou coinvestigadores refugiades que representaven les llengües i les comunitats que hi vivien.

Penso en com hauria estat d'impossible aquesta feina sense les nou coinvestigadores refugiades que representaven les llengües i les comunitats que hi vivien. No hi eren com a traductores ni com a assistents, sinó com a coproductores de coneixement en una situació en què elles eren les expertes.

No hi eren com a traductores ni com a assistents, sinó com a coproductores de coneixement en una situació en què elles eren les expertes. Després de tres setmanes de debat, formació i desacords, i de set esborranys, l'enquesta de llars va passar de 232 preguntes a 119. Tot i així, continuava sent ambiciosa, ja que abastava l'atenció a la maternitat, l'anticoncepció, la menstruació, l'avortament, la mutilació genital femenina i molt més.

Les llargues discussions no van endarrerir innecessàriament el projecte, sinó que aquest treball col·lectiu va aconseguir que l'estudi fos prou rigorós i honest per reflectir les necessitats reals de salut sexual i reproductiva de les dones de Mavrovouni. Sense aquest procés, hauríem fet preguntes més limitades i també hauríem obtingut respostes més limitades. Per aprofundir en com les coinvestigadores van donar forma a l'estudi des del seu disseny fins a la seva difusió, es pot consultar en anglès Com predicar amb l'exemple: consideracions pràctiques per a la recerca participativa en salut global.

En aquell context de precarietat, incertesa i violència burocràtica, el nostre equip va aconseguir entrevistar 247 dones en edat reproductiva: la primera anàlisi de situació feta en un camp de refugiats europeu.

Quan la salut es tracta com una emergència i la violència com una política

Els resultats es fan ressò del que la literatura humanitària sobre salut sexual i reproductiva fa temps que demostra: es prioritza l'atenció d'emergència, mentre que les necessitats preventives, a llarg termini i basades en els drets queden relegades. Cal destacar que el nostre estudi va revelar que més de la meitat de les dones havien patit almenys una devolució en calent (pushback) abans d'arribar a Lesbos, i que dues dones van declarar haver perdut un fill durant la travessia per mar. Aquests resultats no es poden desvincular del sistema fronterer europeu en què es van produir: les organitzacions de drets humans han documentat reiteradament devolucions en calent violentes a Europa, mentre que els documents de la UE mostren que s'han destinat milers de milions d'euros a Grècia per a la gestió de la migració i de les fronteres.

La justícia no ha d'esperar

No hauríem pogut dur a terme aquesta recerca sense la Kowthar i la resta de coinvestigadores; és un fet metodològic. Però el projecte també va ser important perquè va reconèixer el seu valor en un sistema en què els procediments d'asil creen buits en el currículum de les persones i obliguen a deixar el seu futur en suspens. Contractar dones refugiades significava dir-los: els vostres coneixements i les vostres competències compten des d'ara mateix, i el vostre futur no comença quan un govern decideixi que podeu tenir-ne un.

Audrey Benson i Kowthar Mohamed durant la presentació de l'estudi quantitatiu al congrés ECTMIH d'Hamburg, i el moment en què van recollir el premi al millor pòster.

Com tantes altres persones, la Kowthar va acabar marxant de Grècia i va sol·licitar asil a Alemanya. Més endavant, la Jamilah ens va convidar a presentar dos estudis del projecte global a l'ECTMIH d'Hamburg. Tot just uns dies abans de viatjar, la Kowthar va rebre la denegació de la seva sol·licitud d'asil, però va venir igualment. Va pujar a un escenari acadèmic i va presentar els testimonis de dones les històries de les quals sovint són qüestionades o minimitzades, mentre que la seva pròpia història acabava de ser posada en dubte pel sistema d'asil.

La Recerca-Acció Participativa em va ensenyar que, mentre lluitem per un canvi estructural, continuem sent responsables de formes de justícia més petites que ja tenim a l'abast: a qui remuneren i reconeixen el mèrit, qui parla i a qui s'escolta, a qui es creu i a qui es dona espai perquè pugui construir un futur més enllà de la supervivència.

I quan la nostra presentació en format pòster va guanyar un premi, pujar a l'escenari a recollir-lo va ser una experiència agredolça. Sabíem que un premi no aturava les polítiques frontereres violentes. Però si la justícia només es concep a aquesta escala, pot arribar a ser tan immensa que la gent se senti paralitzada. La Recerca-Acció Participativa em va ensenyar que mentre lluitem per un canvi estructural, continuem sent responsables de formes de justícia més petites que ja tenim a l'abast: a qui es remunera i es reconeix, qui parla i a qui s'escolta, a qui es creu i a qui es dona espai perquè pugui construir un futur que vagi més enllà de la mera supervivència.

La ferida és el lloc per on entra la llum

Fa unes setmanes, la Kowthar em va trucar. Després d'anys de denegacions, lluites i pregàries, li havien concedit l'asil. Vam plorar d'alleujament en veure que, encara que només fos una mica, s'havia fet justícia.

La Kowthar no hauria d'haver hagut de ser valenta de la manera en què s'ha vist obligada a ser-ho. Però si ella és capaç de viure sota el pes del rebuig i, tot i així, continuar estudiant el sistema, assenyalar-ne la violència i exigir alguna cosa millor, aleshores nosaltres també podem fer-ho. Podem negar-nos a esperar que es publiquin els resultats abans de buscar la justícia, tot entenent la participació com un compromís ètic i humà.

Encara que ara tot sembli trencat, podem mirar-nos els uns als altres i dir allò que la Kowthar ens va ensenyar a dir: «Ho arreglarem».

La trobada abordarà com atraure, seleccionar i acompanyar el personal investigador en les diferents etapes del seu desenvolupament professional. Al llarg de la jornada, es presentaran estratègies, experiències i bones pràctiques per reforçar el suport a les persones que desenvolupen la seva trajectòria en l’àmbit de la recerca.

Amb la participació d’experts nacionals i internacionals, el programa combinarà ponències magistrals i taules rodones per debatre els principals reptes i oportunitats en aquest camp, així com per compartir enfocaments i aprenentatges útils per al nostre entorn científic.

La jornada és gratuïta i oberta a tothom, però requereix inscripció prèvia. T’hi pots inscriure a través d’aquest formulari.

Agenda 

9h15 – 9h30: Benvinguda

9h30 – 10h15: Ponència inspiradora - Marta Agostinho (directora executiva, EU-LIFE)

10h15 – 11h30: Attracting Talent: What It Is and Program Opportunities

Ponència magistral: Michele Rosa-Clot (responsable de cartera, HR Excellence in Research, Comissió Europea)

Taula rodona:

• Cristina Borrás (moderadora): directora de l’Àrea Internacional de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR)
• Michele Rosa-Clot: responsable de cartera, HR Excellence in Research, a la Comissió Europea
• José Manuel Fernández de Labastida: director de l’Agència Estatal d’Investigació (AEI)
• Paola Isetta: directora de Recerca, Innovació i Programes de Beques a la Fundació “la Caixa”
• Rachel Coulthard-Graf: responsable de desenvolupament d’habilitats i carrera dels fellows / ombudsperson científica al Laboratori Europeu de Biologia Molecular (EMBL)

11h30 – 12h00: Pausa cafè

12h00 – 13h15: Selecting Talent: Fair and Transparent Selection Practices

Ponència magistral: Alexander Rushforth (professor adjunt, Universiteit Leiden)

Taula rodona:

• Eva Casamitjana (moderadora): coordinadora científica a ISGlobal
• Alexander Rushforth: professor adjunt a Universiteit Leiden
• Michela Bertero: directora d’Estratègia a l’Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi i Sunyer (IDIBAPS)
• Emilià Pola: director executiu de la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (ICREA)
• Miguel Angel Benítez: gestor de projectes al Basque Center for Applied Mathematics (BCAM)

13h15 – 14h15: Dinar càtering

14h15 – 14h45: Ponència inspiradora - Vanessa Schubert (coach executiva en ment-cos)

14h45 – 15h45: Retaining Talent: Training Programs

Taula rodona:

• María José Merino (moderadora): coordinadora de Recursos Humans i Desenvolupament Organitzatiu a ISGlobal
• Vanessa Schubert: coach executiva en ment-cos
• Teresa Rosas: responsable de Talent Acadèmic i Gènere al Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF)
• Damjana Kastelic: cap de Formació i Oficina Acadèmica al Centre de Regulació Genòmica (CRG)
• Margarita Navia De Roux: cap de Desenvolupament Estratègic a l’Institut Català de Nanociència i Nanotecnologia (ICN2)

15h45 – 16h00: Cloenda

INSCRIU-T’HI ARA

Aquest taller compta amb el finançament del nostre Programa del Centre d'Excel·lència Severo Ochoa, subvenció CEX2023-001290-S, i també de la subvenció GPE2024-001424-T, totes dues finançades pel MCIN/AEI/10.13039/501100011033.

Fins ara, múltiples investigacions havien demostrat que la dieta mediterrània —rica en fruites, verdures, llegums, peix i oli d’oliva— és un escut eficaç contra el declivi físic i el desenvolupament de trastorns com la depressió. Tanmateix, aquest nou treball fa un pas més enllà en centrar-se en el benestar psicològic positiu, que inclou aspectes com el control, l’autonomia, el plaer i l’autorealització, amb preguntes sobre la independència, el gaudi de la vida, el sentit vital, l’energia i les perspectives de futur. L’estudi suggereix que els beneficis de seguir una dieta mediterrània sobre el benestar es produeixen de manera independent de la presència de símptomes depressius o del nivell socioeconòmic dels participants.

La investigació va analitzar les dades de 3.296 persones d’entre 50 i 90 anys participants de l’Estudi Longitudinal de l’Envelliment en Anglaterra (ELSA). Els hàbits alimentaris es van analitzar entre els anys 2018 i 2019, preguntant què havien menjat i begut en dos dies no consecutius a través d’una plataforma en línia, mentre que el benestar psicològic es va avaluar mitjançant qüestionaris realitzats fins a dues vegades entre els anys 2018 i 2020.

Protecció davant els efectes de la COVID en la salut mental

Les dades recollides per la cohort ELSA mostren que la irrupció de la pandèmia de la COVID i les mesures restrictives que la van seguir van produir un impacte emocional negatiu en els participants de l’estudi. Tanmateix, el deteriorament del benestar emocional va ser menys acusat en les persones amb una major adhesió a la dieta mediterrània, fet que suggereix un efecte protector.

“El nostre és un estudi observacional i, per tant, els resultats s’han d’interpretar amb cautela, ja que no podem extreure conclusions causals”, afirma Camille Lassale, investigadora d’ISGlobal i última autora de l’estudi. “No obstant això, els qüestionaris realitzats durant la pandèmia ens van permetre fer un seguiment al llarg del temps i constitueixen un gran valor afegit. Tot i que els mecanismes biològics que expliquen la relació entre la dieta mediterrània i una millor salut mental encara s’estan investigant, l’evidència apunta que els seus components característics ajuden a regular processos clau com la resposta a l’estrès, la inflamació, la salut intestinal i la funció cerebral”, afegeix.

“Aquest estudi és una mostra més de la relació entre el que mengem i la nostra salut mental, una àrea de recerca emergent que esperem que en els pròxims anys generi noves i nombroses evidències”, sosté Alanna Shand, psicòloga investigadora i coautora de l’estudi.

“Tot i que encara queden moltes preguntes obertes, del que no hi ha cap dubte és de la necessitat de promoure estils de vida saludables, prioritzant una dieta equilibrada i rica en aliments d’origen vegetal i baixa en aliments com les carns processades o els dolços, especialment entre la població de més edat”, sosté Andrew Steptoe, investigador de la University College London i primer autor de l’estudi.

Referència

Steptoe A, Shand AJ, Lassale C. Adherence to the Mediterranean diet and psychological wellbeing before and during the COVID-19 pandemic: a prospective analysis of the English Longitudinal Study of Ageing. BMJ Open. 2026; 16(6): e109599. http://dx.doi.org/10.1136/bmjopen-2025-109599

This free, in-person event will bring together leading experts in chrononutrition for a full day of presentations, methodology sessions, and thought-provoking discussions, spanning epidemiology, human interventions, biological mechanisms, multi-omics, exposome science, digital health, and policy translation.

Early Career Researchers (MSc students, PhD students, and postdoctoral researchers) are especially encouraged to attend and submit an abstract. Abstracts should include the title, author(s), presenting author (name and email address), affiliations and preferred presentation format (oral or poster), be no more than 350 words, and may include one optional table or figure. Abstracts must be submitted by September 1, with results announced on September 10. 

To attend the event, please register here. Maximum number of attendees is 60.

Preliminary Agenda

Introductions (9.00-9.15h)
Opening Keynote (9.15-10.15h) — Overview of the State of Chrononutrition Science and Its Implications
Keynote Speaker: Marta Garaulet, Universidad de Murcia

Session 1: Epidemiological Evidence (10.15-11.30h) —Insights from large population studies on meal timing, fasting, and health outcomes
Chair: Kyriaki Papantoniou, Medical University of Vienna
Speakers:

• Bernard Srour, INRAE: Research for Agriculture, Food and Environment
• Marie-Pierre St-Onge, Center of Excellence for Sleep & Circadian Research, olumbia University Irving Medical Center 
• Camille Lassale, ISGlobal

Short coffee break (11.30-11.45h)

Session 2: Mechanistic Pathways (11.45-13.00h) — Circadian regulation of metabolism, hormonal rhythms, microbiome dynamics, and insights from multi-omics and exposome research
Chair: Emily Manoogian
Speakers:

• Daan Vanderveen, University of Surrey
• Frank Scheer, Harvard Medical School
• Selected talk from submitted abstracts

Lunch break (13.00-14.00h)

Session 3: Human Trials & Interventions (14.00-15.15h) — Insights from human clinical trials and chrononutritional interventions
Chair: Camille Lassale
Speakers:

• Emily Manoogian, Salk Institute for Biological Studies
• Jonas Salling, Steno Diabetes Center Copenhagen
• Selected talk from abstracts (open slot)

Poster Session (15.15-16.15h) – Early-career researchers present their work and network with senior scientists

Round-table Discussion and Consensus Building (16.15-17.30h) — Addressing methodological challenges assessing chrononutrition and harmonizing chrono-behavioural data using digital tools. Co-developing a “Research & Policy
Chairs: Kyriaki Papantoniou & Camille Lassale
Participants: All speakers

Closing Remarks 

REGISTER NOW

Aquest document, de gairebé 100 pàgines, trasllada l’última evidència mèdica i climàtica a la realitat dels nostres carrers i hospitals. L’informe ofereix una radiografia precisa de la situació per dotar els professionals de la salut d’informació útil davant d’un risc que ja condiciona el futur del nostre sistema sanitari.

L’Observatori, creat per DKV l’any 2008, s’ha consolidat com un espai de reflexió rigorós que connecta l’evidència científica amb la realitat social, amb l’objectiu de conscienciar la població sobre la relació entre medi ambient i salut, i aportar coneixement útil per a la presa de decisions dels responsables públics i dels professionals sanitaris.

L’informe detalla que l’estrès tèrmic és ja el principal risc climàtic per a la salut a Espanya i revela que cada grau addicional de temperatura augmenta un 35% la mortalitat relacionada amb la calor. Lluny de ser un fenomen transitori, les projeccions climàtiques adverteixen que Espanya podria afrontar fins a vuit onades de calor anuals el 2050, acompanyades d’un increment crític de les nits tropicals, que impedeixen la recuperació fisiològica de l’organisme.

Aquesta nova realitat climàtica està posant al límit els hospitals espanyols, associant-se amb increments de fins al 42,8% en les urgències mèdiques. A més, l’informe subratlla una profunda bretxa de desigualtat: el codi postal i el nivell de renda condicionen de manera determinant el risc d’emmalaltir o morir per la calor, sent les persones grans, les dones que viuen soles i els residents de barris vulnerables els col·lectius més afectats.

Durant la inauguració de la jornada, Fernando Campos, CEO de DKV, ha emmarcat aquest informe dins del propòsit corporatiu de l’asseguradora: «A DKV estem convençuts que entendre el context en què operem és una condició imprescindible per construir un futur més saludable per a les persones, mitjançant les millors solucions per als nostres clients, tant particulars com empreses, i per al sistema de salut en el seu conjunt.»

Campos ha estat contundent respecte a la inacció: «Els episodis de calor extrema han deixat de ser excepcionals: avui condicionen la planificació sanitària, la gestió dels recursos i la qualitat assistencial. Ignorar-ho no és una opció responsable, ni des del punt de vista social ni des d’una lògica de gestió eficient dels sistemes de salut.»

Per la seva banda, la Dra. Elizabeth Diago Navarro, investigadora d’ISGlobal i encarregada de presentar les dades de l’estudi, ha destacat que «disposem d’evidència científica sòlida sobre l’impacte de la calor extrema, sabem quins són els grups de població més vulnerables i comptem amb estratègies per contrarestar-ne les conseqüències. El que cal ara és implementar-les de manera integral per respondre millor als episodis de calor extrema que ja vivim i que continuarem vivint.»

Després de la presentació de l’informe, la jornada ha acollit una taula rodona moderada per Silvia Agulló, directora de Sostenibilitat i Riscos Reputacionals de DKV, que ha assenyalat que «cal desplegar mecanismes que ens permetin anticipar els problemes greus de salut derivats d’aquest fenomen advers.»

La taula també ha comptat amb la participació del Dr. Martín Reyes, cap del Servei de Cardiologia de Quirónsalud, que ha remarcat que: «Cada vegada atenem més pacients vulnerables, especialment persones grans, als quals cal ajustar la medicació davant les onades de calor, ja que el seu estat de salut es descompensa pels riscos creixents que aquestes representen.»

També hi ha participat Víctor Segura, de la Unitat d’Emergències de la Creu Roja Espanyola, que ha afirmat: «Estem avançant cap a una cultura de la preparació, però ho fem a partir d’impactes negatius, com les recents inundacions. Actualment apostem per l’assistència comunitària perquè, en cas de necessitat extrema, els veïns i les persones properes puguin donar suport a qui es troba en situació de risc. També impulsem formacions i plans d’emergència domèstics i comunitaris.»

Descarregueu l’informe complet en aquest enllaç.

Temps de lectura: 6 minuts

El 25 de juny em vaig despertar amb desenes de missatges de WhatsApp. Vaig pensar que eren amics que em felicitaven pel meu aniversari. No va ser el cas. Els missatges eren de persones que volien saber si la meva família i els meus éssers estimats estaven bé. Com vaig saber ràpidament, la nit abans, a les 18:04 hora local, i amb 38 segons de diferència, dos dels terratrèmols més potents registrats en els últims cent anys a Veneçuela havien sacsejat el país.

La meva família estava bé. Mérida, la ciutat d'on vinc, es va salvar dels danys. No obstant això, gran part de la costa nord-occidental del país es va veure afectada, i la major part de la destrucció es va concentrar a la capital, Caracas, i a la propera ciutat portuària de La Guaira.

En el moment d'escriure aquestes línies, almenys 1.450 persones han mort, entre les quals 17 ciutadans espanyols, mentre que més de 3.000 han resultat ferides. Més de 46.000 persones continuen desaparegudes i s'espera que la xifra de morts augmenti a mesura que continuen les operacions de rescat. L'ajuda internacional i les donacions estan essent essencials per donar suport a la resposta sobre el terreny.

Tràgicament poc preparats

Després de més de dues dècades de crisi política, social i econòmica, Veneçuela no estava preparada per respondre a un desastre d'aquesta magnitud. Les raons d'aquesta situació són complexes i van molt més enllà de l'abast d'aquest article. Això no obstant, la poca preparació del país ha quedat al descobert per la lenta i insuficient resposta de les autoritats veneçolanes. Immediatament després dels terratrèmols, les persones supervivents van dependre en gran mesura de grups de voluntaris, cossos de bombers locals i veïns, molts dels quals van buscar entre la runa amb les seves pròpies mans i amb poc o gens d'equipament especialitzat.

Les operacions de rescat a gran escala no van començar fins que van arribar els equips internacionals, unes 48 hores després dels sismes. Des d'aleshores, aquest suport ha estat substancial, amb més de 2.200 rescatistes de 27 països desplegats a les zones afectades. La seva tasca està essent indispensable per localitzar els supervivents i, amb tota seguretat, haurà de continuar durant els propers dies i setmanes si es vol continuar avançant.

Com ajudar

S'han establert centres de recollida a tot el món, inclosos uns quants a Barcelona. Tanmateix, les contribucions financeres continuen essent la forma més directa i eficaç d'ajudar, ja que els enviaments de subministraments sovint s'enfronten a colls d'ampolla logístics i a importants reptes de distribució.

Campus Clínic Solidari, una iniciativa conjunta en la qual participen diverses institucions, entre elles l'Hospital Clínic Barcelona i ISGlobal, està coordinant una campanya d'aquest tipus, en contacte directe amb els equips desplegats a Veneçuela per identificar les necessitats prioritàries i garantir que els recursos s'assignin de manera eficaç. A més, a Caracas Chronicles, un mitjà de comunicació independent especialitzat en la cobertura de Veneçuela des de 2002, es pot trobar una llista d'altres campanyes de recollida de fons verificades.

Dona suport a Veneçuela. Campus Clínic Solidari

Més enllà de l'ajuda d'emergència

Més enllà de les donacions d'emergència, la comunitat científica internacional també té un paper important que exercir en el suport a la recuperació de Veneçuela. Fins i tot abans dels terratrèmols, el país s'enfrontava a profunds reptes en la prestació de serveis públics essencials, com ara l'electricitat, l'accés a aigua neta, l'atenció sanitària i el control de malalties transmissibles.

Des d'almenys 2016, les Nacions Unides han classificat Veneçuela en situació d'Emergència Humanitària Complexa (EHC): una crisi sostinguda que ha desbordat la capacitat de l'Estat per exercir les seves funcions essencials. Al mateix temps, anys de col·lapse econòmic, repressió política i persecució han provocat un èxode mantingut de professionals científics, tècnics i sanitaris, fet que ha debilitat greument la capacitat institucional del país.

Aquests reptes estructurals faran que la reconstrucció sigui considerablement més difícil en els propers anys. També posaran a prova la voluntat i la capacitat de les agències de finançament, les organitzacions multilaterals i la comunitat científica internacional per donar suport a solucions a llarg termini als molts problemes que Veneçuela ja afrontava abans del desastre, i que els terratrèmols ara han empitjorat dràsticament.

En un moment en què els pressupostos mundials destinats a l'ajuda humanitària s'enfronten a pressions financeres i a incertesa sense precedents, Veneçuela posa de manifest tot el que hi ha en joc.

Aquest repte requerirà una inversió sostinguda tant en infraestructures com en recerca científica dins de Veneçuela. Això hauria d'incloure la formació de professionals metges i científics locals, la modernització dels sistemes de vigilància epidemiològica i l'enfortiment de les xarxes d'atenció primària. Igualment important és mantenir el suport als programes que ja operen al país, inclosos els liderats pel Fons Mundial de Lluita contra la Sida, la Tuberculosi i la Malària, i Metges Sense Fronteres. El finançament continuat serà essencial per preservar els avenços recents en el control de malalties infeccioses com la malària, alhora que es minimitzen les pertorbacions que els terratrèmols puguin causar a les ONG locals i a les institucions públiques.

En última instància, però, la recuperació a llarg termini també dependrà de la consolidació d'institucions públiques transparents, responsables i eficaces, capaces d'aplicar aquestes reformes. Per aquest motiu, donar suport a les condicions per a una transició democràtica pacífica i ordenada és indestriable de donar suport a la salut i el desenvolupament a llarg termini del país. Les institucions de salut global no poden romandre indiferents davant d'aquest context més ampli.

Un advertiment contundent

Els terratrèmols són un advertiment contundent no només de les conseqüències devastadores de la fragilitat institucional i d'anys de falta d'inversió, sinó també del valor indispensable de la solidaritat internacional. En un moment en què els pressupostos mundials destinats a l'ajuda humanitària s'enfronten a pressions financeres i a incertesa sense precedents, Veneçuela posa de manifest tot el que hi ha en joc.

La cooperació internacional està salvant vides a Veneçuela avui dia. Com a membres de la comunitat científica i de la salut global, tenim la responsabilitat de contribuir a garantir que continuï essent així, tant en la resposta immediata com a través del llarg procés de recuperació que vindrà després.

Juan Carlos Gabaldon és un metge i parasitòleg veneçolà establert a Barcelona. La seva feina es centra principalment en la comprensió de la patogènesi de la malaltia de Chagas. Anteriorment ha estudiat l'epidemiologia de la malària al sud de Veneçuela.

Tamara Iungman va rebre el premi per la seva tesi titulada “Urban heat islands and nature-based solutions: insights into health impacts and urban planning determinants”, dirigida per Mark J Nieuwenhuijsen, director del programa de Clima, Contaminació Atmosfèrica, Natura i Salut Urbana d’ISGlobal. La seva recerca analitza els impactes en la salut de les illes de calor urbanes (ICU) i avalua l’eficàcia de les solucions basades en la natura (NbS) per mitigar aquests efectes a diverses ciutats europees.

La tesi destaca com l’augment de les temperatures, intensificat per l’efecte d’illa de calor urbana, representa una amenaça important per a la salut a les ciutats, especialment a Europa, on s’ha associat amb un augment de la mortalitat. Mitjançant l’anàlisi dels entorns urbans i les estratègies de planificació, Iungman va demostrar que incrementar la densitat d’arbrat urbà pot ajudar a reduir les temperatures i a mitigar part dels efectes adversos sobre la salut associats a la calor extrema. També va analitzar com diferents models de planificació urbana influeixen en les exposicions ambientals, les emissions de CO₂ i els resultats en salut.

Com a part de la seva recerca, Iungman va avaluar el pla de “Corredors Verds” de Barcelona com a cas d’estudi, identificant importants beneficis per a la salut associats a una major exposició als espais verds. Les seves troballes contribueixen al debat en curs sobre les estratègies òptimes de mitigació de la calor urbana i posen de manifest els múltiples beneficis de les solucions basades en la natura per a unes ciutats més saludables i sostenibles.

Marcos Quijal va rebre el premi per la seva tesi titulada “Temperature impacts on mortality at different spatial and temporal scales”, dirigida per Joan Ballester Claramunt, professor de recerca i coordinador del grup d’Adaptació d’ISGlobal, i Marc Marí-Dell'Olmo, tècnic superior de salut pública de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. La recerca de Quijal va investigar la relació entre la temperatura i la mortalitat a diferents escales espacials i temporals, abordant els impactes de l’augment de les temperatures en el context del canvi climàtic.

La tesi introdueix nous mètodes per tenir en compte la dependència espacial en les associacions exposició-resposta, cosa que permet estimar els riscos en àrees petites amb més precisió. També utilitza projeccions de temperatura per estimar la mortalitat futura relacionada amb la calor sota diferents escenaris de canvi climàtic.

A més, la recerca de Quijal combina dades de salut amb previsions meteorològiques per mostrar com les temperatures previstes en els pròxims dies es poden traduir en impactes en la salut. Les seves conclusions donen suport al desenvolupament de sistemes d'alerta primerenca més eficaços per a la calor i el fred, així com a estratègies d’adaptació al canvi climàtic (vegeu l’eina Forecaster Health).

Amb aquests reconeixements, la UPF destaca l’excel·lència científica i la rellevància social de totes dues tesis doctorals, que contribueixen a avançar el coneixement sobre clima, planificació urbana i salut, i a impulsar la transició cap a ciutats més saludables i resilients.

[Aquest article ha estat coescrit per Marta Pinto da Costa i Augusto Anguita-Ruiz, Junior Research Leader a ISGlobal.]

Temps de lectura: 4 minuts

En les darreres dècades s’ha observat una tendència mundial a la disminució de l’edat de la menarquia (aparició de la primera menstruació) i de l’inici de la pubertat. Tot i que els factors genètics s’han descrit com els principals determinants del moment puberal, un cos creixent d’evidència suggereix que les exposicions ambientals i l’estil de vida en la primera infància també poden influir en aquest procés biològic. Comprendre aquests factors de risc potencialment modificables és important, ja que un inici més precoç de la pubertat s’ha associat amb diversos efectes adversos per a la salut, incloent-hi un major risc de trastorns metabòlics, malalties cardiovasculars i càncer de mama i altres càncers reproductius. Per tant, la pubertat precoç representa un important problema de salut pública.

Investigadors d’ISGlobal i de l’Institut de Salut Pública de la Universitat de Porto (Portugal) estan explorant actualment com els entorns de vida en la primera infància i la nutrició primerenca poden influir en el moment de la pubertat, utilitzant dades de dues cohorts de naixement europees: la cohort poblacional portuguesa Generation XXI i el projecte espanyol INMA. Ambdues cohorts han seguit milers de nens des de l’embaràs fins a l’adolescència, recollint dades detallades sobre l’estat de salut, característiques sociodemogràfiques, entorns de vida i factors d’estil de vida.

Com es va dur a terme l’estudi?

En aquest estudi, els investigadors es van centrar en les exposicions ambientals urbanes en la primera infància, incloent-hi la contaminació de l’aire, el trànsit, l’entorn construït i els espais naturals, mesurades des de l’embaràs fins a la primera infància. En lloc de centrar-se en una única exposició de forma aïllada, es va adoptar un enfocament exposòmic, que permet considerar com coexisteixen múltiples exposicions i la seva possible influència combinada en el moment de la pubertat. També es van incloure la durada de la lactància materna exclusiva i la qualitat de la dieta infantil. El moment puberal es va avaluar als 9–10 anys mitjançant estadificació clínica de Tanner i/o informe parental del desenvolupament puberal del nen basat en l’escala de desenvolupament puberal (PDS). Les nenes també van informar de la seva edat de la menarquia en seguiments posteriors.

Lactància materna i desenvolupament puberal

La nutrició en etapes primerenques sembla tenir un paper en el moment de la pubertat. Una durada més llarga de la lactància materna exclusiva es va associar amb un desenvolupament puberal menys avançat en les nenes. Aquesta troballa coincideix amb evidència prèvia que suggereix que la lactància materna pot tenir un possible paper protector davant un inici puberal més precoç. En canvi, la qualitat de la dieta infantil no es va associar amb el desenvolupament puberal en aquest estudi.

Trànsit i contaminació de l’aire: les associacions més fortes

Els resultats preliminars també suggereixen que les exposicions ambientals urbanes en la primera infància poden tenir un paper en la configuració del moment de la pubertat. Els nens que vivien en entorns urbans menys favorables, caracteritzats principalment per una major densitat d’edificis i població, més trànsit i nivells més alts de contaminació de l’aire, juntament amb un menor accés a espais naturals, tendien a mostrar signes d’un desenvolupament puberal més avançat i una edat de menarquia més primerenca.

Els patrons d’exposició relacionats amb el trànsit i la contaminació de l’aire van emergir com els més consistentment associats amb resultats de pubertat més precoç

En particular, els patrons d’exposició relacionats amb el trànsit i la contaminació de l’aire van ser els més consistentment associats amb resultats de pubertat més precoç. La contaminació de l’aire urbà és una barreja complexa de partícules i substàncies químiques, algunes de les quals són conegudes per interferir en vies endocrines implicades en el creixement i el desenvolupament reproductiu.

Per exemple, estudis epidemiològics suggereixen que el material particulat (PM) pot influir en les vies de senyalització relacionades amb els estrògens, cosa que podria tenir un paper clau en l’alliberament de la kisspeptina i, posteriorment, en la secreció de l’hormona alliberadora de gonadotropines, un regulador central de l’inici de la pubertat.

El possible paper protector dels espais verds i blaus

A més, l’accés a espais naturals també va semblar rellevant. Els nens que creixien en zones amb menys espais verds i blaus tendien a mostrar un desenvolupament puberal més avançat en algunes anàlisis. Els entorns naturals poden ajudar a reduir l’estrès i promoure l’activitat física, dos factors relacionats amb la regulació hormonal i el desenvolupament infantil.

L’accés a espais naturals també va semblar rellevant. Els nens que creixien en zones amb menys espais verds i blaus tendien a mostrar un desenvolupament puberal més avançat en algunes anàlisis

La primera infància sembla ser un període sensible per al desenvolupament puberal, ja que les exposicions durant l’embaràs i la primera infància poden tenir conseqüències posteriors per al desenvolupament biològic. Des d’una perspectiva de salut pública, aquests resultats representen un pas important cap a la comprensió de com les combinacions de factors ambientals i d’estil de vida en etapes primerenques poden influir en el moment de la pubertat, i suggereixen que millorar la qualitat de l’aire, reduir la contaminació relacionada amb el trànsit, augmentar l’accés a espais naturals i promoure una durada més llarga de la lactància materna exclusiva podria contribuir a trajectòries de desenvolupament més favorables per a les generacions futures.

La jornada abordará cómo las olas de calor afectan a la salud de la población, con especial atención a los colectivos más vulnerables, desde una perspectiva basada en la evidencia científica y en la respuesta del sistema sanitario y los servicios de emergencias.

Presentación del estudio “Observatorio DKV de Salud y Medioambiente. Calor extremo, salud en riesgo”
A cargo de la Dra. Elizabet Diago (ISGlobal)

Mesa redonda "Olas de calor: impacto cardiovascular y respuesta desde las emergencias"

• Dra. Silvia Agulló, directora de Sostenibilidad y Riesgos de Reputación de DKV Seguros (moderación)
• Dr. Martín Reyes, jefe del Departamento de Cardiología de Quirónsalud
• Víctor Segura, Unidad de Emergencias de Cruz Roja Española

El debate abordará el impacto del calor extremo en la salud cardiovascular y la respuesta operativa ante emergencias relacionadas con olas de calor, desde una perspectiva sanitaria y de protección civil.

Al finalizar la sesión, se ofrecerá un refrigerio.

Accede aquí a la noticia sobre el evento y al informe Calor extremo, salud en riesgo. 

Un nou estudi dut a terme al districte de Manhiça, al sud de Moçambic, ha identificat com les condicions socials, familiars i ambientals durant els primers anys de vida influeixen en l’accés i ús dels serveis de salut infantil. La recerca ha estat liderada per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, en col·laboració amb el Centre d’Investigació en Salut de Manhiça (CISM), que disposa d’un sistema únic i consolidat de vigilància de la morbiditat infantil.

El treball, publicat a Environment International, forma part de l’estudi de l’exposoma, un marc conceptual que integra totes les exposicions ambientals i socials a les quals una persona està sotmesa des de les primeres etapes de la vida. L’equip va analitzar dades de 17.145 infants menors de cinc anys procedents del sistema de vigilància demogràfica i sanitària de Manhiça i va avaluar 47 factors relacionats amb l’entorn físic, les condicions de l’habitatge, la situació socioeconòmica i l’estructura familiar.

Les visites hospitalàries es van utilitzar com a indicador indirecte de morbiditat, reconeixent que també reflecteixen els comportaments de recerca d’atenció sanitària i les desigualtats en l’accés als serveis de salut. Es van combinar tres metodologies estadístiques complementàries, cosa que va permetre identificar les exposicions més rellevants de l’exposoma infantil i construir models multiexposició capaços de descriure la seva associació amb la morbiditat. De les 47 exposicions avaluades, 23 van mostrar una relació significativa amb les visites hospitalàries.

Més recursos, suport familiar i connectivitat s’associen amb més ús dels serveis de salut

Els resultats de l’estudi mostren que els infants que viuen en llars amb millors condicions socioeconòmiques, nivells educatius materns més elevats, accés a electricitat i presència paterna presentaven taxes més elevades de visites hospitalàries que aquells procedents d’entorns menys afavorits. Així mateix, els qui residien en àrees més urbanitzades i properes a carreteres acudien amb més freqüència als serveis de salut, fet que podria reflectir un millor accés a l’atenció sanitària, però també més exposició als riscos associats a la urbanització.

D’altra banda, la possessió d’un telèfon mòbil, un indicador prèviament relacionat amb una millor atenció prenatal i resultats perinatals més favorables, també es va associar amb més freqüència de visites hospitalàries en totes les anàlisis fetes. Això suggereix que la connectivitat pot tenir un paper important en l’accés i la utilització dels serveis de salut.

Primer estudi sobre l’exposoma extern en un país de baixos ingressos

Fins ara, la recerca sobre l’exposoma s’havia desenvolupat principalment en països d’ingressos alts, especialment a Europa i als Estats Units. En conseqüència, les evidències procedents de l’Àfrica subsahariana continuen sent escasses, malgrat l’elevada càrrega de vulnerabilitats socials i ambientals que caracteritza la regió.

Aquest és el primer estudi sobre l’exposoma realitzat en un entorn de baixos ingressos que examina com múltiples exposicions socials i ambientals durant els primers anys de vida afecten conjuntament la salut infantil. “En aplicar un marc conceptual basat en l’exposoma, en lloc de centrar-se en factors de risc aïllats, l’estudi proporciona una comprensió més àmplia dels determinants de la morbiditat infantil en una població escassament representada en la recerca”, assenyala Stefan Sieber, investigador d’ISGlobal i primer autor de l’estudi.

Els autors destaquen que, a mesura que el marc conceptual de l’exposoma continua evolucionant, caldrà dur a terme investigacions en contextos geogràfics diversos, incloent-hi regions actualment infrarepresentades, per comprendre millor l’heterogeneïtat de la influència de l’exposoma sobre la salut infantil.

“Les nostres troballes són especialment rellevants en un context global marcat pel creixement urbà, el canvi climàtic i les persistents desigualtats en salut, especialment en l’accés als serveis sanitaris”, destaca Cathryn Tonne, investigadora d’ISGlobal i autora sènior de l’estudi.

Referència

Sieber, S., Coloma, F., Curto, A., Nunes, J., Milà, C., Cirach, M., Anguita-Ruiz, A., Cossa, H., Matsena, T., Hunguana, A., Sacoor, C., Jamisse, E., Sitoe, A., Vrijheid, M., Bassat, Q., Saute, F., Tonne, C. Early life social and environmental exposures and all-cause hospital visits among children under five in southern Mozambique. Environment International, 2026. DOI: 10.1016/j.envint.2026.110331

La Nit Europea de la Recerca a Catalunya és coordinada per un consorci format per ISGlobal, la Universitat de Girona (UdG), la Universitat de Barcelona (UB), la Universitat Autònoma de Catalunya (UAB) la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVIc-UCC), la Universitat de Lleida (UdL), la Universitat Rovira i Virgili (URV), Equitat.org i l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC). Totes elles s’han unit per organitzar la Nit de la Recerca en els seus respectius territoris i de manera col·laborativa. L’edició de l’any passat va aplegar més de 150 activitats, tant presencials com microxerrades en diferit, que es van recollir al canal de Youtube de l’esdeveniment.

El projecte de NitRecerCat2627 és un esdeveniment associat a l’MSCA i Citizens initiative de la Unió Europea finançat en el marc de les accions Marie Skłodowska Curie. 

Temps estimat de lectura: 4 minuts

Un somriure alleujat irradia el rostre de Hassan Edries: “És la primera vegada que ho explico així, amb el cor”. Es refereix a la seva fugida del Sudan, que ha anat desgranant amb la mirada perduda. Ens estem acomiadant després d'una hora de conversa a l'oficina d'ISGlobal de Barcelona on treballa i em dona les gràcies per haver-se pogut expressar: “Ningú havia parlat amb mi d'aquest afer”.

Al llarg de la xerrada ha esmentat en diferents ocasions les dues nits en què va dormir al ras a Port Sudan, esperant poder pujar a un dels pocs autobusos que sortien en direcció a Egipte. Dues nits a la intempèrie, estirat a terra en una ciutat on arribaven milers de sudanesos fugint de la violència tot just esclatada al país. Sense aigua, sense menjar, sense endolls on carregar el mòbil.

Després va arribar el llarg viatge en bus i el caos a la frontera egípcia, seguits per dos anys durs al Caire, amb por de ser deportat, i un altre llarg any més a Barcelona, acollit per la Creu Roja, fins a obtenir l'asil polític. Res no li ha estat fàcil. No obstant això, són els dies posteriors a l'esclat de la guerra els que tornen una vegada i una altra a la seva memòria. Havia deixat enrere la ciutat de Wad Madani, les terres verdes de l'estat de Gezira on els seus pares cultivaven tomàquets i altres hortalisses. I al davant se li obria un pur interrogant, la lluita per la supervivència immediata.

La fugida del Sudan

Aquell mes d'abril de 2023, quan es va desencadenar al Sudan una de les pitjors crisis humanitàries de les últimes dècades, en Hassan tot just acabava de començar el seu doctorat en el marc del projecte MENA-Migrant Health, liderat per ISGlobal i coordinat per la investigadora Ana Requena. Li interessava la salut pública, per a la qual s'havia format a Khartum, la capital, i a Wad Madani, amb un màster en control de malalties infeccioses de la Universitat de Gezira. La també sudanesa Eman Elafef es trobava en la mateixa situació com a doctoranda del projecte i era al seu costat a Port Sudan en aquella fugida a Egipte que havia coordinat l'Ana des de Barcelona.

El mes d'abril de 2023, quan es va desencadenar al Sudan una de les pitjors crisis humanitàries de les últimes dècades, en Hassan tot just acabava de començar el seu doctorat en el marc del projecte MENA-Migrant Health, liderat per ISGlobal

Després d'un llarg viatge en bus arriben a la frontera amb Egipte, protegits per la missió de recollir dades sanitàries de població migrant per al projecte. Aconsegueixen entrar al país i reben llavors una targeta de telèfon, amb la qual per fi poden trucar a l'Ana, molt inquieta des de fa dies. En Hassan és conscient de la seva bona estrella: “He perdut la pista de molts dels meus col·legues de Darfur, segueixo sense saber-ne res”.

No pot deixar d'agrair l'interès sol·lícit que l'Ana ha demostrat durant aquests anys. “Ens ha ajudat en els nostres estudis, en la nostra cerca de pis, si hem tingut problemes de salut, amb la burocràcia… Com agrair un suport així?”.

La llarga espera

La situació d'en Hassan ha anat millorant des dels primers anys tensos, tristos, a Egipte, lluny de la seva família i perdut en llimbs burocràtics durant llargs mesos. Va poder viatjar a Espanya després de la concessió, al febrer de 2025, del visat per al qual l'Ana havia preparat els papers.

Però el visat va expirar al cap de poc i el va portar a una nova espera, primer per al permís de residència i, finalment, per a l'asil polític, que li va arribar fa un mes. Diu que en territori espanyol s'ha sentit per fi segur, amb accés a serveis bàsics.

En pocs mesos defensarà a la Universitat de Barcelona la seva tesi doctoral, que ha dedicat al VIH i l'hepatitis B i C en les poblacions migrants. Ell, que procedeix d'un país de trànsit travessat durant dècades per milers d'eritreus, etíops i sudanesos del sud en el seu camí cap a Líbia i Egipte, ha esdevingut ara també una persona migrant. Envia cada dia sol·licituds de beques a països europeus, “sobretot a Alemanya i als Països Baixos”.

Un futur en suspens

Tot i que la situació ha millorat en algunes regions del país, amb el conflicte centrat a Darfur, en Hassan no té previst tornar al Sudan en els pròxims anys. No només no pot, sinó que no ho desitja. Els amics que té allà li expliquen, quan la connexió a Internet és possible, que la situació és difícil: continuen els problemes d'abastiment i és difícil cobrir les necessitats bàsiques. No obstant això, Gezira torna a ser segura, diu, ha entrat en fase de reconstrucció, i la seva família comença a tornar a casa després d'un temps a l'Aràbia Saudita.

Però no tots els seus germans fan el camí de tornada. El seu bessó, amb qui manté una relació molt estreta, segueix a l'Aràbia Saudita, exercint d'enginyer agrònom. En mostra la foto al mòbil. Sembla molt diferent, però m'assegura que a l'institut ningú era capaç de distingir-los, només la seva mare. S'havien arribat a suplantar! “Ho compartíem absolutament tot fins que vam anar a la universitat: jocs, habitació, secrets. Ho sap tot de mi, i jo d'ell.”

En Hassan encara no sap com serà la propera etapa de la seva vida, però si ha de resumir el que li han ensenyat aquests anys és que aconseguir els teus objectius requereix paciència, saber esperar. “Al final els aconsegueixes, però has d'esperar. La major part de les persones t'ajudaran si les respectes.”

Tot i que en la població general els beneficis de l’activitat física poden compensar els efectes de la contaminació atmosfèrica, encara no es coneix del tot aquesta interacció en persones amb MPOC. “El nostre objectiu va ser avaluar com caminar i exposar-se a contaminants atmosfèrics afecta els símptomes respiratoris diaris en persones amb MPOC”, explica Alícia Josa Culleré, investigadora a ISGlobal i primera autora de l’estudi.

Per fer-ho, l’equip investigador va seguir 105 persones amb MPOC de Catalunya durant dos períodes de set dies. Es va registrar la seva activitat diària de caminar, l’exposició a tres contaminants atmosfèrics —partícules fines (PM2,5), diòxid de nitrogen (NO₂) i carboni negre o sutge— i la intensitat dels símptomes com la tos, l’expectoració (expulsió de mucositat), la falta d’aire o les sibilàncies.

Més tos i mucositat en dies amb alts nivells de sutge

El carboni negre, també conegut com a sutge o “black carbon”, està compost per partícules microscòpiques de carboni generades durant la combustió incompleta de combustibles fòssils (especialment motors dièsel antics), fusta i biomassa (per exemple, en incendis forestals). Els resultats de l’estudi mostren que, quan les concentracions de carboni negre eren elevades, una major durada de les caminades s’associava amb més tos i expectoració. En canvi, caminar quan els nivells de partícules fines (PM2,5) o diòxid de nitrogen (NO₂) eren elevats no va empitjorar els símptomes respiratoris, cosa que apunta que sortir a caminar en aquestes condicions continua sent recomanable per a persones amb MPOC.

“Aquests resultats podrien explicar-se perquè les partícules de carboni negre tendeixen a ser més petites i poden penetrar més profundament als pulmons”, explica Judith Garcia Aymerich. “A més, sovint transporten compostos que n’augmenten la toxicitat i els efectes sobre la salut respiratòria”.

L’absència d’una associació similar amb PM2,5 i NO₂ podria deure’s a diversos factors, entre ells les baixes concentracions registrades durant l’estudi, que es van mantenir per sota dels límits recomanats per l’Organització Mundial de la Salut (OMS). També podria deure’s a canvis de comportament dels participants en dies de més contaminació, utilitzant més l’inhalador o caminant amb menys intensitat, o al fet que els efectes beneficiosos de caminar compensessin els efectes negatius de la contaminació per PM2,5 i NO₂.

L’activitat física continua sent un pilar fonamental del tractament de la MPOC

L’estudi va analitzar els efectes a curt termini de caminar sobre els símptomes respiratoris en un mateix dia, però no va avaluar els beneficis de mantenir una activitat física regular. Així, els resultats no qüestionen els beneficis de l’activitat física per a les persones amb MPOC. Estudis previs han demostrat que l’activitat física pot afavorir l’obertura de les vies respiratòries i ajudar a eliminar les secrecions acumulades als pulmons, de manera que caminar podria contribuir a expulsar la mucositat a través de la tos.

“Els nostres resultats recolzen la recomanació de caminar per a persones amb MPOC, sempre que s’evitin els carrers amb molt trànsit on les concentracions de carboni negre són elevades”, explica Judith Garcia Aymerich. “És important proporcionar espais accessibles per caminar de manera segura, així com reduir les emissions de carboni negre, un ‘supercontaminant’ perjudicial tant per a la salut respiratòria com per al clima”.

Referència

Josa-Culleré, A., Koch, S., Rivas, I., Gimeno-Santos, E., Buekers, J., Delgado-Ortiz, L., Alcaraz, V., Blanco, I., Garcia-Olivé, I., Rodríguez-Chiaradía, D., Cirach, M., Valentin, A., Morawska, L., & Garcia-Aymerich, J. (2026). Effects of the interaction between walking activity and air pollution on daily respiratory symptoms in people with COPD. Thorax, thorax-2025-224411. https://doi.org/10.1136/thorax-2025-224411

Temps estimat de lectura: 4 minuts.

“Agafa'm l'altre costat”, em va dir l'Adil, girant-se una mica abans que fes la fotografia. “El costat on no es veuen talls”.

Tenia setze anys, tot i que semblava més jove, un dels nens més petits que vivien al carrer a Ceuta i, com molts dels nois que vam conèixer aquell estiu, havia après a comportar-se amb una mena de duresa. Però en aquell moment, quelcom va canviar. Els talls ja no eren només un senyal de supervivència o de fortalesa. Eren també una cosa que volia amagar, una cosa que volia deixar enrere.

El que se m'ha quedat gravat des que vaig marxar de Ceuta no és només el que va dir, sinó la manera com va moure el cos abans que fes la foto, girant-se gairebé instintivament per amagar les cicatrius. En salut pública tenim un llenguatge per a les forces que provoquen ferides com aquestes: violència estructural, negligència institucional, trauma, reducció de danys, les condicions socials que fan més probables les autolesions i el consum de substàncies. Però en aquell moment hi havia també una cosa més íntima i més difícil d'assimilar: un nen que intentava ser vist més enllà de la ferida, carregant amb la vergonya d'unes cicatrius que ens haurien d'haver avergonyit a la resta de nosaltres per les condicions que les van produir.

1. Un partit de bàsquet organitzat per NNK a Ceuta va oferir als nois l'oportunitat de jugar junts i desconnectar del dia. 2. Un blíster de Lyrica (un medicament del qual s'abusa àmpliament a Ceuta) i un noi sostenint una cigarreta amb la mà embenada. El consum de substàncies i les autolesions sovint coincideixen en els menors no acompanyats que s'enfronten a una precarietat prolongada, al dol i a l'exclusió. 3. Ferides autoinfligides recents i en procés de curació als braços de nois que viuen al carrer a Ceuta. Aquests patrons d'autolesió sorgeixen com a estratègies d'afrontament davant l'estrès crònic, la violència i la negligència sistèmica. No són marques de "rebel·lia adolescent", sinó de supervivència. 4. Audrey Claire Benson a Ceuta. 5. Una protesta a Ceuta el 24 de juny, amb motiu de l'aniversari de la massacre de Melilla de 2022. La pancarta diu en àrab: “No hi ha cap persona il·legal. Llibertat per a tothom”. 6. La tanca fronterera fortificada a Benzú, una de les diverses barreres que separen Ceuta del Marroc. Molts menors no acompanyats intenten escalar aquestes tanques quan no poden creuar nedant per arribar a territori espanyol.

Sobre el terreny en una de les fronteres més invisibles d'Europa

Com a epidemiòloga predoctoral a ISGlobal, no veig les fronteres com a espais polítics abstractes, sinó como a llocs on les desigualtats globals, les històries colonials, les decisions nacionals i les estructures de poder transnacionals es fan dolorosament visibles en els cossos de les persones: en forma d'esgotament, ferides sense tractar, gana, ansietat, por, consum de substàncies i autolesions.

L'estiu passat vaig anar a Ceuta per entendre què passava en una de les fronteres més importants i menys discutides d'Europa, un lloc que és territori espanyol i territori europeu, i que, tanmateix, sovint roman política i emocionalment allunyat de la península.

Vaig treballar amb No Name Kitchen (NNK), un moviment ciutadà que dona suport a les persones en moviment a través de les fronteres europees. A Ceuta, ens vam centrar específicament en els menors no acompanyats, la majoria d'ells nens marroquins que vivien en centres de protecció massificats o al carrer. Vam organitzar activitats senzilles, els vam ajudar a accedir a les dutxes d'una mesquita local, vam distribuir subministraments bàsics i vam passar molt de temps fent el que des de fora pot semblar poca cosa, però que importa enormement en un context d'abandonament: escoltar, recordar noms, fixar-nos en si algú tenia un aspecte diferent i intentar crear moments en què els nens tractats com a problemes poguessin, simplement, ser nens.

Les ferides que ens van fer mirar més de prop

Com a referent de salut, em vaig encarregar dels primers auxilis. Tot i que la majoria de les ferides eren "normals", a poc a poc em va resultar impossible ignorar els talls recents i les velles cicatrius en braços i mans, sovint amagats sota mànigues llargues tot i la calor. També ens vam adonar que aquests nois joves estaven constantment sota els efectes de substàncies com l'haixix, la pregabalina o el clonazepam.

El que més em va entristir va ser l'estat mental que envoltava aquests hàbits: esgotament, ràbia, dol, avorriment, por, vergonya i una profunda sensació de manca d'autonomia. Eren nens que havien creuat fronteres sols, molts d'ells nedant, i havien arribat a Europa només per trobar-se atrapats a Ceuta, sense poder traslladar-se legalment a l'Espanya peninsular. L'Adil n'era un d'ells. Solia estar sota els efectes de substàncies quan el vèiem, però també se sentia orgullós de dir-nos que havia deixat de prendre pastilles, que associava amb els talls, i que ara "només" fumava marihuana.

El consum de substàncies i les autolesions a Ceuta no s'han d'interpretar com a rebel·lia adolescent, patologia individual o desviació cultural. Són estratègies d'afrontament modelades per les condicions en què aquests nois es veuen obligats a viure. Això importa perquè la manera com anomenem un problema determina la manera com hi responem. Si anomenem perillosos aquests nens, en justifiquem la vigilància. Si els anomenem desobedients, en justifiquem el càstig. Si els anomenem trencats, correm el risc de reduir-los a les seves ferides. Però si entenem el consum de substàncies i les autolesions com a respostes al desafiament de l'abandonament, la pregunta canvia. Ja no és "Què els passa a aquests nens?", sinó "Què hem permès que passi al seu voltant i què caldria perquè la supervivència fos no només menys dolorosa, sinó un acte d'alegria i dignitat?"

Per què vam escriure Sobrevivir al limbo

En salut pública solem dir que el que no es compta no compta (inspirat en la famosa frase d'Albert Einstein), i a Ceuta i Melilla l'absència de dades és en si mateixa part de la violència. Gairebé no hi ha un seguiment sistemàtic ni recerca revisada per parells sobre la salut mental, el consum de substàncies o les autolesions entre els menors no acompanyats en aquests enclavaments fronterers; tanmateix, sobre el terreny, el patró era visible cada dia.

Per això vam escriure Sobrevivir al limbo, l'informe de No Name Kitchen sobre el consum de substàncies i les autolesions entre els menors no acompanyats a Ceuta. Basat en l'observació diària sobre el terreny i en espais de confiança, l'informe documenta una realitat que les institucions ja no haurien de poder ignorar. Per a mi, això va ser personal. Vaig endarrerir l'inici del meu doctorat per escriure'l perquè sentia que el que havia presenciat no podia romandre invisible.

La documentació no resol aquests dubtes per si mateixa, però pot fer que la negació sigui més difícil. Pot convertir les observacions disperses en evidència, l'evidència en responsabilitat pública, i la responsabilitat pública en pressió sobre les institucions que estan legalment i moralment obligades a protegir aquests nens.

Defensar una salut pública basada en els drets humans

Aquesta reflexió arriba en un moment en què el discurs sobre la migració a Europa i a tot el Nord Global s'està tornant cada vegada més hostil, no només en el llenguatge del debat polític, sinó en l'arquitectura legal i administrativa que s'estant construint al voltant de les fronteres, les devolucions, la dissuasió i el control. Els nostres estàndards no haurien d'abaixar-se simplement perquè el debat polític s'hagi tornat més deshumanitzador; perquè una vegada que la crueltat es normalitza com a política, la salut pública no pot fingir neutralitat.

La recent mesura de regularització de Pedro Sánchez importa, i cal reconèixer les polítiques que amplien drets en lloc de reduir-los. Però no podem celebrar una victòria política aïllada mentre ignorem el que els passa als nens a la frontera espanyola; una societat pot reconèixer una política positiva i seguir exigint-ne més.

El que ajuda no és cap misteri

Una de les coses doloroses del que passa a Ceuta és que el que ajuda no és cap misteri. Vam veure que quan els nois tenien accés a espais segurs, esports, dutxes, conversa, jocs i adults de confiança que tornaven dia rere dia, les crisis disminuïen visiblement. El vincle i el suport sense jutjar no esborraven el trauma, però l'interrompien.

Espanya ha de tractar el consum de substàncies i les autolesions entre menors no acompanyats com una emergència de salut pública i de protecció de la infància, no com un problema policial. Això significa atenció sanitària urgent i sense demores, reducció de danys adaptada culturalment, detecció primerenca de les autolesions i del consum problemàtic de substàncies, atenció real a la salut mental, personal capacitat, mecanismes segurs de denúncia i activitats estructurades dins i fora del sistema de protecció.

Més enllà de l'atenció sanitària, es requereix una regularització més ràpida abans que els nois compleixin els 18 anys, una supervisió més gran dels centres de gestió privada, la rendició de comptes per les violacions de drets i un seguiment europeu del que les polítiques frontereres estan fent en els cossos i la salut mental dels nens. El missatge és senzill, tot i que la política no ho sigui: aquest tipus de nois necessiten protecció, cures, espais segurs i un futur.

Quan el testimoni comença a donar fruits

Agraeixo que aquest testimoni comenci a donar fruits. Aquesta història ha estat seleccionada recentment com una de les guanyadores del gran premi del certamen 2026 Untold Global Health Stories Contest, organitzat per Global Health NOW i el Consortium of Universities for Global Health. Això significa que ara els periodistes investigaran més a fons i, espero, ajudaran a atreure més atenció sobre una realitat massa sovint absent del debat públic.

La meva esperança és que aquesta atenció no es quedi en un mer reconeixement, sinó que esdevingui pressió, i que aquesta pressió es tradueixi en protecció. Els nois com l'Adil a Ceuta no necessiten que els converteixin en símbols de patiment; necessiten adults, institucions i societats disposades a veure'ls plenament, més enllà de les ferides i més enllà dels comportaments que s'han utilitzat para titllar-los de difícils, perillosos o indignes. El que els devem és protecció, cures, espais segurs, un futur i la valentia d'insistir que fins i tot a les fronteres d'Europa, especialment a les fronteres d'Europa, els drets humans continuen vigents.

Temps estimat de lectura: 2 minuts.

A mesura que el món s'escalfa, l'entorn pot estar canviant la manera com es mouen els joves. Un dia suau i assolellat pot fer que anar caminant a l'escola, anar en bici a casa d'una amiga o passar temps a l'aire lliure sembli més atractiu. Però quan les temperatures continuen pujant, ¿el clima càlid encara anima els adolescents a estar actius, o acaba esdevenint una barrera?

L'activitat física durant l'adolescència és essencial per a la salut física, el benestar mental i el desenvolupament d'hàbits que poden durar fins a l'edat adulta

Aquesta qüestió és important. L'activitat física durant l'adolescència és essencial per a la salut física, el benestar mental i el desenvolupament d'hàbits que poden durar fins a l'edat adulta. Tanmateix, molts joves no assolixen els nivells d'activitat recomanats per l'Organització Mundial de la Salut. Al mateix temps, el canvi climàtic fa que els dies calorosos i els extrems tèrmics siguin més freqüents. Comprendre com afecta la temperatura al moviment diari no és només una qüestió d'estil de vida, sinó també de salut pública i d'adaptació al clima. En el nostre estudi amb adolescents dels Països Baixos i Espanya, vam descobrir que els dies més càlids estaven relacionats amb una activitat física lleugera i moderada més gran, com ara caminar i anar en bicicleta, però no amb una activitat més vigorosa, com ara córrer o practicar esports intensos.

Més enllà dels qüestionaris: monitorar el moviment amb tecnologia "wearable"

Vam analitzar com es relacionava l'exposició diària a la temperatura amb el temps que els i les adolescents dedicaven a fer activitat física a diferents nivells d'intensitat: lleugera (com ioga i caminar), moderada (com anar en bicicleta) i vigorosa (com jugar a futbol). Vam utilitzar dades de dues cohorts europees: l'Estudi Generation R als Països Baixos i el Projecte INMA a Espanya.

La calor pot convidar els adolescents a moure's més, a caminar, anar en bici, passejar, jugar de forma casual o estar a l'aire lliure, però no sembla empènyer-los cap a activitats de més intensitat com córrer, practicar esports ràpids o fer un exercici extenuant

En lloc de confiar en qüestionaris, vam utilitzar sensors de moviment de polsera, una tecnologia wearable que registra el moviment al llarg del dia. També vam vincular les dades d'activitat de cada adolescent amb els nivells de temperatura al seu domicili. És important destacar que no només ens vam fixar en la temperatura del dia de l'activitat, sinó que vam tenir en compte les temperatures dels dies anteriors, ja que el temps d'ahir encara pot influir en les ganes de moure's d'avui.

La calor fomenta l'activitat lleugera...

La troballa principal va ser clara: els i les adolescents van dedicar més temps a l'activitat física lleugera i moderada en els dies més càlids. A la cohort holandesa, un augment de 5 ºC en la temperatura es va associar amb uns 11 minuts extra d'activitat lleugera i 5 minuts d'activitat moderada al dia. A la cohort espanyola, els increments van ser encara més grans: al voltant de 16 minuts d'activitat lleugera i 14 minuts d'activitat moderada. Poden semblar xifres petites, però quan es tracta de moviment diari, els petits increments importen i poden contribuir a rutines significativament més saludables.

...però no impulsa l'activitat vigorosa

Però aquí ve la part interessant: els dies més càlids no van provocar una activitat vigorosa més gran. Aquesta és la paradoxa central de l'estudi. La calor pot convidar els adolescents a moure's més, a caminar, anar en bici, passejar, jugar de forma casual o estar a l'aire lliure, però no sembla empènyer-los cap a activitats de més intensitat com córrer, practicar esports ràpids o fer un exercici extenuant.

Diverses explicacions possibles

Hi ha diverses explicacions possibles. Les activitats lleugeres i moderades són més fàcils d'encaixar en la vida diària i solen estar vinculades a ser fora: caminar a l'escola, anar en bici, quedar amb amics o passar temps en parcs i carrers. Aquestes activitats poden resultar més atractives quan el temps és agradable. L'activitat vigorosa, d'altra banda, pot estar més estructurada, com els esports organitzats o les sessions d'entrenament, que podrien dependre menys del clima.

Teníem dades limitades de dies d'estiu molt calorosos, la qual cosa significa que és possible que no hàgim captat les condicions en què la calor esdevé una barrera més forta. Aquest és un punt important per a futures investigacions

Una altra possibilitat és més biològica: a mesura que pugen les temperatures, l'exercici d'alta intensitat resulta menys còmode i pot suposar un esforç més gran per al cos. En cert punt, la calor pot deixar de ser un motivador i començar a convertir-se en un senyal d'advertència.

El nostre estudi no va trobar un llindar de temperatura clar a partir del qual l'activitat comencés a disminuir. Una raó probable és que les temperatures observades en les nostres dades eren moderades. Teníem dades limitades de dies d'estiu molt calorosos, la qual cosa significa que és possible que no hàgim captat les condicions en què la calor esdevé una barrera més forta. Aquest és un punt important per a futures investigacions, especialment a mesura que el canvi climàtic augmenta la freqüència i intensitat dels episodis de calor.

Crear entorns adaptats al clima per a adolescents sans

Aleshores, què significa això a la pràctica?

1. La temperatura s'ha de tenir en compte a l'hora de dissenyar estratègies per promoure l'activitat física entre els joves. Una campanya per animar els adolescents a moure's més pot funcionar de manera diferent a la primavera que durant una onada de calor.
2. Les escoles, els clubs esportius i els ajuntaments han de pensar seriosament en entorns d'activitat adaptats al clima. L'ombra, els arbres, l'aigua potable, els patis més frescos, les rutes ciclistes segures i l'accés a espais esportius coberts o a l'ombra no haurien de ser luxes. Formen part de la infraestructura essencial necessària per ajudar els adolescents a mantenir-se actius de manera segura.

Els dies més càlids poden animar els adolescents a fer més activitat física lleugera i moderada, però si volem que els joves continuïn actius, sans i protegits a mesura que el clima canvia, hem de planificar per a la calor. Fomentar estils de vida actius en un món en escalfament significa crear entorns on tots els adolescents es puguin moure amb comoditat i seguretat.

Estudis previs han relacionat l’exposició a temperatures altes o baixes durant l’embaràs amb un major risc de complicacions i resultats adversos en el naixement. Tanmateix, encara no està clar si la temperatura ambiental influeix en el desenvolupament durant les fases més primerenques de la gestació. El primer trimestre és un període crític, ja que en aquesta etapa comencen a formar-se els òrgans del nadó i la placenta; alteracions en aquest moment s’han associat prèviament amb resultats adversos al naixement i amb malalties cardiovasculars i respiratòries més endavant durant la infància.

“Per avaluar l’associació entre l’exposició a la temperatura ambiental i el desenvolupament embrionari i fetal primerenc, vam analitzar dades d’una cohort de naixement neerlandesa, l’estudi Generation R Next (2017–2021), i vam replicar els resultats en una cohort independent establerta 15 anys abans, l’estudi Generation R (2002–2006)”, explica Esmée Essers, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi. L’equip investigador va estimar les temperatures mitjanes setmanals des de l’inici de l’embaràs i va utilitzar ecografies realitzades al voltant de les setmanes 8, 10 i 12 per mesurar la longitud craniocaudal, un indicador estàndard del creixement embrionari i fetal primerenc.

L’exposició a la temperatura s’associa amb una mida fetal més petita a les 12 setmanes, amb patrons temporals diferents per a la calor i el fred

L’exposició tant a temperatures ambientals més fredes com més càlides durant el primer trimestre es va associar amb una menor longitud craniocaudal a les 12 setmanes de gestació en la cohort Generation R Next. L’associació entre temperatures més fredes i una menor longitud craniocaudal a les 12 setmanes també es va observar en la cohort independent, malgrat les diferències en els patrons de temperatura entre tots dos períodes d’estudi.

El moment de l’exposició semblava diferir entre la calor i el fred. L’exposició a temperatures més elevades va mostrar associacions més fortes durant les primeres etapes de l’embaràs, especialment entre les setmanes 1 i 6. En canvi, l’exposició a temperatures més baixes es va associar amb la longitud craniocaudal durant un període més prolongat, entre les setmanes 1 i 11. En tots dos casos, no es van detectar associacions en les ecografies realitzades anteriorment, a les 8 o 10 setmanes.

A les 12 setmanes de gestació, l’exposició tant a temperatures més fredes com més càlides es va associar amb una longitud craniocaudal aproximadament entre 7 i 8 mil·límetres inferior a l’esperada per a aquesta etapa del desenvolupament. L’equip investigador també va observar diferències entre les dues cohorts pel que fa al moment en què l’exposició a la temperatura semblava tenir les associacions més fortes i en relació amb la magnitud dels efectes observats. “Aquestes diferències podrien estar relacionades amb canvis en les condicions climàtiques al llarg del temps, diferències en la manera com les poblacions responen o s’adapten a l’exposició a la temperatura, o altres factors que poden influir en la vulnerabilitat durant l’embaràs”, explica Essers.

Com pot influir la temperatura en el desenvolupament primerenc

Els canvis fisiològics durant l’embaràs suposen exigències addicionals per a la capacitat de l’organisme de regular la temperatura. “L’exposició externa a la calor o al fred pot alterar encara més aquest equilibri, desencadenant respostes termoreguladores com canvis en el flux sanguini perifèric”, explica Mònica Guxens, professora d’investigació ICREA a ISGlobal i coordinadora de l’estudi. “Aquestes respostes podrien influir potencialment en la perfusió uterina i, al seu torn, afectar els processos primerencs del desenvolupament. Tanmateix, cal més investigació per comprendre els mecanismes biològics implicats i determinar si aquestes diferències primerenques tenen implicacions més endavant durant l’embaràs.”

Referència

Essers, E., de Groot, J. M., Graafland, N., Gonçalves, R., Iñiguez, C., Petricola, S., Jaddoe, V., El Marroun, H., Tiemeier, H., Steegers, E., Rousian, M., Mulders, A., & Guxens, M. (2026). Associations of ambient temperature exposure with embryonic and early fetal development. International Journal of Epidemiology, 55(3). https://doi.org/10.1093/ije/dyag060

El dengue és una malaltia vírica transmesa per mosquits del gènere Aedes. La seva transmissió s’ha documentat en més de 100 països, i s’estima que més de la meitat de la població mundial viu en àrees amb risc d’infecció. En les darreres dècades, la seva incidència ha augmentat a causa de l’expansió geogràfica dels mosquits vectors, afavorida pel canvi climàtic, i per l’increment dels viatges internacionals, que contribueixen a la circulació global del virus. A més, el dengue s’ha convertit en una de les principals causes de febre en persones que viatgen a regions endèmiques. En aquest context, disposar d’una vacuna segura contra el dengue és fonamental per protegir les persones amb risc de contraure’l i per dissenyar estratègies de salut pública.

Limitacions en l’evidència sobre la seguretat de la vacuna en persones viatgeres

TAK-003 és la primera vacuna autoritzada a Europa per protegir contra el virus del dengue. Tot i això, encara hi ha dades limitades sobre la seva seguretat en persones que no viuen en zones endèmiques, especialment en determinats grups com les persones grans, amb malalties prèvies o aquelles que reben múltiples vacunes en una mateixa consulta pre-viatge.

“Per contribuir a cobrir aquest buit de coneixement, vam dur a terme un estudi de farmacovigilància en vuit centres d’atenció a persones viatgeres de Catalunya”, explica Daniel Camprubí Ferrer, primer autor de l’estudi, investigador a ISGlobal i membre del Servei de Salut Internacional de l’Hospital Clínic Barcelona. L’estudi va incloure 1.028 persones viatgeres, majoritàriament adultes, que van rebre la vacuna TAK-003 entre gener i desembre de 2024. Després de cada dosi, es va fer un seguiment per registrar l’aparició d’efectes adversos.

“A més, volíem esbrinar si factors com l’edat avançada, el sexe, els antecedents d’infecció o l’administració d’altres vacunes s’associaven amb un risc més elevat de presentar efectes adversos, tant locals com sistèmics”, afegeix Camprubí.

No es van observar esdeveniments adversos greus després de l’administració

L’estudi no va registrar esdeveniments adversos greus després de l’administració de 1.851 dosis de la vacuna TAK-003. Si bé és cert que més de la meitat de les persones participants van notificar algun efecte advers, aquests van ser majoritàriament lleus o moderats, transitoris i menys freqüents després de la segona dosi. Els símptomes més habituals van ser dolor al lloc de la injecció, cefalea, cansament i malestar general.

Dones i persones amb infecció prèvia de dengue, els grups amb més probabilitat de presentar efectes adversos

L’anàlisi va identificar que les persones de sexe femení, aquelles que havien passat prèviament una infecció per dengue i les que van rebre simultàniament vacunes contra altres flavivirus (com la vacuna de la febre groga) presentaven un risc més alt de reaccions adverses. En el cas de les dones, van ser principalment reaccions adverses locals, mentre que en els altres dos grups es van donar sobretot a nivell sistèmic, com la febre.

“Tanmateix, no vam observar un augment de reactogenicitat en persones majors de 60 anys o amb comorbiditats, dos col·lectius sobre els quals fins ara hi havia molt poca evidència”, explica Cesc Bertran Cobo, investigador a ISGlobal i un dels autors de l’estudi. Tampoc no es va observar una probabilitat més alta d’efectes adversos en administrar simultàniament altres vacunes no flavivirals, fet que dona suport a l’ús de la vacuna TAK-003 en les consultes previatge.

“Els nostres resultats contribueixen a ampliar l’evidència disponible sobre la seguretat de TAK-003 en persones viatgeres d’Europa i assenyalen la necessitat de continuar avaluant-ne l’impacte, l’eficàcia i la seguretat a llarg termini”, conclou Jose Muñoz, investigador a ISGlobal i cap del Servei de Salut Internacional de l’Hospital Clínic Barcelona.

Referència

Camprubí-Ferrer, D., Bertran-Cobo, C., Valerio, L., Saloni, M., González Nieto, I, López López, V., Garcia, D., Jurado, E., Machado, M. L., Pérez-León, D., Cuevas-Marín, S., Subirà, C., Villar-García, J., Herena García, D., Ayala Cortés, S. N., Sánchez Casado, M., Gomila-Grange, A., Flores, C., Morales Llorente, N., Górriz Hidalgo, E., Morales Martínez, R. M., Vila, F., Martín, N. & Muñoz, J. (2026). Safety of the dengue vaccine TAK-003 and factors associated with adverse events in travellers from non-endemic areas: a real-world prospective multicentre pharmacovigilance cohort study in Spain. Lancet Regional Health Europe. https://doi.org/10.1016/j.lanepe.2026.101727

Organitzat per ISGlobal en col·laboració amb FESTMIH i SEMTSI, l'ECTMIH 2027 reunirà investigadors, professionals sanitaris, responsables polítics, ONG, estudiants i líders de la salut global d'arreu del món.

Sota el lema "Recentrant l’atenció en la salut global", el congrés abordarà els principals reptes que configuren el panorama actual de la salut global, entre els quals:

• Desigualtats en salut
• Canvi climàtic i mediambiental
• Malalties infeccioses i resistència als antimicrobians
• Mobilitat, preparació davant de crisis i poblacions vulnerables
• Intel·ligència artificial i innovació digital
• Sistemes de salut, equitat i justícia

Per què assistir-hi?

• Sessions científiques i debats interdisciplinaris
• Àmplia participació de països de renda baixa i mitjana
• Oportunitats de networking i col·laboració
• Suport específic per a investigadors en les primeres etapes de la seva carrera
• Sessions centrades en la cocreació entre diferents disciplines

ECTMIH Academy: 24 d'octubre

Just abans del congrés, estudiants de postgrau i joves investigadors podran participar en una jornada de tallers pràctics, debats i intercanvi d'experiències amb col·legues d'arreu del món.

Més informació

https://ectmih2027.eu/

Llicenciat en Medicina per la Universitat de Navarra (1999) i doctor per la Universitat de Barcelona (2011), Mikel Martínez Yoldi es va especialitzar en Microbiologia a l’Hospital Clínic. Després de consolidar-se com a expert en virus d’alt risc a l’INSERM de Lió (França) entre 2005 i 2009, va desenvolupar la seva carrera com a especialista sènior al Clínic i professor associat a la UB. La seva recerca es va centrar en arbovirus, virus emergents i causes infeccioses de mortalitat en països de renda baixa.

“En Mikel era una persona compromesa, generosa i apassionada per la seva feina. La seva àmplia experiència, el seu rigor científic i la seva proximitat feien d’ell un company i un referent inestimable per a tots els que vam tenir la sort de treballar al seu costat. La seva absència es notarà profundament”, han expressat els seus companys i companyes d’ISGlobal.

En nom de tot l’equip d’ISGlobal, expressem el nostre més sincer condol a la seva família, amistats i éssers estimats en aquests moments tan difícils.

Les xifres es presenten sovint com a simples partides pressupostàries, però els recursos es tradueixen en vides humanes.

Mentrestant, els pressupostos de defensa a tota Europa s'estan expandint ràpidament. El senyal polític és clar: els instruments preventius s'estan reduint, mentre que la despesa militar s'accelera. No obstant això, la cooperació al desenvolupament ha funcionat durant molt de temps com una eina estabilitzadora, enfortint els sistemes de salut, reduint la fragilitat i mitigant els factors que impulsen els conflictes i els desplaçaments. Debilitar-la podria resultar, en última instància, més costós que mantenir-la.

La proposta d'ISGlobal

Aquesta ruptura també posa de manifest les debilitats estructurals del model anterior: una dependència excessiva de la discrecionalitat anual dels donants, desequilibris de governança que limiten l'apropiació al Sud global i mecanismes de finançament fràgils. Per això, no n'hi hauria prou amb restablir els nivells de finançament anteriors.

L'alternativa proposada en una nova sèrie de publicacions d'ISGlobal es basa en tres fronts:

• Políticament: la salut s'ha de reafirmar com un bé públic global, protegida de la lògica transaccional i recolzada per una governança més legítima i equilibrada.
• Científicament: la inversió sostinguda en recerca, producció regional i plataformes tecnològiques transferibles és essencial per reduir la dependència estructural i respondre més ràpidament a futures crisis.
• Econòmicament: el sistema requereix un finançament més predictible, instruments innovadors i una coordinació més sòlida amb els plans nacionals, juntament amb un compromís renovat amb els objectius quantitatius.

No es tracta d'escollir entre generositat i austeritat. L'elecció és entre gestionar la interdependència a través de la cooperació o permetre que la fragmentació defineixi la pròxima generació de la salut global.

Accedeix a la sèrie completa de publicacions:

Per aprofundir en l'anàlisi d'aquest impacte i conèixer les propostes de reforma, pots consultar els quatre documents que componen aquesta sèrie:

• Anàlisi global: Ruptura, no transició: la reculada de l'ajuda europea, el cost humà de les retallades en salut global i la lluita per un nou sistema de cooperació internacional
• Cas de França: França: el cost humà i geopolític de la reducció de l'ajuda internacional
• Cas del Regne Unit: Una retirada silenciosa: com el Regne Unit està abandonant la lluita per salvar vides
• Cas d'Alemanya: El preu de la recalibració: les retallades en l'ajuda d'Alemanya i el cost humà de la reculada

La recerca, publicada a l’European Journal of Public Health, es basa en l’Enquesta sobre l’Exposició dels Treballadors (WES), realitzada per l’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball (EU-OSHA). Aquesta enquesta, la primera del seu tipus a Europa, recopila informació detallada dels professionals sobre les seves tasques, les circumstàncies d’exposició i l’ús de mesures de protecció per estimar l’exposició probable a 24 factors de risc de càncer. La WES inclou 24.402 entrevistes telefòniques realitzades entre 2022 i 2023 a treballadors i treballadores de Finlàndia, França, Alemanya, Hongria, Irlanda i Espanya. Dels participants, 3.041 treballaven en el sector sanitari i sociosanitari, un àmbit que representa aproximadament l’11% de la força laboral de la Unió Europea.

Els resultats mostren que el 29,5% dels professionals d’aquest sector van estar exposats almenys a un factor de risc de càncer avaluat durant l’última setmana laboral, mentre que el 7,8% van estar exposats a dos o més.

La radiació, les emissions de motors dièsel i alguns productes químics, els principals factors de risc

Entre els factors de risc més freqüents es troben la radiació ionitzant (7,4%), les emissions de motors dièsel (6,2%) i la radiació ultraviolada solar (6,1%). El personal pot estar exposat a la radiació ionitzant en treballar amb màquines que utilitzen raigs X o radioisòtops; a les emissions de motors dièsel mitjançant l’ús de vehicles impulsats per dièsel; i a la radiació ultraviolada solar a través del treball a l’aire lliure. També es van registrar exposicions rellevants a productes químics com el formaldehid (5,2%) i el benzè (4,8%).

Pel que fa als nivells d’exposició, el formaldehid (2,3%) i l’òxid d’etilè (2,0%) van ser els agents més comuns en nivells d’exposició elevats. L’estudi també identifica exposicions combinades, com les emissions de dièsel juntament amb la radiació solar, o l’exposició simultània a formaldehid i òxid d’etilè.

“L’anàlisi també revela diferències de gènere: els homes mostren una prevalença més alta d’exposició (35,7%) en comparació amb les dones (26,1%)”, afirma Muhammad Waseem Khan, investigador d’ISGlobal en el moment de l’estudi i primer autor de la recerca.

Necessitat de reforçar la prevenció

“Malgrat la seva rellevància, els riscos associats a l’exposició a carcinògens en el sector sanitari i sociosanitari han estat històricament menys visibles que en altres sectors econòmics. Aquest estudi destaca la necessitat de desenvolupar estratègies de prevenció adaptades a les condicions de treball reals en aquest sector”, subratlla Michelle Turner, investigadora d’ISGlobal i autora sènior de l’estu

Referència

Khan, M.W., Vallbona-Vistós, M., Cavet, M., Vilahur, N., Turner, M. C. Occupational exposure to cancer risk factors among health and social care workers in Europe: results from the Workers’ Exposure Survey. European Journal of Public Health, 2026. Doi: 10.1093/eurpub/ckag056

Una càrrega silenciosa que afecta milions de persones

La malaltia hepàtica crònica representa una càrrega important de malaltia i mortalitat prematura a Europa, amb un impacte desproporcionat entre els homes i les poblacions socialment desafavorides. Actualment, ja és la segona causa d’anys de vida laboral perduts a Europa, només per darrere de la cardiopatia isquèmica.

La sèrie també alerta que la malaltia hepàtica metabòlica està transformant ràpidament la càrrega de malaltia hepàtica a Europa. S’estima que una de cada tres persones a la Unió Europea i al Regne Unit conviu amb malaltia hepàtica esteatòsica associada a disfunció metabòlica (MASLD, per les seves sigles en anglès), actualment un dels principals factors impulsors del càncer de fetge a Europa.

Europa presenta les taxes més elevades de consum d’alcohol per persona, la prevalença més alta d’episodis de consum intensiu i les taxes més baixes d’abstinència alcohòlica a escala mundial. La combinació de l’alcohol amb l’obesitat i altres factors de risc associats a la malaltia hepàtica contribueix a elevades taxes de malaltia hepàtica terminal i de càncer de fetge. Es calcula que l’alcohol és responsable del 40% de les 287.000 morts prematures relacionades amb malalties hepàtiques que es produeixen cada any a Europa, tot i que la xifra real podria ser encara superior.

A tot Europa, la malaltia hepàtica ja està afectant la salut de la població en edat laboral. Les morts per malaltia hepàtica relacionada amb l’alcohol i per hepatitis víriques no diagnosticades o no tractades solen produir-se dècades abans que les associades a moltes altres malalties cròniques. Les hepatitis B i C representen més del 85% de les prop de 57.000 morts anuals relacionades amb el VIH, la tuberculosi i les hepatitis víriques a la UE i a l’Espai Econòmic Europeu.

Més enllà de l’hepatologia: una resposta més àmplia des de la salut pública

"Europa no necessita una nova advertència que la malaltia hepàtica està empitjorant. Necessita una manera diferent de respondre", afirma Jeffrey V. Lazarus, cap del grup de salut pública i malalties hepàtiques d’ISGlobal, professor de la CUNY Graduate School of Public Health and Health Policy i coordinador de la sèrie de The Lancet.

"Quan parlem d’aliments ultraprocessats, begudes alcohòliques o dietes poc saludables, estem parlant, en essència, del risc de malaltia hepàtica. I quan parlem de diabetis, obesitat o sedentarisme, també estem parlant d’aquest mateix risc. Necessitem polítiques i intervencions de salut pública més sòlides per fer front a aquesta càrrega de malaltia", afirma Lazarus.

"I l’atenció primària també ha de canviar. No té sentit avaluar la pressió arterial, el colesterol o el pes corporal i no valorar la fibrosi hepàtica", afegeix.

La sèrie analitza la malaltia hepàtica crònica des de quatre perspectives complementàries: 1) detecció i models assistencials; 2) preparació de les polítiques sobre MASLD; 3) malaltia hepàtica relacionada amb l’alcohol i MetALD (malaltia hepàtica esteatòsica associada a disfunció metabòlica i consum d’alcohol); i 4) avenços cap a l’eliminació de les hepatitis víriques.

A més, aborda conjuntament les causes metabòliques, víriques i relacionades amb l’alcohol de la malaltia hepàtica. "En analitzar aquestes causes de manera integrada, aquests treballs mostren per què Europa necessita estratègies coordinades de prevenció, una detecció més precoç, itineraris assistencials i un enfocament lliure d’estigmes que connecti la salut hepàtica amb la diabetis, l’obesitat, les malalties cardiovasculars, les polítiques sobre alcohol, la prevenció del càncer i les necessitats de les comunitats més desateses", explica Elisa Pose, co-coordinadora de la sèrie.

En un dels comentaris que acompanyen la sèrie, les persones defensores dels drets dels pacients Jeff McIntyre, Gina Bartes i Raquel Peck adverteixen que les persones amb malaltia hepàtica sovint s’enfronten a prejudicis i judicis que presenten la malaltia com una conseqüència exclusiva de decisions individuals. "L’estigma derivat d’aquesta manca de context influeix directament en la cerca d’atenció sanitària, l’adherència als tractaments i els resultats en salut, a més de condicionar les prioritats polítiques i contribuir a l’infrarreconeixement de la malaltia hepàtica", assenyalen.

Paul Brennan, també co-coordinador de la sèrie, afegeix: "Durant massa temps hem acceptat la normalització d’un enfocament, promogut tant per la societat en general com per grups de pressió de la indústria, que responsabilitza les persones en lloc de les mancances i responsabilitats col·lectives dels governs i les institucions. La malaltia hepàtica, especialment la MASLD, les hepatitis víriques i la malaltia hepàtica relacionada amb l’alcohol, afecta de manera desproporcionada les persones més vulnerables de la societat. En aquesta sèrie mostrem com incorporar intervencions basades en l’evidència entorn del diagnòstic, la preparació dels sistemes, els itineraris assistencials i el desenvolupament de polítiques per protegir millor les futures generacions europees". 

Oportunitats perdudes per a la prevenció i la detecció precoç

Els autors i autores també adverteixen que milions de persones amb malaltia hepàtica crònica continuen sense diagnòstic. Una identificació més precoç des de l’atenció primària i comunitària, incloent-hi estratègies de cribratge i avaluacions automatitzades i no invasives de la fibrosi hepàtica, podria evitar la progressió cap a fibrosi avançada, cirrosi, càncer hepàtic i mort prematura.

Entre les principals recomanacions s’inclouen:

• Integrar la salut hepàtica en les estratègies de prevenció de malalties no transmissibles i càncer.
• Alinear les respostes davant la malaltia hepàtica amb polítiques sobre diabetis, obesitat, alcohol, malalties cardiovasculars, activitat física i nutrició.
• Reforçar els sistemes de vigilància i detecció precoç.
• Millorar l’accés al tractament i als serveis de reducció de danys.
• Aplicar polítiques més sòlides sobre alcohol i reduir els factors comercials que impulsen els danys associats.
• Abordar l’estigma i les barreres que afecten les comunitats més desateses.

"Posar fi a la malaltia hepàtica crònica com a amenaça per a la salut pública a Europa és possible, però només si Europa actua abans que la malaltia avançada es converteixi en el punt habitual de diagnòstic", conclou Lazarus.

La publicació de la sèrie coincideix amb l’esdeveniment principal organitzat avui a Barcelona pel Global Think-tank on Steatotic Liver Disease, una iniciativa del grup de salut pública i malalties hepàtiques d’ISGlobal, celebrat abans del Congrés de l’Associació Europea per a l’Estudi del Fetge (EASL) d’enguany.

Sobre la sèrie

La sèrie inclou quatre articles i quatre comentaris associats. Els articles se centren en:

• Innovació diagnòstica i models assistencials per a la malaltia hepàtica crònica.
• Preparació de les polítiques sobre MASLD a Europa.
• Malaltia hepàtica relacionada amb l’alcohol i MetALD.
• Control i eliminació de les hepatitis víriques.

Els comentaris que acompanyen la sèrie aborden perspectives prioritàries com la defensa dels drets dels pacients, les barreres culturals i lingüístiques per accedir a l’atenció sanitària, la medicina de laboratori i les necessitats de les persones amb malalties hepàtiques autoimmunitàries i minoritàries.

[Aquest article ha estat escrit conjuntament per Denise Naniche i Elizabeth Diago, respectivament codirectora i coordinadora de l’Hub de Preparació i Resposta de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).]

A data d’avui, 21 de maig, s’han registrat aproximadament 600 casos sospitosos i 139 morts sospitoses pel virus mortal de l’ebola Bundibugyo a la província nord-oriental d’Ituri, a la República Democràtica del Congo (RDC). El primer cas notificat va ser el d’un treballador sanitari que va morir el 24 d’abril; posteriorment, el 5 de maig, es va informar l’Organització Mundial de la Salut (OMS) d’un brot d’una malaltia desconeguda amb una elevada mortalitat entre el personal sanitari, motiu pel qual hi va enviar un equip de resposta ràpida. L’epidèmia va ser declarada emergència de salut pública d’importància internacional (PHEIC, per les seves sigles en anglès) el 15 de maig. Des de llavors, l’OMS i altres organitzacions internacionals han posat en marxa activitats de control d’emergència.

Les setmanes perdudes entre la primera mort i la declaració de la PHEIC van permetre que el virus es propagués a una àmplia xarxa de contactes i travessés fronteres. Tot i que la RDC té experiència en la gestió de brots anteriors d’ebola, la crisi actual planteja desafiaments únics. A diferència del virus de l’ebola Zaire, més comú, no existeixen proves diagnòstiques d’ús habitual, fet que va retardar significativament la identificació de la malaltia. Tampoc no hi ha vacunes aprovades ni tractaments terapèutics específics per a la soca Bundibugyo. En conseqüència, la gestió es limita a mesures de salut pública: detecció activa de casos basada en símptomes i vincles epidemiològics, aïllament, rastreig de contactes i pràctiques d’enterrament segures.

La tempesta perfecta

Si fem una mica de marxa enrere, podem veure els elements d’una tempesta perfecta. En primer lloc, la capacitat per respondre a un brot i contenir-lo depèn en gran mesura de la infraestructura preexistent. La província d’Ituri ha patit dècades de conflicte armat, fet que ha generat una prolongada crisi humanitària que dificulta la prestació de serveis sanitaris.

En segon lloc, aquest fràgil sistema de salut es va veure encara més tensionat el juliol de 2025 per la eliminació, per part de l’administració nord-americana, d’aproximadament 9.000 milions de dòlars en ajuda destinats a la RDC. Aquests fons eren essencials per als serveis sanitaris bàsics, els programes de VIH i la vigilància epidemiològica. Els sistemes sanitaris locals es van veure obligats a reduir operacions bàsiques, cosa que probablement va incloure retallades en control d’infeccions i xarxes de vigilància: precisament les eines necessàries per detectar els primers casos a Ituri.

Finalment, mentre els professionals de salut pública intentaven contenir la propagació del virus Bundibugyo a la RDC, un altre esdeveniment sanitari tenia lloc en una altra part del món. El 2 de maig, l’OMS va rebre informes d’un brot d’hantavirus Andes entre passatgers del creuer MV Hondius. La resposta internacional va ser ràpida: el 10 de maig, les persones afectades, principalment d’Europa i Nord-amèrica, van ser evacuades i posades en quarantena als seus respectius països d’origen. A data d’avui, el brot d’hantavirus ha causat 11 casos i 3 morts, i l’OMS ha classificat el risc global per a la població general com a “baix”.

Hantavirus i ebola: dues crisis, doble vara de mesurar

Mentre que els casos d’hantavirus van rebre una atenció mediàtica ràpida i extensa als mitjans de comunicació de tot el món, la cobertura del brot d’ebola a la RDC ha estat menys visible i s’ha retardat fins que la xifra de morts ha assolit nivells dramàtics i l’OMS ha declarat l’emergència internacional. Això ens porta al tema central de l’equitat.

Mentre que els casos d’hantavirus van rebre una atenció mediàtica ràpida i extensa als mitjans de comunicació de tot el món, la cobertura del brot d’ebola a la RDC ha estat menys visible i s’ha retardat fins que la xifra de morts ha assolit nivells dramàtics i l’OMS ha declarat l’emergència internacional

La diferència aparent en l’atenció mediàtica no és nova. Les prioritats informatives a escala mundial poden veure’s influïdes per la proximitat geogràfica o per l’origen de les poblacions afectades, més que no pas pel nivell de risc per a la salut pública. Quan aquesta tendència es reprodueix en l’accés a recursos com les vacunes, els països d’ingressos baixos i mitjans queden directament en desavantatge, tal com vam veure durant la pandèmia de la COVID-19. Hem d’assegurar-nos que la tendència en la cobertura mediàtica no es reflecteixi també en la voluntat política internacional i en la mobilització de recursos per a l’actual brot del virus de l’ebola Bundibugyo.

Posant a prova la “Missió dels 100 dies”

La declaració d’una PHEIC el 15 de maig activa marcs internacionals i, concretament, la Missió dels 100 dies, una iniciativa global impulsada per la Coalició per a les Innovacions en Preparació davant Epidèmies (CEPI) i recolzada per organitzacions internacionals, líders polítics i el sector privat des de 2021. L’objectiu d’aquesta missió és desenvolupar diagnòstics, tractaments inicials i vacunes candidates en un termini de 100 dies des de la declaració d’un brot.

Tenim la responsabilitat de tractar cada brot com si estigués passant al nostre pati del darrere

Aquest marc es va utilitzar per primera vegada durant el brot del virus de Marburg a Ruanda el 2024, cosa que va facilitar els assaigs clínics de vacunes experimentals per a una epidèmia que va romandre localitzada i va ser continguda ràpidament. L’actual brot a la RDC pot representar una prova encara més exigent per a la Missió dels 100 dies a causa de la magnitud de la seva propagació i l’absència d’una prova diagnòstica ràpida específica. Mentre l’Assemblea de l’OMS es reuneix aquest mes i debat qüestions d’equitat en l’Acord sobre Pandèmies i el repartiment de beneficis entre el nord i el sud globals, tenim la responsabilitat de tractar cada brot com si el tinguéssim a tocar de casa, perquè en un món interconnectat, de fet, és així.

Donant veu als agricultors i agricultores migrants per conèixer la seva experiència

El canvi climàtic està intensificant l’exposició a la calor, amb onades de calor cada vegada més freqüents i severes. L’estrès tèrmic pot provocar des de marejos i rampes fins a desmais, a més d’augmentar el risc de lesions laborals, agreujar malalties prèvies i deteriorar la funció renal a llarg termini. A Espanya, s’ha documentat una forta relació entre l’augment de les temperatures i les lesions laborals en el sector agrícola.

“Fins ara, cap estudi havia analitzat l’experiència dels treballadors i treballadores agrícoles migrants davant la calor a Espanya. El nostre objectiu era comprendre com viuen i afronten l’estrès tèrmic laboral”, explica Marlena van Selm, investigadora predoctoral d’ISGlobal i primera autora de l’estudi.

L’equip va entrevistar 30 persones migrants dedicades a l’agricultura —24 homes i sis dones, principalment procedents de l’Àfrica subsahariana i del nord d’Àfrica— a Almeria, Lleida i Huelva. Les entrevistes van ser enregistrades, transcrites i analitzades mitjançant una anàlisi temàtica reflexiva.

La calor i la precarietat limiten la capacitat de protegir la salut

Les persones entrevistades van descriure la calor extrema com una part habitual de la seva feina i van relatar símptomes freqüents d’estrès tèrmic, com ara marejos, esgotament o desmais. La situació era especialment intensa als hivernacles, on les temperatures poden superar àmpliament les de l’exterior si no hi ha mesures adequades de ventilació i ombreig. Tot i que moltes persones intentaven protegir-se de la calor bevent aigua, utilitzant roba adequada o fent pauses, aquestes mesures es veien limitades per la pressió de mantenir ritmes de treball elevats i reduir els descansos.

L’estudi mostra que la capacitat per prevenir els efectes de la calor depèn en gran mesura de factors socials i econòmics. La precarietat laboral, la situació administrativa irregular, les barreres lingüístiques i la por de perdre la feina dificulten que les persones treballadores reclamin millors condicions o interrompin l’activitat durant episodis de calor extrema. A això s’hi afegeixen les condicions d’habitatge. Moltes de les persones participants vivien en allotjaments precaris i amb temperatures interiors elevades, fet que dificultava la recuperació després de la jornada laboral.

La protecció davant la calor depèn més dels ocupadors que no pas de drets garantits

Tot i que la normativa espanyola obliga a adaptar les condicions de treball durant episodis d’altes temperatures, les persones entrevistades van assenyalar que, a la pràctica, la seva protecció depèn en gran mesura de la voluntat dels ocupadors.

“Reduir els riscos per a la salut associats a l’estrès tèrmic requereix mesures de prevenció més clares i exigibles, així com millores en les condicions laborals, però també actuar davant d’altres vulnerabilitats estructurals com l’accés a un habitatge digne, en un context d’augment de les temperatures a causa del canvi climàtic”, conclou Ana Requena-Méndez, cap del grup de Salut del Migrant a ISGlobal i coordinadora de l’estudi.

Referència

van Selm, L., Voorhis, C., Williams, S., Izuzquiza-Regalado, D., Notario-Gallego, S., Diop, S., Evangelidou, S., Briones-Vozmediano, E., & Requena-Méndez, A. (2026). Lived experiences of heat stress among migrant agricultural workers in Spain: a qualitative study. International Journal for Equity in Health, 25(1). https://doi.org/10.1186/s12939-026-02850-x

El curs, celebrat entre març i abril de 2026, va reunir 33 participants de l’HCM i va comptar amb la participació de responsables i experts de diferents àrees estratègiques d’ISGlobal, IDIBAPS, l’Hospital Clínic de Barcelona, l’Hospital Central de Maputo i la Universitat Eduardo Mondlane de Moçambic.

Barcelona i Maputo reforcen l’intercanvi de coneixement i el desenvolupament de capacitats

Al llarg de les diferents sessions, impartides en castellà i portuguès, es van abordar qüestions relacionades amb la recerca, la gestió institucional, l’organització sanitària i la col·laboració internacional. Tant les entitats organitzadores com les persones participants van valorar molt positivament la rellevància dels temes tractats, l’enfocament pràctic de les activitats desenvolupades i la claredat dels continguts del curs.

El curs va néixer amb l’objectiu de reforçar capacitats en àmbits clau de la gestió científica i sanitària i forma part d’una línia de col·laboració més àmplia entre les institucions participants i l’Hospital Central de Maputo. Representa, a més, l’inici d’un seguit d’accions impulsades per Campus Clínic Solidari conjuntament amb ISGlobal i IDIBAPS per reforçar l’intercanvi de coneixement i el desenvolupament de capacitats amb institucions sanitàries de Moçambic.

[Elizabet Diago és la coordinadora del Hub de Preparació i Resposta de l'Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).]

Temps de lectura: 6 minutos.

El passat 10 de maig, el creuer MV Hondius va fondejar al port de Granadilla d'Abona, a Tenerife. A bord hi viatjaven 151 persones de 23 nacionalitats i un brot del virus Andes, la soca d’hantavirus capaç de transmetre’s entre humans. El brot ja ha causat tres morts i 10 casos confirmats, i manté sota vigilància desenes de persones.

És una escena que ningú no esperava a les Canàries: personal amb vestits de protecció, autobusos de la Unitat Militar d’Emergències (UME), evacuacions esglaonades i protestes a les portes del port.

La crisi de l'MV Hondius no és només una emergència sanitària. També és una lliçó urgent sobre per què la preparació davant de les pandèmies és important, per què els mecanismes internacionals de resposta són imprescindibles i, sobretot, per què la incapacitat de dotar adequadament aquests sistemes és un error que podríem pagar molt car en un futur proper.

Per què Espanya havia de respondre

Hi ha hagut debat sobre si Espanya estava o no obligada a acollir el creuer. La resposta és clara: Espanya va actuar en compliment de les obligacions jurídiques derivades del Reglament Sanitari Internacional (RSI), creat el 2005 com a resposta a una altra emergència sanitària internacional, el coronavirus SARS de 2002-2004. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) simplement el va invocar en sol·licitar formalment el seu suport per acollir el vaixell. El RSI no és una imposició externa: és un tractat que Espanya (i altres 195 països membres de l’OMS) ha ratificat i que reflecteix un principi bàsic de la salut global: una emergència sanitària en qualsevol lloc és una responsabilitat compartida.

Aquesta crisi no ens hauria de fer dubtar sobre si vam fer bé d’acollir el vaixell —sí que ho vam fer—, sinó preguntar-nos per què el sistema global, que hauria d’haver contingut aquest brot molt abans, continua tenint tantes esquerdes

L’article 13.1 del RSI obliga els Estats a desenvolupar capacitats bàsiques per respondre a emergències de salut pública, com ara laboratoris diagnòstics, unitats d’aïllament adequades, personal amb formació apropiada o logística d’evacuació internacional. L’OMS va considerar que Canàries les té. Cap Verd, el primer port al qual el vaixell va intentar acostar-se, no. Aquesta asimetria de capacitats entre països és exactament el problema que el RSI pretén corregir, i encara no l’hem resolt.

La resposta espanyola segueix un criteri fonamental, expressat pel president Sánchez aquests dies: “demanar ajuda quan es necessita i oferir-la quan es té la capacitat”. En aquest sentit, l’operatiu ha estat exemplar. Aquesta crisi no ens hauria de fer dubtar sobre si vam fer bé d’acollir el vaixell —sí que ho vam fer—, sinó preguntar-nos per què el sistema global, que hauria d’haver contingut aquest brot molt abans, continua tenint tantes esquerdes. Una de les més evidents és la relacionada amb l’Acord sobre Pandèmies.

Un acord històric, embarrancat en les diferències polítiques

El maig de 2025, els Estats membres de l’OMS van adoptar per consens el primer Acord sobre Pandèmies a escala mundial, fruit de més de tres anys de negociacions. L’objectiu era corregir les llacunes i desigualtats detectades en la coordinació internacional durant la resposta a la COVID-19. Va ser un avenç real. Però aquest acord encara no disposa d’una peça crítica: l’article 12, que tracta el sistema d’accés a patògens i repartiment de beneficis (PABS), sense el qual el text no es pot obrir a la signatura ni entrar en vigor. Les negociacions s’han estancat per diferències entre els països rics i els de renda mitjana i baixa pel que fa a l’accés equitatiu a vacunes i les contribucions de la indústria farmacèutica, fet que ha prorrogat les negociacions fins al maig de 2027. Un cop resoltes aquestes diferències, l’acord encara necessitarà la ratificació de 60 països per entrar en vigor.

El camí és llarg i el context no ajuda: l’Argentina va anunciar la seva sortida de l’OMS al març, seguint els passos dels Estats Units. El multilateralisme sanitari no només està incomplet: està sota l'atac directe d’alguns dels actors més rellevants, precisament quan més necessari és

El camí és llarg i el context no ajuda: l’Argentina va anunciar la seva sortida de l’OMS al març, seguint els passos dels Estats Units. El multilateralisme sanitari no només està incomplet: està sota l'atac directe d’alguns dels actors més rellevants, precisament quan més necessari és.

Les retallades de l’ajuda amenacen de convertir el RSI en paper mullat

El RSI i l’Acord sobre Pandèmies són tan forts com els sistemes de salut que els implementen. I aquests sistemes estan perdent finançament a una velocitat alarmant.

Els Estats Units representaven aproximadament el 40% de tota l’ajuda al desenvolupament mundial. El desmantellament de l’USAID està deixant un buit que ningú no ha cobert. Per si no fos prou, la seva sortida de l’OMS ha provocat la pèrdua de prop del 15% del pressupost total d’aquesta organització, obligant-la a retallar gairebé 3.000 llocs de treball (un 22% de la plantilla) a mitjan 2025. Les retallades afecten directament l’enfortiment dels sistemes de salut dels països en desenvolupament: gairebé 24 milions de persones corren el risc de perdre l’accés a serveis sanitaris essencials, i més de 2.600 instal·lacions ja han suspès serveis en zones de crisi. No és només els Estats Units: el Regne Unit, França, Alemanya i els Països Baixos també han retallat els seus recursos de cooperació per a la salut global.

El RSI i l’Acord sobre Pandèmies són tan forts com els sistemes de salut que els implementen. I aquests sistemes estan perdent finançament a una velocitat alarmant

El que es retalla no és ajuda abstracta. Són sistemes de vigilància i laboratoris que detecten brots abans que arribin a un creuer. És el personal sanitari comunitari que identifica casos índex i disposa dels recursos necessaris per gestionar-los amb seguretat i eficàcia. Són els sistemes de dades que permeten coordinar una resposta com la de l'MV Hondius. Sense aquesta infraestructura, el RSI és paper mullat.

La lliçó de Tenerife

La gestió de l'MV Hondius encara no ha acabat i és aviat per extreure’n lliçons definitives. Però el simple fet que Espanya hagi pogut respondre amb laboratoris, protocols, personal especialitzat i coordinació internacional evidencia la diferència que marquen els sistemes preparats. Aquesta diferència és el que el RSI i l’Acord sobre Pandèmies pretenen garantir per a tots els països, no només per als que ja disposen dels recursos necessaris.

Estudis recents estimen una probabilitat propera al 50% que en la pròxima dècada ens enfrontem a una altra crisi sanitària de magnitud comparable a la COVID-19. En aquest cas, l’hantavirus va arribar des de l’Atlàntic Sud en un creuer. La propera amenaça arribarà d’un altre lloc, amb un altre nom. No podem controlar quan apareixerà, però sí la inversió en els sistemes, els acords i la coordinació que ens permetin prevenir-la, preparar-nos-hi i respondre junts. El que va passar fa deu dies demostra que un món més preparat és possible. Però no es construeix buidant-lo de recursos financers i legals.

Temps de lectura: 10 minuts.

La temperatura mitjana mundial ja ha superat temporalment el llindar d’1,5°C respecte als nivells preindustrials, un límit fonamental de l’Acord de París. Superar aquest nivell de manera permanent augmenta el risc de desencadenar importants punts d’inflexió climàtics. La humanitat sembla haver donat per fetes unes condicions climàtiques estables.

Diverses sentències internacionals recents de gran rellevància, entre les quals destaca el dictamen consultiu de la Cort Internacional de Justícia de 2025 sobre el canvi climàtic, confirmen que els Estats tenen l’obligació jurídica de prevenir els danys previsibles al sistema climàtic mundial. A més, l’objectiu d’1,5 °C de l’Acord de París s’ha consolidat ja com a dret internacional vinculant, tot i que la temperatura mitjana global ja ha superat aquest llindar durant tres anys consecutius.

El dret a l’autodeterminació està ara amenaçat per les emissions de gasos d’efecte hivernacle dels Estats amb més emissions. A mesura que el canvi climàtic submergeix illes, fon l’Àrtic i fa inhabitables algunes regions, està trencant la promesa de l’autodeterminació. El que cal és una iniciativa jurídica decidida que impulsi l’acció climàtica, donant prioritat a la supervivència, la dignitat, la igualtat de drets i un planeta habitable per a totes les persones.

Quan els canvis en el sistema climàtic esdevenen irreversibles

El projecte TipESM, finançat per la UE, està generant dades fonamentals sobre els primers indicis de punts d’inflexió climàtics, com el col·lapse de la Circulació de Retorn Meridional de l’Atlàntic (AMOC) o la mort progressiva de la selva amazònica, i les seves repercussions en els ecosistemes, la salut, la societat i l’habitabilitat.

Fenòmens meteorològics extrems, com les inundacions de València del 2024 (un 12% més intenses a causa del canvi climàtic) i els incendis de Los Angeles del 2025 (un 36% més probables per la mateixa causa), fan que la realitat del canvi climàtic sigui impossible d’ignorar. Mentrestant, s’acosten els punts d’inflexió climàtics, canvis irreversibles en el sistema terrestre. Entre els més preocupants hi ha l’AMOC, les capes de gel de Groenlàndia i de l’Antàrtida Occidental, i la selva amazònica.

Si l’Amazònia col·lapsés podria suposar un augment addicional de fins a 0,5 °C de l’escalfament global. L’AMOC podria aturar-se a finals de segle, amb efectes devastadors per a Europa.

Si l’Amazònia col·lapsés, per exemple, podria suposar un augment addicional de fins a 0,5 °C de l’escalfament global. L’AMOC podria aturar-se a finals de segle, amb efectes devastadors per a Europa. Groenlàndia conté prou gel per provocar una pujada del nivell del mar de 7 metres. Un cop aquests sistemes arribin a un punt d’inflexió, no hi haurà marxa enrere. La reducció dels gasos d’efecte hivernacle encara pot disminuir la probabilitat futura de fenòmens climàtics extrems. Tanmateix, un cop se superin determinats punts d’inflexió, aquests desencadenaran una nova sèrie de fenòmens climàtics extrems que no podrem revertir, fins i tot si posteriorment reduïm les emissions. Per això aquests punts d’inflexió representen una amenaça més gran que el canvi climàtic en si mateix.

El punt d’inflexió de la selva amazònica

El canvi climàtic, juntament amb la degradació de l’Amazònia provocada per l’ésser humà (que ja presenta un 38 % de degradació i un 17 % de desforestació), podria empènyer el bosc cap a un col·lapse parcial o total, convertint la selva tropical exuberant en sabana. Aquest punt d’inflexió podria produir-se amb un escalfament d’entre 2 i 4 °C, fet que convertiria l’objectiu d’1,5-2 °C de l’Acord de París en un límit segur, sempre que la desforestació addicional es mantingui per sota del 20 %. Un col·lapse de l’Amazònia amenaçaria la seguretat hídrica i alimentària, augmentaria l’escalfament, provocaria l’extinció d’espècies, propagaria malalties infeccioses i desencadenaria migracions massives i crisis polítiques. Els models avançats ja suggereixen que la mort parcial de la selva podria començar aquest segle, tot i que la dinàmica regional continua sent incerta.

Ningú hauria de veure’s obligat a viure amb una calor extrema

També sorgeix una pregunta fonamental: «Quin marc jurídic existeix per a la pèrdua d’habitabilitat causada pels punts d’inflexió climàtics o la calor extrema?». Tot i que algunes nacions insulars de baixa altitud disposen de plans de reubicació vinculats a la pujada del nivell del mar, la calor extrema —una de les principals causes de morts relacionades amb el clima— continua sense ser objecte d’un seguiment suficient, especialment al Sud Global. La primavera del 2024, l’Àfrica Occidental i el Sahel van patir onades de calor sense precedents, amb la meitat del continent registrant anomalies de 10 °C per sobre de la mitjana. Tanmateix, en sabem molt poc sobre l’impacte en les persones.

L’adaptació és factible a 1,5 °C, difícil i costosa a 2 °C, i més enllà dels 3 °C arribem a un límit d’adaptació difícil de superar o a un punt d’inflexió. Els compromisos actuals ens situen en una trajectòria d’escalfament de 2,6 a 2,8 °C per a finals de segle.

Per exemple, una regió africana va registrar un mes sencer amb temperatures de bulb humit global (WBGT) superiors als 30 °C (considerat molt perillós), i la meitat dels dies van superar els 33 °C de WBGT (considerat extremadament perillós). En comparació, l’onada de calor de París del 2003, que va causar 1.000 morts addicionals, mai no va superar els 30 °C de WBGT. Les morts per calor als països africans continuen sense comptabilitzar-se en gran mesura.

Amb un escalfament de 3 °C, 1.700 milions de persones, principalment a l’Àfrica Occidental, la península Aràbiga, el nord de l’Índia i el sud-est asiàtic, s’enfrontarien almenys a una setmana a l’any d’estrès tèrmic mortal. Els impactes varien segons l’edat, la salut, el treball, l’aclimatació i l’accés a l’aigua. Tenint això en compte, els científics i els experts jurídics han de treballar conjuntament per definir els llindars de vulnerabilitat i avaluar la capacitat de supervivència. No s’hauria d’esperar que ningú visqui amb una calor mortal. Amb la trajectòria actual d’emissions, certes zones superaran els llindars de supervivència, cosa que provocarà un augment de la mortalitat, les malalties, la pèrdua de bestiar i les males collites. Per tant, calen amb urgència millors sistemes d’alerta sobre la calor i la salut. L’adaptació és factible a 1,5 °C, difícil i costosa a 2 °C, i més enllà dels 3 °C arribem a un límit d’adaptació difícil de superar o a un punt d’inflexió. Els compromisos actuals ens situen en una trajectòria d’escalfament de 2,6 a 2,8 °C per a finals de segle.

El dret a una vida digna i amb condicions de vida acceptables

Com assenyala Elisa Morgera (Relatora Especial de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic), encara que els científics i els professionals del dret es regeixen per criteris de certesa diferents, el dret internacional deixa clar que tots els Estats tenen l’obligació d’actuar amb la màxima ambició per prevenir danys ambientals significatius.

Tots els Estats tenen l’obligació d’actuar amb la màxima ambició per prevenir danys ambientals significatius.

Encara que no sapiguem exactament quan s’assoliran els punts d’inflexió, hi ha proves suficients que ens dirigim cap a un dany irreversible i greu, per la qual cosa cal actuar ara. S’aplica el principi de precaució. A més, els diferents punts d’inflexió climàtics estan íntimament interconnectats, fet que significa que els seus impactes travessen fronteres i posen en qüestió els marcs tradicionals de drets humans que distingeixen entre l’àmbit nacional i l’extraterritorial.

Trencar l’addicció

Una persona racional frena davant del perill, però un addicte continua avançant. Aquesta poderosa metàfora, utilitzada per Benjamin Schachter (de l’Oficina de l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans), posa de manifest la nostra addicció als combustibles fòssils. L’AMOC i l’Amazònia són òrgans vitals de la Terra: si els danyem de manera irreversible, ens encaminem cap a un «planeta amb suport vital» o cap a un estat d’existència fonamentalment diferent.

I, tanmateix, no estem reduint les emissions. Els drets humans ofereixen un marc per transformar la ciència en millors polítiques. Encara que alguns punts d’inflexió ja s’hagin activat, encara podem canviar de rumb, sempre que la presa de decisions estigui basada en els drets humans. El principi de precaució estableix que un risc més alt exigeix una major prevenció. Tanmateix, invertim diners en desastres humanitaris mentre descurem una prevenció molt més eficaç i econòmica. Les mesures basades en els drets humans són més sostenibles. Hem de trencar la nostra addicció a l’economia dels combustibles fòssils abans que gran part del planeta deixi de ser habitable de manera segura.

[Aquest article es basa en els debats mantinguts durant un acte paral·lel sobre «Drets humans i punts d’inflexió climàtics» celebrat en el 61è període de sessions del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides (març de 2026), amb la participació de la Relatora Especial de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic i els drets humans, així com científics i experts jurídics del Centre de Canvi Climàtic i Planetari d’ISGlobal, l’IRD de França, l’Oficina Meteorològica del Regne Unit, Just Atonement Inc. i l’Oficina de Drets Humans de les Nacions Unides.]

L’esdeveniment es va organitzar en el marc del projecte europeu TipESM i la gravació es pot veure aquí:

L’anàlisi, que recull els principals indicadors de participació de les entitats de recerca de Catalunya en aquest programa, destaca la posició de l’ISGlobal dins del top 10 en diversos àmbits clau.

En concret, l’Institut ocupa la 10a posició en captació de fons europeus (net contribution), indicador que reflecteix els recursos rebuts directament per l’entitat en el marc dels projectes de Horizon Europe. Així mateix, l’ISGlobal també es posiciona en la 10a posició en nombre total de projectes coordinats.

Pel que fa a la participació global en consorcis europeus, ISGlobal se situa en la 11a posició del rànquing català en nombre total de projectes en què participa, consolidant així una presència rellevant i sostinguda dins del programa.

En paraules de Quique Bassat, director general d'ISGlobal, aquests resultats "confirmen el paper destacat de l’ISGlobal en l’escena catalana de recerca en salut global i la seva capacitat per atraure finançament competitiu europeu, així com per liderar i participar activament en projectes col·laboratius internacionals".

Comprendre com els productes químics quotidians poden afectar l’embaràs

Els disruptors endocrins (EDCs) estan àmpliament presents a la vida diària, en aliments, aigua, productes de cura personal i entorns domèstics. Aquestes substàncies —incloent-hi ftalats, fenols, parabens, pesticides i compostos emergents com el bisfenol S (BPS)— poden entrar al cos per ingestió, inhalació o contacte amb la pell.

L’embaràs representa una finestra especialment sensible, ja que l’equilibri hormonal és essencial per al desenvolupament de la placenta i el creixement fetal. La placenta, un òrgan endocrí clau, depèn de processos angiogènics estrictament regulats (és a dir, la formació de nous vasos sanguinis) controlats per factors com el factor de creixement placentari (PlGF) i la tirosina quinasa-1 soluble similar a fms (sFlt-1).

“Les dones embarassades estan exposades a mescles complexes de productes químics més que no pas a compostos individuals”, explica Bethany Knox, investigadora d’ISGlobal i primera autora de l’estudi. “El nostre objectiu era reflectir millor les exposicions del món real i entendre com aquestes mescles poden influir tant en la placenta com en el desenvolupament fetal”.

Diverses mescles químiques mostren efectes diferenciats sobre el creixement fetal

L’estudi va incloure 734 participants de la cohort BiSC a Barcelona, reclutades entre el 2018 i el 2021. “Vam analitzar l’exposició a més de 40 productes químics mesurant metabòlits en mostres d’orina combinades recollides durant una setmana en dues etapes de l’embaràs: a les 18 i 34 setmanes de gestació. Aquest enfocament millora l’avaluació de l’exposició a productes químics no persistents, que tenen una vida mitjana curta i poden variar significativament al llarg del temps”, explica Knox.

L’equip investigador va identificar patrons diferenciats en les associacions entre diverses mescles químiques i el desenvolupament fetal. L’exposició a mescles de ftalats de baix pes molecular es va associar de manera consistent amb un menor pes en néixer en la població estudiada, suggerint un possible efecte advers sobre el creixement fetal. En canvi, les mescles amb compostos organofosfats, incloent-hi pesticides i retardants de flama, es van associar amb un major pes fetal estimat i pes al naixement, especialment en fases avançades de l’embaràs. Aquesta associació pot reflectir patrons dietètics més que un efecte directe de l’exposició als organofosfats, ja que un consum més elevat de fruites i verdures pot augmentar l’exposició a aquests compostos alhora que afavoreix un ràpid augment del pes fetal.

Més enllà d’aquestes diferències en el creixement, l’estudi també assenyala la placenta com a intermediari clau. Les mescles de ftalats es van associar amb canvis en el flux sanguini fetoplacentari i amb un desequilibri en els biomarcadors angiogènics (ràtio sFlt-1/PlGF), suggerint una via biològica a través de la qual les exposicions ambientals poden influir en el desenvolupament fetal.

Implicacions per a la salut pública i la recerca futura

“Els nostres resultats contribueixen a la recerca en salut ambiental incorporant un ampli ventall de productes químics alineats amb les prioritats reguladores europees, incloent-hi substàncies els perfils de seguretat de les quals encara s’estan avaluant”, afirma Martine Vrijheid, cap del programa de Medi Ambient i Salut al llarg de la vida i coordinadora de l’estudi. 

Tot i que aquest estudi va observar desviacions del creixement fetal normal, aquestes no es poden extrapolar a escala individual i la població estudiada no és necessàriament representativa de totes les poblacions. Tanmateix, l’estudi posa de manifest la importància de considerar les mescles de productes químics ambientals en la recerca en salut pública, suggerint que les exposicions generalitzades poden influir en el desenvolupament fetal a través dels seus efectes sobre la funció placentària a escala poblacional.

Referència

Knox, B., Güil-Oumrait, N., Midya, V., Vespalcová, H., Dolores Gómez-Roig, M., Llurba, E., Márquez, S., García Ruiz, Z., Galmes, T., Philippat, C., Sakhi, A. K., Thomsen, C., Urquiza, J., Zanini, M. J., Dadvand, P., Gascon, M., Rivas, I., Foraster, M., Basagaña, X., Sunyer, J., Bustamante, M., Vrijheid, M. (2026). Prenatal exposure to mixtures of nonpersistent endocrine-disrupting chemicals and angiogenic biomarkers, placental function, and fetal growth. Environmental Science & Technology, 60(11), 8339–8352. https://doi.org/10.1021/acs.est.5c13234

Tot i que la càrrega global sobre la salut està dominada per l’exposició a llarg termini, la contaminació de l’aire a curt termini pot desencadenar respostes fisiològiques agudes, com la inflamació sistèmica, el desequilibri autonòmic i l’augment de la coagulació sanguínia, que incrementen el risc de mortalitat en els dies següents. Estudis recents han demostrat que els nivells diaris de contaminació estan vinculats a increments diaris a curt termini de la mortalitat, però persisteixen limitacions importants. La majoria d’investigacions se centren només en les ciutats, deixant de banda les zones periurbanes i rurals; i sovint no tenen en compte les diferències regionals en la vulnerabilitat (com l’edat, la salut de base, l’estatus socioeconòmic o l’entorn) ni la toxicitat de la contaminació de l’aire. A més, els contaminants s’analitzen habitualment per separat, fet que dificulta comprendre’n els efectes combinats.

“El nostre estudi va abordar aquestes limitacions combinant dades diàries sobre els principals contaminants de l’aire a Europa amb la nova base de dades de mortalitat del projecte EARLY-ADAPT del Consell Europeu de Recerca (ERC), que cobreix tota la població de 31 països que representen més de 530 milions de persones”, explica Zhao-Yue Chen, investigador d’ISGlobal i primer autor de l’estudi. “Això permet una anàlisi més precisa de com l’exposició a curt termini als principals contaminants afecta de manera diferent les persones segons l’edat, el sexe i la causa de mort.” L’estudi va analitzar prop de 89 milions de morts registrades entre 2003 i 2019 en 653 regions europees.

“Per avaluar l’exposició a la contaminació atmosfèrica, es van estimar els nivells diaris de diversos contaminants a tot Europa utilitzant dades d’estacions de monitoratge, satèl·lits, ús del sòl i variables meteorològiques, i posteriorment es van ajustar a nivell regional, donant més pes a les àrees on viu més població”, explica Carlos Pérez García-Pando, professor ICREA i AXA al BSC-CNS.

PM₂.₅, el contaminant més perjudicial

Es van estimar 146.500 morts prematures anuals associades a l’exposició a curt termini a la contaminació atmosfèrica en conjunt, és a dir, considerant tots els contaminants. Quan cada contaminant es va analitzar per separat, l’impacte més gran es va atribuir a les partícules PM₂.₅ (al voltant de 79.000 morts), seguit del NO₂ (69.000), l’O₃ (31.000) i les PM_2.5-10 (29.000). Aquestes xifres no es poden sumar directament; els contaminants sovint es presenten de manera simultània, de manera que els seus efectes se superposen.

Les partícules PM₂.₅ són el contaminant més perjudicial perquè penetren profundament als pulmons i poden entrar al torrent sanguini, causant inflamació i altres efectes ràpids a l’organisme. En canvi, les PM_2.5-10afectena principalment les vies respiratòries superiors a causa de la seva mida més gran, i gasos com el NO₂ i l’O₃ irriten els pulmons i augmenten la vulnerabilitat a malalties respiratòries.

La majoria dels estudis anteriors de gran escala es van centrar únicament en les partícules fines (PM₂.₅) a l’hora d’estimar la càrrega de salut a curt termini de la contaminació de l’aire, deixant en gran part desconegut l’impacte d’altres contaminants a Europa. Aquest nou estudi considera diversos contaminants conjuntament, proporcionant una visió més completa i realista dels riscos per a la salut. També suggereix que estimacions globals prèvies basades únicament en PM₂.₅ poden haver sobreestimat lleugerament la càrrega a Europa, possiblement reflectint biaixos derivats d’evidència procedent d’altres regions.

Els homes joves són més vulnerables que les dones joves, però el patró s’inverteix amb l’edat

La contaminació de l’aire no afecta tothom de la mateixa manera. Els homes joves van mostrar una major vulnerabilitat als contaminants atmosfèrics que les dones joves, probablement a causa d’una exposició més gran (feines a l’aire lliure, trànsit, tabaquisme, etc.) o a l’aparició més precoç de comorbiditats en els homes. Tanmateix, aquest patró canvia amb l’edat: en edats avançades (especialment a partir dels 85 anys), el risc més alt s’observa en les dones. Per a causes específiques de mort, les partícules es van associar més fortament amb riscos cardiovasculars en dones, mentre que l’O₃ va tenir un impacte més gran en homes. Aquests resultats subratllen la necessitat de mesures de protecció adaptades, en lloc d’enfocaments generalitzats.

“Els nostres resultats són altament rellevants per a responsables polítics i professionals de la salut pública, ja que donen suport a l’ús de models epidemiològics ajustats per sexe, edat i comorbiditats per crear una nova generació de sistemes d’alerta primerenca basats en l’impacte (per exemple, la plataforma Forecaster.Health, finançada pel ERC), que s’adrecen específicament als grups vulnerables”, explica Joan Ballester, investigador d’ISGlobal i coordinador de l’estudi. En un context en què s’estan introduint nous estàndards diaris de qualitat de l’aire a tot Europa, aquests resultats aporten informació pràctica per protegir la població de manera més eficaç.

Referència

Chen, Z.-Y., Achebak, H., Petetin, H., Huang, W., Méndez Turrubiates, R. F., Beltrán, N., Peyrusse, F., Guo, Y., Pérez García-Pando, C., & Ballester, J. (2026). Short-term sex-specific, age-specific and cause-specific mortality from particulate matter, nitrogen dioxide and ozone: European-wide analysis of 653 contiguous regions. Nature Health. Doi: 10.1038/s44360-026-00124-y.

Les reunions mantingudes a Manhiça van posar en valor l’impacte d’una col·laboració sostinguda en el temps entre institucions científiques i financeres compromeses amb la millora de la salut global i el reforç de les capacitats locals de recerca. També es va destacar el paper clau del suport institucional d’Espanya, inclosa la contribució de l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament (AECID), en el creixement i la consolidació del CISM com a centre de referència en recerca en salut a Moçambic.

“La recerca desenvolupada al CISM està alineada amb estàndards internacionals d’excel·lència i té un impacte directe en la millora de la salut de les poblacions”, va destacar Quique Bassat, director general i científic d’ISGlobal, qui va subratllar també el valor d’una col·laboració construïda al llarg dels anys tant a nivell comunitari com hospitalari.

Per la seva banda, el director general del CISM, Francisco Saúte, va recordar que la confiança i el compromís dels socis internacionals han estat fonamentals per assegurar la continuïtat i el desenvolupament de la institució, fins i tot en contextos especialment complexos.

Des de la Fundació “la Caixa”, Josep Maria Coronas Guinart va reafirmar el compromís de la institució amb models de finançament sostenibles orientats a maximitzar l’impacte social i científic de la recerca.

Les tres institucions van coincidir en la necessitat de continuar enfortint aquesta col·laboració estratègica a llarg termini, apostant per una recerca d’excel·lència amb impacte directe en la salut de les poblacions i en el desenvolupament de capacitats científiques locals.

Els impactes del canvi climàtic sobre la salut ja són mesurables i, si no s’apliquen mesures d’adaptació i mitigació, augmentaran en les pròximes dècades. A Europa, entre 2022 i 2024 es van registrar més de 180.000 morts associades a la calor, fet que confirma que la temperatura s’està convertint en un determinant clau de salut pública. Tot i que actualment el fred provoca més morts que la calor, l’escalfament global probablement reduirà aquesta diferència o fins i tot la invertirà, situant l’exposició tèrmica (tant al calor com al fred) al centre de l’epidemiologia ambiental.

No obstant això, el risc no és uniforme. A causa de les desigualtats socioeconòmiques, el clima no afecta tothom per igual; les temperatures ambientals repercuteixen de manera desproporcionada en les poblacions més vulnerables. Fins i tot en regions amb alts recursos, les conseqüències varien entre territoris i grups socials — factors com la distribució de la riquesa, les condicions d’habitatge o l’estructura socioeconòmica modulen la vulnerabilitat. Aquest és el primer estudi que avalua dades tant de zones urbanes com rurals, representant així tota la població europea.

“Vam analitzar dades diàries de mortalitat en 32 països europeus, incloent més de 161 milions de morts entre els anys 2000 i 2019, registrades en el marc del projecte EARLY-ADAPT, del Consell Europeu de Recerca (ERC)”, explica Blanca Paniello-Castillo, investigadora d’ISGlobal i autora principal de l’estudi. “L’objectiu de la recerca era avaluar com diferents indicadors socioeconòmics modifiquen la relació entre temperatura i mortalitat en la població europea.”

La privació social, un factor de risc davant temperatures extremes

Les regions amb més privació social són sistemàticament més vulnerables tant a la calor com al fred. Factors com la pobresa energètica, pitjors condicions d’habitatge, menor accés als serveis sanitaris o menor informació sanitària poden contribuir a augmentar aquest risc.

Indicadors com l’índex de Gini (que quantifica la desigualtat en la distribució de la riquesa dins d’una població), la dificultat per mantenir l’habitatge calent, i la privació material i social s’associen de manera consistent a una major mortalitat relacionada amb la temperatura.

L’estudi estima les morts atribuïbles a la temperatura comparant dos escenaris hipotètics: un en què totes les regions presentarien les condicions socioeconòmiques més favorables i un altre en què totes se situarien en l’extrem menys favorable. La diferència en el nombre de defuncions entre ambdós escenaris supera les 300.000 morts en el cas de la incapacitat per mantenir la llar calenta, arriba a 180.000 en relació amb la desigualtat econòmica i se situa al voltant de 160.000 en el cas de privació material i social greu a Europa.

La prosperitat econòmica protegeix del fred, però no de la calor

Les regions amb més PIB per càpita i més esperança de vida presenten menor mortalitat associada al fred, probablement gràcies a habitatges millor aïllats, infraestructures sanitàries més sòlides i menor pobresa energètica.

No obstant això, aquestes mateixes regions mostren una mortalitat més alta durant episodis de calor. Aquest fenomen pot explicar-se per la forta urbanització: les ciutats denses i l’activitat econòmica concentrada afavoreixen l’efecte d’“illa de calor urbana”. En aquest fenomen climàtic, les zones urbanitzades registren temperatures més altes a causa de l’absorció de calor per l’asfalt i la manca de vegetació, entre altres factors.

“Atès que el canvi climàtic no afecta totes les poblacions per igual, els nostres resultats permeten avaluar i reforçar com s’incorporen els factors socioeconòmics en les polítiques d’adaptació”, explica Joan Ballester, investigador principal del projecte EARLY-ADAPT i coordinador de l’estudi. “Cal fer estudis similars en altres regions. Tot i que sabem que Europa està molt exposada als riscos climàtics, encara hi ha pocs estudis comparables al Sud Global”, conclou.

Referència

Paniello-Castillo B, Chen ZY, Shartova N, Méndez Turrubiates RF, Beltrán N, Peyrusse F, et al. Socioeconomic inequality drivers of vulnerability and burden to heat- and cold-related mortality: a European-wide analysis in 654 contiguous regions. Nat Health. May, 2026. https://doi.org/10.1038/s44360-026-00106-0

La tuberculosi, un diagnòstic complex i amb alta mortalitat

La tuberculosi continua sent la principal causa de mort entre les persones que viuen amb VIH. El diagnòstic en aquesta població presenta dificultats importants: els símptomes sovint són inespecífics, la malaltia pot manifestar-se fora dels pulmons i moltes persones no poden produir mostres d’esput, una secreció clau per al diagnòstic. A més, la càrrega bacteriana en mostres respiratòries de pacients amb VIH acostuma a ser baixa, fet que en dificulta la confirmació microbiològica.

Davant d’aquestes limitacions, en els darrers anys s’han desenvolupat estratègies diagnòstiques alternatives basades en mostres no invasives com l’orina o la femta, amb l’objectiu de millorar la detecció de la malaltia i accelerar l’inici del tractament.

Cribratge intensificat de tuberculosi en pacients hospitalitzats amb VIH

L’assaig EXULTANT, finançat per l’EDCTP, és un estudi multicèntric i aleatoritzat realitzat en 11 hospitals de Tanzània i Moçambic. Hi van participar 1.172 persones adultes ingressades que vivien amb VIH, independentment de si presentaven símptomes de tuberculosi o no. L’objectiu principal era avaluar la proporció de pacients amb tuberculosi confirmada microbiològicament que podien iniciar el tractament dins de les primeres 72 hores després de l’ingrés. També es va analitzar el temps fins al diagnòstic i l’inici del tractament, així com la mortalitat a les vuit setmanes.

“Els i les participants es van assignar a dos grups: el grup d’intervenció va rebre un cribratge ampliat amb proves moleculars Xpert MTB/RIF Ultra en esput, orina i femta, juntament amb una prova d’orina LF-LAM”, explica Marta Cossa, investigadora del CISM i primera autora de l’estudi. “El grup control va seguir el protocol estàndard recomanat per l’OMS, basat en l’avaluació de símptomes i l’ús selectiu de proves diagnòstiques”.

L’augment de proves diagnòstiques no accelera el tractament ni redueix la mortalitat

Els resultats mostren que el 16,0% dels pacients del grup amb cribratge ampliat van iniciar el tractament dins de les primeres 72 hores, en comparació amb el 15,3% del grup estàndard, sense diferències estadísticament significatives. Tampoc es van observar diferències significatives en la mortalitat a vuit setmanes entre el grup d’intervenció (25,8%) i el grup control (28,8%).

En termes generals, l’estratègia ampliada no va augmentar el nombre de diagnòstics confirmats ni va reduir el temps fins a l’inici del tractament. Tot i que les proves moleculars en orina i femta van permetre identificar alguns casos addicionals de tuberculosi, la prova LF-LAM en orina va ser la que va detectar més casos. Tanmateix, aquest millor rendiment diagnòstic no es va traduir en un inici més precoç del tractament ni en una reducció de la mortalitat a vuit setmanes, fet que obre interrogants sobre el rendiment del test i apunta a la necessitat de continuar-ne avaluant la precisió.

“Aproximadament la meitat dels pacients van poder proporcionar mostres d’esput, fet que reforça el paper de l’orina i la femta com a alternatives diagnòstiques”, explica Alberto García-Basteiro, investigador a ISGlobal, metge adjunt del Servei de Medicina Preventiva i Epidemiologia de l’Hospital Clínic de Barcelona i investigador principal d’EXULTANT. “Els futurs estudis hauran de centrar-se en optimitzar els algoritmes diagnòstics i millorar la implementació de les proves disponibles en persones amb VIH hospitalitzades”, conclou.

Referència

Cossa, M., Ndege, R., Meggi, B., Mangu, C., Leukes, V., Sabi, I., Khosa, C., Kivuma, B., Nguenha, D., Riess, F., Fernández-Escobar, C., de la Torre-Perez, L., Manjate, P., Weisser, M., Machiana, A., Zachariah, C., Tagliani, E., Ehrlich, J., Buech, J., … Garcia-Basteiro, A. L. (2026). Expanding Xpert MTB/RIF Ultra and lateral flow urine lipoarabinomannan testing for diagnosis of tuberculosis among adults living with HIV admitted to hospitals in Tanzania and Mozambique (EXULTANT): A randomised controlled trial. The Lancet Infectious Diseases, 26 https://doi.org/10.1016/S1473-3099(26)00133-7

Durant l’embaràs, el fetus pot estar exposat a substàncies químiques invisibles presents en productes d’ús quotidià, algunes de les quals poden interferir en el seu desenvolupament fins i tot abans del naixement.

El sistema endocrí és una xarxa de missatgeria química del cos formada per glàndules, hormones i receptors que regulen funcions essencials com el metabolisme, el son, el creixement i la reproducció.

En l'etapa fetal, la placenta coordina les senyals hormonals entre la mare i el fetus per assegurar el desenvolupament fetal, mantenir un embaràs saludable i preparar l’organisme per al part i la lactància. És una etapa especialment sensible ja que es “programen” processos biològics fonamentals per a la futura vida adulta del fetus.

En aquest context, les exposicions ambientals poden interferir en el sistema endocrí que s'està desenvolupant i alterar aquest delicat equilibri biològic.

Què són els disruptors endocrins?

Els disruptors endocrins són substàncies capaces d’interferir en les funcions normals del sistema hormonal. Poden imitar, bloquejar o alterar el senyal de determinades hormones a l’organisme.

Es troben gairebé a tot arreu, en productes d’ús diari com plàstics, envasos d’aliments, cosmètics o productes de neteja.

L’evidència científica indica cada vegada amb més claredat que les persones embarassades i els fetus estan exposats a aquestes substàncies, els efectes de les quals poden anar més enllà del naixement.

Per què l’embaràs és un període especialment vulnerable

L’embaràs és una de les etapes de major sensibilitat hormonal del cicle vital. Diversos estudis han detectat disruptors endocrins a la placenta, la sang del cordó umbilical i el líquid amniòtic, cosa que demostra la seva capacitat d’arribar directament al fetus. Després de l’embaràs, també poden aparèixer a la llet materna.

Les investigacions han relacionat l’exposició prenatal als disruptors endocrins amb efectes en la salut infantil, com un menor pes en néixer, alteracions en les trajectòries de creixement, una pitjor funció pulmonar, síndrome metabòlica i fins i tot diferències en el desenvolupament cerebral.

Els plàstics com a font principal d’exposició química

Els plàstics són una de les principals fonts d’exposició a disruptors endocrins en la vida diària. Estan presents en recipients d’aliments, ampolles d’aigua, llaunes i productes de cura personal.

Substàncies com els bisfenols (BPA, BPS), els ftalats i les PFAS (“substàncies químiques eternes”) es troben entre les més estudiades pels seus efectes sobre el sistema endocrí.

Escalfar aliments en recipients de plàstic o consumir aliments ultraprocessats pot augmentar la migració d’aquestes substàncies i la seva presència a l’organisme.

L’“efecte mescla”: una exposició real i complexa

El que fa que això sigui especialment complex és el que la comunitat científica denomina l’“efecte mescla”. En la vida real, no estem exposats a un sol disruptor endocrí alhora, sinó a desenes o més simultàniament, procedents de diferents fonts. Aquestes substàncies poden entrar a l’organisme per inhalació de l’aire, per ingestió d’aliments o aigua, o bé perabsorció a través de la pell en aplicar-nos productes o portar fibres sintètiques.

Els estudis sobre mescles de contaminants han mostrat una imatge més realista de l’exposició humana. Una d’aquestes anàlisis va revelar que una mescla de contaminants orgànics persistents s’associava amb un major risc d’augment accelerat de l’índex de massa corporal (IMC) en la infància. Aquest és un resultat rellevant, ja que l’increment ràpid de l’IMC està vinculat a l’obesitat, les malalties cardiovasculars i la diabetis en l’edat adulta.

Què fa la ciència per comprendre aquests riscos?

Dos grans projectes europeus, en els quals participa ISGlobal, busquen millorar el coneixement sobre aquests riscos.

• ATHLETE (Advancing Tools for Human Early Lifecourse Exposome Research and Translation) ha investigat com les exposicions ambientals múltiples afecten la salut des de les etapes més primerenques de la vida, inclòs l’embaràs.
• AURORA estudia els micro i nanoplàstics, especialment la seva presència a la placenta i el seu possible impacte en la salut reproductiva i el desenvolupament infantil. Els microplàstics ja han estat detectats a la placenta i al cordó umbilical, fet que subratlla la urgència de continuar investigant-ne els efectes.

Com reduir l’exposició durant l’embaràs

La nostra salut està determinada per molts factors, i petits canvis en la vida quotidiana poden ajudar a reduir l’exposició sense necessitat de transformar completament la rutina:

• Evita escalfar menjar en recipients de plàstic; utilitza vidre o ceràmica en el seu lloc. Evita en la mesura del possible el menjar per emportar o porta els teus propis recipients.
• Tria ampolles d’aigua i utensilis de cuina de vidre, acer inoxidable o ceràmica.
• Utilitza un filtre d’aigua a casa en lloc de beure aigua d’ampolles de plàstic.
• Opta per productes de cura personal sense fragàncies i revisa les etiquetes per detectar parabens, ftalats i triclosan, o redueix-ne l’ús diari tant com sigui possible.
• Limita els aliments processats i enllaunats; prioritza productes frescos, ecològics i de proximitat sempre que sigui possible.
• Ventila casa teva amb regularitat (2 vegades al dia) i neteja bé la pols amb un drap de cotó humit, ja que molts disruptors endocrins i microplàstics s’acumulen en la pols domèstica.
• Tria teixits naturals quan sigui possible (cotó, lli, llana) i evita el polièster.

Més enllà de l’individual: un enfocament col·lectiu

Les decisions individuals poden reduir l’exposició, però el canvi estructural requereix acció col·lectiva i regulació. Donar suport a polítiques més estrictes sobre disruptors endocrins i fomentar la transparència en els productes són mesures clau per avançar cap a un entorn més saludable. Protegir la salut en les primeres etapes de la vida és una inversió en el futur de tota la societat.

La metilació de l’ADN consisteix a afegir petites marques químiques (grups metil) a l’ADN, cosa que pot activar o silenciar gens. Forma part de l’epigenètica, un conjunt de mecanismes que regulen l’activitat dels gens sense modificar la seqüència de l’ADN. A la placenta, la metilació de l’ADN és un indicador de com es regula l’activitat gènica en aquest òrgan clau per al desenvolupament fetal.

“Un horari tardà i una menor freqüència d’àpats s’han associat amb factors com l’augment de pes gestacional o la diabetis gestacional”, explica Joana Llauradó Pont, investigadora predoctoral a ISGlobal i primera autora de l’estudi. Per analitzar l’efecte en l’epigenètica de la placenta, l’equip va dur a terme un estudi d’associació de l’epigenoma complet (EWAS) en 389 dones de la cohort Barcelona Life Study (BiSC). Es va recollir informació sobre dieta i hàbits de crononutrició a la setmana 20 de gestació i, després del part, es van obtenir mostres de teixit placentari per analitzar la metilació de l’ADN amb tecnologia “Illumina EPIC”.

“Ens vam centrar en cinc aspectes clau –afegeix Llauradó Pont–: l’hora del primer i l’últim àpat, el temps de dejuni nocturn, el nombre d’àpats i el desajust en els horaris”.

L’hora de sopar, un hàbit associat a canvis epigenètics

L’estudi va identificar canvis en la metilació de l’ADN de la placenta (hipo- o hipermetilació) associats, sobretot, amb l’hora de l’últim àpat del dia. Tot i que en aquesta primera recerca no es va analitzar quin seria l’horari òptim per sopar, sí que es va observar que les variacions en aquesta hora s’associaven amb canvis en la regulació de diversos gens, alguns relacionats amb processos biològics de l’embaràs. Per exemple, un participa en el metabolisme del colesterol, essencial per al desenvolupament fetal. Altres estan implicats en la formació de vasos sanguinis, la regulació del creixement cel·lular o la resposta al dany de l’ADN. També es van detectar senyals en gens vinculats a la mort cel·lular programada i al sistema immunitari.

“L’hora de l’últim àpat podria actuar com una senyal temporal rellevant per a l’organisme matern i, mitjançant mecanismes epigenètics, influir en processos biològics de l’embaràs”, explica Camille Lassale, coordinadora de l’estudi. “Tot i que no es pot establir una relació causal, aquests resultats suggereixen que el moment de la ingesta podria modular el funcionament de la placenta i, potencialment, tenir implicacions en el desenvolupament fetal”.

Aquest treball és un primer pas per entendre com el moment de la ingesta pot influir en la funció placentària i obre la porta a futurs estudis per aclarir el paper dels horaris dels àpats, per què el sopar destaca respecte a altres hàbits alimentaris i quines franges horàries podrien ser més beneficioses durant l’embaràs.

Ritmes circadians i crononutrició

Els ritmes circadians són cicles biològics d’unes 24 hores que regulen funcions fisiològiques i de comportament. Estan controlats per “rellotges” interns, com el nucli supraquiasmàtic de l’hipotàlem, que s’ajusta a la llum i la foscor. També hi ha rellotges en òrgans com el fetge o els músculs, sensibles a senyals com la alimentació. Per això, els horaris dels àpats influeixen en el sistema circadià, i menjar de manera irregular pot afectar la salut. La crononutrició estudia la relació entre alimentació, ritmes circadians i salut.

Temps de lectura: 5 minuts.

L'evidència científica és cada vegada més sòlida i els efectes del clima en la salut ja són impossibles d'ignorar, però l'interès polític i públic no avança a la mateixa velocitat. L'informe Lancet Countdown Europa 2026 arriba en aquesta cruïlla crítica i adverteix que per a la UE, i específicament per a Espanya, s'està tancant la finestra d'oportunitat per tirar endavant polítiques climàtiques decisives.

Aquestes són les claus de l'informe sobre el camí que hauríem de seguir.

1) La calor ja no és una crisi estacional, sinó un desafiament estructural

L'augment de la mortalitat atribuïble a la calor i l'increment de les alertes per calor extrema són més que simples estadístiques alarmants. La calor ja és un risc ambiental per a la nostra salut. Condiciona qui pot treballar a l'aire lliure de forma segura, quan i com ens desplacem, com dormim o fem exercici, i també modifica la planificació de la capacitat i resposta dels sistemes sanitaris a tota la regió.

La gestió de la calor ha d'anar més enllà de la planificació de la campanya d'estiu. S'ha de tractar com un determinant transversal de la salut

Per això, la gestió de la calor ha d'anar més enllà de la planificació de la "campanya d'estiu". S'ha de tractar com un determinant transversal de la salut. Això implica integrar la protecció tèrmica en l'urbanisme, en la regulació laboral, en els estàndards d'habitatge i en la resiliència sanitària. En dissenyar polítiques d'adaptació climàtica, hem de situar la salut al centre d'aquestes polítiques, tal com ja han sol·licitat nombroses organitzacions de la societat civil.

El repte per a Espanya és garantir que els plans de salut i calor compten amb els recursos i el finançament proporcionals al risc, i que arriben a les persones amb menor capacitat d'autoprotegir-se

A Espanya, això és encara més urgent. El país ja experimenta alguns dels extrems tèrmics més severs d'Europa, i l'exposició es concentra en grups vulnerables: persones grans, lactants, persones que treballen exposades a la calor exterior i famílies que viuen en habitatges precaris. El repte per a Espanya és garantir que els plans de salut i calor compten amb els recursos i el finançament proporcionals al risc, i que arriben a les persones amb menor capacitat d'autoprotegir-se.

A la pràctica, això exigeix:

• Plans operatius i avaluats: passar de plans que només es "publiquen" a protocols locals que s'activen amb recursos reals i resultats mesurables.
• Protecció laboral d'obligat compliment: implementar torns, hidratació constant i zones d'ombra garantides, incloent-hi treballadors informals i temporers.
• Habitatges i infraestructures resilients: prioritzar l'aïllament tèrmic, l'ombreig natural i la refrigeració sostenible per protegir la salut dins de la llar.

2) El doble cost de la dependència fòssil: una trampa econòmica i sanitària

Una de les conclusions més rellevants de l'informe és que la nostra dependència dels combustibles fòssils no és només un problema climàtic; és també un factor de fragilitat econòmica que es reflecteix en les factures domèstiques, els pressupostos governamentals i els sistemes de salut. L'augment dels subsidis durant les recents crisis de preus energètics il·lustra la trampa en què ens trobem: quan els sistemes energètics depenen de mercats fòssils volàtils, els governs acaben gastant diners públics per esmorteir l'impacte en la ciutadania. Això és políticament comprensible a curt termini, però retarda la solució estructural.

Quan els sistemes energètics depenen de mercats fòssils volàtils, els governs acaben gastant diners públics per esmorteir l'impacte en la ciutadania

El nou indicador de l'informe sobre biomassa sòlida reforça aquest punt. Tractar els combustibles domèstics altament contaminants com a "renovables" pot, a la pràctica, maquillar les estadístiques d'emissions ja que no aporten els beneficis per a la salut que esperem de l'energia neta. Això es tradueix en contaminació de l'aire residencial i mortalitat evitable, i afecta desproporcionadament les llars més vulnerables.

A nivell nacional i de la UE, la seguretat energètica, l'assequibilitat i la salut ja són objectius polítics inseparables. Si calen subsidis, s'han de dissenyar per accelerar la transició energètica amb inversió en eficiència i bombes de calor, en lloc de perpetuar el consum de combustibles fòssils.

Si calen subsidis, s'han de dissenyar per accelerar la transició energètica amb inversió en eficiència i bombes de calor, en lloc de perpetuar el consum de combustibles fòssils

En el cas d'Espanya, tot i que la gran inversió en renovables ha servit d'escut davant la recent escalada de preus, la dependència fòssil continua alimentant la inestabilitat. Accelerar la transició cap a un model 100% net no només és una meta ambiental; és la millor estratègia per evitar càrregues excessives tant per a les arques públiques com per a la butxaca dels ciutadans.

3) Menys atenció política davant de riscos creixents: una bretxa perillosa

Una de les troballes més preocupants de l'informe és que el compromís polític i social amb el binomi clima-salut s'està estancant. Això no és un detall menor: l'atenció és el motor de l'acció. Quan l'argument de la salut desapareix del debat públic, la política climàtica es percep erròniament com un "cost econòmic" en lloc de com una estratègia de protecció vital.

Aquesta manca d'enfocament debleix l'ambició política just quan els beneficis d'actuar són més tangibles: aire més net, menys morts per calor i una reducció real de les desigualtats. Per revertir aquesta tendència, la salut no pot ser un missatge episòdic; ha de tenir un ancoratge institucional.

Quan l'argument de la salut desapareix del debat públic, la política climàtica es percep erròniament com un "cost econòmic" en lloc de com una estratègia de protecció vital

A nivell de la UE, això exigeix que les avaluacions d'impacte en salut s'integrin en les polítiques climàtica, energètica, fiscal i de transport. Això requereix una integració més estreta entre la salut pública i la governança climàtica, així com el seguiment de mètriques de salut juntament amb les emissions en els cicles de revisió de polítiques generals. Els marcs d'adaptació i resiliència climàtica han de situar el benestar de les seves poblacions al centre.

Aquest enfocament de cobeneficis per a la salut també ha d'aterrar en l'àmbit local i nacional:

• Als ajuntaments: dissenyant barris més frescos i resilients.
• A les comunitats autònomes: planificant els serveis regionals de salut més enllà de la "temporada de calor".
• En l'economia nacional: prioritzant inversions en energia neta que protegeixin la població i reduint dràsticament els subsidis als combustibles fòssils.

4) De l'evidència a l'acció: el moment d'Espanya i Europa

El valor fonamental del Lancet Countdown és la seva capacitat per fer visible la connexió entre temperatura i mortalitat, política energètica i pressupostos públics, així com entre decisions polítiques i impactes de salut que podem evitar.

Europa es troba davant d'una elecció estratègica: seguir tractant el clima, l'energia i la salut com a compartiments estancs o actuar sota una agenda integrada. Ja no ens podem permetre abordar aquests desafiaments com a problemes paral·lels quan la realitat demostra que estan profundament entrellaçats.

En aquest escenari, Espanya té una oportunitat única. Per la seva elevada exposició als extrems tèrmics i el seu enorme potencial de lideratge en la transició cap a les energies renovables, el nostre país compta amb l'incentiu més fort i la plataforma més creïble per liderar aquesta integració al continent. No és només una qüestió de responsabilitat ambiental, sinó de lideratge en salut pública i resiliència econòmica.

Temps de lectura: 4 minuts.

Imagina't Spencer Silver, un químic al laboratori de l'empresa 3M, a Minnesota, l'any 1968. Té un encàrrec especial: trobar l'adhesiu més fort i resistent possible per a la indústria aeroespacial. No obstant això, en una de les proves, troba tot el contrari: una cola feta de microesferes acríliques que es desenganxa amb molta facilitat. Decepció? Bé, un científic està acostumat als fracassos.

Anem uns anys endavant. 1974. Ara veus Art Fry, un altre investigador que sol cantar al cor de la seva església un dia a la setmana. I el que més el fot és que cada vegada que deixa paperets per marcar les pàgines dels càntics, desapareixen quan torna la setmana següent i ha de tornar a començar a buscar cada pàgina. Art Fry també treballa a 3M i ha assistit a diversos seminaris de Spencer Silver on aquest utilitza aquell adhesiu que no serveix per a res, però a ell li va bé per enganxar uns paperets.

Art Fry creu que li serviran com a marcador del seu llibre de càntics. Ho prova i veu que es poden desenganxar sense estripar la pàgina. Es reuneix amb Silver i pensen. Tenen una cosa petita i gran alhora. Ha nascut el Post-it, aquesta nota adhesiva que ens ha servit tantes vegades per no oblidar-nos de tasques importants.

Solucions noves a problemes vells

D'aquesta idea del Post-it va néixer també ara, el 2026, la iniciativa Note-olvides d'ISGlobal per visibilitzar i captar fons per a la recerca científica que busca respostes a la malària i a malalties desateses, o “oblidades” com solen anomenar-se, encara que afectin més de mil milions de persones, especialment en països en desenvolupament.

Fry diu que la recerca consisteix a trobar solucions noves a problemes vells. En això devia pensar Hernando del Portillo, al capdavant del programa de Malària i malalties parasitàries desateses, i enmig d'una crisi de finançament global per a la recerca mèdica d'aquestes malalties

Fry diu que la recerca consisteix a trobar solucions noves a problemes vells. En això devia pensar Hernando del Portillo, al capdavant del programa de Malària i malalties parasitàries desateses, i enmig d'una crisi de finançament global per a la recerca mèdica d'aquestes malalties. “Què podem fer”, va preguntar. Immediatament, Rafa Vilsanjuán i tot ISGlobal van fer una aposta per una iniciativa de sensibilització i captació que arribés al públic.

He tingut la sort de col·laborar en la creació de la campanya amb Jorge Martínez, creatiu amb una gran experiència, qui va connectar el concepte de l'oblit amb l'humor, tan lligat a la ciència. Sense l'humor seria impossible bregar amb els fracassos.

Però no t'oblidis de...

El Jorge va recordar una frase de l'inoblidable Antonio Fraguas (Forges) que era recurrent en algunes de les seves vinyetes: “Però no t'oblidis de…” La primera va ser després del terratrèmol d'Haití (“Però no t'oblidis d'Haití”) i després la va utilitzar per a moltes altres causes oblidades.

I aquí ve la meravella de les coincidències que passen quan les coses es posen en marxa. Berta Fraguas, filla de Forges, és amiga de l'Irene Losada, metgessa i investigadora d'ISGlobal en la malaltia de Chagas, i de l'actual director Quique Bassat. De fet, Forges va dibuixar una vinyeta per a la promoció de Medicina de Bassat. Gràcies a la família Forges, comptem amb una vinyeta de portada per al projecte.

A partir de llavors, ens vam posar en contacte amb desenes d'humoristes gràfics de l'Amèrica Llatina, Espanya i els Estats Units que van col·laborar sense dubtar-ho. Des de Peridis a Nani, des de Julio Rey a Eneko, entre molts d'altres, cadascú va enviar un dibuix al·lusiu a les malalties oblidades pintat sobre un Post-it. I fins i tot vam descobrir una il·lustradora que treballa a ISGlobal com l'Alba García. Tot plegat està recopilat en un meravellós llibret editat pel segell Lunwerg del grup Planeta, que pots adquirir en format paper i online. El llibre compta amb textos breus de científiques com María Elena Bottazzi o la directora de Gavi, Sania Nishtar, i narradors com el cubà Leonardo Padura o el còmic i metge de formació Gran Wyoming. Després d'una presentació a Casa del Libro de Madrid, continuarà presentant-se per algunes fires i esdeveniments a Espanya. Pots comprar el llibre en format paper o online. I també pots contribuir a aquesta iniciativa per recaptar fons per investigar la malària i les malalties oblidades a través d'una aportació via Bizum al 02948.

When it matters, stick with it

Per cert, també ets a temps de licitar online per algun dels originals de les vinyetes que queden en una subhasta online. La recaptació es destinarà als projectes de recerca que ISGlobal duu a terme.

I no vull oblidar-me (ho tinc apuntat en un Post-it) de explicar-te una cosa bonica que ens va passar. En el desenvolupament de la campanya, vam aconseguir contactar amb Art Fry. Segueix a Minneapolis als seus 95 anys. Va tenir el detall d'enviar-nos un Post-it, no amb un dibuix, sinó amb aquesta frase: “When it matters, stick with it”

RTS,S/AS01 és la primera vacuna contra la malària recomanada per l’Organització Mundial de la Salut; posteriorment es va desenvolupar R21/Matrix-M, basada en el mateix antigen. Ambdues es dirigeixen contra la proteïna CSP, present a la superfície del paràsit. Ja s’han implementat en els programes de vacunació de molts països africans, ja que ajuden a prevenir casos greus de malària i a reduir la mortalitat. Concretament, s’administren a partir dels cinc mesos d’edat en zones de l’Àfrica subsahariana amb transmissió moderada o alta de Plasmodium falciparum, l’espècie del paràsit de la malària més prevalent al continent.

En incloure fragments de la proteïna CSP, aquestes vacunes indueixen la producció d’anticossos o immunoglobulines G (IgG) específiques, que “entrenen” el sistema immunitari per reconèixer i neutralitzar el paràsit en exposicions posteriors. Fins ara, la protecció conferida per la vacuna RTS,S s’ha atribuït principalment a la resposta d’IgG contra una regió específica –epítop– de la proteïna CSP: les repeticions NANP immunodominants, una seqüència d’aminoàcids repetida (Asparagina-Alanina-Asparagina-Prolina). Són immunodominants perquè són les “preferides” del sistema immunitari; en ser les més accessibles i exposades, són fàcilment reconegudes pels limfòcits B, claus en la producció d’anticossos. En canvi, la regió C-terminal de la proteïna ha estat menys explorada. Aquesta regió és reconeguda pels limfòcits T, que contribueixen a l’activació dels limfòcits B.

La vacuna RTS,S, un gran avenç però amb eficàcia moderada

Tot i que la vacuna RTS,S ha suposat una fita en la prevenció de la malària, la seva eficàcia és moderada i tendeix a disminuir amb el temps. L’administració d’una dosi de reforç ha demostrat millorar la protecció, però només parcialment, fet que posa de manifest la necessitat de continuar optimitzant la durada de la immunitat.

“Com a estudi auxiliar a l’assaig de fase III de la vacuna RTS,S, vam incloure 1.292 infants de sis regions africanes on la malària és endèmica, tot i que la intensitat de transmissió varia entre països i regions”, explica Maria Lara-Escandell, coautora de l’estudi i investigadora a ISGlobal. “A diferència d’altres estudis centrats en la resposta màxima davant les repeticions NANP, vam avaluar els nivells d’IgG tant contra NANP com contra Cterm, així com contra la proteïna CSP completa, i vam analitzar si tant la magnitud com la persistència d’aquesta resposta immunitària s’associaven amb la protecció contra la malària”.

Posant el focus en una regió més oblidada de la proteïna CSP

L’estudi va mostrar que la dosi de reforç potencia preferentment les IgG específiques de Cterm i només de manera modesta les dirigides a NANP. A més, les IgG contra Cterm van mostrar una major durabilitat tant després de la vacunació primària com després de la dosi de reforç. La persistència d’aquests anticossos —més que el títol màxim assolit en el pic de resposta— es va associar amb una major protecció contra la malària. “Els nostres resultats mostren que la durabilitat dels anticossos és un correlat de protecció més sòlid que la seva magnitud màxima”, explica Lina Sánchez, coautora de l’estudi i investigadora a ISGlobal. “A més, les IgG específiques de Cterm podrien associar-se de manera independent a les IgG de NANP amb un menor risc de malària després de la vacunació primària”.

La prioritat: una immunitat sostinguda

Aquests resultats subratllen la importància d'avaluar els anticossos contra diferents epítops i, especialment, la seva persistència en el temps.

“En demostrar el reforç preferencial i la major persistència de les respostes contra Cterm, aquest estudi afina els correlats actuals de protecció i aporta orientació pràctica per al disseny de vacunes basades en CSP”, conclou Carlota Dobaño, cap del Grup d’Immunologia de la Malària a ISGlobal i co-coordinadora de l’estudi. “Aquestes estratègies haurien de prioritzar una immunitat humoral més àmplia i sostinguda, en lloc de respostes màximes però transitòries”, afegeix Gemma Moncunill, també cap del Grup d’Immunologia de la Malària a ISGlobal i co-coordinadora de l’estudi.

Referència

Lara-Escandell M, Sánchez L, Macià D, et al. Duration and association with protection of NANP-repeat-specific and C-terminus-specific anti-circumsporozoite protein IgG responses following RTS,S/AS01E vaccination: an observational ancillary immunological study of a phase 3 clinical trial. Lancet Infect Dis. 2026; published online April 21. https://doi.org/10.1016/S1473-3099(26)00081-2

L’objectiu d’aquest concurs és recollir i exposar fotografies que posin de relleu les causes i els efectes del canvi climàtic a Barcelona i al Sahel, una de les regions del Sud Global més afectades per les seves conseqüències.

Les fotografies poden mostrar l'impacte del canvi climàtic, fenòmens meteorològics greus o inusuals (com ara sequeres extremes, onades de calor i inundacions), la interacció entre el canvi climàtic i la natura, o el paper de la humanitat en relació amb el clima, incloent-hi les migracións, tant a la ciutat de Barcelona i els seus voltants com al Sahel.

No cal ser fotògraf/a professional per participar-hi. El termini de participació finalitza el 31 de maig.

Premis 

• Fotografia guanyadora en la categoria "Efectes del canvi climàtic a Barcelona". Val per a la compra de productes de comerç just per valor de 200€
• Fotografia guanyadora en la categoria "Efectes del canvi climàtic al Sahel". Val per a la compra de productes de comerç just per valor de 200€
• Fotografia guanyadora en la categoria "Votació popular". Val per a la compra de productes de comerç just per valor de 100€

Més informació

La cerimònia de lliurament de premis tindrà lloc durant l’esdeveniment final del projecte, el mes de novembre, al Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona (PRBB).

• Pàgina web del projecte
• Bases del concurs

L’estudi ha estat liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació “la Caixa”, en col·laboració amb la Universitat d’Exeter i la Universitat de Bristol, i publicat a la revista Clinical Epigenetics. L’equip va identificar biomarcadors sanguinis associats amb processos immunitaris i de desenvolupament en infants que havien rebut lactància materna exclusiva durant almenys tres mesos. Aquests marcadors no es van observar en nadons que no havien estat alletats. Tanmateix, l’estudi no va analitzar si la presència d’aquests biomarcadors es tradueix en diferències en la immunitat o el desenvolupament infantil.

La codirectora de l’estudi, la doctora Doretta Caramaschi, de la Universitat d’Exeter, explica: “Els nostres resultats mostren que els nadons que reben lactància materna exclusiva presenten marcadors a la sang relacionats amb aquesta experiència. Els gens que produeixen aquests marcadors estan vinculats a processos de desenvolupament i immunitat, però a partir del nostre estudi no podem afirmar si això afecta directament aquests processos tan complexos”.

Altres investigacions han demostrat de manera independent que la lactància materna s’associa amb efectes beneficiosos a curt i llarg termini en la salut infantil.

La doctora Mariona Bustamante, investigadora d’ISGlobal, afegeix: “Els nostres resultats són nous i interessants, però cal interpretar-los amb certa cautela. El nostre estudi és col·laboratiu i internacional, però cal analitzar grups més diversos per comprendre plenament aquesta biologia”.

La recerca es va dur a terme en el marc del Consorci d’Epigenètica de l’Embaràs i la Infància (Pregnancy and Childhood Epigenetics, PACE), format per 11 estudis internacionals en països com Espanya, Països Baixos, Finlàndia, França, Grècia, Lituània, Alemanya, Sud-àfrica i els Estats Units, incloent-hi cohorts de diversa composició ètnica. Al Regne Unit, l’estudi va incloure els projectes Children of the 90s (Bristol), Born in Bradford i la Isle of Wight Birth Cohort Study. L’anàlisi va incorporar dades de mostres de sang de 3.421 infants, d’entre 5 i 12 anys en el moment de l’extracció.

L’equip investigador va analitzar si els i les participants havien estat alletats i durant quant de temps, així com si la lactància havia estat exclusiva i durant quant de temps. La informació sobre lactància es va recollir mitjançant qüestionaris des del naixement. Les mostres de sang es van obtenir quan els infants tenien entre cinc i dotze anys. Posteriorment, es van mesurar biomarcadors epigenètics a la sang i es va avaluar si hi havia diferències relacionades amb l’experiència d’haver estat alletats.

L’estudi es va publicar a Clinical Epigenetics i va comptar amb finançament de múltiples fonts, entre elles el Medical Research Council, Wellcome i Horizon 2020.

Referència
Caramaschi, D., Fernández-Barrés, S., Casey, E., Cruells, A., Czamara, D., Sharkawy, M. E., Elliott, H. R., Fore, R., Gairola, R., Gruzieva, O., Huels, A., Lahti, J., Lee, H., Magnano San Lio, R., Malmberg, A., Mansell, T., Merid, S. K., Novakovic, B., Ott, R., … Bustamante, M. (2026). Breastfeeding association with DNA methylation in the pregnancy and childhood epigenetics (PACE) consortium. Clinical Epigenetics. https://doi.org/10.1186/s13148-025-02042-4

Així mateix, la formació en línia s’ha ofert de manera gratuïta gràcies al programa Severo Ochoa de la institució, reforçant així el seu compromís amb l’accés equitatiu al coneixement i l’aposta per l’aprenentatge al llarg de la vida, especialment per a participants de contextos amb menys recursos.

Innovació en continguts i metodologia participativa

El programa d’aquesta darrera edició ha constat de sis mòduls, tres dels quals nous per abordar reptes emergents: avaluació de l’impacte de la recerca en la societat, interseccionalitat i gènere per a l’equitat en la recerca en salut, i proves diagnòstiques en el punt d’atenció.

Aquests continguts s’han sumat als mòduls ja consolidats sobre avaluació de l’impacte en salut, canvi climàtic i mètodes de recerca en salut laboral, i resiliència dels sistemes de salut davant crisis.

Tots els mòduls han destacat per un alt nivell d’activitats participatives, promovent la discussió directa entre alumnat i professorat per aplicar els coneixements a la resolució de problemes reals, i connectar recerca, polítiques públiques i pràctica. Aquest enfocament fomenta no només l’adquisició de coneixements, sinó també el pensament crític, l’aprenentatge entre iguals i el desenvolupament de xarxes professionals entre regions i disciplines.

Espais de debat sobre IA i polítiques de salut

A més, es van organitzar sessions obertes sobre temes clau, entre elles una taula rodona sobre l’impacte de les retallades en l’ajuda internacional, moderada pel director d’ISGlobal, Quique Bassat; un taller pràctic sobre l’ús de la intel·ligència artificial en la recerca; i una lliçó magistral d’Anna Roca, ICREA Research Professor a ISGlobal, sobre com l’evidència epidemiològica defineix les prioritats polítiques globals.

En la resposta davant la malaltia de Chagas, les dones exerceixen un paper que va molt més enllà del de ser destinatàries de les intervencions. La seva participació activa en les dinàmiques de cura familiar i comunitària, i el seu major contacte amb els serveis de salut, especialment durant l’embaràs, les situen al centre de les estratègies per a la detecció precoç, la prevenció i l’atenció. El Dia Mundial de la Malaltia de Chagas d’enguany reconeix i fa valdre aquest paper central.

I ho fa en un moment en què l’acció decidida és més necessària que mai. La malaltia de Chagas, transmesa per xinxes, però també per via oral, transfusional i congènita, afecta les persones al llarg de tota la seva vida. Des d’una fase aguda, sovint asimptomàtica, fins a les complicacions cardíaques i digestives cròniques que poden manifestar-se dècades després. Als 21 països endèmics de l’Amèrica continental, 7,5 milions de persones viuen amb la infecció i altres 100 milions es troben en risc de contraure-la, mentre que cada any es registren al voltant de 30.000 nous casos i unes 10.000 morts associades.

Aquesta càrrega de malaltia es tradueix anualment en un cost sanitari estimat de 500 milions de dòlars nord-americans i en la pèrdua d’aproximadament 770.000 anys de vida ajustats per discapacitat, sigui per mort prematura o per anys productius perduts.

Tot i els avenços significatius respecte a dècades anteriors, aquestes xifres també posen de manifest la necessitat d’intensificar els esforços per assolir la meta regional d’eliminació.

Sense alterar la relació històrica estreta entre la infecció i els sectors de població en condicions de pobresa i vulnerabilitat, els fenòmens migratoris han augmentat la importància relativa de les formes de transmissió no vectorials, com la maternoinfantil, permetent a la malaltia expandir-se més enllà de les fronteres de la seva àrea de transmissió vectorial, amb la ruptura sense precedents de la barrera de l’endemicitat que això suposa.

En aquest context, la transmissió maternoinfantil constitueix un repte creixent, ja que entre un 2% i un 8% de les dones embarassades transmeten el paràsit als seus nadons, cosa que comporta l’aparició de 9.000 nous casos anuals per aquesta via. 

El paper central de la dona en la lluita contra el Chagas no pot ni ha de traduir-se en una càrrega addicional ni en una responsabilitat exclusiva per a ella. Al contrari, representa una oportunitat estratègica per enfortir sistemes de salut més equitatius, accessibles i sensibles, que reconeguin i respectin les necessitats, decisions i els drets sexuals i reproductius de les dones.

El repte és clar: garantir que totes les dones en edat fèrtil exerceixin plenament el seu dret a accedir al diagnòstic oportú, al tractament adequat i a informació de qualitat. Això exigeix polítiques públiques sostingudes, la integració plena del cribratge en els programes de salut maternoinfantil i l’enfortiment de l’atenció primària de salut, assegurant serveis accessibles, oportuns i lliures de discriminació.

Davant d’aquest escenari, l’Organització Panamericana de la Salut, els estats membres i les organitzacions de la Coalició Global de Chagas, juntament amb un valuós conjunt de socis estratègics, treballen de manera coordinada per sensibilitzar la societat en el seu conjunt amb l’objectiu de promoure una resposta col·lectiva i intersectorial, sota el principi de no deixar ningú enrere. Només a través del compromís compartit i l’acció coordinada serà possible avançar de manera sostinguda cap a l’eliminació del Chagas com a problema de salut pública.

Temps de lectura: 5 minuts.

[Aquest text forma part del llibre “Humor gràfic contra l’oblit”, editat per Lunwerg Editores (Grupo Planeta) i que recull les il·lustracions creades per a la campanya Note-olvides. Leonardo Padura i El Gran Wyoming en signen el pròleg i l’epíleg, respectivament.]

La paraula “Chagas” va ser primer una nit i un nen. Una nit de 2005, a Managua, Nicaragua. Un nen de 9 anys als braços de la seva mare.

La seva mare l'ajuda a jaure en un fèretre i col·loca al seu costat, una a una, les joguines que conservava des de petit: ninos de peluix, una piloteta de beisbol, i una cosa que no aconsegueixo identificar. Estris de la seva història, companyies per al trànsit, amb els quals també s'enterraven els fills del faraó. La seva mare és metgessa i és amiga. El seu fill havia entrat a quiròfan d'urgències per una apendicitis, però el cor no va resistir. Van dir que tenia una patologia prèvia que no van detectar. Un altre metge va dir: “És possible que tingués Chagas”. El 30% de les persones que el contreuen pot desenvolupar problemes cardíacs severs, entre altres patologies. De vegades, pot causar una mort sobtada.

No he vist dolor més sord, més invisible que el d'una mare col·locant les joguines al costat del cos del seu fill

El nen solia anar els caps de setmana a una petita finca familiar d'una zona endèmica, habitada per les xinxes, el vector (triatoma) que transmet el paràsit. Des d'aquella nit, em repeteixo que no he vist dolor més sord, més invisible que el d'una mare col·locant les joguines al costat del cos del seu nen. I ho revisc en cada imatge d'una guerra, d'un desastre natural o d'un altre tipus.

Dues paraules que pesen com lloses

Des que va ser descobert pel doctor brasiler que li va donar nom, fa més de cent anys, el Chagas es descriu amb dues paraules que pesen com dues lloses: invisible-silenciós. Perquè els seus símptomes, moltes vegades, passen desapercebuts fins que ja és massa tard. Una malaltia traïdora. I una mica estranya. Molta altra gent viu amb la infecció i no se'n veu afectada. És com si triés les seves víctimes per un atzar desconegut. L'insecte, que habita zones rurals i urbanes de 21 països d'Amèrica Llatina i el sud dels Estats Units, sol picar de nit; defeca sobre la picada introduint al cos la infecció, i encara més si la persona es rasca sense voler. Altres vegades infecta aliments i begudes que es consumeixen, com passa en algunes zones amazòniques.

Els seus símptomes moltes vegades passen desapercebuts fins que ja és massa tard. Una malaltia traïdora. I una mica estranya. Molta altra gent viu amb la infecció i no se'n veu afectada

A Europa hi ha desenes de milers de persones vivint amb Chagas, amb Espanya al capdavant, pels moviments migratoris d'anada i tornada. Però, a més de la transmissió per l'insecte, també es pot contreure de forma congènita o a través d'accidents de laboratori o per transfusions de sang o trasplantaments d'òrgans que no hagin estat cribrats.

Per sort, hi ha tractaments i diagnòstics. No són perfectes, però funcionen, sobretot en edats primerenques i quan es detecta a temps la infecció. No obstant això, la majoria no els reben.

"Aquesta xicota no se m'ha de morir de Chagas"

Quan vaig començar a treballar a Metges Sense Fronteres (MSF) vaig saber més d'aquesta malaltia que és la metàfora de l'oblit i la soledat a l'Amèrica Llatina. I més tard, per a mi, el Chagas va ser una dona. Una altra dona i mare.

La vaig conèixer a Mèxic, fa set anys. Es diu Elvira. A la seva filla, l'única de tres germans, la van diagnosticar de Chagas als divuit anys, just quan estava pensant què volia estudiar. Els metges que la van atendre no tenien gaire coneixement sobre la malaltia i li van dir que no fes gaires plans de futur. La jove no es va arronsar i va confiar en la seva mare. Així que l'Elvira va remoure cel i terra; va buscar a internet fins a aconseguir posar-se en contacte amb un metge argentí que la va guiar en el procés. “Aquesta xicota no se m'ha de morir de Chagas”, es va prometre. Avui, la Yaya, la seva filla, és advocada i està a la trentena, sana i sense la infecció després de completar el tractament.

La jove no es va arronsar i va confiar en la seva mare. Avui és advocada i està a la trentena, sana i sense la infecció després de completar el tractament

No sóc metge ni científic, sinó un infiltrat en la salut global que ve de la comunicació i la filologia, del món de les paraules. Però he treballat per intentar traduir les complicades paraules de la ciència a un llenguatge més proper. És com buscar paraules amagades. Per això també he col·laborat amb la Coalició Global de Chagas, juntament amb ISGlobal. I per això, per a mi, ara el Chagas significa també “la segona oportunitat”. Després de més de cent anys en què pacients, investigadors i clínics han lluitat contra la malaltia, sabem que es pot eliminar com a problema de salut pública. I això ens permet somiar en la màgia del treball científic. La hipòtesi no deixa de ser la formulació d'una esperança.

García Márquez, en el seu discurs del premi Nobel de Literatura, va reclamar el dret a creure “que encara no és massa tard per emprendre la creació d'una nova utopia de la vida, on ningú pugui decidir per d'altres fins i tot la forma de morir, i on les estirps condemnades a cent anys de soledat tinguin per fi i per sempre una segona oportunitat sobre la terra”.

Jo crec en això. I quan no hi crec, m'ho torno a llegir, per recordar el que guarda, allà, amagat, sense que ho atrapi el silenci ni l'oblit.

L’acord estableix un marc de cooperació orientat a desenvolupar línies de recerca i projectes conjunts en àrees d’interès comú, com la biomedicina i la salut. Això inclou també l’intercanvi de coneixement científic i tecnològic, l’assessorament mutu, la creació de grups de treball i l’elaboració d’informes especialitzats, entre altres iniciatives.

Una aliança per respondre als reptes de la salut global

“Aquesta col·laboració reforça la capacitat de totes dues institucions per generar recerca d’excel·lència amb impacte en salut global”, ha afirmat el director d’ISGlobal, Quique Bassat. “Treballar conjuntament amb el CSIC és clau per avançar en la translació del coneixement científic cap a solucions que responguin als reptes actuals en salut. No es tracta només de compartir recursos, sinó de generar un ecosistema de coneixement”.

Per a la presidenta del CSIC, Eloísa del Pino, “aquest acord s’emmarca en el compromís de la institució amb una recerca en salut més col·laborativa, interdisciplinària i orientada a donar resposta als grans reptes globals”. Ha destacat que “l’aliança amb ISGlobal permet sumar capacitats i accelerar la generació de coneixement amb impacte en la societat”.

R+D, translació del coneixement i impacte en la societat

Totes dues institucions es comprometen a organitzar activitats conjuntes per promoure l’impacte social de la recerca, com seminaris, jornades especialitzades i trobades científiques; impulsar estudis i programes de R+D en àmbits compartits; i fomentar la formació del personal investigador, contribuint a consolidar una comunitat investigadora més connectada i multidisciplinària.

El CSIC impulsa aquest acord a través de la seva Plataforma Temàtica Interdisciplinària (PTI+) Salut Global, que agrupa prop de 170 grups de recerca de 66 centres del CSIC. Una iniciativa que promou enfocaments multidisciplinaris i l’ús de tecnologies innovadores per avançar en la prevenció, detecció i resposta a amenaces sanitàries globals.

La malària causada per Plasmodium falciparum sol desencadenar una resposta immunitària proinflamatòria essencial per eliminar el paràsit, mentre que les infeccions per helmints indueixen una resposta predominantment antiinflamatòria. Aquesta diferència ha generat durant anys preguntes sobre com les coinfeccions poden influir en l’evolució de la malaltia. Per abordar-ho, un equip liderat per les investigadores d’ISGlobal Carlota Dobaño i Gemma Moncunill va analitzar 441 infants d’entre 2 i 10 anys amb símptomes de malària atesos en hospitals de Manhiça, Moçambic. Els investigadors van avaluar la infecció per malària i helmints mitjançant eines moleculars i proves ràpides, i van mesurar una àmplia gamma de marcadors immunitaris, incloses 30 citocines i diversos tipus d’anticossos. L’estudi forma part de la tesi doctoral d’Inocência Cuamba i és el resultat d’anys de col·laboració amb el grup de Malalties Tropicals Desateses d’ISGlobal, liderat per Jose Muñoz.

“El nostre estudi va més enllà de l’estat de l’art mesurant simultàniament diferents mediadors immunitaris i integrant-los amb resultats clínics i parasitològics, cosa que permet comprendre millor l’efecte de la coinfecció per STH sobre la malaltia per malària i la resposta immunitària”, afirma Cuamba.

Menys paràsits i respostes immunitàries diferenciades

Dels 74 infants diagnosticats amb malària, 16 estaven coinfectats amb helmints, sent el més freqüent Strongyloides stercoralis. Els infants coinfectats presentaven una menor densitat parasitària de P. falciparum i una temperatura corporal més baixa. També mostraven nivells reduïts tant de citocines proinflamatòries com antiinflamatòries, cosa que suggereix una activació immunitària global atenuada. Al mateix temps, les respostes d’anticossos davant diversos antígens de malària eren més elevades, incloses les respostes d’IgG1 i IgG3 que s’han associat prèviament amb protecció. Tanmateix, els anticossos més augmentats durant la coinfecció no sempre eren els relacionats amb una menor càrrega parasitària, fet que apunta a una interacció immunitària complexa.

En conjunt, els resultats suggereixen que les infeccions per helmints poden modular la immunitat davant la malària de manera que redueixen la gravetat de la malaltia. La coinfecció es va associar amb una disminució de la parasitèmia, una regulació a la baixa de les citocines inflamatòries i un augment de la resposta d’anticossos, cosa que podria contribuir a quadres clínics més lleus. “Els nostres resultats també indiquen un possible paper de les respostes d’IgE en la protecció associada a les infeccions per STH, tot i que cal més recerca per confirmar-ho”, apunta Moncunill.

Implicacions per la salut pública

Aquests resultats tenen importants implicacions per a les estratègies de control de malalties en regions on la malària i els helmints coexisteixen. “Poden ser necessaris enfocaments integrats que combinin la desparasitació amb un reforç de la vigilància de la malària o el tractament preventiu per evitar un possible augment dels casos greus de malària”, afirma Dobaño. Els autors també destaquen la necessitat d’estudis més amplis i longitudinals per comprendre millor com les coinfeccions modelen la immunitat i orientar futures intervencions de salut pública.

Referència

Cuamba I, Santano R, Grau-Pujol B et al. Helminth coinfections mitigate clinical, parasitological, and immune outcomes in Mozambican children with malaria. BMC Medicine, 2026. doi: 10.1186/s12916-026-04827-7

Temps de lectura: 3 minuts.

[Aquest text és una col·laboració entre Women in Global Health (WGH) Spain i ISGlobal.]

Imagina una dona que arriba a urgències amb fatiga, nàusees i un dolor persistent a la mandíbula o a l'esquena. Ni se li ha passat pel cap que pugui tractar-se d'un infart, perquè sempre ha sentit que notaria el clàssic dolor al pit o al braç esquerre. És molt possible que el personal sanitari tampoc ho sospiti d'entrada. Tanmateix, pot ser que estigui patint un infart.

Amb motiu de la Setmana de la Salut Pública 2026, posem el focus en la salut cardiovascular femenina. No podem continuar ignorant que la principal causa de mort en dones continua estant infrainvestigada, infradiagnosticada i subestimada.

Les malalties cardiovasculars són la principal causa de mort en dones al món (responsables de 8,6 milions de defuncions a l'any) i, malgrat tot, continuen sent les grans "invisibles". La medicina moderna es va construir sota un model estàndard masculí i avui, en ple 2026, les dones continuen pagant el preu d'aquesta herència amb les seves pròpies vides.

La bretxa en recerca: dones absents en la base de l'evidència

Durant dècades, la recerca clínica s'ha desenvolupat sota un biaix androcèntric: s'estudiava l'home i s'assumia que els resultats eren aplicables a tota la població. En no incloure prou dones en els assajos clínics, gran part de l'evidència utilitzada per al diagnòstic i tractament de les malalties actuals prové principalment de poblacions masculines. Això ha creat un problema fonamental. Estem aplicant una evidència mèdica que no representa adequadament la meitat de la població, les dones.

Durant dècades, la recerca clínica s'ha desenvolupat sota un biaix androcèntric: s'estudiava l'home i s'assumia que els resultats eren aplicables a tota la població

Aquesta exclusió històrica ha creat el que coneixem com la càrrega invisible de la malaltia (invisible burden of disease). No és que les dones no pateixin malalties cardiovasculars; és que la ciència no ha mirat el seu sistema cardiovascular sota la mateixa lupa.

Quan el símptoma surt del que és "clàssic"

La bretxa en la recerca es tradueix en una realitat dramàtica a la consulta:

• Símptomes enganyosos: les dones sovint presenten símptomes cardiovasculars diferents dels signes “clàssics” descrits en homes. En lloc del característic dolor toràcic, en les dones l'infart es pot presentar amb fatiga, nàusees, dolor mandibular, dificultat per respirar o dolor d'esquena.
• Errors de diagnòstic: a causa d'aquests símptomes diferents, s'estima que fins a un 50% de les dones són mal diagnosticades o diagnosticades en fases massa avançades.
• Percepció errònia: una enquesta a 8.000 persones va revelar que només el 34% identificava les malalties cardiovasculars com la principal causa de mort en les dones. Creien erròniament que el càncer de mama era més letal.

Aquesta manca de conscienciació, tant en la població general com en el personal sanitari, provoca que els símptomes puguin passar-se per alt, les estratègies de prevenció es retardin i els recursos es destinin a altres àrees sanitàries considerades més prioritàries.

Tres pilars per al canvi

Per tancar la bretxa de gènere i acabar amb la desigualtat de gènere en recerca cal transformar l'estructura de la salut global, la base de l'evidència.

1. Trencar amb el model estàndard: no podem aplicar el model masculí com a “únic” i generalitzat. Necessitem aplicar la ciència sota dades que estiguin desagregades per sexe en cada assaig clínic.
2. Finançament amb perspectiva de gènere: la inversió en salut cardiovascular femenina continua sent insuficient en comparació amb la magnitud real del problema. Necessitem recursos destinats específicament a entendre els factors de risc específics de les dones, els seus símptomes clínics, com diagnosticar-les de forma òptima i la seva resposta als tractaments.
3. Lideratge femení: encara que les dones som el 70% de la força laboral sanitària, només ocupem el 25% dels llocs de lideratge. Aquesta manca de representació femenina en alts càrrecs de recerca influeix en quines preguntes de recerca reben finançament, quins estudis es prioritzen i com es tradueix l'evidència en polítiques públiques.

Una crida a l'acció

Tancar la bretxa de gènere en la salut cardiovascular no només és una qüestió d'equitat de gènere, sinó una necessitat urgent de salut pública i global. Passar per alt les particularitats del sistema cardiovascular femení és ignorar la meitat de la població mundial. Només transformant la manera com investiguem, financem i diagnostiquem, aconseguirem que la principal causa de mortalitat femenina deixi de ser, per fi, una càrrega invisible.

Davant d’aquest escenari, l’equip d’Incidència Política de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) llança El futur de la salut global, un butlletí bimensual que ofereix anàlisi i seguiment dels processos polítics, una cartografia de l’ecosistema sanitari global i una agenda d’esdeveniments clau.

La primera edició inclou dues anàlisis. La primera traça les claus per entendre la salut global en el debat geopolític actual: la crisi del multilateralisme, la rivalitat entre potències, la sobirania sanitària del sud global i el lideratge emergent d’Espanya. La segona aborda els reptes i escenaris de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) davant la reconfiguració de l’ordre mundial.

A més, el butlletí inclou recomanacions de publicacions i una selecció d’anàlisis elaborades per altres organitzacions. Les pròximes edicions cobriran temes com la igualtat de gènere, el bescanvi de deute i altres qüestions centrals de la salut global.

Subscriu-te per estar al dia dels debats que estan redefinint la salut global.

La investigació, publicada a BMJ Global Health, va analitzar dades de 1.122 municipis colombians entre 2008 i 2019. L’equip investigador va combinar informació sobre diferents tipus de violència, com segrestos, desplaçaments forçats, desaparicions o atacs armats, amb dades de vigilància epidemiològica i registres de mortalitat. La informació sobre el conflicte es va obtenir de l’Observatori Nacional de Memòria Històrica, mentre que les dades de morbiditat i mortalitat per tuberculosi provenien del Sistema Nacional de Vigilància en Salut Pública. A partir d’aquests indicadors, l’equip va elaborar un índex que classifica els municipis segons el nivell d’intensitat del conflicte en dos períodes: 2008–2013 i 2014–2019.

Distribució desigual de la càrrega de tuberculosi

L’estudi mostra que la incidència de tuberculosi va variar segons el nivell de conflicte en cada territori. Al llarg de tot el període analitzat, els municipis amb més intensitat de violència van registrar les taxes més altes de casos de TB. Tot i que a escala nacional les notificacions de casos de TB van disminuir un 16% durant el període estudiat, la reducció no va ser homogènia i van persistir importants desigualtats territorials. Pel que fa a la mortalitat, els resultats indiquen que, malgrat una reducció del 9% a tot el país, els municipis més afectats pel conflicte continuaven presentant les taxes més elevades de morts per tuberculosi.

“Les nostres troballes mostren com els conflictes armats poden afectar indirectament la salut. El desplaçament i la migració forçada generen unes condicions de vida caracteritzades per la superpoblació, la mala ventilació i la inestabilitat en l’habitatge, que faciliten la transmissió de la TB i la progressió de la malaltia. Aquests processos interactuen amb condicions que comprometen la funció immunològica, com la inseguretat alimentària, la desnutrició, la infecció per VIH i altres comorbiditats, contribuint a resultats adversos en la TB”, assenyala Salomé Valencia, investigadora predoctoral d’ISGlobal i autora principal de l’estudi.

Diferències entre grups de població

La investigació també va calcular les taxes de tuberculosi tenint en compte l’edat i el sexe, i va trobar diferències significatives entre diferents grups de població. Els menors d’un any van presentar les desigualtats més grans: en els municipis amb més intensitat de conflicte, la probabilitat de tuberculosi en aquest grup de població era un 39% més alta que en els de menor conflicte. Les dones també van presentar desigualtats persistents en la notificació de casos. 

“Els conflictes afecten de manera desproporcionada les dones, els infants i les poblacions històricament marginades. Entre aquestes, les comunitats indígenes afronten algunes de les barreres més severes. Per exemple, a la costa pacífica de Colòmbia, la notificació de casos de tuberculosi entre els grups indígenes va arribar a 192,1 per cada 100.000 habitants, una xifra relacionada principalment amb l’accés limitat als serveis de salut a causa de l’aïllament geogràfic i les interrupcions associades al conflicte”, assenyala Alberto Garcia-Basteiro, professor d’investigació a ISGlobal i autor sènior de l’estudi.

Estratègies de prevenció adaptades a cada territori

Segons l’equip investigador, les desigualtats observades en la càrrega de tuberculosi evidencien la necessitat d’implementar estratègies de control adaptades a les característiques de cada territori. En particular, subratllen la importància d’incorporar enfocaments sensibles als contextos de conflicte dins dels sistemes de vigilància, prevenció i atenció sanitària, amb l’objectiu de reduir les desigualtats i enfortir la resposta de salut pública.

La investigació, a més, proposa un marc analític que pot aplicar-se a altres contextos de conflicte per analitzar les desigualtats en salut. Aquest enfocament podria ajudar a desenvolupar polítiques basades en evidència que redueixin l’impacte dels conflictes prolongats en les malalties infeccioses. 

A l’estudi també han participat investigadors en epidemiologia i salut pública, entre ells Carlos Andrés Castañeda, Juan Camilo Gutiérrez i Karol Cotes, de l’Institut Nacional de Salut i de la Universitat Nacional de Colòmbia, a Bogotá.

Referència 

Valencia-Aguirre, S., Castañeda, CA., Gutiérrez, JC., Cotes, K., Garcia-Basteiro, AL., Armed conflict intensity and inequalities in tuberculosis outcomes in Colombian municipalities, 2008–2019. BMJ Global Health, 2025. Doi: 10.1136/bmjgh-2025-019144

Temps de lectura: 7 minuts

[Aquest post l’han escrit conjuntament Raül Toran i Minerva López, divulgadors científics de la Unitat de Cultura Científica (UCC+i) d’ISGlobal.]

Què tenen en comú una sèrie sobre un activista transgènere, una pel·lícula sobre una mestressa de casa acomodada dels anys 50 o un drama sobre una agent de policia al nord de l’Índia? Més del que sembla. El cinema i les sèries ens permeten veure com les desigualtats s’entrecreuen en la vida de les persones i condicionen les seves oportunitats, el seu benestar i fins i tot la seva salut.

Gènere, origen, classe social, orientació sexual o edat no actuen per separat: es combinen i es reforcen, donant lloc a experiències molt diferents de vulnerabilitat o privilegi

Gènere, origen, classe social, orientació sexual o edat no actuen per separat: es combinen i es reforcen, donant lloc a experiències molt diferents de vulnerabilitat o privilegi. Aquest enfocament, conegut com a interseccionalitat, ens ajuda a entendre precisament com es creuen aquestes desigualtats.

En la recerca científica —i especialment en l’àmbit de la salut global— aquesta mirada és fonamental. Ignorar la intersecció de factors socials pot donar lloc a estudis incomplets i a intervencions que no arriben a qui més ho necessita. Incorporar-la, en canvi, permet avançar cap a una ciència més rigorosa, inclusiva i equitativa.

Des de la Unitat de Cultura Científica i Innovació d’ISGlobal, i en el marc del projecte europeu INCLUDE, proposen una selecció de pel·lícules i sèries que conviden a reflexionar sobre aquestes qüestions des de diferents perspectives.

1. Figures ocultes (Hidden Figures)

Aquesta pel·lícula de 2016 narra la història desconeguda de tres dones científiques afroamericanes, Katherine G. Johnson, Dorothy Vaughan i Mary Jackson, que van treballar a l’agència espacial NASA a principis dels anys seixanta en el projecte de posar en òrbita el primer estatunidenc, John Glenn.

El coneixement científic no és neutral

Constitueix un exemple de com la interseccionalitat permet rellegir la història de la ciència des d’una perspectiva crítica. Mostra com el coneixement científic es produeix en contextos institucionals travessats per jerarquies de gènere i racialització. L’exclusió sistemàtica de dones afroamericanes altament qualificades evidencia com el racisme estructural i el sexisme operen conjuntament per invisibilitzar contribucions científiques clau. Per a la recerca contemporània, aquesta obra convida a qüestionar els criteris de mèrit, autoria i reconeixement, així com a reflexionar sobre com els sistemes científics actuals continuen reproduint desigualtats sota lògiques aparentment objectives.

On veure-la: RTVE, YouTube, Google Play, Apple TV, Rakuten TV i Prime Video.

Fitxa a Filmaffinity

2. Rurangi

Aquesta producció, guardonada amb l’Emmy a la Millor Sèrie Internacional, narra el retorn de Caz Davis a la seva localitat natal, Rurangi. Es tracta d’un poble conservador neozelandès que basa la seva economia en la ramaderia. Caz vol retrobar-se amb el seu pare, a qui no ha vist des d'abans de la seva transició, fa deu anys.

Identitat, territori i arrels indígenes

Reconeguda també en festivals com els de San Francisco, Melbourne i LesGaiCineMad, la sèrie explora les dificultats que enfronta el col·lectiu LGTBIQA+ en sortir de l’armari en entorns rurals. A més, posa el focus en la comunitat maori, mostrant els reptes quotidians que afronta per assolir el respecte cap a la seva llengua, les seves tradicions, la seva cultura i el seu territori.

On veure-la: Filmin.

Fitxa a Filmaffinity.

3. Lluny del cel (Far from Heaven)

Pel·lícula de 2002, ambientada en la dècada de 1950 als Estats Units. Relata la història d’una dona acomodada la vida de la qual, aparentment perfecta, comença a ensorrar-se després d’una crisi matrimonial.

L’opressió silenciosa de les normes socials

Lluny del cel proposa una mirada crítica sobre com les normes socials dominants generen desigualtats en la intersecció de gènere, raça, classe i orientació sexual. La pel·lícula evidencia que l’opressió no només es manifesta mitjançant l’exclusió directa, sinó també a través de la imposició de models de vida considerats “acceptables”, que provoquen silenciament, patiment i vulnerabilitat social.

On veure-la: Movistar Plus+.

Fitxa a Filmaffinity.

4. Moonlight

Aquest film, que es va endur l’Oscar a la millor pel·lícula el 2017, segueix la vida de Chiron, un jove afroamericà gai, des de la seva infància fins a l’edat adulta. Mostra el seu procés de construcció identitària i les seves relacions en un entorn complex a Miami. L’obra aborda, entre d’altres temes, la intersecció entre homosexualitat, racisme i discriminació social als Estats Units.

Sobreviure a la violència, l’estigma i la precarietat

Moonlight ofereix una aproximació íntima a la construcció de la identitat en la intersecció entre racialització, masculinitat, classe social i dissidència sexual. La pel·lícula és especialment rellevant en evidenciar com la violència estructural, l’estigma i la precarietat impacten de manera acumulativa sobre la salut mental i emocional. Convida a pensar en els determinants socials que configuren aquestes experiències.

On veure-la: Filmin, Amazon Video i Apple TV.

Fitxa a Filmaffinity.

5. Secrets d'un crim (Santosh)

Després de la mort del seu marit, Santosh hereta el seu lloc com a agent de policia en una comissaria d’una zona rural de l’Índia. Dirigeix la comissaria la inspectora Sharma. El film va ser candidat a l’Oscar a millor pel·lícula internacional pel Regne Unit el 2024.

Gènere, casta i estructures de poder institucional

Aquesta obra posa en evidència com les desigualtats de gènere es veuen reforçades per la precarietat econòmica i per sistemes jeràrquics profundament arrelats. Per a la recerca científica, resulta especialment pertinent ja que mostra com les institucions —incloses les encarregades de garantir justícia i seguretat— poden reproduir violència i exclusió, un aspecte clau per a estudis sobre governança, ètica i accés equitatiu a drets i serveis.

On veure-la: Filmin.

Fitxa a Filmaffinity.

6. Master

Thriller de 2022 en què dues dones afroamericanes, una professora i una alumna de primer any, comparteixen experiències estranyes en una universitat predominantment blanca de Nova Anglaterra (EUA).

L'hostilitat dels espais suposadament neutres

Master exposa de manera simbòlica i explícita les tensions que travessen els espais acadèmics quan gènere i raça es combinen com a eixos d’exclusió. La pel·lícula qüestiona la suposada neutralitat de l’entorn universitari i revela com el racisme estructural i el sexisme afecten l’experiència d’estudiants i investigadores. La seva contribució al debat científic és clara: convida a revisar críticament les cultures institucionals, els mecanismes d’avaluació i les condicions de producció del coneixement en contextos acadèmics contemporanis.

On veure-la: Amazon Prime.

Fitxa a Filmaffinity.

7. Somni noruec (Norwegian Dream)

La història se centra en Robert, un immigrant polonès que treballa en una fàbrica de peix a Noruega per saldar els deutes materns. Malgrat la duresa del treball, descobreix que sent una atracció per l’Ivar, un company de la planta. Decideix ocultar els seus sentiments perquè tem el rebuig dels seus companys polonesos. Quan esclata una vaga, les lleialtats entre els empleats es posen a prova i es manifesten aspectes com la força del desig, la solidaritat i l’esperança d’una vida millor.

Identitat sexual en contextos migratoris

Aquesta pel·lícula articula migració, classe treballadora, dissidència sexual i pertinença nacional, mostrant com la precarietat laboral i l’estatus migratori condicionen la possibilitat de viure la identitat de forma oberta. Des d’una perspectiva interseccional, l’obra resulta especialment rellevant per a la recerca en salut laboral, salut mental i drets socials, en evidenciar com els determinants estructurals influeixen en el benestar i en les xarxes de suport disponibles per a poblacions migrants.

On veure-la: Filmin.

Fitxa a Filmaffinity.

8. Ciao Bambina

Aquest curtmetratge documental, nominat al Goya 2025 i codirigit per Afioco Gnecco i Carolina Yuste, segueix el canvi de gènere d’en Rafi, qui ha començat la seva transició fa deu mesos. El seu tractament amb la testosterona no està sent fàcil, ja que ningú li va explicar els canvis emocionals que implicava aquest procés. Juntament amb la seva amiga Carolina, que l’ha acompanyat des de l’inici de la seva transició, intentarà reconciliar-se amb el seu jo actual i el seu jo anterior per poder, per fi, banyar-se al mar.

Determinants socials i vivència trans

El curtmetratge aporta una mirada sensible i poc representada sobre els processos emocionals associats a la transició de gènere. En centrar-se en la vivència subjectiva, qüestiona els enfocaments biomèdics reduccionistes que aborden la transició exclusivament des de paràmetres clínics. Des de la interseccionalitat, subratlla la importància d’integrar dimensions psicològiques, socials i relacionals en la recerca i en l’atenció sanitària a persones trans, evitant narratives lineals o simplificades.

On veure-la: Filmin.

Fitxa a Filmaffinity.

9. 20.000 espècies d'abelles (20.000 especies de abejas)

Aquesta pel·lícula, nominada a 15 Premis Goya, va ser un dels grans èxits del cinema espanyol de 2024. Ens descobreix la necessària història de la Cocó, una nena trans a la recerca de la seva identitat. La protagonista va assolir una gran fita en aconseguir l’Os de Plata de la Berlinale amb tan sols 10 anys d’edat.

Entorns de suport i benestar en la infància trans

La pel·lícula ofereix una aproximació delicada a la infància trans, situant la identitat de gènere en relació amb la família, l’entorn rural i les expectatives socials. La seva rellevància per a la comunitat científica rau en com visibilitza els processos propis de la construcció identitària primerenca i la importància dels entorns de suport. La pel·lícula convida a reflexionar sobre infància, gènere i cures, aspectes fonamentals per a la recerca en salut, educació i polítiques públiques.

On veure-la: Movistar + Plus.

Fitxa a Filmaffinity.

10. Carmen y Lola

La Carmen i la Lola són dues joves gitanes. La Carmen està a punt de casar-se. A la Lola, una noia independent que només vol estudiar, el seu pare li insisteix que trobi un bon marit gitano. Un dia, les dues noies coincideixen venent en un mercat. En una cultura on l’homosexualitat és un tabú i les joves estan destinades a casar-se i a tenir fills, aquesta pel·lícula s’endinsa en els reptes que han d’afrontar les dues protagonistes per mantenir la seva relació. El film va guanyar dos premis Goya: a la millor direcció novell (Arantxa Echevarria) i a la millor actriu de repartiment (Carolina Yuste).

Diversitat sexual en contextos culturals específics

Carmen y Lola permet analitzar com la dissidència sexual es viu de manera específica en l’encreuament entre gènere, etnicitat, classe social i tradició cultural. La pel·lícula qüestiona les lectures homogènies del col·lectiu LGTBIQA+ i posa en relleu la necessitat d’enfocaments interseccionals que reconeguin la diversitat interna de les comunitats. Per a la recerca, subratlla la importància d’evitar generalitzacions i d’incorporar metodologies sensibles al context cultural.

On veure-la: Movistar + Plus.

Fitxa a Filmaffinity.

Cap a una ciència que ens vegi a totes i tots

Aquesta selecció demostra que les històries que consumim són, en realitat, miralls de les barreres estructurals que la ciència intenta enderrocar. Des del projecte INCLUDE, en el qual participa ISGlobal, treballem perquè la recerca no deixi ningú enrere, entenent que per millorar la salut global, primer hem de comprendre la complexitat de les vides humanes.

I tu? Afegiries alguna altra pel·lícula a aquesta llista?

La contaminació atmosfèrica suposa un risc important per la salut pública, especialment a les ciutats, on el trànsit és una de les principals fonts. Per aquest motiu, moltes polítiques de qualitat de l’aire es centren en reduir la circulació de vehicles mitjançant restriccions temporals, limitacions durant episodis d’alta contaminació o la creació de zones de baixes emissions.

Les zones de baixes emissions (ZBE) busquen millorar la qualitat de l’aire restringint la circulació dels vehicles més contaminants en determinades àrees urbanes. Actualment existeixen 363 zones d’aquest tipus a Europa i, malgrat el seu ús generalitzat, l’evidència sobre la seva eficàcia encara és limitada, sobretot pel que fa a la reducció de partícules fines. Barcelona va ser la primera ciutat de Catalunya en aplicar una ZBE permanent, l’any 2020. La zona, de 95 km², prohibia circular entre setmana de 07:00 a 20:00 als vehicles dièsel EURO 3 o anteriors i gasolina EURO 2 o anteriors, incloses les motocicletes més antigues.

Com avaluar l’eficàcia de la ZBE en un context marcat per la pandemia

Avaluar l’efecte de la ZBE de Barcelona no va ser senzill, ja que durant el mateix període hi van intervenir altres factors (més enllà de la reducció del trànsit per la ZBE) que van influir en la contaminació. Entre aquests, la renovació progressiva del parc automobilístic, l’impuls de la mobilitat sostenible i la pandèmia de la COVID-19, que va reduir la mobilitat i va afavorir el teletreball. A més, les condicions meteorològiques, com la temperatura o les precipitacions, també influeixen en la concentració de contaminants a l’aire.

Les mesures de contaminació es van realitzar entre 2015 i 2022 a 29 estacions oficials de Catalunya, incloent-hi 11 dins de la ZBE i 18 en zones de control (tant properes com més allunyades), utilitzades com a referència per comparar la contaminació abans i després de la intervenció. Les estacions es van classificar segons la seva proximitat al trànsit, distingint entre estacions de trànsit i estacions de fons.

“Vam utilitzar una tècnica innovadora, el mètode estadístic SC-PI, que permet construir una versió simulada de la zona sense la ZBE, per comparar què hauria passat si la mesura no s’hagués aplicat. Aquesta ‘zona fictícia’ serveix com a referència per estimar quins nivells de NO₂, PM₁₀ i PM_2,5 s’haurien registrat sense la mesura i comparar-los amb els valors reals”, explica Vanessa N. dos Santos, investigadora predoctoral d’ISGlobal i de la UPF i primera autora de l’estudi. El model també controlava factors externs que podien alterar els resultats, com els canvis d’activitat durant la pandèmia, noves regulacions internacionals o la meteorologia, amb l’objectiu d’aïllar al màxim l’efecte real de la ZBE.

Una reducció del 15,8% en els nivells de NO₂

A l’estudi, la introducció de la ZBE es va associar amb una disminució de fins a 7,6 µg/m³ de NO₂ a les estacions de trànsit, cosa que equival a una reducció del 15,8%. En canvi, les reduccions atribuïbles a la ZBE en PM₁₀ i PM_2,5 van ser petites (al voltant d’1 µg/m³) i deixaven de ser significatives amb alguns mètodes d’anàlisi. Això podria explicar-se perquè una part important de les partícules en suspensió no s’emet directament pels vehicles, sinó que es forma a l’atmosfera a partir de gasos contaminants procedents de diverses fonts, incloent-hi una contribució de fonts naturals. Aquest anomenat origen secundari, sumat a l’aportació natural, fa que les partícules siguin més difícils de reduir amb mesures locals com la ZBE.

“Els nostres resultats suggereixen que la ZBE de l’àrea metropolitana de Barcelona és una eina eficaç per mitigar la contaminació atmosfèrica, tot i que els seus efectes depenen del tipus de contaminant”, explica Xavier Basagaña, investigador d’ISGlobal i coordinador de l’estudi. “Tot i que va reduir clarament el NO₂, el seu impacte sobre les partícules en suspensió va ser limitat. Per assolir els nivells recomanats per l’OMS el 2021, probablement caldran mesures addicionals, com reduir encara més el trànsit o actuar sobre altres fonts d’emissions, incloses les agrícoles”, assenyala.

Referència

dos Santos, V. N., Font-Ribera, L., Rico, M., Massagué, J., Nebra, N., Pérez, E., Gómez-Gutiérrez, A., Rivas, I., Querol, X., & Basagaña, X. (2026). Effectiveness of a low emission zone in improving air quality in Barcelona. Atmospheric Environment: X, 29(100428), 100428. https://doi.org/10.1016/j.aeaoa.2026.100428

Alertes sobre la credibilitat de la ciència

La primera ponència magistral va anar a càrrec de John P. A. Ioannidis, professor de Medicina i d’Epidemiologia i Salut Pública de la Universitat de Stanford, que va oferir una visió incisiva sobre les amenaces actuals a la literatura científica. Sota el títol "Why even more research findings are false or not even false", Ioannidis va advertir sobre un sistema de publicació distorsionat per incentius que premien la quantitat per damunt de la qualitat.

“El sistema ofereix ara oportunitats sense precedents per produir enormes quantitats d’articles”, va assenyalar, advertint que aquesta dinàmica pot comprometre la qualitat i la credibilitat de l’evidència científica. També va alertar sobre riscos com la pressió per publicar, l’augment de les revistes depredadores, la proliferació de "fàbriques d’articles" (paper mills) i la manca de transparència en l’ús de la intel·ligència artificial.

Ioannidis va fer una crida a reforçar la reproducibilitat i la transparència, instant la comunitat científica a centrar-se en l’impacte real de la seva feina en lloc de limitar-se a acumular factors d’impacte. “El problema més preocupant és quan la ciència esdevé irrellevant, desconnectada d’on es prenen les decisions”, va advertir.

John P. A. Ioannidis i Judit Vall van oferir dues ponències magistrals al Scientific Retreat 2026 d’ISGlobal.

La bretxa de gènere persisteix en la salut i la recerca

Per la seva banda, Judit Vall Castelló, professora d’Economia Aplicada de la Universitat de Barcelona i presidenta de la Societat Catalana d’Economia (IEC), va abordar les desigualtats en salut associades al gènere. A través de la seva ponència "Inequality in women’s health", va evidenciar que, malgrat que les dones viuen més anys, ho fan en pitjor estat de salut i afronten més dificultats en l’accés a diagnòstics adequats a causa de múltiples bretxes sistèmiques.

Entre els factors clau, va destacar la manca de finançament crònic en patologies que afecten majoritàriament les dones i el biaix de gènere en el diagnòstic mèdic, que comença fins i tot en les etapes de formació mèdica. També va subratllar l’impacte de la maternitat i la menopausa tant en la salut mental com en la trajectòria laboral de les dones.

La investigadora també va assenyalar importants dèficits estructurals en la mateixa recerca científica, com la manca de dades desagregades per sexe o l’infrafinançament d’estudis centrats en la salut de les dones. En aquest sentit, va recordar que “el 50% dels estudis publicats no reporten resultats diferenciats per sexe”, fet que limita la comprensió d’aquestes desigualtats.

Reptes estructurals i noves generacions

Més enllà de les conferències principals, la trobada va donar veu a investigadors i investigadores en etapes inicials de la seva carrera, que van debatre sobre els desafiaments actuals de la recerca. Entre aquests, la sostenibilitat de les carreres científiques, les condicions laborals i la necessitat de reforçar el valor del personal investigador jove dins del sistema científic.

També es va abordar el paper de la intel·ligència artificial en la recerca, amb visions que oscil·laven entre el potencial d’aquestes eines per millorar la pràctica científica i la preocupació pel seu possible impacte en l’ocupació i en la qualitat de la recerca.

Al llarg de més de quaranta flash talks i diverses taules rodones, la trobada científica va evidenciar, un cop més, l’amplitud i la diversitat de la recerca que es duu a terme a ISGlobal, així com la seva vocació d’impacte en la salut global. En les seves paraules de cloenda, Quique Bassat va subratllar la importància d’abordar els reptes identificats durant la jornada i de mantenir el compromís amb una recerca de qualitat i amb impacte real.

Quaranta flash talks i diverses taules rodones van evidenciar l’amplitud i la diversitat de la nostra recerca.