Articles destacats
Virginia Rodríguez Bartolomé
Coordinadora d'Incidència Política a ISGlobal
Març de 2026
La Organització Mundial de la Salut (OMS) ocupa una posició singular en l’arquitectura de la salut global. Com a agència especialitzada del sistema de Nacions Unides, amb mandat constitucional per actuar com a autoritat directiva i coordinadora en assumptes de salut internacional, l’OMS ha estat durant dècades el node normatiu, tècnic i polític al voltant del qual s’ha estructurat la governança sanitària global. Tanmateix, l’actual context de reconfiguració de l’ordre mundial, marcat per tensions geopolítiques creixents, fragmentació institucional, transició cap a un món multipolar i pressió sobre el multilateralisme, planteja interrogants substantius sobre el seu paper, capacitat d’adaptació i legitimitat futura.
Des de la seva creació el 1948, l’OMS ha desenvolupat tres funcions centrals dins de l’ecosistema global de salut:
- Funció normativa i reguladora: elaboració d’estàndards tècnics, directrius clíniques i marcs reguladors internacionals. L’exemple paradigmàtic és el Reglament Sanitari Internacional (RSI), instrument jurídicament vinculant que estructura la notificació i gestió d’emergències de salut pública d’importància internacional.
- Funció de coordinació en emergències sanitàries: lideratge tècnic i operatiu davant crisis sanitàries transfrontereres, com va passar amb la declaració de pandèmia per la COVID-19 o amb brots d’ebola i mpox.
- Funció de suport tècnic i enfortiment dels sistemes de salut: assistència als Estats Membres per al disseny de polítiques públiques, cobertura sanitària universal, vigilància epidemiològica i desenvolupament de capacitats.
No obstant això, l’ecosistema de salut global s’ha transformat profundament des dels anys noranta. L’emergència d’actors multilaterals que han mobilitzat una quantitat sense precedents de recursos per al compliment de mandats específics ha donat lloc a una arquitectura més policèntrica i fragmentada des del punt de vista financer.
L’impacte de la pandèmia de COVID-19 en visibilitzar les capacitats reals de resposta davant emergències va posar de manifest debilitats importants. A més, el context geopolític actual, en què la salut global s’ha convertit en un element clau de la seguretat nacional i global, amb la sortida dels Estats Units de l’OMS, la situa en una cruïlla existencial des de la qual abordar la seva reforma.
Quines reflexions haurien d’inspirar aquesta reforma? A continuació, es presenten algunes de les preguntes fonamentals.
1. Com descriu i prioritza l'OMS el seu rol?
El Catorzè Programa General de Treball (GPW 14) per al període 2025–2028 sorgeix com el full de ruta estratègic per recuperar el progrés cap als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) en un entorn marcat per crisis climàtiques i conflictes. Aquesta estratègia es fonamenta en una missió triple: promoure, proporcionar i protegir la salut i el benestar de totes les persones, sense deixar ningú enrere.
L’objectiu central de l’OMS per als pròxims quatre anys és salvar 40 milions de vides mitjançant l’execució de sis objectius estratègics que responen a les crisis contemporànies.
- En primer lloc, l’organització busca promoure la salut abordant les causes arrel de les malalties, amb especial èmfasi en el canvi climàtic, identificat com la major amenaça sanitària del segle XXI.
- En segon lloc, es prioritza proporcionar salut mitjançant una reorientació radical dels sistemes cap a l’Atenció Primària de Salut (APS), un model capaç de cobrir fins al 90 % de les intervencions essencials.
- Finalment, l’OMS busca protegir la salut mitjançant el reforç de la preparació i la resposta davant emergències, integrant les lliçons de la pandèmia de la COVID-19 per salvaguardar 7.000 milions de persones davant riscos sanitaris.
2. Amb quins recursos compta l'OMS per exercir aquest paper?
La reforma de l’arquitectura sanitària és inseparable d’una reforma financera. Actualment, la dependència de contribucions voluntàries “etiquetades” (80 % del pressupost) limita l’agilitat estratègica de l’OMS. El Caso de Inversión 2025–2028 destaca que l’OMS requereix un pressupost base de 11.100 milions de dòlars, dels quals 7.100 milions s’han de recaptar mitjançant una ronda d’inversió innovadora.
Invertir en l’OMS no és només un imperatiu ètic, sinó també una decisió econòmica eficient: cada dòlar invertit genera un retorn de 35 dòlars en beneficis econòmics i socials. L’objectiu és avançar cap a un model en què les contribucions assenyalades (quotes obligatòries) cobreixin el 50 % del pressupost base per a l’any 2030, assegurant una organització més independent i resilient.
3. Quins desafiaments cal respondre des de l'OMS?
L’arquitectura sanitària del segle XXI exigeix noves eines de governança i tecnologia. L’OMS lidera actualment la posada en marxa de l’acord sobre pandèmies i la implementació de les esmenes al Reglament Sanitari Internacional (RSI), amb l’objectiu d’establir un marc jurídic que equilibri la sobirania nacional amb la necessitat d’una cooperació internacional robusta i equitativa.
Més enllà de la resposta a emergències de salut pública internacionals, l’OMS ha de liderar altres aspectes fonamentals de l’agenda de la salut global, com la crisi climàtica o la manca d’equitat en l’accés al dret a la salut, especialment en el cas de les dones, en un context de regressió en la garantia dels seus drets sexuals i reproductius.
Finalment, l’organització es posiciona com a garant ètic en l’expansió de la salut digital i la intel·ligència artificial, promovent estàndards d’interoperabilitat i sobirania de dades que evitin noves bretxes de desigualtat.
4. Quines alternatives es plantegen en aquest debat?
Existeix un debat crític sobre el paper futur de l’organització dins de l’ecosistema global. Alguns analistes del Center for Global Development proposen una “OMS lean” (esvelta), argumentant que l’organització hauria d’abandonar l’assistència tècnica directa als països per centrar-se exclusivament en el seu avantatge comparatiu: el lideratge global, la seguretat sanitària i la producció de béns públics globals per a la salut. Sota aquesta visió de reforma, les oficines de país es reduirien a funcions d’enllaç, traslladant l’execució operativa a actors locals o regionals.
No obstant això, la visió oficial de l’OMS i de diversos experts defensa que una presència sòlida als països és essencial per a la legitimitat normativa, ja que permet que els estàndards globals es nodreixin del context local i es tradueixin en impacte real. La reforma de l’arquitectura global que proposa l’OMS no busca el replegament, sinó un lideratge sistèmic que alineï actors com Gavi, el Fons Mundial i els bancs multilaterals de desenvolupament sota prioritats nacionals, que haurien de marcar l’agenda coordinada per l’organització.
5. Perspectives futures
En síntesi, l’OMS es troba en un punt d’inflexió històric. La transició cap a un ordre internacional més fragmentat i competitiu qüestiona els fonaments del multilateralisme clàssic sobre els quals es va construir la seva autoritat. Al mateix temps, la interdependència sanitària global és més evident que mai.
El seu paper futur dependrà de diversos factors: una reforma sostenible del seu finançament, l’enfortiment del marc jurídic internacional, la millora de les capacitats operatives davant emergències, una articulació efectiva amb nous actors i la capacitat de defensar principis d’equitat i solidaritat en un entorn políticament polaritzat.
Lluny de perdre rellevància, l’OMS pot consolidar-se com una plataforma indispensable per a la provisió de béns públics globals en salut. No obstant això, això requerirà voluntat política dels Estats Membres per dotar-la de recursos, mandat i suport suficients. En un ecosistema en reestructuració, la pregunta és en quines condicions institucionals i geopolítiques podrà l’OMS exercir un lideratge efectiu i legítim en la governança sanitària del segle XXI.
