Articles destacats
Virginia Rodríguez Bartolomé
Coordinadora d’Incidència Política a ISGlobal
Març de 2026
La salut global ja no es pot entendre com un camp eminentment acadèmic o de desenvolupament, delimitat per indicadors epidemiològics, consensos científics relativament estables o projectes de cooperació en el sector salut. S’ha convertit en un espai de disputa estratègica on conflueixen interessos de seguretat, rivalitats geopolítiques, tensions comercials i debats normatius d’alta intensitat. Lluny d’inaugurar una etapa de cooperació reforçada, la sortida progressiva de la crisi aguda de la COVID-19 ha coincidit amb una acceleració de dinàmiques centrífugues que estan reconfigurant l’ordre internacional i, amb ell, l’ecosistema de la governança sanitària.
Ens trobem davant d’una “policrisi” en què conflueixen conflictes armats, la intensificació de la competència entre grans potències, l’emergència climàtica, la pressió migratòria, el deteriorament fiscal de nombrosos estats i l’erosió del consens al voltant del multilateralisme i l’ordre internacional de la segona meitat del segle XX. Mentrestant, els països de renda baixa afronten els efectes directes d’una crisi de finançament que posa en risc la sostenibilitat de sistemes de salut altament dependents de l’ajuda exterior.
En aquest context, la salut ha passat de ser concebuda principalment com un bé públic global a esdevenir una eina d’influència, un element de seguretat nacional i una variable de negociació en aliances estratègiques. El resultat és un entorn més fragmentat, transaccional i menys previsible.
1. Erosió del multilateralisme i debilitament del consens normatiu
Durant dècades, el sistema de normes i institucions multilaterals ha proporcionat un marc relativament estable per a la cooperació sanitària, basat en principis com l’equitat, els drets humans i la solidaritat internacional. Instruments com l’Agenda 2030 per al Desenvolupament Sostenible han funcionat com a full de ruta compartit, integrant la salut en una visió àmplia de desenvolupament inclusiu.
Tanmateix, aquest consens normatiu travessa un període de desgast accelerat. La polarització ideològica ha impactat directament en àmbits sensibles com la salut sexual i reproductiva, la igualtat de gènere o l’educació integral en salut. Els debats tècnics han adquirit una càrrega política creixent, dificultant acords en fòrums multilaterals i alentint avenços que abans semblaven consolidats.
En aquest escenari, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) intenta sostenir la seva autoritat reguladora i el seu rol coordinador sota una pressió política constant i amb un model de finançament estructuralment fràgil. Tot i que els estats reconeixen formalment la seva centralitat, en la pràctica el lideratge operatiu i financer s’ha desplaçat cap a fons verticals, aliances publicoprivades i mecanismes regionals que operen amb agendes i prioritats pròpies.
Actors com Gavi, l’Aliança per a les Vacunes, o el Fons Mundial de lluita contra la sida, la tuberculosi i la malària han demostrat capacitat de mobilització de recursos i resultats concrets que han permès una reducció sense precedents de la mortalitat materna i infantil, o la provocada pel VIH o la malària. No obstant això, la seva proliferació ha contribuït a una arquitectura fragmentada en què la coherència sistèmica depèn de mecanismes de coordinació que no sempre són robustos.(1) La conseqüència és un ecosistema en què múltiples centres de decisió conviuen sense una direcció estratègica unificada, dificultant respostes integrals davant reptes interconnectats com el canvi climàtic, les resistències antimicrobianes o les crisis humanitàries prolongades.
(1) Rodríguez V, Aguilar C, Corkal A, Fraga A, Mascareñas M, Fanjul G i GarcíaVaz C. Com contribueixen les iniciatives globals de salut al reforç dels sistemes de salut? Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal). Document d’Anàlisi d’ISGlobal. Juny de 2025.
2. Competència de models: replegament dels Estats Units i projecció estratègica de la Xina
La arquitectura sanitaria internacional refleja hoy con nitidez la rivalidad entre visiones divergentes del poder global. La política exterior estadounidense en los últimos años ha oscilado entre el compromiso multilateral y tendencias de repliegue y búsqueda de su propio interés nacional asociadas al enfoque “America First”.(2,3) La mera amenaza de desvinculación de la OMS y los recortes o incertidumbres en torno a la financiación canalizada a través de USAID enviaron señales de volatilidad que erosionaron la previsibilidad del sistema.(4)
Programas emblemáticos como PEPFAR, que durante dos décadas ha sido pilar en la lucha contra el VIH, han quedado expuestos a debates políticos domésticos que trascienden el ámbito sanitario. Esta volatilidad afecta a países altamente dependientes de financiación externa para sostener intervenciones críticas contra el VIH (5), la tuberculosis o la malaria (6), generando riesgos de retroceso en avances acumulados.
En paralelo, China ha desplegado una diplomacia sanitaria integrada en su estrategia geoeconómica más amplia. A través de la denominada Ruta de la Seda de la Salud,(7) vinculada a la Iniciativa de la Franja y la Ruta,(8) Pekín ha suministrado equipamiento médico, vacunas e infraestructura hospitalaria en múltiples regiones. Este modelo se presenta como pragmático y respetuoso de la soberanía nacional, al no incorporar condicionalidades explícitas de gobernanza.(9,10)
Sin embargo, la lógica subyacente es eminentemente transaccional. La provisión de infraestructuras y suministros puede generar dependencias financieras o tecnológicas, y no siempre se integra en estrategias nacionales de fortalecimiento de sistemas de salud a largo plazo.(11) La competencia entre estos modelos, uno con tradición normativa pero sujeto a vaivenes políticos internos, otro más instrumental y geoeconómico, introduce tensiones adicionales en la gobernanza sanitaria global.
(2) Collinson E et al. US Congress Says Yes to Foreign Aid—Now Comes the Hard Part. Center for Global Development. 16 de enero de 2026.
(3) Cullinan K. US Ties Global Health Aid to Data Sharing on Pathogens – Undermining WHO Talks. Health Policy Watch. 7 de noviembre de 2025.
(4) Jennings S, García-Vaz C, Diago-Navarro E, Innocenti L and Fanjul G. Trump’s Earthquake and its Aftershocks: How the Implosion of the Global Health System Increases Inequality, Weakens Global Governance and Threatens Us All. Barcelona Institute for Global Health (ISGlobal). Policy Paper. July 2025.
(5) Agúndez L, Rodríguez V, García-Vaz C, Marín C y Fanjul G. Décadas de progreso en una encrucijada: cómo los recortes y la inacción amenazan la lucha contra el VIH. Instituto de Salud Global de Barcelona (ISGlobal). Serie: Enfermedades infecciosas. Noviembre de 2025.
(6) García-Marín C, Rodríguez V, García-Vaz C y Fanjul G. Una década de estancamiento: reforzar el compromiso para no retroceder en la lucha contra la malaria. Instituto de Salud Global de Barcelona (ISGlobal). Serie: Enfermedades infecciosas. Noviembre de 2025.
(7) Ren M. Global health and the Belt and Road Initiative. Global Health Journal. Vol. 2, Núm. 4. 24 de septiembre de 2019.
(8) Lo C and van de Pas R. China’s Global Health Diplomacy: Possibilities and limitations for cooperation. China Knowledge Network (CKN) / Universidad de Maastricht. Julio de 2023.
(9) Rudolf M. China's global health diplomacy: revisiting Beijing's pre- and post-COVID-19 outreach efforts. Friedrich-Ebert-Stiftung. Serie: Peace and Security. Octubre de 2022.
(10) Think Global Health. China's Foreign Policy and Global Health Leadership. Council on Foreign Relations. 2024.
(11) Husain L and Sullivan R. Escaping the Kindleberger Trap: What Role for China in Reshaping Global Health for a Low-Cooperation World?. Center For Global Development. 9 de abril de 2025.
3. La Unió Europea: lideratge normatiu sota pressió estratègica
La Unió Europea ha intentat posicionar-se com a actor normatiu en aquest context, impulsant una Estratègia Europea de Salut Global que combina seguretat sanitària, enfortiment dels sistemes i promoció del dret a la salut. La construcció de la “Unió Europea de la Salut” després de la pandèmia va reforçar els instruments de preparació i coordinació interna, i va projectar una imatge de compromís amb les regles multilaterals.
No obstant això, aquesta ambició es troba amb limitacions estructurals. L’agenda d’autonomia estratègica, impulsada per la guerra a Ucraïna i la creixent rivalitat geopolítica, prioritza la resiliència industrial, la seguretat energètica i la defensa.(12,13) En aquest gir, la salut global corre el risc de quedar subordinada a consideracions de competitivitat o control de fronteres.
A més, diversos donants europeus tradicionals han reduït la seva Ajuda Oficial al Desenvolupament, reorientant recursos cap a la defensa i la resposta interna a la crisi energètica. Aquesta contracció no respon necessàriament a un rebuig ideològic del multilateralisme, sinó a restriccions fiscals i prioritats de seguretat.(14) Tanmateix, el seu efecte pràctic és l’afebliment del bloc que històricament ha defensat la salut sota una lògica de justícia social i solidaritat organitzada.
(12) Draghi M. "The future of European competitiveness: A competitiveness strategy for Europe", setembre de 2024.
(13) Letta E. "Much more than a market: Speed, Security, Solidarity - Empowering the Single Market to deliver a sustainable future and prosperity for all EU Citizens", abril de 2024.
(14) Olivié I. El final de l’ajuda al desenvolupament? Real Instituto Elcano. ARI 48/2025. 27 de març de 2025.
4. Sud Global: cap a una agenda amb capacitat pròpia d’acció
L’Amèrica Llatina, després d’haver estat una de les regions més colpejades per la COVID-19, emergeix avui com a laboratori de debats sobre autonomia i sobirania sanitària. L’experiència de la diplomàcia de les vacunes va evidenciar tant la vulnerabilitat estructural com la capacitat d’articulació regional en moments crítics.
La regió reclama transitar d’un model de dependència cap a un altre amb més capacitat normativa, productiva i tecnològica pròpia, reduint l’exposició a interrupcions de les cadenes de subministrament i a dinàmiques d’acaparament per part d’economies avançades. Aquesta demanda és compartida per nombrosos països d’Àfrica i Àsia, que qüestionen la lògica assistencialista i la proliferació de projectes fragmentats impulsats per donants externs.
A l’Àfrica, el debat sobre la sobirania sanitària adquireix una dimensió especialment estratègica.(15,16) Sistemes de salut històricament finançats en gran mesura mitjançant ajuda oficial al desenvolupament afronten avui l’impacte directe de les retallades i la reorientació dels fluxos de cooperació. Aquesta contracció no només tensiona la sostenibilitat de programes essencials, des del VIH i la malària fins a la immunització, sinó que també posa en evidència la vulnerabilitat estructural derivada de models excessivament dependents del finançament extern i d’arquitectures verticals poc integrades en els sistemes nacionals.
Alhora, els Estats africans, articulats a través de la Unió Africana, han intensificat la seva reivindicació de més veu i capacitat de decisió en la governança sanitària global. Iniciatives continentals orientades a la sostenibilitat financera dels seus sistemes de salut, la producció local de vacunes, la coordinació reguladora i la negociació conjunta amb socis internacionals reflecteixen una estratègia de reposicionament geopolític.(17,18,19) Més que receptors passius d’assistència, els països africans busquen redefinir les relacions amb el Nord global i els donants tradicionals sobre la base de corresponsabilitat, transferència tecnològica i alineament amb prioritats nacionals i regionals.(20,21)
El Sud Global exigeix que la cooperació internacional s’alineï amb els plans nacionals de salut, reforçant infraestructures públiques i capacitats institucionals, en lloc d’imposar agendes a curt termini. La coherència, la previsibilitat i l’apropiació nacional s’han convertit en condicions centrals per a una cooperació en què les relacions tradicionals entre donants i receptors es reequilibrin.
(15) Amref Health Africa. Africa’s Pathway to Health Sovereignty. CNBC Africa. 24 de setembre de 2025.
(16) Pate M A. Building Africa’s Health Sovereignty: From Dependence to Partnership. Health Policy Watch. 11 de novembre de 2025
(17) Africa CDC. "Africa’s Health Financing in a New Era: Safeguarding Africa’s Health", abril de 2025.
(18) Africa CDC. "Financing Africa’s Health Security and Sovereignty: A Health Financing Reform Handbook for African Union Member States", 10 de gener de 2026.
(19) Africa CDC. "The Durban Promise: Moving Toward Self-Reliance to Achieve Universal Health Coverage and Health Security in Africa", 25 d’octubre de 2025.
(20) Presidència de la República de Ghana. "STATEMENT: African Health Sovereignty in A Reimagined Global Health Governance Architecture", 3 d’agost de 2025.
(21) Cullinan K. African Countries Affirm Support for Multilateral Pandemic Agreement Amid Pressure to Make Bilateral Deals with US. Health Policy Watch. 11 de novembre de 2025.
5. Debats i reformes en l’ecosistema global: l’equitat com a criteri rector
La reforma de l’arquitectura sanitària internacional no és un exercici merament tècnic. Implica redefinir prioritats, redistribuir poder i clarificar responsabilitats en un entorn de recursos escassos i demandes creixents. Aquests són els principals debats a abordar en aquest procés.
- Finançament dels sistemes nacionals i complementarietat de l’ajuda internacional
- Governança i redistribució del poder de decisió
- De la seguretat nacional a la seguretat humana global
- Sobirania sanitària i autonomia estratègica
- El vincle salut-clima com a eix estructural
- Igualtat de gènere, drets i salut en un context de regressió normativa
6. Espanya davant la reconfiguració global: coherència i valors
En un escenari internacional marcat per la contracció de les aportacions financeres, el replegament d’alguns donants tradicionals i el qüestionament dels marcs multilaterals, Espanya ha optat per assumir un paper proactiu en la defensa i renovació de la salut global. Lluny d’una posició reactiva, el país ha consolidat una trajectòria de compromís sostingut amb els seus socis, articulant una política exterior que situa la salut com a vector estratègic de cooperació, estabilitat i projecció internacional. L’Estratègia Espanyola de Salut Global 2025-2030 s’inscriu en aquesta lògica, reafirmant un enfocament basat en drets, equitat i enfortiment estructural dels sistemes sanitaris.
En intensificar la seva implicació a l’Organització Mundial de la Salut, a Gavi, l’Aliança per a les Vacunes, i al Fons Mundial de lluita contra la Sida, la Tuberculosi i la Malària, Espanya no només incrementa la seva contribució financera en un moment crític, sinó que envia un senyal polític clar de suport al multilateralisme sanitari. Aquesta aposta es produeix en un context en què altres actors redueixen compromisos o prioritzen enfocaments estrictament nacionals, fet que reforça la posició d’Espanya com a soci fiable i previsible.
Aquest lideratge es construeix sobre la coherència entre discurs i pràctica: defensa de l’equitat en l’accés a tecnologies sanitàries, suport a l’enfortiment dels sistemes públics i promoció d’aliances horitzontals amb Amèrica Llatina i Àfrica. En aquest marc, Espanya actua com a node d’articulació entre regions, contribuint a reduir bretxes i a sostenir espais de governança inclusiva.
El lideratge basat en valors no es contraposa a la defensa d’interessos nacionals; els integra en una concepció interdependent de la seguretat i el desenvolupament. En un entorn globalitzat, la resiliència del propi sistema sanitari depèn de la solidesa dels sistemes més vulnerables. Apostar per la salut global és, per tant, una inversió estratègica en estabilitat, legitimitat internacional i benestar compartit.
