Gasto público en salud en la agenda post-2015: piénsenselo dos veces

Despesa pública en salut en l'agenda post-2015: pensin-li-ho dues vegades

02.10.2013

Sembla que la idea que la Cobertura Universal de Salut (CUS) sigui un dels objectius-paraigües de l'agenda post-2015 guanya cada dia més adeptes, malgrat les seves limitacions conceptuals i empíriques.

Ara bé, una vegada ens hem posat d'acord en què volem falta fer-ho en quant toca pagar a cada qui. Un grup d'experts establert per Nacions Unides acaba de difondre la seva proposta, i als països d'alts ingressos ens tocaria dedicar un mínim del 5% del nostre PIB a despesa pública en salut, a més d'aportar un 0,1% a l'ajuda internacional en el mateix camp.

A Espanya la despesa pública en salut ha disminuït ostensiblement en un curt espai de temps però encara en 2011, últim any pel qual disposem de dades, se situava en el 6,8% del PIB, un percentatge que supera en res menys que 18.000 milions d'euros aquest mínim que proposen els nostres experts internacionals. Així que els qui creuen que el sistema públic espanyol de salut conté massa greix i aposten per descremar-ho poden ara blandir les dades endossades per aquests prestigiosos defensors de la reducció de les inequidats per l'expeditiu mètode d'igualar cap avall. Això sí: al mateix temps, i si ens atinguéssim a la literalitat del text, com a part alíquota estaríem obligats a aportar almenys 1.000 milions anuals a la cooperació internacional en salut, la qual cosa no sembla fàcil d'explicar als nostres soferts conciutadans.

No és l'únic element sorprenent d'aquesta proposta. Atès que la mitjana de despesa pública en salut dels països de l'OCDE està en el 6%, fixar un mínim del 5% tindria la seva lògica si la desviació típica fos àmplia. No és el cas: dels 34 membres del club dels més rics, només set (Corea del Sud, Mèxic, Turquia, Xile, Estònia, Polònia i Israel; aquests tres últims per unes poques desenes) estan per sota del màgic llindar del 5%. És a dir, que és amb prou feines el 20% el nombre de països d'alts ingressos que haurien d'esforçar-se a incrementar la seva despesa pública en salut.

La pregunta és: quin sentit té establir un objectiu d'inversió pública mínima en salut a partir de 2015 quan el 80% dels qui haurien de complir-ho ja ho fa ara? Esperem que els autors de la proposta, encara subjecta a discussió pública, recapacitin i marquin noves metes percentuals. En cas contrari, és previsible que compti amb poques simpaties entre les societats contribuents a la solidaritat internacional.