Publicador de continguts

Anàlisi i Desenvolupament Global

Xavier Prats: “Quan es tracta d'unir esforços per resoldre problemes cada vegada més grans, hi ha un marge ampli per a accions europees”

Després de reunir-se amb representants de ISGlobal, entrevistem el director general de Salut i Seguretat Alimentària de la Comissió Europea

25.01.2017

El passat 19 de gener, el director general de Salut i Seguretat Alimentària de la Comissió Europea, Xavier Prats, va visitar ISGlobal i es va reunir amb directius i investigadors de la institució. Durant la trobada, que organitzava el departament d'Anàlisi i Desenvolupament Global, el comissionat europeu va compartir experiències i resultats sobre qüestions d'interès mutu. La contribució d’ISGlobal en futures accions europees per combatre la resistència antimicrobiana va ser un dels punts prioritaris en l’agenda, però se’n van tractar d’altres, com les Xarxes de Referència Europees, gènere i salut, i migració i salut. Prats també va expressar el seu interès pel model de governança privat-públic d’ISGlobal, que considera un exemple innovador de col·laboració acadèmica, universitària i filantròpica que es pot expandir per Europa.

En finalitzar la reunió, va concedir-nos uns minuts per a fer-li la següent entrevista.

Quin és l'estat de salut dels ciutadans europeus, i quina és la tendència en un futur?

La salut dels ciutadans europeus està millor que mai. Alexandre el Gran, Juli Cèsar, Karl Marx, Humboldt... van tenir tots una esperança de vida de 35 a 40 anys, la qual va començar a augmentar a l’inici del segle passat. Hi ha hagut una gran millora en esperança de vida, i sobretot en esperança de vida saludable. Avui, en la majoria de països europeus, quan fas els 65 anys encara tens 12 anys de vida saludable per davant. Un altre exemple: avui les probabilitats de sobreviure a un atac al cor han augmentat un 40%, respecte fa quinze anys. La medicina ha assolit fites fantàstiques i pot aconseguir-ne encara més en el futur.

Però viure més temps comporta reptes més grans, sobretot si considerem la salut en termes de desigualtat. Les diferències en l’àmbit de la salut associades al nivell educatiu, l’ocupació, el lloc de residència... són considerables. Per això, no només hem de fer progressos per mantenir la salut d'una població que envelleix, sinó que també cal reduir les desigualtats en qüestions de salut.

Aquestes desigualtats estan augmentant o bé disminueixen?

En termes absoluts, la salut dels ciutadans ha millorat. No obstant això, les desigualtats han augmentat. La tecnologia es cara i pot generar una desigualtat més gran, però també ofereix l'oportunitat de millorar l'assistència sanitària, i aquí tenim el repte. Hem d'assegurar-nos que l'assistència sanitària se centri més en els pacients i en resultats, abans que en procediments, que és el que generalment es mesura en el camp de l'assistència sanitària. Estem acostumats a què els metges preguntin als pacients “què és el que li passa?”, quan la veritable pregunta és “què és el que li importa?” En això hem de treballar.

Algun exemple concret d’accions Europees en salut que hagin estat exitoses?

El millor exemple és el que hem fet amb les Xarxes Europees de Referència. Tenim una sèrie de malalties rares i complexes a Europa que afecten a gairebé 30 milions de ciutadans. Cap hospital, país o disciplina és capaç de fer front a aquestes malalties per si mateixa, de manera que les accions a nivell europeu hi aporten un gran valor afegit. Ha comportat deu anys però, el desembre passat, la UE va aprovar 24 Xarxes de Referència Europees que connecten diferents hospitals, pacients i institucions per contribuir a lluitar contra aquestes malalties rares.

Al meu parer, aquest és l’exemple perfecte de què, en certes àrees, Europa pot fer-hi molt. No tant en altres àrees, per exemple la UE no té el dret ni la legitimitat per dir als països com han d’organitzar els seus sistemes de salut; això depèn de valors que no han de ser dictats per les institucions europees. Però quan es tracta de fomentar sinergies i unir esforços per resoldre problemes cada vegada més grans, hi ha molt marge d'acció.

Quines lliçons hem après de les últimes epidèmies d'ebola i zika?

La primera lliçó, que resultarà molt familiar a ISGlobal, és que la salut i les epidèmies són globals. Un cop finalitza una crisi, tendim a oblidar-la. L'ebola i el zika són recordatoris de què no estem sols, de què no podem posar fronteres o murs, i de què necessitem afrontar plegats els reptes globals. Això no només és una lliçó de polítiques de salut, sinó també d'ètica.

Però hi ha una altra lliçó. La crisi d'ebola va evidenciar que els nostres sistemes de salut, les autoritats en salut pública i les nostres societats estaven mal preparats per a una crisi d'aquesta magnitud. Haig de dir que des de llavors s'han fet molts esforços per coordinar les situacions, compartir informació a temps entre diferents països i actors, i espero que en la propera crisi puguem dir que hem après la lliçó.

Quins són els principals reptes en salut pública a Europa en els propers anys?

El repte més important és el de tractar amb una societat que envelleix. Està bé que la gent visqui més temps i millor, però això comporta complicacions. La multimorbiditat i les malalties cròniques adquireixen més importància, i necessitem adaptar les competències del personal, no només dels metges però també de les infermeres i dels cuidadors. Necessitem adaptar-nos a una societat la demografia de la qual està canviant radicalment.

L'altre repte és el de fer un més bon ús de la tecnologia i del seu potencial. Som a punt de viure un moment de transformació en l'àrea de l'atenció sanitària, on la tecnologia aviat tindrà el mateix impacte que ja ha tingut en altres sectors. Això pot ser una enorme oportunitat per oferir més atenció i millor, i també per resoldre un altre repte important a Europa: la sostenibilitat dels nostres sistemes de salut.

Les aliances públic-privades poden ser una manera d'abordar aquests reptes?

Crec que els sistemes de salut a Europa comparteixen la mateixa necessitat d'accés a la cobertura mèdica universal. Ara bé, la pregunta clau és com proveir aquest accés i com fer un ús eficient dels diners. I la rendibilitat, en el cas de l'atenció sanitària, no es mesura en termes d'eficiència econòmica sinó d'ètica, perquè l'obligació i l’objectiu de tot sistema de salut és oferir el millor remei al màxim nombre de persones possible. No veig per què no hauríem de considerar aliances constructives entre el sector públic i el privat, sempre que mantinguem la transparència i la diferència en els seus rols respectius. Aquest és un altre repte per al futur, i m’impressiona molt la feina que està ISGlobal està fent en aquest sentit.